Actes del Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat

VINT-I-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NOMÉS VERITAT.

2012-01-29T09:21:00.000-08:00

Amb pluja i fred ens vam tornar a concentrar com tots els darrers dissabtes de cada mes per a demanar Veritat, Justícia i Reparació. Per a que la història no sigui tergiversada i explicada de manera interessada vam apel·lar a la veritat i vam treure a la llum la autèntica biografia del desaparegut franquista Manuel Fraga per a que tothom tingui present que la mort no esborra el passat quan hi ha memòria.

Carta de la CRMH da Coruña:

Sr . Dña . María Servini de Cubría

Jueza Federal de Argentina

Estimada amiga:

En nombre de la Comisión por la Recuperación de la Memoria Histórica de A Coruña (CRMH) quiero agradecerle, en primer lugar, el trabajo que está desarrollando en la causa que investiga los crímenes del franquismo en España, iniciada a instancia de un grupo de familiares de víctimas, bajo el principio de justicia universal por el que se pueden investigar crímenes de lesa humanidad ocurridos en terceros países . (...)

Queremos responder a su petición de envío de información sobre los ministros de la dictadura de Franco desde el 17 de julio de 1936 hasta el 15 de junio de 1977, que se celebran las primeras elecciones democráticas . (...)

No se trata de juzgar ahora la trayectoria personal de algunos de estos ministros desde la conquista de la democracia hasta hoy; estamos analizando su papel como miembros activos del régimen de Franco y participantes en un órgano colegiado, como el Consejo de Ministros de la Dictadura, que aplicaba una política de “graves violaciones de los derechos humanos”, como señala la Ley de la Memoria Histórica , aprobada en España el 28 de octubre de 2007 .

Algunos datos biográficos del “Camarada Fraga”

Esto decía el Decreto 154/1961, de 2 de febrero: “A propuesta del Ministro Secretario General del Movimiento, cesa el camarada Manuel Fraga Iribarne en el cargo de Delegado Nacional de Asociaciones de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, agradeciéndole los servicios prestados” (Firmado por Francisco Franco y publicado en el BOE de 9 de febrero de 1961) . Este cargo no figura en su biografía oficial .

Manuel Fraga Iribarne recibe en 1968 el título honorífico de “Hijo Adoptivo” de A Coruña cuando la represión era brutal, ya que un mes después el Consejo de Ministros declaraba el Estado de Excepción

Se afilió muy joven a la Falange, iniciando una carrera política que lo llevaría en 1951 al cargo de secretario general del Instituto de Cultura Hispánica (1951); secretario general del Consejo Nacional de Educación (1953); secretario general técnico del Ministerio de Educación (1955-1958); secretario de la Comisión de Asuntos Exteriores de la Cortes (1958-1962); director del Instituto de Estudios Políticos (1961) . Fue consejero nacional del Movimiento (el partido único), procurador de las Cortes franquistas y miembro del Consejo de Estado .

Fraga estaba en el Consejo de Ministros, participando en la represión

10-7-1962 . Manuel Fraga entra en el Gobierno de la Dictadura, un mes después de la reunión en Munich de 118 delegados, de todas las tendencias políticas opositoras al franquismo, convocados por el IV Congreso del Movimiento Europeo . Este congreso solicitaba a la Comunidad Económica Europea (CEE) que exigiera democracia en España antes del ingreso en el organismo europeo . Los asistentes a esta reunión -calificada por la propaganda oficial cómo “Contubernio de Munich”- sufren la represión . Fraga , ya como ministro, apoyaba las medidas represivas y presumía ante la prensa de que con el exilio y confinamiento en diferentes islas de Canarias, los participantes en este congreso “se podrán librar de las justas iras del pueblo español”

1-4-1963 . Creación del Tribunal de Orden Público (TOP), herramienta para la represión de los demócratas y privación de las libertades, que hace las funciones del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo .

20-4-1963 . Es fusilado el dirigente comunista Julián Grimau .

17-8-1963 . Ejecutados a garrote vil los anarquistas Francisco Granado y Joaquín Delgado .

Octubre-1963 . Enfrentamiento entre Fraga y 103 intelectuales, encabezados por José Bergamín, que firmaban un escrito denunciando las torturas y abusos cometidos por las fuerzas represivas contra las huelgas de la minería asturiana . En carta abierta (la de los intelectuales no fue publicada), Fraga justifica la represión y el corte de pelo al rape de mujeres, y contestaba así a Bergamín: “Parece por otra parte posible que se cometiese la arbitrariedad de cortar el pelo a Constantina Pérez y Anita Blaña, aunque las sistemáticas provocaciones de estas damas a la fuerza pública la hacían más que explicable” .

1964 . Fraga, como ministro de propaganda, dirige la campaña “25 años de paz” .

Agosto-1965 . Son separados de sus cátedras Enrique Tierno Galván, Luis López Aranguren y Agustín García Calvo . Asambleas y manifestaciones de estudiantes en apoyo de los profesores represaliados .

Marzo 1965 . El abad de Mon tserrat, Aureli Maria Escarré es obligado a exiliarse por la presión del Gobierno . Había criticado duramente el régimen franquista en Le Monde .

18-3-1966 . Se promulga la nueva Ley de Prensa e Información . Continuarían los expedientes, sanciones a periodistas y cierres de medios de comunicación .

9-3-1966 . La policía asalta el convento de los Capuchinos de Sarriana (Barcelona), cuando se celebraba una asamblea del Sindicato Democrático Universitario .

30-4-1966 . El Gobierno cierra la Universidad de Barcelona .

28-6-1966 . Detención en Madrid de Marcelino Camacho, dirigente de CC . OO .

22-7-1966 . Secuestro del periódico ABC por un artículo de Luis María Ansón, titulado “La monarquía de todos” .

22-11-1966 . Franco presenta en las Cortes el Proyecto de Ley Orgánica del Estado .

14-12-1966 . Se celebra el referéndum para aprobar la citada ley . Fraga consigue el imposible: en muchos colegios electorales los votos del SÍ superan el censo electoral .

14-3-1967 . El Tribunal Supremo declara ilegal a CCOO .

21-4-1967 . El Gobierno declara el Estado de Excepción en Vizcaya .

1-5-1967 . Numerosas detenciones en las manifestaciones del Primero de Mayo .

19-8-1967 . Detención de 20 sacerdotes vascos .

7-9-1967 . El Tribunal de Orden Pública (TOP) condena a Alfonso Carlos Comí por un “delito de opinión” .

28-3-1968 . El Gobierno cierra por tiempo indefinido la Universidad de Madrid .

31-5-1968 . Secuestro del diario Madrid .

3-8-1968 . El Gobierno declara el Estado de Excepción en Guipúscoa .

Noviembre-1968 . Sesenta sacerdotes vascos ocupan el seminario de Derio en defensa de las libertades .

17-1-1969 . Es detenido en Madrid el estudiante Enrique Ruano Casanova, que muere cuatro días después en dependencias policiales .

25-1-1969 . El Gobierno declara el Estado de Excepción en toda España, que dura hasta el 25 de marzo . Hay detenciones masivas y muchos intelectuales son confinados .

22-7-1969 . Las Cortes franquistas designan al príncipe Juan Carlos como sucesor de Franco en la jefatura del Estado .

30-10-1969 . Fraga sale del Gobierno, después de una remodelación provocada por el caso Matesa.

Manuel Fraga regresa al Consejo de Ministros con el último Gobierno de Carlos Arias Navarro, siendo vicepresidente para Asuntos de Interior y ministro de la Gobernación . Durante su mandato en ese ministerio, de diciembre de 1975 a julio de 1976, la policía asesinaba la cinco trabajadores en Vitoria con motivo de una huelga laboral; en el tradicional Vía Crucis que organizaban los Carlistas en Montejurra (Navarra), un grupo de fascistas, dirigidos por un comandante del ejército, asesinaba a dos personas .

Llegir carta sencera

LES VÍCTIMES

Julián Grimau

Una senyal d’identitat de Fraga era el seu ultra-catolicisme quan era jove es va sentir plenament identificat amb la frase «mitad monjes, mitad soldados» i fins i tot va voler ser cura. Fa poc temps va dir: «Creo en todo lo que manda la Santa Madre Iglesia, de modo que no discuto ninguno de sus dogmas». Però se li va oblidar el cinquè manament “no mataràs”. Ja sabem que l’Església cooperadora i instigadora de la repressió dispensava del compliment del cinquè quan es tractava dels rojos.

Fraga ha muerto y ha sido alabado por toda la desmemoriada clase política del estado español, yo quiero recordarle como el ministro que firmó la condena a muerte de Grimau, no solo firmó este asesinato sino que orquestó una campaña nacional e internacional para calumniar a nuestro compañero, se rió de él burlándose de un luchador que fue un modelo de valor, quiero recordar la protesta internacional contra este nuevo crimen. Yo estaba en París, hacía poco tiempo que había llegado a Francia huyendo de la policía franquista, nos reunimos en una plaza como en la que hoy estamos, esperábamos que la sentencia de muerte fuera conmutada, bajo el balcón donde Angelita Grimau esperaba también la decisión de los asesinos, había dirigentes sindicales franceses, autoridades, políticos, españoles y franceses todos unidos y compartiendo la misma angustia, estaba con nosotros Marcos Ana, también recién llegado de las cárceles franquistas, había un gentío allí, reunidos, en silencio, no gritábamos, nos mirábamos en silencio nos estrechábamos las manos para darnos ánimos ante el trago que nos esperaba. Yo estaba con mi novio, abrazada a él vi como Angelita se retiraba llorando del balcón, la sentencia había sido confirmada, todos los ministros la firmaron, Fraga, el gran demócrata fue uno de los que firmó, nuestra protesta no sirvió para arrancar a nuestro compañero de las garras de la muerte, hacia unos meses conseguimos con el clamor internacional que no se ejecutara otra condena la de un joven anti-franquista, esta vez no pudimos detenerlos , el alba seria mortal para Grimau. Fraga, nunca olvidaremos que quitaste la vida a un luchador y quisiste también quitarle el honor, el deshonrado eres tú, que nuestra memoria te acompañe al infierno.

Milagros Riera.

Aquesta és la lletra de “¿Que Dirá El Santo Padre?” cançó que Quilapayún i Violeta Parra van cantar a Julián Grimau, torturat, llençat per una finestra, portat a l’hospital per a poder després afusellar-lo.

In memoriam Julián Grimau, víctima de Manuel Fraga.

Miren cómo nos hablan

de libertad

cuando de ella nos privan

en realidad.

Miren cómo pregonan

tranquilidad

cuando nos atormenta

la autoridad.

¿Qué dirá el santo Padre

que vive en Roma,

que le están degollando

a su paloma?

Miren cómo nos

hablan del paraíso

cuando nos llueven balas

como granizo.

Miren el entusiasmo

con la sentencia

sabiendo que mataban

a la inocencia.

El que ofició la muerte

como un verdugo

tranquilo está tomando

su desayuno.

Con esto se pusieron

la soga al cuello,

el quinto mandamiento

no tiene sello.

Mientras más injusticias,

señor fiscal,

más fuerzas tiene mi alma

para cantar.

Lindo segar el trigo

en el sembrao,

regado con tu sangre

Julián Grimau.

Cantada per Violeta Parra

Cantada per Quilapayún

Enrique Ruano

In memoriam de Enrique Ruano, estudiant madrileny, que un 20 de gener de 1969, després d’haver estat detingut tres dies abans per llençar propaganda, va caure d’un setè pis d’un edifici on va ser portat per la Brigada Político Social. Ningú va creure la versió del suïcidi. Manuel Fraga va trucar per telèfon al seu pare per coaccionar-lo amb amenaces per a que callés. Fraga li va recordar que tenia altra filla de la qual s’havia d’ocupar.

La cançó de Maria del Mar Bonet, què volen aquesta gent? està dedicada a l'Enrique.

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.

La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.

Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.

Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.

De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.

Salvador Puig Antich

In memoriam de Salvador Puig Antich assassinat el 2 de març de 1974, un dia després que Manuel Fraga signés el enterado de l’ordre de sometre el jove de 25 anys a garrote vil.

Aquesta cançó que Joan Isaac va compondre el 1976 a Margalida, estimada de Puig Antich, és un himne a la seva memòria.

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.

Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.

Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.

A Margalida de Joan Isaac.

I si canto trist, cançó de Lluís Llach a Salvador.

El año que mataron a Salvador. Loquillo.

De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort. Article sencer.

Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d'executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va ‘tremolar la mà’ ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:

- Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?

- A cierta gente, yo no la fusilaba. Se les tendría que colgar por los cojones –va respondre Fraga.

In memoriam de Joaquín Delgado i Francisco Granados assassinats a garrote vil. In memoriam de Xosé Humberto Baena, Ramón García, José Luis Sánchez Bravo-Solla, Angel Otaegi i Jon Paredes Manot, els últims afusellats del franquisme.

Al alba de Aute dedicada als assassinats el 27 de setembre de 19755

Si te dijera amor mío

que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.

Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.

Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.

3 de març de 1976

In memoriam dels cinc treballadors assassinats a Vitòria el 3 de març de 1976, Pedro María Martínez, Francisco Aznar, Romualdo Barroso, José Castillo i Bienvenido Pereda, dos d'ells menors d'edat. Fraga era llavors responsable primer d'aquesta assassina i salvatge intervenció policial quan els carrers eren seus.

Lluís Llach els hi va escriure Campanades a morts. Les fotos pertanyen a l'exposició "Martxoak 3 de marzo Vitoria-Gasteiz 1976. De la huelga a la matanza - Grebatik sarraskira. Contra el olvido y la impunidad" que aquests dies ha estat exposada a l'Euskal Etxea de Barcelona.

-I-

Campanades a morts

fan un crit per la guerra

dels tres fills que han perdut

les tres campanes negres.

I el poble es recull

quan el lament s'acosta,

ja són tres penes més

que em de dur a la memòria.

Campanades a morts

per les tres boques closes,

ai d'aquell trobador

que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l'alè

d'aquests cossos tan joves,

sense cap més tresor

que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts

fan un crit per la guerra

dels tres fills que han perdut

les tres campanes negres.

-II-

Obriu-me el ventre

pel seu repòs,

dels meus jardins

porteu les millors flors.

Per aquests homes

caveu-me fons,

i en el meu cos

hi graveu el seu nom.

Que cap oratge

desvetlli el son

d'aquells que han mort

sense tenir el cap cot.

-III-

Disset anys només

i tu tant vell;

gelós de la llum dels seus ulls,

has volgut tancar ses parpelles,

però no podràs, que tots guardem aquesta llum

i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només

i tu tant vell;

envejós de tant jove bellesa,

has volgut esquinçar els seus membres,

però no podràs, que del seu cos tenim record

i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Qui ha tallat tot l'alé

d'aquests cossos tan joves,

sense cap més tresor

que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts

fan un crit per la guerra

dels tres fills que han perdut

les tres campanes negres.

-IV-

La misèria esdevingué poeta

i escrigué en els camps

en forma de trinxeres,

i els homes anaren cap a elles.

Cadascú fou un mot

del victoriós poema.

Les víctimes d'Atocha de 1977

Volem recordar que el dia 24 es va complir el trenta-i-cinquè aniversari de la matança d’Atocha de 1977, atemptat terrorista-feixista al despatx d’uns advocats laboralistes a Madrid. Van ser assassinats a trets Enrique Valdevira, Luis Javier Benavides, Francisco Javier Sauquillo, Serafín Holgado i Ángel Rodríguez i van quedar greument ferits Miguel Sarabia, Alejandro Ruiz, Luis Ramos i Dolores González dona de Sauquillo que estava embarassada i que va perdre el seu infant. Va haver-hi un judici, no es van seure a la banqueta tots els responsables, els autors intel·lectuals lligats a Fuerza Nueva van quedar amagats en la impunitat. Quatre dels inculpats van ser condemnats, un es va escapolir, altre va complir 15 anys, altre es va morir al poc temps d’una malaltia i l’única dona implicada va ser condemnada a un any.

Un dels testimonis d'aquesta terrible matança, que va quedar greument ferit física i espiritualment va escriure per a la revista de l'AMHDBLL:

El 24 de enero (1977) era lunes. Llovía suave y frío en Madrid. El invierno estaba en pleno desarrollo.

Todo sucedió en pocos minutos. El grupo que acabaría con la vida de cinco de nosotros esperaba en un piso superior al del despacho, probablemente a que el despacho se desalojara y poder actuar mejor y con mayor impunidad. Al entrar en el amplio hall, donde aún no habíamos comenzado la reunión, nos juntaron en una esquina y amenazándonos con sus grandes pistolas ... y sin mediar otra palabra, dos de ellos empezaron a disparar sobre nosotros tiro a tiro, mientras un tercero vigilaba la puerta y la huida, rematándonos en el suelo en una segunda oleada de disparos. Caíamos unos sobre otros, pues nuestra cercanía era grande....

Aquestes morts van costar molt poc, però encara menys les centenars de morts de la transició, assassinats per l’extrema dreta i per l’estat, víctimes del terrorisme que esperen justícia.

Carme Conill

El meu germà Jordi Conill va ser condemnat a pena de mort. La pressió internacional va aconseguir que Franco li commutés la pena de mort per la de 30 anys de presó, de la qual va complir 12 anys a la presó de Burgos. Una de les personalitats que van pressionar va ser Giovanni Battista Montini, arquebisbe de Milà que arribaria a ser el papa Pablo VI. Montini va ser menyspreat i acusat de “comunista” per Fraga.

Afirmacions de Fraga

A Franco: “Un gran hombre, el mayor y más representativo de los españoles del siglo XX”. “Fue uno de los mayores gobernantes que hemos tenido en nuestra historia”

“La calle es mía”. 1976

“El que no haya aprendido la lección de Vitoria, él verá lo que hace. Pero yo no estoy dispuesto a pasar porque ahora se venga diciendo: ustedes tienen la culpa. Desde luego, el que quiera plantear la lucha, la tendrá. Con todas las consecuencias. Dejémonos de pamplinas”. Manuel Fraga, ministro de Gobernación, 7 de marzo de 1976, 4 días después de la matanza de Vitoria.

“Es evidente que el glorioso alzamiento popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria. Los observadores imparciales y el historiador objetivo han de reconocer que la mayor y la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder”

“Es un grave error la condena realizada por el Congreso al levantamiento militar de 1936, y si se habla del 36 habría que hablar también del 34 y del 31 hasta llegar a la lucha civil más fuerte que ha habido en el mundo, entre Caín y Abel. Yo siempre miro hacia delante y estoy en contra de querer revisar la historia o de juzgarla”. 1999.

“El juicio acerca de Franco será positivo, tanto sobre 1939 como al final, en 1975. Septiembre de 2005.

“Habrá que ponderar el peso de los partidos nacionalistas colgándolos de algún sitio”. 2008.

La nostra democràcia ha estat construïda i blindada amb lleis de punt i final, negant la veritat i predicant l'oblit, malgrat les pressions internacionals per l'incompliment dels drets humans. Exemples són: la llei d'amnistia de 1977, que eximeix de tota responsabilitat política i patrimonial als franquistes pels crims comesos durant la dictadura, i la llei de la Memòria Històrica de l'any 2007, que no anul·la les sentències dictades per aquells tribunals militars durant la dictadura.

Quan passa tot això, és un insult per tots aquells republicans que foren impunement assassinats. És la negació històrica i política del nostre país.

L'església catòlica també ha contribuït a proclamar l'oblit, no amb esperit de reconciliació, si no per ocultar els danys personals i materials que van fer els seus representants. Ella va ésser la principal promotora del cop d'estat militar del 17 de juliol de 1936, instigant als militars i els feixistes. La casa de Déu no s'ha dignat a demanar perdó, però si ha procurat santificar sense escrúpols als seus màrtirs, oblidant i amagant els crims que ella va consentir i beneir.

Amb la proclamació de la Segona República, l'església va perdre tots els privilegis i això mai ho van pair ni perdonar, ella sempre vol tenir el domini del poble. Durant la dictadura franquista, les jerarquies religioses beneïen les sentències que dictaven a mort als defensors de les llibertats democràtiques i els drets socials, sense poder-se defensar de les acusacions que se'ls imputava. Per l'església era una acte criminal que el poble reclamés igualtat de drets i deures sense privilegis, quan això era un acte de justícia social.

Ara pretenen equiparar a tots els morts, els de la rereguarda i les víctimes del franquisme, la qual cosa és un altre injustícia, tenint en compte què les víctimes del franquisme, se'ls hi nega per llei la rehabilitació jurídica.

Els nostres morts han estat dues vegades jutjats, primer pels tribunals militars il·legals que van guanyar la guerra i després per l'actual democràcia, aquesta segona vegada és més dolorosa pels familiars, doncs, estàvem convençuts de que serien reconeguts com a víctimes de la repressió franquista i serien rehabilitats jurídicament, la qual cosa se'ls hi nega per llei.

Ni perdons, ni reconciliacions, diuen que estem en un estat de dret, però no deixen de caminar trepitjant les nostres víctimes i això no ho podem consentir ni oblidar.

Reclamem JUSTÍCIA, no venjança.

Pere Fortuny.

Quan la història l’ escriuen els vencedors i la beneïxen els seus fills, fins i tot els “progres”, i s’enganya a la gent de bona fe i se li diu que no existeixen més opcions i es vota una constitució monàrquica sota el signe de la llarga transició, la injustícia és omnipresent. Quan aquesta història oficial persisteix i resisteix el temps, la suposada democràcia, les pressions internacionals en compliment dels drets humans, blindada amb lleis de punt final, és un crim. Quan aquesta història es continua explicant, si s’explica i breument, a les escoles, instituts i universitats de forma interessada en la línia de la correcció política oficial, en la no veritat, amb ulls de reconciliació que es miren al mirall de l’oblit. Quan les veus informants beuen de les mateixes fonts d’on venen totes les informacions que arriben a aquesta societat mediatitzada pel capitalisme manipulador, que no dóna a conèixer més que, amb sort, els fets. Quan es fa així perquè no és útil a l’establishment explicar els antecedents, els motius, les raons dels antifeixistes. Quan passa tot això és un insult per a tots nosaltres perquè ens tracten com babaus.

És la negació històrica i política. El dia 27 d’aquest mes es recorda internacionalment les víctimes de l’Holocaust entre les qual va haver-hi uns 5.000 antifeixistes de l’estat espanyol, dada poc coneguda encara. Ningú s’atreviria a treure-li importància al genocidi comès pels nazis. L’holocaust dels defensors de la república, l’extermini franquista, no té cap dia per recordar-ho.

Moltes consciencies estan adormides perquè s’han cregut la propaganda de que oblit és sinònim de pau i estabilitat, com si la veritat i la justícia fossin companyes de l’enfrontament. Ja ho va dir fins i tot la directora de TV3 en seu parlamentaria que els catalans no estàvem preparats per a veure un documental sobre la república i la monarquia, que ja porta més de tres versions i potser quan s’ajusti a la història oficial es podrà emetre, quan la còpia s’assembli a l’original com un ou a una castanya. Terribas va dir :“Aquesta peça (documental) no respon als criteris necessaris perquè la gent pugui extreure el seu propi criteri sobre aquest tema". Sense comentaris.

Quan es dóna per bo que la societat ha de ser desigual, que hi ha rics que ho són perquè ho eren els seus pares i els seus avis i també ho seran els seus fills, que és inevitable i per tant normal que hi hagi pobres, que la gent passi gana i no tingui sostre, que l’Església tingui poder econòmic, polític i moral i sigui propietària de l’educació i la sanitat. Quan la terra ve donada per la sang, la blava secular que la posseeix i la vessada pel que la treballa. Quan el poder està en mans del privilegiat i el cap d’aquesta piràmide es una corona. Quan el poble que no té res, ni feina, si el patró no vol. Quan s’ha de passar pel llit del burgés o del noble per poder ser explotada i portar pa als teus fills. Quan passa tot això i estàs del costat del gruix de la població, que depèn de l’estat d’ànim del terratinent, l’empresari o el mossèn, com va estar el teu pare i el teu avi i veus que venen temps de drets i canvis, de sentir-te un esser humà, no un esclau, sinó un ciutadà, quan penses que els teus fills s’educaran i viuran millor que tu i t’ho volen prendre tot, no et queda altre remei que sortir a defensar el futur dels teus. Això no és un acte criminal és justícia, justícia social. Per això no es pot equiparar la seva lluita amb la violència salvatge dels que es van aixecar en armes contra la democràcia per perpetuar els seus privilegis, aquells que volien continuar tenint sota el peu el treballador, amb la boina a la ma i els ulls mirant la terra que mai seria seva. Per això no es pot parlar de bàndols en igualtat de condicions, sense adjectius que els diferenciïn, no tant sols perquè el fet de ser demòcrata t’ho impedeix, ja que no deus fer cap concessió al feixisme, sinó perquè moralment és una perversió.

Llavors com és possible que encara es parli d’una guerra civil, d’una guerra entre germans? una guerra que sembla va sortir del no res, en el millor dels casos, ja que encara s’ha de sentir que el cop d’estat estava justificat perquè regnava el caos, cosa totalment incerta. El “conflicte” de la Memòria es vol tancar només amb l’enterrament de les víctimes sense cap més adjectiu, sobre tot si han de dur una creu al seu fèretre. Un “conflicte” que es pensava que ignorant-lo desapareixeria i que té com única sortida acceptable la reconciliació, donar-se la ma i aquí no ha passat res, perquè tothom va matar. Potser per això el nou director del Memorial Democràtic és un especialista en resolució de conflictes. Llàstima que no es tracti d’un conflicte sinó només d’ajustar-se a la llei internacional, de justícia, de donar i de fer justícia i prou. Ni perdons, ni reconciliacions, no estem en una església sinó en un estat de dret que no deixa de caminar tort per sobre de les nostres víctimes.

El fet que el Guernica de Picasso estigui en un museu de Madrid amb nom de reina, que es pugui representar La casa de Bernarda Alba de Lorca o que es puguin fer recitals amb els poemes de Miguel Hernández o es cantin els poemes d’Antonio Machado no té cap valor, ni guareix cap ferida, ni és símbol de que ja hem passat pàgina. No té cap valor si el quadre no es pot exposar a la població de Gernika amb les fotos al seu costat de la ciutat bombardejada i els morts pels carrers, si al final de l’obra no surt el director a explicar que Lorca va ser assassinat pels colpistes a la seva Granada, si al principi del recital no es diu que Hernández va escriure al seu fill las Nanas de la Cebolla a la presó franquista d’on no va sortir i si el cantant no recorda que Machado no va poder caminar més enllà del seu breu exili francès on va morir malalt i de pena. No es pot buidar l’icona de contingut.

De quina veritat parlem quan Manuel Fraga Iribarne quedarà a la història oficial com un polític espanyol pare de la Constitució espanyola, fundador d’un partit “democràtic”, diputat, president de la Xunta de Galícia i senador? No sortirà als llibres com part de l ‘aparell franquista còmplice dels crims de la dictadura en les persones de Julián Grimau, Joaquín Delgado y Francisco Granados, Salvador Puig Antich responsable dels fets de Vitòria on van ser assassinats cinc treballadors. Morirà al seu llit com el dictador sense que la justícia truqui a la seva porta, ni la jutgessa argentina arribarà a temps perquè també puguem llegir a la seva biografia que va ser jutjat.

Si es continua amb aquesta idea de la història i es continua transmetent, quina justícia tindranles víctimes del franquisme, sobre tot aquelles que van ser-ho en el període del 17 de juliol del 36 a l’1 d’abril del 1939? Són víctimes d’una guerra? No, són víctimes del feixisme repressor que va començar l’aniquilament del lleial a la República el mateix dia del cop d’estat feixista a Melilla. Els morts del llavors protectorat són les víctimes més oblidades; allà no hi va haver guerra, a Galícia i Navarra tampoc, només milers d’assassinats. A l’agost del 36 ja eren milers els consells de guerra que condemnaven a mort per adhesió a la rebel·lió als defensors de la democràcia, condemnes executades amb devoció i eficiència, que van escampar la sang de les víctimes pel mapa de les conquestes dels generals assassins de Franco. Aquestes víctimes no es poden diluir en un període de guerra i formar part d’un estadística de baixes bèl·liques, també són víctimes del franquisme que reclamen veritat, justícia i reparació.

La injustícia sembla no tenir final, ens volen fer arrossegar el complex de víctima i ens passen per sobre mentre ens barren el pas. Ens volen tancar a les hemeroteques com part d’un passat que els fa nosa perquè potser en aquests temps de crisis de tota mena el nostre missatge, la veu de les lluitadores i lluitadors antifeixistes és més actual que mai i creix proporcionalment a les mesures que els governs ens imposen per la llei “del ordeno y mando por vuestro bien” com va fer el dictador.

No som passat, som present i futur.

VINT-I-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NADALA PER A UN REI.

2011-12-27T06:18:00.000-08:00

Tots els 24 de desembre sa majestat d'Espanya es dirigeix als seus súbdits amb un discurs que es repeteix i que comença amb una fórmula per tots coneguda "En estas fechas tan señaladas me llena de orgullo y satisfacción ..." Amb aquest principi tan parodiat com satiritzat sa majestat s'ha dedicat a enviar-nos recomanacions sobre moltes qüestions com el terrorisme, com l'emigració, com la crisi, consells que moltes vegades posaven en evidència l'anacronisme de la seva institució, que vol imposar el model del poble fidel, submís i agraït que estima el seu cap dels exèrcits per la seva simpatia i per ser salvador de la pàtria. Sa majestat borbònica ha demanat als contribuents a la seva riquesa que s'estrenyin el cinturó mentre la seva família no renuncia a res, fins i tot alguns dels seus membres, diuen, s’ha dedicat a ficar la mà a les nostres butxaques amb nocturnitat perquè a la llum del sol és la tònica habitual.

Tot aquest temps d’avorrits discursos de nadal sa majestat no ha demanat perdó ni una sola vegada per haver jurat els principis del moviment reiteradament, per haver format part de l'aparell franquista presidint consells de govern, per haver estat catapultat a una corona que va ser abolida el 1931 per la força de les urnes, per la decisió d'un poble fart de l'abús i la vida dissipada de la seva estirp reial que ha tornat una i altra vegada com una maledicció.

Sa majestat no ha demanat perdó per la seva participació en l'ocultació dels crims franquistes i per emparar la impunitat dels culpables. La seva corona ha facilitat als criminals l'entrada en una democràcia feta a imatge d'una reconciliació nacional que no ha estat altra cosa que una capitulació forçada dels que van defensar la legalitat republicana i dels que van lluitar per la veritable democràcia, on ningú pot ser cap de res per dret de sang. Una monarquia que de manera il·legítima va ser reafirmada en un referèndum constitucional on es votava un pack indivisible amb un vot captiu de la por del res o del tot.

Tant la seva constitució com la seva monarquia vetllen per la impunitat dels que van ser els culpables de crims de lesa humanitat imprescriptibles, que encara marquen "aquestes dates tan senyalades", en que per tradició acostuma a ser-hi present l'absència dels éssers estimats. Però sa majestat d'això no en sap res, perquè com li va comentar a una escriptora, només s'estima amb devoció el seu tron i els seus privilegis entre els quals està el no poder ser jutjat per molt greus que puguin ser els crims comesos. Aquest article de la constitució deu ser el seu favorit, sens dubte, des de que no estiueja a Portugal.

Sa majestat mai ha tingut una paraula, ja no de penediment, ni de condol per les víctimes del seu tan lloat i estimat predecessor, el colpista, el dictador que amb les seves mans tacades de sang va lligar el nostre futur a una monarquia que no ha reconegut la dignitat de les lluitadores i lluitadors antifeixistes, tot apropiant-se d'una democràcia de molt baixa intensitat com si fos el súmmum democràtic.

En realitat no volem les seves paraules d'alè, volem veure la seva signatura en una llei que per fi ens torni allò que ens van robar, i ens permeti assolir veritat, justícia i reparació. Això sí que ens ompliria de satisfacció a totes i tots nosaltres, i si després d’aquest acte de dignitat tingués sa majestat la gràcia de marxar per a no tornar mai més, els aspirants a ciutadans li estaríem molt agraïts.

Barcelona Televisió

Part del missatge de nadal del rei 24/12/2011

Les nostres víctimes del terror, del terrorisme d'estat de la dictadura, no tenen dret a res, són víctimes de tercera divisió, de porta del darrera, milers i milers de persones de tota edat, sexe, opinió i condició assassinades, torturades, vexades, extorsionades, exiliades fugint de la mort i la presó. Víctimes que no són dignes de la llàstima d'un rei escollit per el més gran assassí de la història de l'estat espanyol, que mai ha demanat justícia, ni reparació per als centenars de milers de represaliats del colpista dictador Franco perquè això suposaria llençar pedres contra la seva suspesa corona.

L'estat espanyol té un deute, el seu cap també. Aquesta societat que tant es commou amb les víctimes d'ETA i que es considera democràtica, encara que de vegades el comportament de part d'aquesta no es pugui anomenar així, també. Aquesta hauria de fer servir la mateixa mida per mesurar el dolor i la necessitat de justícia de les que consideren víctimes de primera categoria i les víctimes del franquisme i els seus familiars, que van ser les defensores de la legalitat democràtica.

Aquesta vergonya inadmisible i aquest greuge comparatiu no poden continuar.

El dolor de les víctimes.

Ismael va passar per la plaça Sant Jaume i es va trobar amb la nostra concentració. L'home es va parar i va demanar a una companya per la música que sonava, li agradava, eren cançons de lluita i record dels lluitadors i lluitadores antifeixistes. Emocionat va dir: vaig trobar el meu pare fa 3 anys i amb llàgrimes als ulls no va poder continuar parlant. Era un dolor present, actual, no un vestigi d'una història passada que s'ha d'oblidar. Un dolor tan real com el d'un home que ens va preguntar que era allò del Memorial Democràtic i el Castell de Montjuïc, quan li vam explicar va dir en veu baixa: el meu avi va estar allà. Uns metres més enllà, després d'observar totes les fotos de les víctimes, es va posar a plorar desconsoladament. El seu avi, va estar allà i d'allà no va sortir, el van assassinar al Castell. No eren llàgrimes de formol, eren vives i volien justícia.

Per totes les llàgrimes, per tot el dolor, per tota la indignació, que hem contemplat en aquests quasi tres anys de denúncia i exigència, continuarem demanant veritat, justícia i reparació, perquè les nostres reclamacions no tenen data de caducitat, per molt que alguns pensin que ja és hora de llençar-nos a la deixalleria de la història escrita pels vencedors.

Tenim raó, tenim raons, tenim futur.

Fotos de la concentració. Nadala per a un rei.

Nadala a sa majestat de l’occident

Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig
Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig
Exigirem un altre cop veritat, justícia i reparació
Per a les víctimes del franquisme i les de la transició, fuig, fuig, fuig

Víctimes trepitjades, fuig, fuig, fuig
Soterrades, ignorades, fuig, fuig, fuig
Totes víctimes de crims de lesa humanitat
Imprescriptibles i jutjables una qüestió inajornable, fuig, fuig, fuig

Assassinats, assassinades, fuig, fuig, fuig
Represaliats, represaliades, fuig, fuig, fuig
La mesa de catalunya cridarà clar i ben fort
Anul·leu els judicis ja n’hi ha prou d’impunitat, fuig, fuig, fuig

No a les lleis de punt final, fuig, fuig, fuig
Ni d'amnistia, ni certificats, fuig, fuig, fuig
Els volem recordar al rei, a en Rajoy i a en Mas
Que la lluita continua i que d’aquí no ens mouran, fuig, fuig, fuig

Constitució espanyola. Articles de la Corona.

Article 56.

3. La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Sus actos estarán siempre refrendados en la forma establecida en el artículo 64, careciendo de validez sin dicho refrendo, salvo lo dispuesto en el artículo 65,2.

Article 64.

2. De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden.

1956. El rei mata al seu germà Alfonso a Estoril, Portugal.

Pronto se revelaría que ese jueves santo, Juan Carlos había matado a su hermano Alfonso, de 14 años, de un disparo en la frente, con su revólver calibre 22 que le había regalado Francisco Franco. Para la fecha de la tragedia el futuro rey de España contaba con 18 años de edad y un año de instrucción militar en la Academia General Militar de Zaragoza. Todo fue un accidente.

La propia madre de Juan Carlos y Alfonso, “Doña María de las Mercedes -continúa Preston- dio a entender tiempo después que Don Juan Carlos, jugando, había apuntado el arma hacia Alfonsito y, sin saber que la misma estaba cargada, había accionado el gatillo. En parecidos términos, parece que el propio Don Juan Carlos confesó a un amigo portugués, Bernardo Arnoso, que él había apretado el gatillo sin saber que el arma estaba cargada…”.

En otro pasaje de su libro Don Juan Carlos. El Rey de un pueblo, Paul Preston explica cómo las relaciones familiares se deterioraron irremediablemente.

“Don Alfonso [el malogrado hermano menor] recibió sepultura en el cementerio de Cascais, al mediodía del sábado 31 de marzo de 1956. Don Juan Carlos asistió a la ceremonia vestido con el uniforme de oficial cadete de Zaragoza. Incapaz de soportar la presencia de su hijo mayor, Don Juan le ordenó que volviera a la Academia Militar. El general Martínez Campos y el comandante Emilio García Conde se habían presentado allí con un avión militar español en el que el Príncipe [Juan Carlos] fue devuelto a Zaragoza”, por orden de Franco, obviamente.

“Don Jaime de Borbón, hermano de Juan de Borbón y tío de Juan Carlos y Alfonso, exigió, en su calidad de jefe de la Casa de Borbón, que se abriera una investigación al respecto para depurar la responsabilidad del príncipe Juan Carlos, al considerar que tal suceso podía afectar a la línea sucesoria, que no llegó a ninguna conclusión.Fuente

1969. El rei jura los Principios del Movimiento.

Juan Carlos I fue el sucesor designado por Franco para la jefatura del Estado y asumió interinamente este cargo del 19 de julio al 2 de septiembre de 1974 y del 30 de octubre al 20 de noviembre de 1975 por enfermedades de Franco

al anunciarse la muerte de este (20 de noviembre de 1975) juró acatar los Principios del Movimiento Nacional, (de nuevo, ya los juró en 1969) destinados a perpetuar el franquismo. No obstante, se basó en ellos para promover el Referéndum para la reforma política, con un abrumador apoyo del 94% a favor de la reforma que inició la Transición Española hacia la democracia. Fue proclamado rey de España por las Cortes Españolas como Juan Carlos I de España el 22 de noviembre de 1975 y exaltado al trono el 27 de noviembre con una ceremonia de unción llamada: «Misa de Espíritu Santo» (el equivalente a una coronación) celebrada en la histórica Iglesia de San Jerónimo el Real de Madrid. Fuente.

Para evitar el perjurio, Juan Carlos nunca juró la Constitución de 1978 tal y como manda el artículo 61 de la misma. Se suele argumentar que el pueblo español al ratificar el texto constitucional legitimaba y legalizaba la monarquía de Franco. En el año 2000 las Cortes Generales celebraron con todo fasto y solemnidad el 25 Aniversario de la proclamación de 1975. Fuente.

Vídeo jura

VINT-I-QUATRENA CONCENTRACIÓ MESA DE CATALUNYA PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ.

2011-11-27T03:40:00.000-08:00

Constitució monàrquica de 1978

Artículo 1

3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.

Artículo 2

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

Artículo 5

La capital del Estado es la Villa de Madrid.

Artículo 8

1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.

Constitució republicana de 1931

Artículo 1. España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia.

Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo.

Artículo 2. Todos los españoles son iguales ante la ley.

Artículo 3. El Estado español no tiene religión oficial.

Artículo 6. España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional.

Artículo 7. El Estado español acatará las normas universales del Derecho internacional, incorporándolas a su derecho positivo.

Un estat és democràtic si es fonamenta en una constitució monàrquica amb aquests articles?

Artículo 56.

1. El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones.

3. La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad.

Artículo 57.

1. La Corona de España es hereditaria en los sucesores de S. M. Don Juan Carlos I de Borbón, legítimo heredero de la dinastía histórica. La sucesión en el trono seguirá el orden regular de primogenitura y representación, siendo preferida siempre la línea anterior a las posteriores; en la misma línea, el grado más próximo al más remoto; en el mismo grado, el varón a la mujer, y en el mismo sexo, la persona de más edad a la de menos.

Título 2 de la Corona

Artículo 62.

Corresponde al Rey:

- El mando supremo de las Fuerzas Armadas.

Artículo 63.

Al Rey corresponde, previa autorización de las Cortes Generales, declarar la guerra y hacer la paz.

Artículo 64.

Los actos del Rey serán refrendados por el Presidente del Gobierno y, en su caso, por los Ministros competentes.

De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden.

Artículo 65.

El Rey recibe de los Presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su familia y Casa, y distribuye libremente la misma.

El rei va presidir consells de ministres durant el franquisme extret de la web del Generalísimo Franco

1971

15 de julio.- El "B.O.E." publica una disposición de la Jefatura del Estado por la que se deja expresamente establecido que al Príncipe de España le corresponden las funciones del artículo 11 de la Ley Orgánica "en casos de ausencia o enfermedad del Jefe del Estado".

1974

9 de agosto.- En El Pardo recibe Franco la visita del Gobierno, que se ha reunido allí para celebrar Consejo de Ministros presidido por el Príncipe.

30 de agosto.- El Gobierno visita nuevamente a Franco en el Pazo del Meirás, donde el Consejo de Ministros es presidido por el Príncipe, quien durante tres días había sido huésped del Caudillo.

1975

30 de octubre.- Radiotelevisión Española anuncia que, dada la gravedad de Franco, el presidente Carlos Arias ha aplicado el articulo 11 de la Ley Orgánica. La Jefatura del Estado se transfiere temporalmente al Príncipe Juan Carlos.

Llei d’amnistia de 1977

I. Quedan amnistiados:

Todos los actos de intencionalidad política, cualquiera que fuese su resultado, tipificados como delitos y faltas realizados con anterioridad al día 15 de diciembre de 1976.

Artículo Segundo.

En todo caso están comprendidos en la amnistía:

Los delitos y faltas que pudieran haber cometido las autoridades, funcionarios y agentes del orden público, con motivo u ocasión de la investigación y persecución de los actos incluidos en esta Ley.

Los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas.

Dada en Madrid a 15 de octubre de 1977.

- Juan Carlos Rey -

La Constitució de 1978 i la indefensió de les víctimes del franquisme

Artículo 24.

Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión.

Derechos de la persona

Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.

Ministerio de Asuntos exteriores y de Cooperación

Hasta la fecha, España ha firmado y ratificado la práctica totalidad de todos los instrumentos internacionales de derechos humanos en el marco de Naciones Unidas. En la actualidad se encuentra en trámite:

De solicitud de informes a los distintos Ministerios para estudiar la posibilidad de firmar la Convención sobre la Imprescriptibilidad de los crímenes de guerra y de los crímenes de lesa humanidad.

Ministerio de Asuntos exteriores y de Cooperación

CONSTITUCIÓ REPUBLICANA DE 1931

La qüestió religiosa en un estat on és efectiva la divisió Església-Estat.

Artículo 26. Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial. El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.

Quedan disueltas aquellas Ordenes religiosas que estatutariamente impongan, además de los tres votos canónicos, otro especial de obediencia a autoridad distinta de la legítima del Estado. Sus bienes serán nacionalizados y afectados a fines benéficos y docentes.

Las demás Ordenes religiosas se someterán a una ley especial votada por estas Cortes Constituyentes y ajustada a las siguientes bases:

3. Incapacidad de adquirir y conservar, por sí o por persona interpuesta, más bienes que los que, previa justificación, se destinen a su vivienda o al cumplimiento directo de sus fines privativos.

4. Prohibición de ejercer la industrial el comercio o la enseñanza.

5. Sumisión a todas las leyes tributarias del país.

Artículo 27. La libertad de conciencia y el derecho de profesar y practicar libremente cualquier religión quedan garantizados en el territorio español, salvo el respeto debido a las exigencias de la moral pública.

Los cementerios estarán sometidos exclusivamente a la jurisdicción civil. No podrá haber en ellos separación de recintos por motivos religiosos.

Todas las confesiones podrán ejercer sus cultos privadamente. Las manifestaciones públicas del culto habrán de ser, en cada caso, autorizadas por el Gobierno.

CONSTITUCIÓ MONÀRQUICA DE 1978

Artículo 16.

Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones. És això un estat aconfessional si s’afavoreix i subvenciona exageradament una Església en concret?

Dedicat a Pablo Neruda a qui un ajuntament del PP, Villamayor de Calatrava (Ciudad Real), ha retirat de la seva llista de carrers per ser persona desconeguda que no ha fet gens pel poble. El gran poeta xilè es va mantenir al costat de la República ajudant als republicans de l'exili com als més de 2300 que van arribar a Valparaíso a bord del Winnipeg.

Poema del llibre: " España en el corazón: himno a la glorias del pueblo en la guerra". 1937.

http://www.archivochile.com/Homenajes/neruda/de_neruda/homenajepneruda0010.pdf

La pobreza era por España

como caballos llenos de humo,

como piedras caidas del
manantial de la desventura,
tierras cereales sin
abrir, bodegas secretas
de azul y estaño, ovarios, puertas, arcos
cerrados, profundidades
que querian parir, todo estaba guardado
por triangulares guardias con escopeta,
por curas de color de triste rata,
por lacayos del rey de inmenso culo.

España dura, país manzanar y pino,
te prohibian tus vagos señores:
A no sembrar, a no parir las minas,
a no montar las vacas, al ensimismamiento
de las tumbas, a visitar cada año
el monumento de Cristóbal el marinero, a relinchar
discursos con macacos venidos de América,
iguales en "posición social" y pobredumbre.
No levantéis escuelas, no hagais crujir la cáscara
terrestre con arados, no lleneis los graneros
de abundancia trigal: rezad, bestias, rezad,
que un dios de culo inmenso como el culo del rey
os espera: "Allí tomareis sopa, hermanos míos".

Fotos BBC

Des de que van optar per posar rostres i veus a les nostres demandes en forma de concentració pública les coses no han deixat d’empitjorar per a la Memòria per culpa del canvi de rumb dels diferents governs. La nostra tasca és i continuarà sent necessària perquè és una exigència de democràcia i de respecte pels drets humans sense la defensa del quals cap estat pot posar-se l’etiqueta de democràtic. El fet de que políticament hi hagi hagut un gir a posicions que no respecten, sinó que més aviat menyspreen, la memòria històrica democràtica i antifeixista, ens encoratja a continuar amb aquesta tasca de denúncia pública. Denúncia de les actituds vulneradores de les diferents administracions i poders de l’estat. Perquè és a la vida real, al carrer, als espais públics comuns on ens hem d’apropar a la gent per donar les lliçons d’història, de democràcia i de drets bàsics que no es donen a les escoles, instituts, ni universitats, ni als mitjans de comunicació, ni per part de les institucions públiques.

I per què hem d’estar a la plaça amb la pancarta i les fotos dels nostres familiars que esperen justícia? Per què no satisfer les nostres peticions emparades en la universalitat dels drets humans? Per què a altres països es fa i aquí no és possible?

Aquí no és possible perquè no hi voluntat política per part d’una classe de polítics, que majoritàriament encara diuen que la transició va ser modèlica i no una trampa per a la democràcia. Polítics ancorats en un passat de naftalina que veneren la Constitució com un llibre sagrat, que puja als altars la figura d’un monarca que està per sobre de qualsevol súbdit, figura indiscutible i no jutjable per cap instància. Llibre que en un article et pot emparar per desemparar-te al següent, que menteix quan diu que tenim dret a treball, habitatge digne quan els que més aferrissadament defensen el seu articulat neguen aquesta realitat al poble. La Constitució conjuntament amb la Llei d’Amnistia són un blindatge de la impunitat del feixisme i dels seus crims de lesa humanitat. Blindatge també de la figura d’un rei, que va presidir consells de ministres durant el franquisme, que va jurar lleialtat a una dictadura sagnant i va ser ordenat successor a un Regne d’Espanya creat pel cap del criminal nacionalcatolicisme. (Ley de la Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Artículo 1. España, como unidad política, es un Estado católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino”)

Ens van dir per activa i per passiva que aquesta Constitució no es podia modificar, però quan va venir la supraestructura financera, únic poder real, sí es va fer. Així no s’havia gosat modificar ni per abolir la llei Sàlica, ni per treure el punt del servei militar quan ja no existia des de feia molt de temps, totalment ridícul. Si no es podia fer perquè quedava oberta la capsa de Pandora, s’ha demostrat que el món no s’enfonsa per modificar el llibre on dorm la nostra democràcia el somni etern. Si no posem sobre la taula la transició, la constitució i la monarquia i posem en evidència que no són cap avenç democràtic no podrem arribar a satisfer les nostres reivindicacions de veritat, justícia i reparació per a les nostres víctimes. No podrem donar per honorada la seva memòria fins que aquella fita per la qual les lluitadores i lluitadors antifeixistes van donar el millor de si mateixos no es faci realitat, perquè l’actual realitat és un obstacle per a les nostres demandes i el panorama s’enfosqueix cada dia més als diferents parlaments. Pel contrari, cada dia brillen més les peticions de justícia i democràcia als carrers i places dels nostres pobles i ciutats, i allà estarem nosaltres amb les cares dignes i valents de les nostres víctimes mirant als ulls dels que encara protegeixen els seus botxins.

El 20-N de 1975, per un moment, el món va ser un lloc millor, va morir l’assassí Franco. Amb el seu enterrament al Valle de los Caídos, aixecat amb el suor i la sang dels seus esclaus físics, no va ser enterrat el seu llegat, que va deixar lligat i tan ben lligat que encara ens barra el pas. Amb el dictador es va soterrar encara més dolorosament la nostra Memòria, perquè es feia en nom de futures democràcies, de reconciliacions i progrés. En un acte sàdic la memòria antifeixista va ser enterrada viva, quan una vegada mort Franco, que no el franquisme, començava a treure el cap de la terra buscant la llum de la veritat. Ara s’apropa un altre 20-N, fita electoral, on la Memòria té presència només als programes dels considerats petits partits d’esquerra. Passi el que passi el 21-N no llençarem la tovallola, per això el dissabte 26 t’esperem a la plaça Sant Jaume per plantar cara a tanta injustícia i per a dir que per sobre de la nostra lluita i la nostra dignitat: No passaran!

VINT-I-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ

2011-10-30T05:12:00.000-07:00

Paraules del president Zapatero

La nuestra será una democracia sin terrorismo pero no una democracia sin memoria. La memoria de las víctimas, de cada una de las 829 víctimas mortales y sus familias, de tantos heridos que padecieron el injusto y aborrecible golpe del terror, nos acompañará siempre. Acompañará a las futuras generaciones de españoles.

Paraules del candidat Rubalcaba

La historia del fin de ETA la escribirán las víctimas y los ganadores. Las víctimas son las garantes de la victoria.

A les víctimes del franquisme, víctimes de terrorisme d’estat, ens agradaria també ser protagonistes d’aquestes afirmacions. Ens agradaria sentir que aquesta serà una democràcia amb memòria, la nostra memòria de víctimes, que aquesta memòria acompanyarà a les futures generacions de ciutadans de l’estat espanyol. Que la història del final del feixisme espanyol serà escrita per fi per les seves víctimes guanyadores morals amb la legitimitat d’haver defensat la legalitat republicana. Que l’herència del nostre llegat serà el garant de la democràcia i de la victòria per sobre del feixisme.

Encara estem esperant un discurs institucional d’aquest carácter amb la solemnitat i el respecte que es va demostrar a les víctimes del terrorisme. Centenars de milers de represaliats ho esperen. Esperen

Notícia d’aquest dijous, 27/10/2011:

La justícia de l'Argentina condemna ‘l'Àngel de la Mort' a cadena perpètua: l'excapità Alfredo Astiz anirà a la presó per delictes de lesa humanitat comesos durant l'última dictadura amb onze repressors més.

Després de dos anys d'investigació, la justícia argentina ha dictaminat que els processats eren responsables de casos d'assassinats, tortures i segrestos en l’edifici de l’ESMA, convertit ara en el Museu de la Memòria. La sentència va ser escoltada per una multitud de familiars de detinguts desapareguts i activistes dels drets humans. Asseguts en una tribuna improvisada a l'exterior del tribunal, van seguir la lectura de la sentència per una pantalla gegant al crit de “Com als nazis els passarà, a on vagin els anirem a buscar”. El 2003 es van derogar les lleis d'obediència deguda i punt final a l’Argentina.

Aquí, al 2011, encara tenim la llei d’Amnistia del 77 sense derogar, els culpables sense jutjar, les víctimes sense reparar. A Argentina és possible, aquí també si es volgués, però no és vol. Més de 600 dones i homes van creuar el 1936 l’Atlàntic des de l’Argentina per a defensar una legalitat democràtica i uns valors de justícia que avui en dia encara estan perduts, molts no van tornar, però alguns encara viuen per a celebrar que en el seu país si hi ha lloc per la justícia.

Brigadistes argentins en camp de concentració francés.

Foto arxiu privat: Jerónimo Borágina.

També ho podran celebrar els brigadistes uruguaians supervivents, que han vist com aquest mateix dia el Parlament uruguaià aprovava la llei que anul·la la prescripció dels delictes de la dictadura, declarant aquests com "crims de lesa humanitat de conformitat amb els tractats internacionals, sense prescripció o caducitat".

Quan ho farem nosaltres?

Este es el Himno de Marcha de las Brigadas Internacionales que hoy leeremos en honor y homenaje a las mujeres y hombres que desde más de 50 países de todo el mundo vinieron a defender la democracia, la libertad, la República.

País lejano nos ha visto nacer.
De odio, llena el alma hemos traído,
mas la patria no la hemos aún perdido,
nuestra patria está hoy ante Madrid,
mas la patria no la hemos aún perdido,
nuestra patria está hoy ante Madrid.

Camaradas, cubrid los parapetos,
que la vida no es vida sin la paz.
Defended con el pecho vuestros hijos,
os ayuda la solidaridad;
defended con el pecho vuestros hijos.
os ayuda la solidaridad.

Libre España de castas opresoras,
nuevo ritmo el alma batirá,
morirán los fascismos sangrientos,
en España habrá ya felicidad;
morirán los fascismos sangrientos,
en España habrá ya felicidad.

Generales traidores a su patria
del fascismo quieren saciar la sed;
mas los pueblos del mundo defendemos
lo que España jamás ha de perder;
mas los pueblos del mundo defendemos
lo que España jamás ha de perder.

Guerra al pueblo no hacemos como ellos,
pues nosotros luchamos por la paz,
con el triunfo del mundo antifascista
la tierra ensangrentarán;
con el triunfo del mundo antifascista
la tierra ensangrentarán.

Si al combate marchamos con arrojo
para España obtendremos libertad.
Morirán los fascismos sangrientos,
en España habrá ya felicidad;
morirán los fascismos sangrientos,
en España habrá ya felicidad.

Octubre és un mes de revolució, mort i dignitat, de gran significat polític al nostre país, és el mes Companys, és el mes del reconeixement a totes les víctimes sepultades al Fossar de la Pedrera, lloc de memòria per excel·lència a Barcelona. Al Fossar està el president Lluís Companys esperant l’anul·lació del seu judici i també els dels seus companys de lluita. Allà no descansen, perquè no poden, els anònims defensors de la legalitat republicana, totes les seves vides importants per a la nostra història, de la primera a l’última, mereixedores d’homenatges i honors però sobretot de justícia i reparació.

L’octubre de 1934 va esclatar una revolució contra la injustícia de segles d’opressió renovada en un govern de dretes. Repressió sobre els nous ciutadans i sobre els pobles de la república durant el bienni negre, antesala del feixisme que més tard donaria un cop d’estat contra la democràcia. Una revolució esclafada per la força de les armes: morts al carrer i milers d’empresonats fins l’amnistia del Front Popular dos anys després.

Gent valenta i polítics valents, que arriscaven la seva llibertat i la vida per les llibertats del poble, uns polítics dels que ja no en queden. Avui es pensen que estan per sobre de tots nosaltres com una casta d’intocables que manen i no reten comptes, alguns encara emparats en l’escut d’impunitat de la llei de punt final del 77. Ni el govern de Madrid, ni l’antic govern de Catalunya va escoltar les legítimes reivindicacions de les víctimes del franquisme, ni la de les seves hereves i hereus. Van fer una política de memòria de mínims dins de l’esperit d’una reconciliació nacional construïda amb materials febles i defectuosos sobre la renúncia de les víctimes i el perdó als botxins. Ara el govern de CIU dona un pas enrere en aquesta política fins ara insuficient per espoliar-nos els drets adquirits, ignorant a associacions i protagonistes de la defensa de la legalitat republicana, basant-se en la mateixa cançó que porta des de la mort del dictador sonant en el nostre cap. La lletra diu: tot sacrifici és poc per a un nou futur, que passa com sempre per sobre del passat dels més febles, dels perdedors, com piconadora que esclafa els ossos dels nostres morts i que ens vol lligar les mans per barrar l’aspiració a la veritat, la justícia i la reparació. Volen que ens autocensurem, que claudiquem tot col·locant-nos l’etiqueta de rancuniosos, revengistes, obsessionats amb un temps que molts volen superar, però això sí, que el preu ho pagui el de sempre, com passa amb les crisis, el més necessitat, en aquest cas de justícia. Mentre quedi una espurna del foc d’esperança, que van alimentar els combatents per les llibertats en els seus néts o besnéts no ens deixarem trepitjar per aquest discurs, no els deixarem passar.

NO PASSAREU
poema d’Apel·les Mestres

No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.

L’octubre és també el més dels companys de lluita internacionals, dels joves brigadistes que van venir d’arreu del món a defensar la democràcia, la república. Gent que va pagar molt cara la seva solidaritat i generositat perquè van deixar la seva vida a les terres dels pobles de l’estat espanyol lluitant contra el feixisme. Visionaris que van veure que la república era la primera víctima de les forces feixistes que assolarien Europa. Dones i homes anònims, alguns del quals després van lluir amb nom propi, altres van morir, sense nom, a camps de batalla més llunyans, a camps de concentració o en mans dels seus compatriotes quan van tornar als seus països, cosa que no tots van poder fer, convertits en apàtrides. El 28 d’octubre de 1938 Barcelona va rendre un emotiu i multitudinari homenatge a les Brigades Internacionals, nosaltres també ho fem. Ells cantaven el seu himne:

Els germans d'Espanya són a les barricades,
els germans d'Espanya són pagesos i obrers.
Endavant les Brigades Internacionals,
amunt la bandera de la solidaritat!
Endavant les Brigades Internacionals,
amunt la bandera de la solidaritat!

Adéu Brigadistes. Henry Buckley 25/10/38

Nosaltres buscarem aires de llibertat i justícia on fer onejar aquesta bandera de solidaritat antifeixista.

Per a recordar i honorar les víctimes del franquisme des del president Companys a l’última de les víctimes del feixisme espanyol i la transició monàrquica. Per a reivindicar i exigir els drets d’aquestes víctimes, que van patir tot tipus de vulneració dels drets humans i van ser víctimes de crims de lesa humanitat imprescriptibles. Per a continuar difonent la dignitat dels lluitadors antifeixistes seguim amb les nostres concentracions per la veritat, la justícia i la reparació. Per a denunciar l’atac que està patint la Memòria Democràtica de Catalunya.

Galeria fotos

ASSOCIACIÓ PRO-MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT A CATALUNYA. HOMENATGE ALS ANTIFEIXISTES DEL FOSSAR DE LA PEDRERA.

2011-10-17T01:34:00.000-07:00

Com cada any vam compartir aquest acte de memòria amb els companys de l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya en el Fossar de la Pedrera de Montjuïc. Un emotiu acte d'homenatge als milers d'antifeixistes que estan soterrats allà, als 1717 afusellats al Camp de la Bota que encara no han rebut justícia.

Vídeo amb les paraules del president de l'associació, Pere Fortuny, paraules que compartim i fem nostres.

Record a les víctimes del franquisme 16 -10 - 2011 8tv (8 al día).

http://www.8tv.cat/8aldia/videos/record-a-les-victimes-del-franquisme/

VINT-I-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO AL MEMORIAL AL CASTELL.

2011-09-20T05:10:00.000-07:00

Un grup nombrós de víctimes del feixisme espanyol, familiars i amics de les mateixes i representants de més d'una vintena d'associacions de la memòria vam mostrar el nostre rebuig a la política del govern de la Generalitat en matèria de memòria històrica. Vam dir no al trasllat del Memorial Democràtic al castell de Montjuïc, no a l'equiparació de víctimes i victimaris i vam exigir com sempre veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes de la dictadura franquista.

Es van demanar l'anul·lació del judicis del franquisme i es va tenir un record especial per a les darreres víctimes del franquisme afusellades el 27 de setembre de 1975: Ramón, Xosé Humberto, José Luis, Angel i Jon. També vam recordar en Cipriano Martos assassinat un 17 de setembre de 1973 a la caserna de la Guardia Civil de Reus on després de dies de tortura va ser obligat a ingerir un còctel Molotov que va acabar amb la seva vida.

Crònica en imatges:

BTV. Notícies Migdia 17/09/2011

Conxa Pérez, anarquista i Dona del 36, amb els seus 96 anys ens va acompanyar en aquesta denúncia i en la reivindicació d'un Memorial Democràtic que faci honor al seu nom. Entrevista El País del 2004.

Text convocatòria:

El futur no es pot construir sobre la reafirmació en els errors del passat. Això és quelcom més que una evidència, és el que ha estat passant en la nostra petita democràcia que ha minvat a l’ombra d’un parany de la dictadura: la constitució monàrquica i la transició. Una ombra que ha enfosquit i barrat tota possibilitat de justícia per a les víctimes del feixisme espanyol. No és casualitat que un dels crits més escoltats en les darreres mobilitzacions socials hagi estat: “li diuen democràcia però no ho és”.

No és res de nou que denunciem aquest fet. Ni la llei d’impunitat i punt final del 77 que va amnistiar els culpables de crims de lesa humanitat ad eternum. Ni la monàrquica constitució que una important part de la població actual no va votar i que ha deixat de ser intocable per obra i gràcia dels mercats. Ni la corona imposada pel dictador. Ni l’estat aconfessional que es confessa de genolls tot esperant el perdó d’una església catòlica i les seves poderoses sectes enfortides sota les branques de la dictadura. Una església que mai no ha demanat perdó pels seus crims i per la més que necessària col·laboració en el cop d’estat del 36 i la interminable repressió, sinó tot el contrari. Aquest dies que ha estat Ratzinger a Madrid han repartit un llibret on s’explica el període republicà com als llibres franquistes. Ells no perdonen i nosaltres no estem disposats a continuar posant la galta esquerra batejada com reconciliació nacional perquè ja portem moltes bufes. El que farem és el que hem vingut fent aquest darrers anys, plantar cara però amb més contundència perquè no estem disposats a continuar amb aquest trágala ad infinitum que pateixen les víctimes, els seus familiars i les associacions ciutadanes que vetllen pel seu dret a rebre justícia. També dir a la senyora vicepresidenta que així com els catòlics no poden utilitzar en va el nom de déu que ella no ho faci amb Ferrer i Guàrdia o amb el president Companys, que van ser assassinats a un castell des de on es bombardejava la ciutat, que no els utilitzi en nom de cap reconciliació.

Ningú ens ha de donar lliçons de democràcia, cap govern, ni partit, ningú ens ha d’explicar la història que ja coneixem de primera mà a través dels testimonis dels que van representar i defensar els valors democràtics de la República, la única democràcia legítima i legal que hem tingut en aquest estat. Són les mateixes dones i homes que van lluitar contra el feixisme i van deixar la vida en aquesta lluita.

Per tot això diem no al Memorial Democràtic al castell de Montjuïc. No volem que ens tanquin a la garjola de l’oblit del soterrani de la història, per convertir-nos en una atracció més d’aquesta ciutat de cartró-pedra, com un record llunyà d’una guerra a un castell militar de molt difícil accés. Volem un espai cèntric i ben comunicat per a ubicar el Memorial, volem que aquest no es converteixi en un museu de la seva Guerra Civil sinó en un espai interactiu i viu on les víctimes de la repressió franquista del 36 al 77 i les víctimes de la transició tinguin tot el protagonisme com lluitadors antifeixistes. No es tracta com diu el senyor Duran i Lleida en referència al període 36-39: “unos y otros las hicieron de todos los colores”, frase d’un simplisme inaudit que comparteix la vicepresidenta Ortega, les víctimes del franquisme no són les baixes d’una guerra. Aquest govern ha de comprendre que es tracta de denunciar el terrorisme d’estat, els crims de lesa humanitat d’una dictadura terrible que volen fer passar per altra cosa. Es tracta de que aquests crims no prescriuen i per això no estem disposats a que ens tractin com rancuniosos àvids de venjança, sinó com víctimes amb tot el dret a rebre justícia i reparació i que la veritat surti a la llum en tota la seva dimensió. Nosaltres no en tenim por, i vostès? No volem un memorial amb dues sales, amb dues categories de víctimes anivellades amb l’esperit de la transició, no volem que ens expliquin allò de la guerra fratricida perquè es va tractar d’un cop d’estat a un govern democràtic, que es va defensar d’una agressió contra el poble que representava. Un cop d’estat dut a terme per uns generals, una església i una oligarquia que només volien perpetuar un model d’explotació dels que eren els únics beneficiaris. I d’aquell triomf venen encara les nostres mancances, la nostra impotència i la llosa perpetua que porten les víctimes. Víctimes que han estat criminalitzades, i que trenta-sis anys després de la mort del dictador al seu llit, continuen sentint els mateixos arguments per no rebre justícia. Ja ni ha prou.

No al Memorial Democràtic al castell. No a l’equiparació de víctimes i victimaris, que tants anys de gloria han tingut i que van ser tan ben pagats. No a la tergiversació de la història. No a la discriminació de les víctimes antifeixistes i la seva divisió en acceptables i criminals. Per això el 17 de setembre ens concentrarem a la plaça Sant Jaume i us convidem a totes i a tots per a mostrar la nostra indignació i continuar exigint veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes del franquisme. Recordarem els darrers afussellats del franquisme que van ser assassinats el 27 de setembre de 1975, 36 anys després de la caiguda de la República. També tornarem a demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme. Ara que la constitució ja no és tan sagrada i pot canviar-se en benefici d’uns quants, no hi haurà cap problema per fer-ne més canvis si cal i no ens la podran posar com excusa per barrar-nos el pas a la justícia.

Avui més que mai és necessària la nostra unitat i el nostre rebuig a tanta humiliació, no podem consentir que ens tanquin al nas la petita porta que havien obert a la memòria democràtica. Molts ja no poden esperar més perquè el temps s’esgota, ajudem-los. Us esperem.

PREMIS DIGNITAT 2010 A LA NIT DE LA MEMÒRIA DE LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT 2011

2011-07-18T23:49:00.000-07:00

Manifest de l'acte a la pàgina de la Comissió de la Dignitat

VINT-I-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ

2011-07-04T01:53:00.000-07:00

I encara que vam haver de sentir comentaris despectius per part de persones que formen part de les forces, que s'anomenen democràtiques, mentre entraven al Palau de la Generalitat, i es van escoltar riures despectius mentre es preguntaven que què fèiem allà, nosaltres responem que el mateix que des de fa més de dos anys: demanar veritat, justícia i reparació per a les nostres víctimes. Les víctimes d'una dictadura feixista, víctimes defensores de la legalitat democràtica, algunes d'aquestes víctimes càrrecs i servidors públics legítims, com potser es creuen aquells que reien de les nostres fotografies i que segurament en una situació com la que van viure les nostres víctimes no haguessin tingut el valor per quedar-se a defensar la democràcia. Riure d'un president de la Generalitat, de batlles, de regidors i d'aquelles i aquells que els van votar, els van recolzar i van compartir el seu final és d'una manca de moralitat indignant i una ofensa a la que correspondrem continuant fent visible les nostres exigències de justícia.

Que encara al 2011 les famílies i amics dels lluitadors antifeixistes, tristos protagonistes de crims de lesa humanitat, crims imprescriptibles, haguem de concentrar-nos a les places de les nostres ciutats per fer valdre els seus drets, hauria de ser motiu de vergonya per a la classe política. Veure gent gran, amb crosses, amb llàgrimes als ulls perquè el temps és inexorable, amb pluja, amb altes temperatures, amb fred, amb neu hauria de fer moure les seves consciències, si es que en tenen.

Només dir que al setembre tornarem.

Juliol de resistència a Barcelona, juliol de resistència a Catalunya. El poble català va guanyar aquell 19 de juliol de 1936, va plantar cara al cop d’estat feixista dels generals deslleials a la República i va guanyar. Va ser una victòria dels antifeixistes, dels lluitadors defensors de la legalitat republicana que van continuar resistint fins el seu darrer alè a les trinxeres, fins al seu darrer sospir davant dels escamots de afusellament, fins a la seva última ullada al món abans de ser tirotejat en un voral del camí. Resistents fins a l’últim pensament abans de creuar la frontera a camps de malaltia, fam i mort. Resistents en les garjoles, a l’exili, en l’estigmatització i la gana, en la lluita clandestina. Resistents alguns encara avui en dia. A totes aquestes i aquests resistents honorem cada vegada que exigim veritat, justícia i reparació, també les seves famílies i els seus amics.

Aquell juliol victoriós a Catalunya va ser un mes de foc, sang, dolor, terror i mort a Ceuta, Melilla, Galicia, Navarra i altres punts de l’estat on va triomfar l’exercit traïdor del general més criminal de la nostra història. Aquest personatge no era només totalitari, aquest seria un adjectiu modest senyor Suarez i senyors de la Real Academia de Historia. Franco va ser un dictador, un assassí, un aliat del nazisme alemany i del feixisme Italià, tant culpable de crims de lesa humanitat, ell i els seus comandaments, com Hitler amb la seva SS i la Gestapo, que tant bé va ensenyar als futurs repressors de la dictadura franquista com Melitón Manzanas, condecorat per Aznar. 40 anys de dictadura i desenes i desenes de milers d’assassinades i assassinats (els últims el 27 de setembre de 1975), de desaparegudes i desapareguts, de torturades i torturats, de preses i presos avalen que aquest colpista va ser i continua sent després de mort un dictador culpable de crims que mai prescriuran.

Nosaltres resistim i continuem lluitant. Alguns ho fem en nom dels que ja no tenen veu, d’altres ho fem per ells i en nom propi. Ho fem en nom dels nostres pares i mares, avis i avies, dels nostres familiars, perquè la dignitat que a elles i ells els sobrava és equivalent a la nostra indignació, que és molta. Estem indignats per la manca de respecte d’unes institucions i estaments lligats a una constitució monàrquica, que va propiciar un dictador. Un sistema fill de lo atado y bien atado que ha donat l’esquena a la legitimitat i legalitat de la República i que es nega a donar el que per dret pertoca a aquelles i aquells que si coneixien el significat de la paraula democràcia. Resistim i resistirem fins que siguin reparades totes les víctimes del franquisme sense excepció, des del 1936 fins el 1975, i les víctimes de la transició fins el 1978. Fins que siguin anul·lats els judicis dels il·legals tribunals franquistes i fins que el franquisme sigui condemnat sense pal·liatius pel govern de l’estat espanyol. Fins que no deixin d’estableixier comparacions i equiparacions grolleres entre els colpistes i els defensors de la llibertati per part de totes aquelles i aquells que es consideren representants democràtics del nostre poble.

Dissabte 2 de juliol ens tornarem a trobar a les 12 del migdia a la plaça Sant Jaume per exigir veritat, justícia i reparació, per demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme i per homenatjar els resistents que van sobreviure i aquells a qui van robar la seva vida un estiu de fa 75 anys.

HOMENATGE DE MEMORIAREN BIDEAK ALS ESCLAUS DEL FRANQUISME

2011-06-19T15:40:00.000-07:00

Com cada any hem gaudit de l'emocionant acte d'homenatge als esclaus del franquisme, que van construir les carreteres del Pirineu de Nafarroa, al monòlit que recorda el seu patiment a l'alt d'Igal. Aquest any ha estat més emotiu si cap perquè hem recordat la figura del que va ser president de Memoriaren Bideak, l'amic Juantxo, Hem d'agraïr molt sincerament i de tot cor als nostres companys de Memoriaren el fet d'haver tingut tant present el nostre company Álvaro, que com Juantxo, ens va deixar l'any passat. Les seves lluites continuen, són presents i present, la nostra estimació i admiració per la seva entrega a aquestes són present i futur, i demà, potser, les seves fites una realitat.

Aquest el text que va llegir el nostre company David, nét de José Barajas, un dels més de 2000 represaliats pel franquisme en Roncal, un homenatge amb ell i els seus companys:

Todos los años nos reunimos aquí para homenajear a aquellos hombres libres, cuyos cuerpos fueron esclavizados por el franquismo, pero no sus pensamientos, que no pudieron ser doblegados ni en la negrura de la dictadura, ni en el gris oscuro de esta transición. Prueba de ello es que nosotros estamos aquí recogiendo su testigo.

Pero este año todos estos hombres que construyeron estas carreteras, los que están y los que ya no nos acompañan, estarían orgullosos de compartir este homenaje con quien, junto a sus compañeros de memoria, los rescató de su olvido y les recuperó para la historia. La historia que escribe sus páginas con la verdad, mirando a los dignos ojos de los que fueron llamados vencidos, pero que jamás serán derrotados.

Hoy queremos rendir homenaje al amigo Juantxo, gudari defensor de muchas memorias, de luchas que intentáremos con todas nuestras fuerzas llevar a buen puerto. Puertos, refugios de libertad donde al final de nuestros caminos nos esperarán tantos y tantos otros gudaris, como nuestro amigo Álvaro, cuya energía nos acompaña y nos empuja cuando perdemos el aliento.

A ellos, a los que no se dejaron derrotar, ¡salud compañeros!

Gora herri askatuak! Visca els pobles lliures!

Els homenatjats van tenir paraules de record i estimació pel company Juantxo:

Luis Ortiz Alfau, un actiu jove nonagenari, que com sempre no va faltar a aquesta cita i que ens va convidar a tornar-hi l'any vinent tot dient que ell ens esperava a nosaltres. Va donar les gràcies a la gent dels pobles veins que es van solidaritzar amb ells i els van ajudar amb el que significava això en aquells temps.

Marce Melgar, dona d'un d'aquests esclaus del franquisme que amb els seus 94 anys molt emocionada no es va voler perdre l'homenatge al seu home i els seus companys.

Josefina, germana de Maravillas Lamberto, que va explicar com a aquesta nena, la florecica de Larraga, va ser torturada, violada, assassinada i profanat el seu cos, abandonat i menjat pels gossos, s'ha d'explicar perquè la gent comprengui el sadisme i crueldat dels colpistes en uns pobles on el triomf d'aquests va ser immediat i la repressió posterior terrorífica. Fermin Balentzia va cantar la seva cantar la cançó que li va dedicar a Maravillas i va emocionar a tots els presents.

Ana, la companya de vida i lluita de Juantxo amb els seus fills va rebre la sorpresa que li van preparar els seus companys de Memoriaren en forma d'una escultura, una altra de les coses que agradava al nostre company. Els dibuixos del cartell d'aquest any eren fets per Juantxo.

Les filles de Txomin Uriarte van tornar a cantar el tango del seu pare que aquells que van ser fet esclaus pel franquisme cantaven.

No va faltar l'aurresku de Gorka Mediavilla en honor de tots aquest homes i les seves famílies.

Després de l'acte a Igal l'homenatge va continuar a la propera població de Vidangoz i com l'any passat es va fer un dinar autogestionat a l'aire lliure on tothom vam gaudir de la música i les veus de Fermin i Xabier Barriola, un gran plaer escoltar-los i cantar amb ells.

Fins l'any vinent companys!

PREMSA:

Diario de Navarra

Gara

I LA CORNELLÀ INDIGNADA VA SORTIR AL CARRER I VA SER UN ÈXIT ACLAPARADOR

2011-06-01T01:45:00.000-07:00

VINTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ

2011-05-29T02:04:00.000-07:00

XERRADA ARCADI OLIVERES. LLUITAR CONTRA LA CRISI DES DE BAIX.

2011-05-06T22:51:00.000-07:00

La companya Mamen ens presenta a nosaltres i a l'Arcadi

La més terrible de les crisis, la crisi alimentària

La crisi alimentària 2

La nostra crisi, la crisi especulativa

La crisi especulativa 2

La crisi especulativa 3

Cinc respostes a la crisi

Cinc respostes a la crisi 2

El debat

Més de 200 persones hem gaudit de les paraules del professor Arcadi Oliveres aquesta tarda. Una xerrada molt aclaridora plena de dades per a la reflexió i per a la indignació, una crida a la mobilització, la protesta i la resposta ciutadana a totes les crisis que pateix el sistema i que només paga el poble.

PRESENTACIÓ DE DES DE BAIX CORNELLÀ. UN VOT DE PROTESTA.

2011-05-05T01:37:00.001-07:00

Apropar la política compromesa i de base als ciutadans a peu de carrer és una molt bona iniciativa que hauria de repetir-se i que hauria de ser adoptada per altres grups de l'esquerra. Allunyar-se dels problemes de la gent és proporcional a l'esgarrifant escalada de la intenció de vot als partits d'extrema dreta en els ajuntaments del cinturó, abans roig, de Barcelona. Si no fem un esforç per transformar aquesta realitat tindrem al vot tradicional de l'esquerra en mans dels feixistes, els mateixos que van ser responsables de que molts haguessin de fugir dels seus pobles perquè negaven el pa i la sal als avis i els pares que van perdre la guerra, i que ja no tenen memòria.

Parlar i debatre, intercanviar i dialogar, proposar i protestar, canalitzar la nostra indignació en construir una alternativa que desmunti aquest sistema esgotat que ens escanya és un treball de totes i de tots. Des de Baix Cornellà treballa per denunciar allò que no pot continuar igual i per demostrar que altra Cornellà és possible si totes i tots volem canviar les coses. Plegats podem fer-ho.

DINOVENA CONCENTRACIÓ PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ

2011-05-02T04:59:00.000-07:00

SANT JORDI REPUBLICÀ AL MERCAT

2011-04-24T00:16:00.000-07:00

Com cada any el nostre col·lectiu participa en aquest acte de cultura al mercat. Una lectura de poemes en un dels llocs de la ciutat que diu molt del ritme d'aquesta població, de les seves problemàtiques, que sempre acaben reflectides en un espai no només de compra sinó d'expressió, o al menys aquest ha estat el caràcter d'aquest punt durant molt de temps. Ara en aquesta ciutat, abans lluitadora, avui dormida i sotmesa, hem de recuperar l'esperit que ens distingia i dignificava com defensors dels drets dels nostres ciutadans i per això parlem d'aquells que van inspirar aquella lluita dels 70, d'aquella república, d'aquella legalitat democràtica assassinada pels feixistes colpistes. La dictadura va ser la culpable i responsable de les migracions, de la repressió, la fam i les necessitats que van empènyer a molts a deixar la seva terra justament perquè no era seva, era d'uns altres, i ara la crisi fa que aquesta ciutat d'acollida sigui un focus de racisme i una oportunitat per als partits de l'extrema dreta. Tenim una memòria molt feble i hem de recordar, de ser justos, de fer del diferent, no un enemic, sinó un aliat per vèncer les dificultats d'avui, i les que seran pitjor encara, les de demà.

Vam tornar amb l'experiència de la jornada de llibres contra la crisi, oferint llibres de forma gratuïta i amb més preocupació que sorpresa van comprovar que la ciutat que el nostre alcalde va voler batejar com de la lectura, la gent no sentia cap interès per emportar-se un llibre a casa perquè ja en tenien molts, aquesta era l'excusa majoritària i un motiu per a la reflexió.

Així en aquesta diada de llibres i flors reivindiquem la cultura que motiva el pensament crític i la capacitat d'analitzar la nostra realitat com un dels motors fonamentals de les nostres llibertats i com un camí de recuperació del drets perduts i de conquesta d'altres que facin realitat allò de l'estat del benestar.

80è ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA. 14 D'ABRIL A BARCELONA.

2011-04-19T03:58:00.000-07:00

Celebració del 80 aniversari de la proclamació de la República dijous 14 d'abril - 18.45 hores - plaça Sant Jaume - Barcelona

Manifest 2011

Ens tornem a convocar el proper 14 d’abril a una festa reivindicativa en el 80è aniversari de la proclamació de la República. Volem compartir amb totes i tots vosaltres un acte de memòria i commemoració però sobre tot, i més important, un acte de futur i de conquesta de les llibertats robades. Una festa ciutadana oberta a tothom que senti la necessitat de moure’s per a canviar l’actual situació de desencís.

Volem viure una jornada republicana i antimonàrquica a la Plaça de la República. Una vesprada d’esclat d’ilusió i de força on totes les banderes, que representin l’esperit de lluita per arribar a una societat més justa, dibuixin un sol mar onejant d’esperança i d’unitat contra el neoliberalisme salvatge i les seves tisores retalladores de drets polítics i econòmics. Una tarda on tots els colors seran un de sol, el de l’antifeixisme. Tots som imprescindibles per a recuperar el llarg camí perdut i avançar sense por i amb empenta cap a un horitzó veritablement democràtic. Lluny d’impunitats i transicions servils al capital, prop de les ciutadanes i ciutadans que volen lluitar per unes condicions laborals i socials dignes, sense donar ni un pas enrere. Lluny del diccionari del Sistema amb paraules com mercats, parquets, crisi, atur, ajustos, reformes. Mots que només signifiquen beneficis pels que mai van pagar, ni van deixar els seus llocs de privilegi, i pels seus fills amb diferents collars però els mateixos cànids. La mateixa existència de la monarquia hereva de la dictadura és la constatació del continuisme i constitueix, en aquest estat, el paraigua on es refugien tots els mals d’una Espanya en blanc i negre.

Fem d’aquesta situació en negatiu una realitat en positiu, fem de la seva manca de respecte pels nostres drets el combustible per a guanyar aquesta partida i fer escac i mat al rei.

Republicans, progressistes, gent d’esquerra, antimonàrquics, anticapitalistes, independentistes, hem de mirar més enllà, sense por a cap paraula, al debat, a la diferència, perquè ens uneixen més coses que no ens separen. El nostre enemic és poderós, viu tranquil al sistema que ha fet a imatge seva, i que nosaltres no hem de contribuir a garantir amb la manca d’unitat. És el nou feixisme, el de sempre amb vestit i maletí, que extorsiona, reprimeix, tortura, discrimina, engarjola, trepitja, imposa la seva doctrina i espolia el dissident, a aquell que es rebel·la, continuant la seva dictatorial tradició.

Creix la xenofòbia, el masclisme, el fanatisme i el poder de la jerarquia catòlica, els retalls socials, la corrupció, la indiferència, la desmobilització entre el gruix dels ciutadans progressistes proporcionalment al creixement de la mobilització dels grups de la més extrema dreta. Hem de dir prou.

Un 17 de juliol del 36 un cop d’estat sagnant i genocida ens va condemnar a viure set dècades després en la manca de democràcia i llibertats, en la pèrdua constant dels drets conquerits amb la lluita i la vida de gent que va envair dels seus somnis les places i carrers un 14 d’abril de 1931. El proper 14 d’abril fem honor a aquells somiadors i honorem-nos a nosaltres mateixos fent nostra la plaça de la República, enlairant ben fort les nostres veus amb les nostres reivindicacions en l’epicentre polític de Catalunya. Fem una festa de drets i llibertats. Celebrem República, la de la separació església-estat, la del dret inalienable a decidir de persones i pobles, la dels drets humans, la de tots els ciutadans siguin d’on siguin, la de la justícia per les víctimes del feixisme espanyol, la de la radical democràcia en la que governi el poble i no els interessos dels de sempre.

DIVUITENA CONCENTRACIÓ PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ

2011-03-29T04:52:00.000-07:00

Poemes i poetes, reconeguts i anònims, la ploma que dona testimoni de la veritat, la que reclama justícia i exigeix reparació.

La ploma com fusell, la ploma contra el fusell.

Auto denegando la interposición del Recurso de Revisión contra la Sentencia del Consejo de Guerra Permanente nº 5 de Madrid, de 18 de Febrero de 1.940, que condenó a muerte al poeta Miguel Hernández Gilabert.

LA SALA ACUERDA: Denegar la interposición del recurso de revisión promovido por Dª Mª José Hernández Izquierdo contra la Sentencia dictada por el Consejo de Guerra Permanente nº 5 de Madrid, con fecha 18 de Enero de 1.940, por la que se condenó a muerte a D. Miguel Hernández Gilabert como responsable de un delito de Adhesión a la Rebelión, por inexistencia de presupuesto objetivo previo por ser dicha Sentencia RADICALMENTE INJUSTA y haber sido declarada ILEGÍTIMA por vicios de fondo y forma de acuerdo con lo prevenido en los artículos 2º y 3º de la Ley 52/2.007, de 26 de Diciembre, CARECIENDO ACTUALMENTE DE CUALQUIER VIGENCIA JURÍDICA.

VOTO PARTICULAR QUE FORMULA EL MAGISTRADO D. JAVIER JULIANI HERNAN AL AUTO DICTADO CON FECHA 21 DE FEBRERO DE 2.011 EN EL RECURSO DE REVISIÓN Nº 102-54/2010.

Aunque la Ley de Memoria Histórica, respecto de las sentencias y condenas cuya injusticia e ilegitimidad proclama, habilite al Ministerio de Justicia para expedir la expresada “Declaración de reparación y reconocimiento” -que efectivamente cumple la finalidad de reparar y reconocer individualizadamente la injusticia e ilegitimidad de aquellas condenas a los efectos de la Ley-, tal no alcanza a declarar la nulidad judicial de las resoluciones que las contemplaron y que ha de poderse obtener a través de los procedimientos que las leyes prevean, como resalta la propia ley al señalar -como antes dijimos- su plena compatibilidad con el ejercicio de cualesquiera acciones ante los tribunales de justicia. La declaración general de injusticia e ilegitimidad de las condenas a las que se refiere la Ley de Memoria Histórica en su artículo 3, no conlleva su nulidad radical y menos aun, como bien reconoce el Auto de la Sala del que discrepamos, contempla “una declaración individualizada de nulidad de las resoluciones a las que se refiere”.

La Injustícia de les condemnes o la seva ilegitimitat no significa la seva ilegalitat i nul·litat, que no ens vulguin enganyar. Per l’anul·lació de tots els judicis del franquisme.

EL GENERAL PITIMINÍ, poema de Miguel Hernández dedicat al general Franco i escrit a València el 18 de febrer de 1937.

Tu famosa, tu mínima impotencia,

desparramar intento

sin detener el paso ni un instante.

Para lo tal, me apeo en mi paciencia,

pulso un acordeón llorón de viento

y socarrón de voz, y ya es bastante.

Tu cornicabreada decrepitud purgante

exige estos reparos de escritura,

y con ellos ayudo a someterte,

no al manicomio al tonticomio oscuro

que tu idiotez sin mezcla de locura,

pide hasta que la muerte

venga a sacar tu vida de este apuro.

Llevas el corazón con cuello duro,

residuo de una momia milenaria

concurso de idiotas,

que necesita la alabanza diaria

y descosido en la alabanza explotas.

Cocodrilito pequeñito, ñito,

lagartija de astucia,

mezquina subterránea, con el rabo marchito,

y la mirada alcantarilla sucia.

Tarántula diabética y escuálida,

forúnculo político y gramático,

republico de triste mierda inválida,

oráculo, sarcófago enigmático.

Demócrata de dientes para fuera,

altares solicita tu zapato

No hagas más reflexiones de topo y madriguera

en tu conejeril rincón de mentecato.

Humo soberbio, sapo que te hinches

cuando oyes un piropo:

disuélvete en berrinches

resuélvete, desaparece, topo.

España no precisa

tu vaciedad de calabaza neta,

tu mezquindad que duele y que da risa,

tu vejez inconcreta,

venenosa, indecisa.

No te toca la sangre de los trabajadores,

sus muertes no salpican tu chaleco,

no te duelen sus ansias, ni su lucha,

tu tiniebla trafica con sus puros fulgores

su clamor no haya en ti ni voz, ni eco,

tu vanidad tu mismo ruido escucha

como un sótano seco.

Hay ojos que derraman raíces amorosas.

Sobre tus ojos tienes

uñas que a hacerse dueñas de las cosas

avanzan por tus sienes.

Necesitan incienso e incensario

tu secundaria vida,

tu corazón de espino secundario,

tu soberbia de zarza consumida.

Sobre tu pedestal o tu peana,

monumento de oficio,

cuando su salvación está cercana

quieres llevar un pueblo al precipicio.

Te rebuznó en el parto tu madre, y más valiera

a España que jamás te rebuznara

con esa cara de escobilla fiera,

de vieja zorra avara.

No llevarás mi pueblo al precipicio,

dictador fracasado, rey confuso,

y caerás por la punta de una bota

sobre tus flacos días puesta en uso.

Possiblement penal Ocaña. Todos los Rostros.

Poema de José Herrero Pacheco empresonat al penal d'Ocaña, entre 1939 y 1956. Va ser condemnat a 3 penes de mort no executades.

En una ventana un día

que al campo frondoso daba

un preso se sonreía

y al reírse suspiraba.

Al parecer no era envidia

lo que en su alma albergaba.

un árbol que frente habría

donde él se recreaba

un pajarillo trinaba

rebosante de alegría

un canto que distraía

a un cerebro que pensaba.

Mientras el pájaro cantaba

su rostro palidecía

y sus labios pronunciaban

lo que su alma sentía.

¡Canta, pajarillo canta!

que ya esta muriendo el día

y tu alegre melodía

me hace olvidar lo que espanta

quizás mañana o pasado

si tu vuelves a la rama

yo no estaré en la ventana

porque me hayan trasladado.

¡Lejos, tan lejos de aquí!

que a otros muchos se llevaron

que tus cantos contemplaron

y más no te puedo oír

y si me llevan a mí

en mis últimos momentos

posare mis pensamientos

En los que sufren aquí.

¡Canta, pajarillo canta!

tu no pares de trinar

mientras tanto mi corazón

tranquilizándose esta

siente cual grande es la vida

y bella la libertad.

Ya viene la noche oscura

tu té iras a descansar

mientras yo siento los pitos

y las llaves rechillar.

¡Al saber si traen mi nombre

en la mano un oficial!

ya siento pasos ¡qué veo!

una lista repasar

¿es mi nombre?

no, no lo creo.

No paran de vocear.

Ilusión de mis recreos

te volveré a contemplar

Y aquellos seres queridos

Que lejos de aquí están.

Llévales un beso en mi nombre

El que yo no podré dar.

¡Salud esposa querida!

¡Salud padres y hermanos adorados!

me van a quitar la vida

por el hecho de ser honrado

¡Salud pajarillos libres!

¡Salud, nobles compañeros!

Uno menos en vuestras filas

que va a poblar los luceros.

Ya se me estremecer el alma,

Me palpita al corazón

Estarán dispuestas las armas

Y formado un batallón.

El que humanamente piensa

Dios no le otorga el perdón.

¡Vengan sus hombres más fieles

y los que tiren mejor

y un oficial que les mande

hacer el fuego a discreción!

Ya suenan sobre mis sienes

Rugir un motor infernal

Junto con el alba viene

A la puerta del penal.

Pronto se acerca la hora

¡Valor; nobles compañeros

moriremos como mueren

los que nunca se rindieron!.

Ante una vida malvada

de vil servidumbre y cieno

Dadnos la muerte, cobardes

Dadnolas, pronto embusteros.

Apuntar vuestros fusiles

a corazones sinceros

antes de vivir humillados

dar fin a mi vida, quiero.

Y cuando nuestros cuerpos yertos

inmóviles estén en el suelo

no tocar nuestras féretros

que mancháis la dignidad

que tenemos, aunque muertos.

Lucía Sánchez Saornil amb Emma Goldman

"Quiero creer en Dios, quiero creer,

no me enturbiéis la fe que voy buscando”

“¿He de creer en ese Dios absurdo

ese Dios que hizo al hombre contrahecho?”

Lucía Sánchez Saornil de Mujeres Libres

Joan Oliver (Pere Quart) Tota la seva biografia

L'exili. El 1939 s'exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. S'exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.

A Xile, mira de guanyar-se la vida amb diversos oficis, tots efímers, i escriu guions radiofònics de propaganda antinazi. Enyorat del que ell anomena la seva pàtria, torna a Catalunya el 1948, on troba un país derrotat i empobrit pel franquisme.

Corrandes d’exili de Pere Quart
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

LAS MUJERES DE LOS ROJOS

Quisiera escribir un himno

a un pobre racimo humano

las mujeres de los rojos

que en España nos quedamos,

para las que no hubo escape,

para las que no hubo barco.

Las que nos quedamos solas

con sus hijos en los brazos,

sin más sostén ni más fuerza

que el que daba el estrecharlos

como prendas de un amor

contra nuestros pechos flácidos.

Todos perdimos la guerra,

todos fuimos humillados,

pero para las mujeres

el trance fue aun más amargo.

Largas colas en Porlier

con nuestros pobres capachos.

Caminatas bajo el sol

con los pies semidescalzos.

Caminatas sobre el hielo

tiritando en los harapos.

Largas, duras caminatas

en busca de algún trabajo.

Cansancio y humillación

si lograbas encontrarlo

y si no lo conseguías,

humillación y cansancio.

Por el pan de nuestros hijos,

siempre un combate diario.

¡Esos días siempre solas,

esos días largos, largos,

que fueron semanas, meses,

que fueron tanto, tanto que,

entre dolor y entre lágrimas,

se convirtieron en años!

Nuestros hombres en la cárcel,

nuestros hombres exiliados,

nuestros hombres cada día

cayendo como rebaños

en manos de furia ciega

de matarifes fanáticos.

Y las mujeres seguimos,

a nuestro modo luchando

y esa guerra, sólo nuestra

esa guerra la ganamos.

Los hijos de nuestros hombres

quedaron en nuestras manos

y supimos inculcarles

un culto casi sagrado

por los muertos, los ausentes,

los padres que les faltaron.

Se los pusimos de ejemplo

porque siguieran sus pasos

y logramos convencerles

de que eran buenos y honrados,

aunque en la calle, en la escuela,

les dijeran lo contrario.

Éramos pobres mujeres

y supimos elevarnos

sobre el dolor, sobre el miedo,

sobre el hambre y el fracaso

y criamos nuestros hijos

dignos de sus padres, bravos;

serios, dignos, responsables.

Los íbamos cultivando

pilares para un futuro

que aún parecía lejano

y en el que siempre creímos

con los puños apretados.

Quisiera escribir un himno,

grande, estupendo, fantástico,

de pobres mujeres débiles

con heroísmos callados,

de esfuerzos y sufrimientos

que eran el vivir diario

y, que a pesar de ello supieron,

con un esfuerzo titánico

ir manteniendo la llama

de amor al padre lejano,

al padre que estaba preso

o al que habían fusilado.

Yo quisiera a voz en grito

poder entonar un cántico

que dijera todo eso,

que bastante hemos callado.

las mujeres de los rojos

que en España nos quedamos

creemos tener, al menos,

el derecho de contarlo.

(Consuelo Ruiz)

Ahaztuak

El fet d’aixecar el braç és una acció, però només amb una observació simplista es podria dir que sempre significa el mateix. Hi ha dues maneres antagòniques d’aixecar el braç. Uns aixequen el braç amb la ma estesa a la repressió, l’assassinat, l’aniquilació del diferent. Altres aixequen el braç amb el puny enlaire com a símbol de lluita contra l’opressió, per les llibertats, per la justícia social, per la defensa de la legalitat democràtica republicana. No fan el mateix, no són el mateix, seria obscè i groller comparar aquestes dues accions i més encara equiparar-les.

Fins i tot els hereus ideològics dels que fan la salutació feixista no gosarien comparar aquestes imatges, perquè per a ells seria un insult estar al mateix nivell que aquells rojos que van aniquilar. Aquesta és la diferència, ells no tenen por de la seva incorrecció política perquè se senten protegits per la impunitat, que aquesta monarquia constitucional proporciona als botxins de la dictadura, basant-se en les lleis de la Transició.

I què passa amb els “demòcrates”? Ells no compararien fredament aquestes imatges, però si estan disposats en l’esperit de la llei de la memòria, dels dos bàndols, de la “guerra civil”, a comparar el patiment dels que van dinamitar, amb un cop d’estat sanguinari, la democràcia, amb els que van vessar la seva sang per defensar-la. Com és possible? Com pot el concepte de caritat, que l’església catòlica només practica amb els seus, i que vol que nosaltres practiquem amb tothom, passar per sobre del concepte de justícia? Com es pot demanar en noms de reconciliacions, que en realitat els culpables no volen, obligar a que la víctima continui perdonant i oblidant?

Tan feixista és aquell que va estar d’acord amb la dictadura, o hi va conviure amb comoditat moral, com aquell que la va fer realitat. Tan feixista és un feixista viu com un feixista mort, honorat durant tota una llarga dictadura i exculpat per la també llarga transició. Tan demòcrata és un defensor de la república viu com mort, arrossegat pel fang durant 40 anys de feixisme i sepultat en el silenci durant quasi 30 anys, i encara avui en dia, sense la consideració que hauria de tenir en un estat democràtic. Un estat que no deu ser tan democràtic quan encara no ha condemnat el franquisme com cal. Llavors per què han de compartir aquestes persones un espai, ara virtual, com el Memorial Democràtic? Per què la Direcció General de Memòria Democràtica ja no serà de Memòria sinó de Qualitat Democràtica? De quina qualitat parlem?. Si estan disposats a posar en el mateix lloc als que no van plorar amb l’entrada de les tropes franquistes a les seves viles amb els que encara ploren amargament per la seva manca de drets tot esperant veritat, justícia i reparació. On està la qualitat democràtica?.

La senyora vicepresidenta ha dit que defensarà la continuïtat del Memorial, només faltaria que no respectés allò que es va aprovar en seu parlamentària. Però els passos donats no avalen les seves paraules: no hi ha edifici, no hi ha director/a titular, no ha convocat a les entitats, la web no ha estat actualitzada,.. A la senyora vicepresidenta li volem dir que aquells als que vostè vol acollir ara en el seu centre de qualitat democràtica, i no cal tenir un títol de llicenciada en història per saber-ho, van tenir tants anys de glòria que no se l’acabaran mai, reconeixement, prebendes i reparació moral i econòmica. No creiem que necessitin més lloances per haver estat contraris a la legalitat democràtica, sigui per les raons que sigui. Els seus noms han guarnit els murs de les seves esglésies com màrtirs de les seves idees. No cal que després de tot l’exposat vinguin a robar un espai als que res més que repressió van obtenir pel seu compromís no amb déu i la pàtria, sinó amb la societat i la democràcia.

Que quedi clar que les víctimes del franquisme i els seus hereus biològics i ideològics lluitarem per la seva memòria i per la justícia negada per sistema. Que la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continua amb aquesta obligació ineludible i que tornarem a la plaça Sant Jaume a donar mostra d’aquest compromís, com cada darrer dissabte de cada mes dels últims dos anys. Fins l’abril.

SOLIDARITAT AMB COLÒMBIA. CONTRA ELS CRIMS D'ESTAT.

2011-03-14T10:36:00.000-07:00

Des del Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat volem afegir-nos i solidaritzar-nos amb aquesta causa que és també la nostra. La defensa del dret que tenen les víctimes de crims d’estat a la veritat, la justícia i la reparació.

Quan des de l’estat és diu que totes les víctimes són iguals és totalment incert perquè l’estat no actua conforme a aquesta consideració, són paraules buides. Quan nosaltres, que tenim constància d’aquesta realitat, diem que totes les víctimes no són iguals ens criminalitzen. I nosaltres fem aquesta afirmació tenint en conte dos arguments, per una banda que les nostres víctimes no són tractades com les que ells consideren les seves víctimes. Així els últims afusellats del franquisme no tenen l’estatus de víctima del franquisme, per l’estat no són lluitadors antifeixistes sinó terroristes, i no tenen dret ni a la minsa reparació que tenen els altres represaliats de la dictadura. I per altra, que quan nosaltres diem que totes les víctimes no són iguals, és perquè no volem que els defensors de la legalitat democràtica republicana, que també van lluitar per la justícia i la terra, siguin equiparats o considerats com aquells que van aixecar-se contra la República amb un cop d’estat genocida i exterminador. Per a nosaltres l’almirall Carrero Blanco no és equiparable a Salvador Puig Antich. Per l’estat tampoc, perquè la família de l’Almirall ha rebut la seva indemnització però la d’en Salvador, no.

Les víctimes que l’estat fa seves sempre tindran reconeixement i totes les garanties, les víctimes que són de l’estat perquè és aquest qui les produeix, com va passar aquí durant la dictadura i la transició inacabada, aquestes només poden aspirar a ser víctimes de segona, i això és inadmissible, a Colòmbia, a Mèxic i a l’estat espanyol. Ho diem aquí i ho fem cada darrer dissabte de cada mes a la plaça Sant Jaume: Veritat, justícia i reparació.

Gràcies als companys de Colòmbia que com cada any, al març, recorden les víctimes de crims d'estat al seu país, un dels casos més sagnants del món, i reivindiquen la lluita pels seus drets a Barcelona. Gràcies per la seva tasca, pel seu compromís, pel recolzament que hem rebut en aquesta lluita comuna per les víctimes que volen ser silenciades. Gràcies per recordar al nostre company Álvaro, una víctima més dels crims d'estat, una víctima del franquisme, que tant present va tenir sempre la tragèdia que viu el poble de Colòmbia. Per la justícia i per la terra, per la dignitat que ens volen robar però que no poden.