diumenge, 26 de novembre de 2017

VUITANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO NORMALITZEM EL FEIXISME!


NO NORMALITZEM EL FEIXISME!




Tristament encara la nostra reivindicació va de víctimes sense justícia i botxins lliures. Va de quan les víctimes han de demanar perdó per sobreviure als seus torturadors, de quan les famílies han d’excusar-se per mantenir la memòria d’aquelles persones estimades desaparegudes per la força de les armes o l’oblit imposat. Va de quan després d’haver estat trepitjades no tenen dret a aixecar el cap perquè els assassins mai han marxat, perviuen en els seus hereus. Va de quan els vencedors ens volen vençuts per sempre. Ara ens tornen a ensenyar indecentment les seves mans esteses,  no en senyal de pau, sinó enlairades ufanament al crit de viva Franco. Ho fan embrutant els nostres barris amb les seves pintades, violant les nostres memòries, atacant els nostres monuments, com ha passat recentment amb el monòlit del president Companys, mentre els seus són protegits a Palma i a Tortosa.  Passegen pels nostres carrers agredint-nos, orgullosos de la pitjor de les espanyes, aquella que el poeta va dir que ens glaçaria el cor, cridant-nos amb un odi antic als ulls, sense gens de vergonya. Ho fan emparats com sempre per un estat que empresona i vol empresonar qui planta cara o denuncia el feixisme i deixa lliures als agressors.

És molt trist veure com van passant les dècades per trobar-nos en un moment dels més crítics des d’aquell novembre que va morir el genocida, deixant uns fonaments foscos i durs sobre els quals han construït, diuen, que democràcia, corones i constitucions que ens recorden que la llibertat i els valors dels antifeixistes als quals defenem són ocells engabiats.

Segur que tothom que ha parlat amb persones que han guardat les històries de les defensores de la República s’han trobat en el seu discurs aquelles frases tipus: “no van fer res”, “no estaven ficats en política”, “eren innocents”. I tant que ho eren, com si lluitar contra el feixisme, com si treballar pel poble, com si tenir idees polítiques contràries al règim franquista fos d’entrada un estigma de culpabilitat. Aquell terror que va assenyalar al dissident, allò que constantment va recordar el franquisme als perdedors, la transició no el va extreure de l’imaginari col·lectiu perquè perversament va emparar els criminals, i va deixar les víctimes sota aquella fastigosa sospita, sota aquella necessitat de donar explicacions. Aquella llavor de l’horror és la que avui normalitza el feixisme que deixa indiferent a una societat maltractada i espoliada, que ha assimilat que els feixistes es passegin pels seus carrers sense aixecar totes les alertes, alguns diuen inclús que els feixistes som nosaltres. Nosaltres, les persones defensores de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició, diem ben alt i ben clar als franquistes que no els perdonem perquè no volem oblidar tota la sang vessada i les llibertats robades, i les vides desfetes i els exilis interns i externs, i les escoles de pensament i llengua única de crucifix flanquejat per Franco i José Antonio, i les dones desaparegudes sota un masclisme que encara les mata i les viola, mentre els seus botxins volen que es vexin demanant perdó, mentre la pesada ombra “d’alguna cosa hauran fet” sobrevola com núvols negres sobre les espatlles de totes les víctimes del món.


Arribats a aquest punt no podem aplicar-nos l’autocensura perquè amb el nostre sotmetiment els fem més forts, perquè la nostra possible por a dir la veritat, a riure de la realitat, a denunciar i a criticar l’estat i els seus aparells, els visibles i els invisibles, quan no respecten els drets humans acusant-nos cínicament d’odi, els estem convidant a robar-nos fins i tot la paraula i la dignitat. No ens podem permetre davant d’un enemic tan immisericorde i miserable ni l’autocrítica servil, ni la comparació barroera entre allò que no es pot posar al mateix nivell, ni ignorar la tergiversació. Li devem això a les nostres víctimes i ho hem de fer amb tota la intel·ligència que ells no tenen i sense la violència indiscriminada patrimoni del feixisme.



Els carrers han de ser nostres i volem als feixistes fora dels nostres barris.




Pilar Duaygües era una nena de 14 anys quan va començar a escriure el seu diari l’any 1936. Va escriure tots els dies de la guerra i aquestes són la primera i la darrera anotació que volem compartir amb totes vosaltres.


Domingo, 19 de julio de 1936 – Principio de la guerra.

Hoy ha sido un día horrible. El 19 de julio del año 1936 quedará grabado en la historia. Por la mañana nos despertaron unos tiros a las cinco, pues teníamos que ir a la playa y mamá no nos dejó. Es natural, pues se presentaba el día malo y tan malo. Las ametralladoras iban, bombas por aquí, tiros por allá, etc. Se oía muy bien cómo se derrumbaban las casas en donde las tiraban, dicen que fue peor que el año 1909, que fue fenomenal, y el doble que el 6 de octubre del año 1934. Esta guerra ha sido causa de que no  quieren al Gobierno, quieren otra vez la monarquía. 

Pero no sé quién ganará aún, pues hay mucho jaleo. Bueno, un día pésimo. No podíamos estar en el balcón porque disparaban balas. Estábamos afuera en la escalera hablando con los vecinos, pero sin parar los disparos. Por la tarde dormí un poco, pero no se podía por el ruido. Resulta que vivimos al lado de los frailes, de la iglesia y de su imprenta. Los curas con ametralladoras, escopetas y revólveres hacían fuego contra el cuartel que está al lado (..). Jugamos con los vecinos en la escalera al parchís. Ya tarde echaron las bombas (que resonaron por toda la casa) y prendieron fuego en la iglesia y colegio e imprenta, pero no podíamos salir por las balas. Los frailes lograron escapar no sé por dónde, por alguna puerta secreta. (…)

Miércoles 29 de marzo de 1939 – Final de la guerra.

--> 
¡La guerra ha terminado! dice todo el mundo y los periódicos. Ayer se rindió Madrid y aquí en Barcelona no cesaron de tocar las sirenas en señal de alegría y del final de la guerra, toda la gente ponía colgaduras en los balcones, aunque la mayoría les obligaban. Yo tenía un humor pésimo, hemos perdido, lloré con mucho dolor al ver que esos criminales fascistas se han llevado la victoria más no les aguantaremos mucho tiempo porque volverá a haber un levantamiento, esta vez por parte nuestra y quedará entonces enterrado para siempre el odioso fascismo aunque a lo mejor tardaremos algunos años en lograrlo. Este pensamiento que todos los rojos tenemos y del cual no nos engañamos me da un poco de alegría.




Poema de Martin Niemöler que ens interpel·la directament a totes i a tots i que per desgràcia està tan vigent avui com ahir.

Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista.
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata.
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista.
Cuando vinieron a por los judíos,
no pronuncié palabra,
porque yo no era judío.
Cuando finalmente vinieron a por mí,
--> 
no había nadie más que pudiera protestar.


En defensa de l’escola i contra els atacs feixistes que ha patit tant a Catalunya com al Pais Valencià llegirem aquest poema que és una  creació col·lectiva dels alumnes de sisè de l'Escola Gavina del País Valencià de data desconeguda. Font.

LA CIUTAT

La ciutat és la llum palpitant dels semàfors,
és l'home que s'afanya per no fer tard a la feina,
és la dona que, lluny del camp,
carrega el seu carro de llaunes i congelats,
és l'aturat que busca als diaris,
el seu dret, el seu somni i la seu esperança.
La ciutat és una apegalosa vesprada de primavera,
és un absurd laberint de cases repartides,
és l'espessa llum que ja no és llum.
La ciutat són cinquanta anys de vendre les notícies,
és el gran dilema d'on anar a distraure's, d'on anar a oblidar,
és un munt de famílies que comparteixen l'espai,
però no la paraula
és la suma de persones, etc., etc.
La ciutat és el meu deure i el vostre deure,
és el meu silenci i el vostre silenci,
és la meua anònima mort i la vostra anònima mort.
La ciutat és el conjunt dels nostres deures
i del nostre silenci
i de la nostra anònima mort.
La ciutat és ell, ella, aquell, aquell, tu i jo
i tants homes i dones que omplen els carrers
i els teus problemes
i els problemes dels altres.
La ciutat som tots
i tots no som ningú.
La ciutat podria ser-ho tot:
és el fer i el desfer
és competir i ajudar
és oblidar i recordar
és cridar i emmudir
és viure cada dia
--> 
lluitant contra els fantasmes urbans.

No podem normalitzar aquests atacs feixistes a les nostres escoles i instituts.


Institut Ramon Llull Barcelona. Pintades feixistes. Més informació.


A l’escola catalana.

REUNIÓ D’AMICS
El primer de la reunió,
l’u, va dret com un bastó...
El dos, que s’ha entrebancat,
s’ha quedat agenollat.
En veure’l tan arrupit
que no li arriba a la sola,
el tres de riure es cargola.
El quatre, sorrut, se’l mira
assegut a la cadira
prop del cinc, que fa el gallet
i llueix ploma al barret.
Entra el sis, panxacontent,
amable amb tota la gent,
agafat al braç esquerre
del set, que sols mira a terra.
Ve l’amic vuit, rodanxó,
amb aires de gran senyor
i contorns de carbasseta.
Per fi entra el nou, capgròs
però escarransit de cos,
que en una safata neta
porta un zero més gros que ell.
Tots li criden: “Visca! visca!”
Però el zero li rellisca...
i es queden sense tortell!
--> 
        Joana Raspall

 

En aquests dies Joan Brossa aniria a presó per delicte d’odi perquè es veu que no pots odiar el feixisme, no pots fer cap acudit sobre la mort dels feixistes en aquesta democràcia, no és només incorrectament polític sinó que també és delicte. En canvi els ministres de Rajoy si que es poden riure de les nostres víctimes. Segur que Brossa hagués fet un tuit amb el seu poema Final malgrat la censura. 

 A Franco de Joan Brossa
-Havies d’haver fet una altra fi; 
et mereixies, hipòcrita, un mur a 
un altre clos. La teva dictadura, 
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975 




Aquest dibuixos van costar la vida al director de la publicació republicana La Traca i  al seu dibuixant. L'odi dels vencedors. Més informació.




Joan Maragall va dedicar aquest poema a l’Espanya que orgullosa i sorda va voler mantenir els vestigis del seu caigut imperi vessant la sang del poble. La que no escoltava i s’amagava en un patriotisme corrupte el 1898. L’Espanya contra la qual va lluitar la República, l’Espanya que torna sota les armes o sota corones, aquella que reprimeix, la que ofega els somnis republicans.

Joan Maragall, Oda a Espanya.

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!