dissabte, 27 de gener de 2018

VUITANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA VERITAT I RES MÉS QUE LA VERITAT.




Quan una persona és convocada per un jutjat la primera pregunta que ha de respondre és si jura o promet dir la veritat,  premissa indispensable per poder arribar a fer justícia.

La veritat sempre ha estat anecdòtica quan s'ha tractat d'explicar la història de les víctimes del franquisme, els crims del feixisme espanyol i el relat de la transició. Quan, amb sort, s'ha aconseguit exposar els fets tal com van succeir, s'ha pervertit la veritat falsejant les causes dels mateixos i justificant les seves repercussions repressives i assassines. La qüestió és que sempre quedi una ombra de dubte, un però, un interrogant que faci que es qüestioni la legitimitat dels principis d'aquelles persones que cometen la gosadia d'exposar a la llum la història i les històries de les defensores de la legalitat republicana, de les antifeixistes, de les represaliades de tota mena per la dictadura i la transició. 


Una veritat captiva i desarmada, torturada i espoliada que ha deixat en la més terrible de les indefensions a les víctimes del franquisme i que com a conseqüència generacions han crescut en un dèficit democràtic inassumible. La mentida, una pràctica tan arrelada en l'ADN polític d'un estat espanyol, que continua aferrant-se a pervertir la realitat, la veritat, com a eina de supervivència. Aquesta monarquia constitucional decadent sura sobre les seves falses veritats. 

La manipulació grollera de la veritat és un fenomen molt antic, ara batejat com a postveritat. Les seves arrels tenen forma de cop d'estat genocida, de creuada nacionalcatòlica, de fogueres que encara fumegen. Però podríem anar més enrere en el temps seguint el fil de presons i patíbuls. 


Quan es violenta i s'escanya la veritat només queda un desert de drets, una caiguda lliure a la fosca invenció on tot és justificable, una eina repressiva molt valuosa que serveix per a retallar la llibertat de persones i pobles, per afusellar drets d'opinió i d'expressió. I aquesta manca de veritat obre la porta a la barra lliure de la manipulació, barroerament es converteix a l'oprimit en opressor, a la víctima en botxí, al demòcrata en feixista, als lluitadors antifeixistes en terroristes, a l'agressor en agredit, a la força injustificada de l'estat en delicte d'odi contra els cossos de seguretat, la paraula en violència, la veritat en mentida i viceversa. La història es repeteix. No ens ha d'estranyar llavors que estiguem encara intentant restablir la veritat històrica, dignificant i recuperant les històries de persones ultratjades i vilipendiades per la història oficial,  que estiguem encara justificant que no es va produir una guerra amb dos bàndols equiparables sinó un cop d'estat contra un govern democràtic,  que la República no era cap perill sinó la gran esperança que ens havia de salvar de la negror en la qual estem vivint avui, el atado y bien atado de la una grande y libre que ens ofega. Com podem continuar concedint crèdit democràtic a qui vol governar a cops d'una constitució de pedra gestada a l'úter del franquisme?


Nosaltres encara podem arriscar-nos a aixecar la veu sota pena de l'esclafant i coaccionant llei mordassa, però que passa amb les milers de persones que no poden defensar-se dels atacs que encara reben en la seva honorabilitat i dignitat?. La resposta és gairebé res. Això passa no només amb la història en majúscula, és encara pitjor quan arribem a la lletra petita, la de les persones sepultades en oblit i terra. Servidores i gent del poble lleial que van salvar vides i que estigmatitzades amb la falsa etiqueta de botxí van ser assassinades, de vegades per les mateixes persones que van salvar i moltes vegades en nom de déu. Què passa amb aquestes persones que no van deixar una família que vetlli per la veritat?, què passa amb aquelles que pateixen l'escarni sense defensa possible?  Podem exposar molts casos per il·lustrar el poder de destrucció de la potent màquina revisionista plena de rancor del feixisme, que després de suposadament restablerta la veritat, torna una vegada i una altra per a enfonsar-la en la història oficial que es va escriure amb la ploma franquista. Casos com el de l'alcalde de Badajoz,  Sinforiano Madroñero, a qui volen treure-li un carrer, mentida en mà, els descendents ideològics dels feixistes que el van executar. Ell ha tingut un defensor, l'historiador Francisco Espinosa, però si aquest no hagués aixecat la seva veu per restablir l'honorabilitat de Madroñero, l'ultratge es produiria a plaer, veritat cremada coberta de sal.


Així ens preguntem qui obligarà al govern de l'estat espanyol, als governs de les seves diferents administracions, als mitjans de comunicació al seu servei, al seu exèrcit de creadors d'opinió i historiadors servils a la història oficial de la causa general, si juren o prometen dir la veritat i res més que la veritat. Fins ara amb polítics de diferents signes no ha estat possible. Un estat espanyol sord, cínic i prepotent que no escolta ni a les Nacions Unides, ni a l'Europa que li diu que no respecta la separació de poders. Només amb República, democràcia valenta i drets humans la veritat serà una eina regeneradora i reparadora on les presons i les multes no siguin un mur de contenció de la lluita per l'emancipació i per la justícia social.
Nosaltres prometem dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, i no, no és cap pel·lícula, és el nostre compromís amb les nostres víctimes. Perquè sense veritat només ens queda la pesada cadena de la impunitat i només amb veritat podrem assolir la llibertat.




I un gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona. 

La matinada del dia 26 els feixistes arriben al Tibidabo, tropes navarreses i marroquines, mentre l’exèrcit republicà intentava defensar la línia del riu Llobregat. A la tarda les tropes del genocida passejaven per la ciutat amb mostres d’entusiasme per la gent d’ordre i catòlica, temerosos del poder del proletariat. A dos quarts de cinc el capità de la Legió, Víctor Felipe, pren possessió de la Generalitat i l’Ajuntament fent onejar la bandera rojigualda. 


El dia 28 es va realitzar una missa de campanya a la plaça Catalunya per expiar els pecats republicans i el 29 es va exorcitzar el camp del Barça. S’havia d’expulsar de Catalunya l’esperit antifeixista i revolucionari. 







Arriba la màquina de propaganda, la mentida franquista mentre centenars de milers de persones caminen penosament cap a un exili de malaltia, fam, mort, incertesa i d’una guerra mundial contra el feixisme. Així s’adrecen cínicament els repressors a la població: “Mienten los que fingen un problema catalán. Después de lo que hemos visto en todo en todos los pueblos de la región, y que han culminado en las manifestaciones espontáneas de ayer y hoy, y del comportamiento magnífico de los catalanes, no puede existir un problema catalán. Cataluña, sépanlo aquí y fuera de aquí, es uno de los más preciados florones de la corona imperial de España”. Després d’aquest discurs venen les desenes de milers de detencions i empresonaments, els milers d’afusellats, els últims el 1952 al Camp de la Bota, els anarquistes Santiago Amir, Jordi Pons, Pere Adrover, Genís Urrea i Josep Pérez. I el darrer assassinat per un piquet de guàrdies civils voluntaris va ser Txiki, Jon Paredes Manot, un 27 de setembre de 1975, als 21 anys.  Mentre un dictador colpista i genocida pregava a déu sense penedir-se dels seus imprescriptibles crims de lesa humanitat a les portes de la seva mort. I els repressors d’avui continuen sense condemnar la repressió dels seus antecessors, aferrats a una inamovible Constitució monàrquica nascuda sota el signe del llegat del Caudillo i que empara la impunitat.


































Hay que ver como se repite la historia y como la escriben los vencedores con la mentira como bandera y la represión como Biblia. Un día como hoy hace 79 años se hacía público el siguiente bando del General Jefe de los Servicios de Ocupación.


HAGO SABER: 

Barceloneses y españoles todos que residís en Barcelona: El triunfo de las armas del Caudillo Franco acaba de concederos el Inmenso beneficio de la liberación y el altísimo honor de, que los hombres y las tierras de esta región laboriosa y fecunda se incorporen de modo pleno, definitivo e irrevocable a la grandeza y unidad de la Patria. 

Nadie crea que por el hecho de que el estruendo de los cañones y el fragor de los combates ha precedido a nuestra entrada en Barcelona, vaya aquí a ejercitarse un derecho de conquista. Nadie, suponga que el peso de unos vencedores va a desplomarse sobre los cuerpos débiles de los vencidos. Dejando aparte la obra que la Justicia ha de realizar en los culpables de la gran tragedia española y en los criminales responsables de delitos comunes, ni Cataluña ni los catalanes tienen nada que temer de este régimen que hoy se inaugura en Barcelona, con el gran júbilo de la madre que recupera a sus hijos perdidos. 

Persuadido de que Cataluña siente a España y la unidad española, pese a la maldad de algunos y a los errores de muchos, el Caudillo Franco formula la promesa solemne de respetar en ella todo lo auténtico e íntimo de su ser y de su autarquía moral que no aliente pretensiones separatistas ni implique ataques a aquella sacrosanta unidad. Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido; de que vuestras costumbres y tradiciones a través de las cuales expresáis los ricos matices de una raza fuerte y firmemente sensible, hallarán en el nuevo régimen los más calurosos asensos; de que vuestra economía, piedra angular de la economía española, con la que forma un todo indivisible, será urgentemente reconstruida y Barcelona volverá a ser inmediatamente el emporio de riqueza y de trabajo qua le dio hace siglos el primer lugar en el Mediterráneo.
España entera espera que Cataluña, en la gran obra de la reconstrucción nacional, aportará, junto a su esfuerzo y a su riqueza, al par que su sentido económico, su patriotismo reverdecido y fecundo con la sangre vertida en esta Cruzada. Y que asimilando en seguida, con su inteligente capacidad de recepción, los principios rectores del Movimiento, será, factor decisivo para que se lleve a feliz término la Gran Revolución Nacional. 

Pero las circunstancias por que el país atraviesa, inmediatamente después de una contienda como la presente, obligan a vivir un período transitorio de recuperación de la normalidad, en el que un fuerte principio autoritario, unas normas eficaces y una férrea disciplina para exigir su cumplimiento hagan posible, la pronta obtención de aquélla. 

Presentes en todos, las consideraciones que 

Ordeno y mando

Artículo 1. Como consecuencia de la declaración de Estado de Guerra, aplicable a todo el territorio nacional, el territorio catalán liberado, incluso la ciudad da Barcelona, quedan comprendidos en dicha situación.

Art. 2. Queda sujeto a mi Autoridad el Orden público y el restablecimiento de la vida civil. En consecuencia, todas las demás autoridades, personas investidas de cargo oficial, funcionarios, corporaciones, empresas de todo orden y particulares vienen obligados a acatar y cumplir mis órdenes directas y las que mis Agentes y Delegados transmitan, a cooperar activamente al mantenimiento del orden público, a la seguridad de personas y cosas, y al restablecimiento de la vida económica y doméstica. 

Art. 4. Se declaran requisados y a mi disposición todos los vehículos, y inedias de comunicación de cualquier clase, las estaciones radioemisoras, los salones de espectáculos con sus instalaciones, las imprentas y talleres de grabado y toda clase de existencias de papel y pasta para su fabricación.

Art. 6. Toda la documentación obrante en Centros, Organismos, Dependencias, Oficinas de Asociaciones o entidades políticas, sociales y sindicales, queda también intervenida. Se prohibe su sustracción, ocultación o confusión.

Art. 7. Se inmoviliza también, a mi disposición y con igual prohibición, el material impreso y gráfico de todas clases, de propaganda política y social; los negativos y las copias de películas cinematográficas y discos gramofónicos.

Art. 12. Quedan prohibidas todas las actividades políticas o sindicales que no se desarrollen dentro de Falange Española Tradicionalista y de las J. O. N. S. En cuantas manifestaciones y actuaciones de ésta se promuevan deberá presidir la más completa fidelidad al espíritu de unificación y de hermandad, quedando prohibido cuanto a ello se oponga o de cualquier manera contribuya a sembrar discordias o desavenencias entre los españoles, lo que sancionarla fulminantemente como el más grave delito de traición.

Art. 13. Los insultos y agresiones a todo militar, funcionarlo público o individuo perteneciente a las Milicias que han tomado las Armas para defender la Nación, se considerarán como Insultos a Fuerza Armada, y serán perseguidos en Juicios sumarísimos, aun cuando en el momento de la agresión o Insulto no estuvieren aquéllos desempeñando servicio alguno. 

Art. 14. Los funcionarios, Autoridades o Corporaciones que no presten el inmediato auxilio que por mi Autoridad o por mis subordinados sea reclamada para el restablecimiento del orden o ejecución de lo mandado en este Bando, serán suspendidos Inmediatamente de sus cargos, sin perjuicio de la correspondiente responsabilidad criminal, que les será exigida por la Jurisdicción de Guerra. 

Art. 18, Quedan también sometidos a la Jurisdicción de Guerra, y serán sancionados, del mismo modo, por procedimiento sumarísimo; A) Los delitos da rebelión, sedición y sus conexos, atentados, resistencia y desobediencia a la Autoridad y sus agentes y demás comprendidos en el Título 3. del Código Penal ordinario, bajo el epígrafe «Delitos contra el Orden Público». B) Los de atentado contra toda clase de vías o medios de comunicación, servicios, dependencias o edificios de carácter público. C) Los cometidos contra las personas o la propiedad por móviles políticos o sociales. D) Los realizados por medio da la Imprenta u otro medio cualquiera de publicidad. 

Art. 11. Se considerarán como rebeldes, a los efectos del Código de Justicia Militar, y serán Juzgados en la forma expuesta: A) Los que propalen noticias falsas o tendenciosas con el fin de quebrantar el prestigio de las fuerzas militares y de los elementos que prestan servicios de cooperación al Ejército.  C) Los que celebren cualquier reunión, conferencia o manifestación pública sin previo permiso de la Autoridad, solicitado en la forma reglamentaria, y los que asistan a ellas. 

Dado en Barcelona, a veintisiete de enero de 1939.
El General de Brigada del Ejército Español, Subsecretario de Orden Público,














ELÍSEO ALVAREZ ARENAS





















Algunes morts de gener, els assassinats del franquisme i la transició.



5 de gener de 1960. Quico Sabaté, guerriller anarquista i antifranquista és abatut pels trets d’un sometent a Sant Celoni acabant amb un mite de la resistència antifranquista. Un guàrdia civil després de mort va descarregar el seu fusell sobre el rostre del Quico desfigurant-lo completament. El dia 3 de gener, la Guàrdia Civil va assassinar tots els membres del seu escamot, Francisco Conesa de 39 anys, Roger Madrigal de 27 anys, Antoni Miracle de 29 anys i Martín Ruiz de 20 anys.

9 de gener de 1980. Ana Teresa Berroeta Álvarez de 19 anys, és violada i apunyalada fins a la mort a Loiu per membres del Batallón Vasco Español.



20 de gener de 1969. Enrique Ruano, estudiant de dret de 21 anys i militant antifranquista cau per una finestra d’un setè pis a Madrid, després d’haver estat torturat, quan era custodiat per 3 policies de la político social. Per a la família va ser un assassinat, per a la dictadura un suïcidi d’un depressiu víctima del comunisme. Així ho va publicar l’ABC a dictat del senyor Fraga Iribarne, que es va desdir pressionat per la benestant família Ruano, que malgrat les amenaces a la seva filla antifeixista, no va tenir por. Si no va ser un assassinat, perquè van serrar la clavícula de l’Enrique i la van fer desaparèixer?



23 de gener de 1977. Arturo Ruiz García, un estudiant de BUP de 19 anys, natural de Granada, va ser assassinat d’un tret a Madrid al crit de Viva Cristo Rey! quan es manifestava a favor de l’Amnistia. Va ser mort per membres del grup feixista Triple A. El seu assassinat va quedar impune.



24 de gener de 1977. Mari Luz Nájera Julián de 20 anys i estudiant de Ciències Polítiques va morir per l’impacte d’un pot de fum de la policia antidisturbis, quan es manifestava per la mort de l’Arturo Ruiz García. Va resultar ferit greu per traumatisme cranial Francisco Galera de 21 anys.



24 de gener de 1977. La matança d’Atocha. Luis Javier Benavides, Serafín Holgado, Ángel Rodríguez, Javier Sauquillo i Enrique Valdevira van ser assassinats. Alejandro Ruiz-Huerta, Dolores González, Miguel Sarabia i Luis Ramos van ser ferits. Tots ells advocats laboralistes vinculats al PCE i les CCOO morts per un grup armat feixista.

24 de gener de 1978. Efrén Torres Abrizqueta, un estudiant de 18 anys, natural de Barakaldo, va ser tirotejat a Bilbo per la Guardia Civil quan maniobrava amb el seu vehicle i va resultar mort.

--> 
30 de gener de 1967. Rafael Guijarro Moreno, de 23 anys, treballador d’un ambulatori i estudiant de l’Escola de Graduats Socials, militant del FAR, va morir després de caure al buit des d’una finestra del seu domicili. De nou per a la dictadura un suïcidi i no un assassinat de la policia que va escorcollar l’habitatge i el va torturar. Aquests fets van quedar immortalitzats en la cançó Què volen aquesta gent?




Refrany

Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei que és més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.

Sermó

La por de tots
i tot de por
no deixen lloc
al meu sermó
que es petit
petit i prim
i decidit
a estar-se aquí
per dir-ho a tots
i a mi tot sol:
no tinguis por,
no tingueu por.




Enric Casasses





























En el reino de la falacia 


el  falsificador es rey
y su relato ley.
En el reino de la mentira
gobierna la tergiversación
y la posverdad es religión.
En el reino del engaño
el vencido es sacrificado,
el vencedor beatificado.
En el reino del embuste
el olvido es constitución,
la palabra, multa y prisión.
En el reino de la farsa
la censura  es rutina
y sus cimientos estatal cloaca.
En el reino de la patraña
la verdad en la cuneta
y la impunidad en su entraña.
En el reino del cuento
la prensa repta, florece el líbelo
y la libertad está de duelo.
En el reino de la calumnia
las cadenas son invisibles
y los derechos comestibles.
En el reino de la ficción
viven mercenarios y cortesanos
muere la justicia y la reparación.
En el reino de la parodia
Ellos escriben la historia.



Poema a la Memoria

Nadie te quitará la luz
ni extinguirá tu nombre
sobre olvidos enterrados;
nada detendrá mi camino
hacia un nuevo amanecer
ni borrará tu nombre
de la faz de la tierra,
o contará tus días
sobre dudosos retazos
de historia.
Tu voz se alzará sobre el olvido,
erigiéndose victoriosa
sobre las nubes del tiempo
en el que te arrancaron de mí.
!Hijo Mío, Nieto Mío!
Tu sangre aún corre por mis venas
y en las del Pueblo
que reclama
tu Memoria
desde pasajes oscuros
hacia la fe,
para reconstruir 
nuestra identidad
y darte paz en tu destierro.
!Hoy, Mañana, Siempre!

Mariela Marianetti