diumenge, 26 d’agost de 2018

NORANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. AMB ULLS DE CRIATURES.



Sobre l’exhumació del colpista i assassí Franco.

Amb el decret llei que modificarà la Llei de la Memòria de Zapatero, l’actual govern socialista exhumarà el genocida Franco del Valle de los Caídos. La vicepresidenta Carmen Calvo ha dit que un estat garantista i democràtic com l’estat espanyol,  premissa errònia, està obligat a inhumar en un lloc digne i respectuós al dictador. Respecte per a un dictador assassí que va matar i represaliar centenars de milers de republicans, antifeixistes i dissidents?, què va donar un cop d’estat contra la legalitat republicana i que va provocar una guerra que va guanyar amb la col·laboració del feixisme i el nazisme fent de l’Espanya republicana el laboratori bèl·lic d’Europa?, què va enviar a l’exili a centenars de milers de persones patrimoni humà, cultural i intel·lectual de la República? i què va fer assassinar als camps d’extermini del III Reich milers d’antifeixistes? Respecte?

Diu Calvo que no es pot celebrar els 40 anys de Constitució Espanyola sense complir amb les demandes de Nacions Unides, però si s’han pogut complir 39 anys d’una constitució monàrquica ignorant les peticions de les víctimes del franquisme i la transició, de les associacions de memòria i de drets humans i de la mateixa ONU. Hitler i Mussolini no tenen una tomba perquè no es mereixien cap dignitat, com tampoc s’ho mereix Franco, que no pot tenir un lloc motiu de peregrinació pel feixisme espanyol.  Ara que potser trauran a Queipo de Llano de la Macarena no es pot portar inhumar Franco a la cripta de l’Almudena, com recull algun mitjà de comunicació. 

També Calvo ha mantingut que Primo de Rivera és una víctima de la guerra i que per això està justificat que resti en les mateixes condicions que les altres víctimes, obviant que molts familiars volen treure les restes dels seus éssers estimats, que van ser enterrats allà sense permís de les famílies. Ossos ostatges. Passant per alt que va ser el pare del falangisme, fundador d’una Falange Española que en nom del seu màrtir José Antonio va assassinar milers de persones i va ser pilar de la dictadura.
Benvingut sigui l’oportunisme del govern del PSOE, el mateix partit que ens va endossar la poruga i cínica Llei de la Memòria que ara sí que vol modificar, una llei que encara té pendent l’anul·lació dels judicis del franquisme. Diu la Vicepresidenta que trauran Franco per la dignitat de la nostra memòria i pensant en el futur del jovent. Llàstima que durant més de dues dècades de governs socialistes la dignitat no fos important, perquè els més grans s’han mort esperant reparacions com aquesta, que no costaven més que la voluntat política. Alguns d’aquests morts van ser esclaus del franquisme i constructors forçats del mausoleu del criminal a pic, pala, fam, fred i malaltia enriquint empreses que avui cotitzen a l’IBEX35.

Una vegada fora l’exterminador de les llibertats i l’ideòleg falangista esperem que el Valle de los Caídos no es converteixi en cap monument a la reconciliació. Si una obra d’exaltació del feixisme no es pot reconvertir una vegada despullat de tota la simbologia nacionalcatòlica en un museu on es mostri l’horror de la dictadura i els seus crims és millor que caigui a terra. Això sí, una vegada trets els ossos dels hostes involuntaris i que ni un euro més de les nostres butxaques sigui destinat a sostenir una aberració ruïnosa que s’aixeca recordant-nos cada dia la impunitat del franquisme arrelat en tots els estaments de l’estat. 








Aquesta concentració és un homenatge a les nenes i nens que van conèixer l’horror d'una guerra filla d'un cop d’estat feixista i el terror i la fam d'una llarga postguerra franquista. Aquests infants són alhora les nostres àvies i avis, que han guardat aquelles terribles imatges dins de la seva memòria de criatures innocents. Gent gran, molt i molt gran, amb un enorme cor que encara batega lluitador per nosaltres amb una força que és interpel·la.

Nenes i nens fugint de les bombes i la metralla feixista, de la repressió de les tropes colpistes, amb la família o orfes, a llocs nous, amb parles noves, a cases  amb nous sabors, aprenent noves cançons per enganyar la por i poder somriure, a una Catalunya terra d’acollida republicana i solidària on guarir ferides. Un parèntesi en una fugida que més tard creuaria els Pirineus. Desplaçats, refugiats, exiliats. Nenes i nens que van dibuixar la guerra expressant sobre el paper tot el dolor causat per les traumàtiques experiències viscudes, el patiment, la mort, el pànic.


Tránsito i la seva àvia María, refugiades a Catalunya.


Tot el respecte per les nostres àvies i avis, que van patir la guerra i la dictadura,  la transició per l'oblit i el silenci, grans defensors de les llibertats, que per cridar aquest mot encara reben insults o cops.



Portem un centenar molt llarg d’atacs feixistes auspiciats i protegits per formacions com Ciutadans que es fan fotos amb falangistes i gent de l’extrema dreta i que amb total impunitat, la mateixa que protegeix els botxins de les víctimes del franquisme i la transició, perpetren a cara descoberta accions feixistes i fan apologia d’eslògans nacionalsocialistes davant la inacció de col·lectius i partits que tenen com a dret i obligació de memòria vetllar per la no repetició, en un estat que es diu democràtic però que totes sabem que no ho és. És molt trist haver de recuperar altre cop les paraules de Martin Niemöller:

Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas comunista,
Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu.Jo no era socialdemòcrata,
Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu.Jo no era pas sindicalista,
Quan vingueren rere els jueus,no vaig protestar,Jo no n'era, de jueu,
Ara vénen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu.




Al fil d’aquestes paraules volem retre un sentit homenatge a les víctimes antifeixistes de l’estat espanyol que per defensar la legalitat republicana van acabar als camps de concentració nazis, a les assassinades i a les supervivents de l’horror i l’extermini. Especialment a l’oncle del nostre company Enric Urraca, l’excel·lent ésser humà, Juan de Diego, i digne exemple de compliment del deure de memòria. Així també volem honorar a La Nueve, que  l’agost de 1944 va alliberar París i va continuar lluitant fins al maig de 1945 participant en la presa del Niu de l’Àliga, refugi d’en Hitler. Antifeixistes, republicans i majoritàriament anarquistes, que van plantar cara al feixisme a casa seva i més tard al món. Gràcies per la vostra lluita i el vostre compromís amb la llibertat.




Aquests dies es parla molt de la migració, de les persones refugiades que fugint de guerres i persecució política i d’altres tipus busquen un bon port on posar fi al seu terrible viatge vers un futur molt incert i de vegades molt fosc. Som un poble que sabem d’acollir i també de l’exili forçat per la repressió i per altres misèries i injustícies.  Els darrers dies ha estat notícia la mort de més d’una vintena de petites i petits iemenites per bombes de l’Aràbia Saudita. S’ha parlat miraculosament d’una guerra invisible i silenciada que porta milers de víctimes en un país que es mor literalment de fam.  També aquests darrers dies s’ha parlat molt de la visita del rei a un acte de reconeixement a altres víctimes també relacionades amb les nenes i nens del Iemen. En aquest món globalitzat tot té conseqüències i tot està d’alguna manera lligat i tristament ben lligat. Així tenim un rei que visita un poble, que majoritàriament no vol corona, per fer-se fotos a una concentració per les víctimes del terrorisme mentre facilita negocis armamentístics amb els cosins del seu pare emèrit, els de les monarquies àrabs, amb l’estat espanyol. Des d’aquí volem mostrar tota la nostra solidaritat amb les víctimes del 17-A i volem demanar que siguin ateses com cal, que no siguin una notícia d’estiu, sinó un compromís social d’ajut fins que les seves ferides siguin guarides, no tancades en fals com les nostres. No existeixen flors i fotos suficients al món que facin passar pàgina, això es fa amb solucions fermes i acompanyament efectiu de les administracions i de la societat més enllà dels gestos. 

Nosaltres ho sabem molt bé, justament per això, per les víctimes, ens concentrem cada darrer dissabte de cada mes a aquesta plaça que un dia va ser de la República i que esperem que aviat ho torni a ser. 

Som el poble i no tenim por. Ni oblit, ni perdó. Veritat, justícia i reparació.





Tránsito Sánchez Beurno a Girona


Tota la família de la Tránsito menys un germà, que es va incorporar a les files republicanes va fugir del seu poblet de Còrdova. L’àvia de 101 anys, la mare, 7 fills, alguns casats i amb nens, van carregar el que van poder i  anaven a peu. Van arribar a Pozoblanco i allà van pujar a un tren cap a València. La Tránsito recorda que a uns valencians se’ls van ofegar unes gallines i que van parlar amb el maquinista per veure si les podien cuinar a la màquina del tren, dit i fet, aquell dia van menjar pollastre. De València van agafar un tren cap a Barcelona fins a l’ estació de França. D’allà cap al port, els van allotjar a un transatlàntic, el Juan Sebastián Elcano, per pujar anaven caminant en filera i  com era de nit no distingia on acabava el moll i on començava l’aigua. Van estar tres mesos a una cabina i el govern els va proporcionar menjar, medicines i metges. Al vaixell estaven molt bé però van arribar ordres d’evacuar-los en tren fins a Girona.

Va arribar una ordre governamental per la qual els nens havien de ser allotjats amb famílies. 

La família de l’ Ernest Cros, va acollir la Tránsito. Cros portava el socialisme a la sang,  tenia un quiosc de begudes i entrepans i molta feina al negoci. Ella es va trobar molt bé. La Tránsito anava a buscar els pastissos i a fer encàrrecs petits, li agradava la seva feina i de seguida va aprendre català, diu que parlava com si hagués nascut a Girona. 

La Tránsito va agafar el tifus, va haver d’ estar ingressada 3 mesos, però s’ en va sortir. El 20 de maig del 38, mor la seva àvia María, als 103 anys d’edat, és enterrada al poble d’ Amer, molt lluny de casa seva.  Llavors la Trànsito marxa a viure a Amer amb la mare. 

Van sortir d’ Amer cap a Girona, van passar per una arbreda al costat de la carretera, hi havia molta sang al terra i als arbres forats de trets amb sang i restes humanes. Van veure una riuada de gent carregada amb tot el que podia, altres anaven desfent-se de les coses que portaven perquè ja no podien més, fugien cap a la llibertat, això pensaven. Els mateixos germans de la Tránsito van arribar del front amb quatre draps fets mal bé, es van canviar de roba i es van unir a aquell èxode cap a França i els seus camps de concentració. La Tránsito diu que allò era molt trist. La resta de la família es va dirigir a Girona, a casa dels Cros, ella va anar a l’estació a fer cua per trobar un tren per marxar al seu poble. 

La Tránsito té molts bons records de Catalunya, diu que gràcies a la seva condició de refugiada aquí, per a ella la guerra no va ser gens dura, no va patir gana, ni por. No va perdre  cap germà al front, encara que no es van lliurar de la repressió o l’exili. Està molt agraïda a un poble que defineix com molt bona gent, com ella diu: “gente fenomenal”,  i com viu a Madrid de vegades ha de sortir en defensa de la terra que la va acollir quan tant ho necessitava.

La Tránsito va estar tota la vida una dona molt íntegra, digne i lluitadora.




El poeta republicano León Felipe escribió el poema Auschwitz, el horror fascista y la muerte de niños, el mismo horror que vivieron miles de republicanos exterminados en las cámaras de gas del nazismo.

León Felipe

Estos poetas infernales,
Dante, Blake, Rimbaud
que hablen más bajo…
que toquen más bajo…
¡Que se callen!
Hoy
cualquier habitante de la tierra
sabe mucho más del infierno
que esos tres poetas juntos.
Ya sé que Dante toca muy bien el violín…
¡Oh, el gran virtuoso!
Pero que no pretenda ahora
con sus tercetos maravillosos
y sus endecasílabos perfectos
asustar a ese niño judío
que está ahí, desgajado de sus padres…
Y solo.
¡Solo!
aguardando su turno
en los hornos crematorios de Auschwitz.
Dante… tú bajaste a los infiernos
con Virgilio de la mano
(Virgilio, «gran cicerone»)
y aquello vuestro de la Divina Comedia
fue una aventura divertida
de música y turismo.
Esto es otra cosa… otra cosa…
¿Cómo te explicaré?
¡Si no tienes imaginación!
Tú… no tienes imaginación,
Acuérdate que en tu «Infierno»
no hay un niño siquiera…
Y ese que ves ahí…
está solo
¡Solo! Sin cicerone…
esperando que se abran las puertas de un infierno que tú, ¡pobre florentino!,
no pudiste siquiera imaginar.
Esto es otra cosa… ¿cómo te diré?
¡Mira! Éste es un lugar donde no se puede tocar el violín.
Aquí se rompen las cuerdas de todos los violines del mundo.
¿Me habéis entendido poetas infernales?
Virgilio, Dante, Blake, Rimbaud…
¡Hablad más bajo!
¡Tocad más bajo! ¡Chist!
¡¡Callaos!!
Yo también soy un gran violinista…
y he tocado en el infierno muchas veces…
Pero ahora, aquí…
rompo mi violín… y me callo.





Poema de Paul Éluard editado por el maquis y repartido clandestinamente en la Francia ocupada por los nazis. En 1942 miles de copias fueron lanzadas sobre París desde aviones ingleses. En 1944 una división de antifascistas españoles liberó París del nazismo.

En mis cuadernos de escolar
en mi pupitre en los árboles
en la arena y en la nieve
escribo tu nombre.

En las páginas leídas
en las páginas vírgenes
en la piedra la sangre y las cenizas
escribo tu nombre.

En las imágenes doradas
en las armas del soldado
en la corona de los reyes
escribo tu nombre.

En la selva y el desierto
en los nidos en las emboscadas
en el eco de mi infancia
escribo tu nombre.

En las maravillas nocturnas
en el pan blanco cotidiano
en las estaciones enamoradas
escribo tu nombre.

En mis trapos azules
en el estanque de sol enmohecido
en el lago de vivas lunas
escribo tu nombre.

En los campos en el horizonte
en las alas de los pájaros
en el molino de las sombras
escribo tu nombre.

En cada suspiro de la aurora
en el mar en los barcos
en la montaña desafiante
escribo tu nombre.

En la espuma de las nubes
en el sudor de las tempestades
en la lluvia menuda y fatigante
escribo tu nombre.

En las formas resplandecientes
en las campanas de colores
en la verdad física
escribo tu nombre.

En los senderos despiertos
en los caminos desplegados
en las plazas desbordantes
escribo tu nombre.

En la lámpara que se enciende
en la lámpara que se extingue
en la casa de mis hermanos
escribo tu nombre.

En el fruto en dos cortado
en el espejo de mi cuarto
en la concha vacía de mi lecho
escribo tu nombre.

En mi perro glotón y tierno
en sus orejas levantadas
en su patita coja
escribo tu nombre.

En el quicio de mi puerta
en los objetos familiares
en la llama de fuego bendecida
escribo tu nombre.

En la carne que me es dada
en la frente de mis amigos
en cada mano que se tiende
escribo tu nombre.

En la vitrina de las sorpresas
en los labios displicentes
más allá del silencio
escribo tu nombre.

En mis refugios destruidos
en mis faros sin luz
en el muro de mi tedio
escribo tu nombre.

En la ausencia sin deseo
en la soledad desnuda
en las escalinatas de la muerte
escribo tu nombre.

En la salud reencontrada
en el riesgo desaparecido
en la esperanza sin recuerdo
escribo tu nombre.

Y por el poder de una palabra
vuelvo a vivir
nací para conocerte
para cantarte
Libertad.



Hogar de Warsan Shire

Nadie deja su hogar a menos
que su hogar sea la boca del lobo
solo corres hacia la frontera
cuando ves al resto de la ciudad corriendo también

Tus vecinos corren más rápido que tú
con aliento sangriento en sus gargantas
el chico con el que fuiste al colegio
el que te besó tras la vieja fábrica de hojalata
sujeta ahora un arma más grande que él
solo dejas tu hogar
cuando tu hogar ya no te deja estar

Nadie deja su hogar si su hogar no le echa
con fuego bajo los pies
sangre caliente en el vientre
no es algo que hubieses pensado hacer
hasta que el cuchillo ardiente no amenazó tu cuello
e incluso entonces llevaste el himno en tu aliento
pero romper tu pasaporte en el baño de un aeropuerto
sollozando por cada pedazo de papel
te dejó claro que no volverías atrás

Debes entender
que nadie sube a sus hijos a un barco
a menos que el agua sea más segura que la tierra
nadie se quema la palma de las manos
bajo los trenes
debajo de los coches
nadie pasa días y noches en las entrañas de un camión
alimentándose de periódicos
a no ser que las millas recorridas
signifiquen algo más que el simple camino

Nadie se arrastra bajo las vallas
nadie quiere que le peguen
que le compadezcan
nadie elige los campos de refugiados
ni los cacheos que dejan el cuerpo dolorido
o la cárcel

Aunque la cárcel es más segura
que la ciudad del fuego
y un carcelero en la noche
es mejor que un camión lleno
de hombres que se parecen a tu padre
no hay quien pudiéra soportarlo
nadie podría digerirlo
ninguna piel sería suficientemente resistente

Los gritos de
volved a casa negros
refugiados
sucios inmigrantes
buscadores de asilo
chupando de nuestro país
negros con sus brazos extendidos
huelen extraño
son salvajes
destrozaron su país y ahora quieren
destrozar el nuestro
como las palabras
las malas pintas
les son indiferentes
tal vez porque duele menos
que que te arranquen un brazo
o las palabras son más aguantables
que catorce hombres entre tus piernas
o los insultos son más fáciles de tragar
que los escombros
los huesos
o el cuerpo de tu hijo
hecho pedazos

Quiero volver a mi hogar
pero mi hogar es la boca del lobo
mi hogar está plagado de armas
y nadie se iría de su hogar
a menos que su hogar le echara al mar
a menos que el hogar le dijera
que se diera prisa
que dejara atrás su ropa
que se arrastrara por el desierto
que atravesara los océanos
ahogado
seguro
hambriento
mendigando
olvidando la dignidad
porque sobrevivir es más importante

Nadie deja su hogar
hasta que su hogar no es una voz que le dice:
vete
huye de mí ahora
no sé en qué me he convertido
pero sé que en cualquier lugar
estarás más seguro que aquí.




El poeta granadí Federico García Lorca va firmar una carta el mes de març del 1924 on un grup d'intel·lectuals protesta per les mesures que havia ordenat el general Miguel Primo de Rivera contra l'ús del català, durant la dictadura i que deia així:

"L'idioma és l'expressió més íntima i característica de l'espiritualitat d'un poble, i nosaltres davant el temor que aquestes disposicions puguin haver ferit la sensibilitat del poble català, que poden ser en el futur un motiu de rancors impossible de salvar, volem amb un gest afirmar als escriptors de Catalunya la seguretat de la nostra admiració i respecte per l'idioma germà", afirmava.

Lorca també va escriure en gallec. Llegirem el seu poema “Cantiga del nen de la botiga” que parla de la migració gallega a Buenos Aires, d’allà d’on esperem que ens arribi la veritat, la justícia i la reparació. Estem al 2018 i encara no sabem on és el poeta assassinat pel feixisme. Estem al 2018 i encara hi ha gent i partits que volen reprimir les llengües de l’estat espanyol. 

Cantiga do neno da tenda
Bos aires ten unha gaita
sobre do Río da Prata
que a toca o vento do norde
coa súa gris boca mollada.

¡Triste Ramón de Sismundi!
Aló, na rúa Esmeralda,
basoira que te basoira
polvo d’estantes e caixas.

Ao longo das rúas infindas
os galegos paseiaban
soñando un val imposíbel
na verde riba da pampa.

¡Triste Ramón de Sismundi!
Sinteu a muiñeira d’ágoa
mentres sete bois de lúa
pacían na súa lembranza.

Foise pra veira do río,
veira do Río da Prata.
Sauces e cabalos múos
creban o vidro das ágoas.

Non atopou o xemido
malencónico da gaita,
non viu o inmenso gaiteiro
coa boca frolida d’alas:
Triste Ramón de Sismundi,
veira do Río da Prata,
viu na tarde amortecida
bermello muro de lama.




















Anxel Casal. O alcalde de Santiago de Compostela e editor galego de Lorca asasinado polo fascismo español nas mesmas datas que o poeta de Granada. Hai 82 anos de inxustiza.



El peor analfabeto es el analfabeto político. No oye, no habla, no participa de los acontecimientos políticos. No sabe que el costo de la vida, el precio de las alubias, del pan, de la harina, del vestido, del zapato y de los remedios dependen de decisiones políticas.

El analfabeto político es tan burro que se enorgullece y ensancha el pecho diciendo que odia la política. No sabe que de su ignorancia política nace la prostituta, el menor abandonado y el peor de todos los bandidos que es el político corrupto, mequetrefe y lacayo de las empresas nacionales y multinacionales.

Bertolt Brecht



Donem les gràcies a la Llum Ventura, fundadora de les Dones del 36 que ens va cantar i recitar. També a la Chon Vargas, filla de l'Ascensión Mendieta, que amb la seva perseverança i determinació va dur el cas de l'assassinat del seu pare a la querella argentina i va poder tancar una lluita de tota una vida aconseguint l'exhumació de Timoteo Mendieta. Ascensión ho va fer no només per ella sinó per totes les víctimes que resten a les fosses d'arreu de l'estat espanyol.