Resum en imatges de la Nit de la Memòria on es van entregar els premis Dignitat 2009.
PREMIS DIGNITAT 2009. COMISSIÓ DE LA DIGNITAT.
Presentadors
Josep Cruanyes
Toni Strubell
Premiats
Al Tall
Emilio Silva (ARMH)
Associació Memòria Mallorca
Josep Termes
Actuació
Meritxell Gené
dilluns 1 de febrer de 2010
NIT DE LA MEMÒRIA 2010 DE LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT
diumenge 31 de gener de 2010
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "LA GUERRA DE ESPAÑA Y LA RESISTENCIA ESPAÑOLA" DE MIGUEL HERBERG A GRANOLLERS
Ahir dissabte es va presentar a l'Anònims de Granollers el llibre “La guerra d’España y la resistencia española (entrevistas con Julio Álvarez del Vayo, 1974) del periodista i documentalista anarquista i ex-membre del FRAP, Miguel Herberg, on es recull les converses con Julio Álvarez del Vayo, una figura rellevant de la política republicana i president del desaparegut FRAP. L'acte va estar presentat pel nostre company Álvaro i van intervenir Matilde Muñoz, anima mater d'aquest treball, Riccardo Gualino, prologuista, i el propi Miguel Herberg.
Es va parlar del llibre, es va projectar un discurs d'Álvarez del Vayo adreçat a l'Interior, fragment del dvd que acompanya aquesta edició, també del FRAP i de les experiències personals dels ponents en les presons franquistes.
Álvarez del Vayo
Anònims és un espai multifuncional i polifacètic al centre de Granollers, l'ànima d'aquest espai és Lluís que amb molta il·lusió i esforç fa que aquest local, restaurant, galeria d'art, llibreria (on es pot adquirir aquest llibre), biblioteca, centre d'actes culturals, socials i polítics, conferències i projeccions de documentals, sigui una realitat. Calen més espais d'aquests tipus, espais de compromís social, així que si passeu per Granollers no deixeu de treure aquest local de l'anonimat, solidaritat per solidaritat.
dissabte 30 de gener de 2010
dijous 28 de gener de 2010
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "LA GUERRA DE ESPAÑA Y LA RESISTENCIA ESPAÑOLA" DE MIGUEL HERBERG A BARCELONA
Álvaro Fernández
El nostre company Álvaro va ser l’encarregat de conduir l’acte de presentació del llibre “La guerra d’España y la resistencia española (entrevistas con Julio Álvarez del Vayo, 1974). A aquest van participar l’autor del llibre, periodista i cineasta, Miguel Herberg, el prologuista Riccardo Gualino i l’artífex del mateix, Matilde Muñoz, tots ex-militants del FRAP. Els agraïm molt la seva presència ja que ells resideixen a Roma.
L’Álvaro va començar comentant el fet de que aquest històric del socialisme espanyol va ser expulsat del partit i que recentment el PSOE ha tornat a readmetre a personatges de gran pes polític com Negrín (la filla del qual va dir que no estava segura de que el seu pare acceptés aquesta tornada) i el propi Álvarez del Vayo, encara que ningú va anar a retirar el seu carnet.
Matilde
Matilde Muñoz
Miguel, Riccardo i jo erem tres joves exiliats polítics que ens van plantejar l’iniciativa de recollir el testimoni d'Álvarez del Vayo per a guardar la seva força i donar veu i pes a les seves opinions, perquè nosaltres ens considerem hereus de la seva lluita antifeixista.
El llibre ve acompanyat d’un dvd que recull les converses amb del Vayo i de les quals es va publicar un resum el 1974, any de la seva mort als 84 anys. En aquest es poden veure les dues crides que va fer: una a la solidaritat de l’Exterior amb la lluita contra el règim i altra per l’Interior. Aquest document audiovisual és de gran valor perquè, tal com es va comentar un dels responsables de la Filmoteca Nacional, costa molt trobar documents de vídeo o sonors d’aquestes figures republicanes degut a la terrible destrucció que es va produir.
Després d’uns anys, Miguel va tornar a visionar les gravacions i es va emocionar perquè va comprovar que les paraules d’en Vayo tenien vigència avui. Va contactar amb nosaltres i plegats vam decidir dur a terme aquest treball de recuperació de la memòria d’aquesta important i rellevant figura que ha quedat amagada en el calaix de la història. I que s’ha de treure a la llum independentment de les idees de cadascú perquè ell no es va rendir mai i aquest és un gran valor.
Al final del llibre es poden trobar les pintures del meravellós pintor Julián Pacheco, exiliat també, que amb la seva obra lluitava contra el franquisme. El seu compromís era total i estava per sobre del sentit comercial.
Retrato en negativo del Caudillo, 1975. Julián Pacheco
En aquest treball es pot veure la humanitat d’un del Vayo de 84 anys que ens va ensenyar una de les seves màximes: “és molt important en la vida lluitar pels propis desitjos …. No ens hem de rendir mai, si un no lluita, segur que perd”. Un home optimista, que havia perdut una guerra i batalles internacionals, però que continuava fidel els seus principis, que lluitava per canviar el món perquè això era viure. És molt difícil trobar una gran personalitat política com del Vayo, és un patrimoni. Seguint el seu exemple no ens hem de retirar davant les dificultats, cadascun de nosaltres pot fer alguna cosa per a treure endavant aquest món. Hem de transmetre el seu llegat.
Miguel
Miguel Herberg
Quan van gravar l'entrevista amb Álvarez del Vayo no va llegir més que el seu missatge a l’Interior, ell mai feia servir papers, era un home amb una memòria prodigiosa i un discurs brillant.
Álvarez del Vayo ens mostra tres punts de gran transcendència.
. A la Societat de Nacions, com es deia abans, els països no alineats es van abstenir en la qüestió de la situació republicana després del cop d’estat feixista i durant la Guerra Civil. Això va provocar l’obstrucció de l’enviament d’armes des de Moscú, armament ja pagat, i les terribles conseqüències derivades d’aquest fet.
. Si la guerra hagués continuat 6 mesos més, si Casado no hagués traït la causa republicana amb el seu cop d’estat el destí de la República hagués estat garantit.
. Amb la dreta no hi ha diàleg.
Aquí l’esquerra, no l'esquerra revolucionària, es va abraçar a la dreta tradicional, fins ara enemics dels treballadors, donant la raó a del Vayo.
Riccardo
Riccardo Gualino
Quan Miguel ens va trucar a Roma per a editar les converses em va donar una gran alegria, ja que estava convençut del nostre deute amb del Vayo. Ell era un intel·lectual format a Anglaterra però que havia nascut en la lluita política a Alemanya junt els socialdemòcrates alemanys i sobretot al costat de Rosa Luxemburg a la que era totalment fidel. Sempre parlava d’ella com Rosa, Rosa deia això, Rosa deia allò. Al llibre apareixen diferents anècdotes de Rosa i Lenin, com aquella del cambrer d’un bar de Zuric que quan li van demanar per en Lenin va dir que era un boig que volia fer la revolució a Rússia. A del Vayo l’assassinat de Rosa Luxemburg el va afectar molt, li va deixar una petjada de dolor molt fonda.
Nosaltres érem joves, militaven al FRAP i del Vayo era el seu president, els militants de base no arribaven als 25 anys i els quadres als 30, quan escoltàvem a aquest octogenari era com viatjar en la història, ens quedàvem bocabadats, eren les paraules d’un home que no havia renunciat a les seves idees i a la seva lluita per una vida més còmoda.
Del Vayo va ser un socialista d’esquerra molt coherent. Li van dir paracomunista, agent comunista, però encara que ell va ser amic dels comunistes sempre va tenir la seva pròpia posició. Va ser expulsat del partit socialista durant la guerra freda per apropar-se als comunistes, però quan Carrillo va llençar la seva reconciliació nacional es va apartar del PCE i es va quedar sol. Quan se li va oferir la possibilitat d’un camí diferent de lluita per la República, ell va acceptar i va elaborar la plataforma del FRAP, un procés del 70 al 73. Llavors es va dir d’ell que estava boig, aquestes acusacions són difícils de pair però era un home de gran claredat política i ho va fer. Ell va defensar el FRAP amb coneixement de causa no era un ornament i prou. Va pagar la seva posició de coherència amb l’oblit més absolut, la seva postura contrària a la transició, que va intuir, va ser decisiva en aquest.
Ell es va definir a si mateix com l’últim optimista, no era un profeta, feia una crida a la lluita per impedir que les coses anessin per on han anat. Ell ens ha regalat el seu prestigi polític al servei d’una causa, qui va estar a prop seu ha de tenir això molt present, ell va tenir molt clar que era el feixisme i que era el franquisme. Que el feixisme anava més enllà de les seves fronteres italianes de naixement, que va arribar a Alemanya, a França amb Vichy i a molts més països, va tenir clar que aquest no va ser enderrocat al 45, només el van deixar ferit, a Espanya pervivia, cosa que li produïa un dolor immens. Va tenir clar més endavant que el feixisme lluitava en noves condicions, que si l’esquerra i la dreta arribaven a un pacte es refaria i que la lluita antifeixista seguiria viva. Nosaltres tenim el deure de continuar la lluita contra el feixisme.
Julio Álvarez del Vayo
L’anècdota.
La nostra companya Milagros va explicar que el seu avi Juan Tejón, responsable del partit socialista a València durant la República i part fonamental del fracàs del cop d'estat a aquesta ciutat, era amic de del Vayo i que aquest quan va ser nomenat ministre va voler enviar a Tejón com ambaixador a Anglaterra, cosa que aquest no va acceptar perquè no volia abandonar la seva tasca a València. Més tard es va assabentar del nom del nomenat per aquest càrrec i ofès va enviar una carta a del Vayo dient-li que ni un feixista hagués fet aquest nomenament. Tejón va comentar al seu fill que si del Vayo s’emprenyava era el seu problema, però lluny d’això, del Vayo va trucar a Tejón per agrair-li la seva carta i la seva sinceritat tot dient-li que gent amb capacitat d’expressar la seva opinió amb llibertat i claredat era el que li calia.
dimecres 27 de gener de 2010
"SEPTIEMBRE DEL 75", ESTRENA A BARCELONA
Com va recordar l’advocada Pilar Rebaque, presentadora del col·loqui que va precedir la projecció del documental “Septiembre del 75”, el fet d’escollir la data del 26 de gener no va ser una qüestió d’agenda sinó que es va fer per a remarcar l’aniversari de l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat de Barcelona el 1939, una data que no es pot oblidar. A l’acte van participar l’advocat Jordi Oliveras que va estar l’advocat del lluitador antifeixista Jon Paredes Manot “Txiki” i que va dur entre d’altres processos el dels Joglars i el cas Escala, contra la CNT. El exmembre del FRAP, escriptor i periodista, Manuel Blanco Chivite, condemnat a mort amb els últim afusellats del franquisme, pena que li va ser commutada. El director del documental, Adolfo Dufour, realitzador de més d’una centena de documentals entre el quals destaca “Viva la escuela moderna” sobre Ferrer i Guàrdia.ç
Jordi Oliveras
Es van fer 5 execucions el mateix matí, a la mateixa hora, una gran traca final. Final del règim. Un fet inqüestionable es que van fer coincidir varis consells de guerra per a poder executar a 5 militants antifranquistes, un festival de sang.
Un decret llei d’un mes abans de l’afusellament del 27 de setembre estableix el consell de guerra sumaríssim per terrorisme, la pena a imposar era la de mort, no havia escala, la de mort sense pal·liatius. Els judicis van ser una farsa en 4 hores s’havia de fer un escrit de defensa i proposar proves i les que es van proposar van ser sistemàticament rebutjades.
La intencionalitat política era clara, un signe d’afirmació i es va jugar amb la sang de 5 persones, es van commutar la pena de 6, que també estaven previstes, per donar una semblança de clemència.
Què passa amb la memòria d’aquestes persones? La Llei de la Memòria de 2007, en la qual es declara el caràcter injust dels processos per motius polítics i es reconeix el dret de reparació a les víctimes d’aquests tribunals, doncs bé, en el súmmum de la desgràcia, passat 30 anys i per major escarni si els hi nega ser reparats per les injustícies sofertes. En el cas dels últims afusellats del franquisme la llei és contradictòria en si mateixa. Una llei que atorga quins van lluitar per la democràcia i quins no, els que ho van fer per les armes, en la lògica dels que governen, no tenen dret a res.
Manuel Blanco Chivite
Aquest treball va dirigit al jovent per a que coneguin la història més recent, la de la memòria perduda. Entre el 67 i el 75 va haver-hi 6 estats d’excepció, amb Franco viu.
Gipuzkoa i Bizcaia, van ser acabada la guerra considerades províncies traïdores, a mi m’encanta perquè jo vaig néixer a Donosti.
En el 3 darrers mesos del 74 es van detenir més de 1700 persones, aquesta era “la dictablanda del tardofranquismo”. Aquest mateix any 141.151 persones es van convertir en emigrants econòmics. Va haver, entre el 74 i el 75, 80 segrestos de diaris i revistes, fins i tot una de ciència ficció.
Què ha estat de la memòria dels cinc del 27 de setembre? I de la resta?. Des del 69 al 75 va haver-hi molts morts, alguns sense detenció, sense judici, al carrer i a trets. Són molts. Enrique Ruano, el jove estudiant, que “es va llençar per una finestra”, més tard a presó vaig coincidir amb un home que havia treballat a una funerària i va tenir l’oportunitat de veure el cos de Ruano i em va dir que ell havia vist suïcides i que no tenien aquelles marques al cos. Tenim el cas també de Cipriano Martos vilment assassinat a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus, després de fer-li ingerir el contingut de varis còctels Molotov. Pedro Patiño, Ruíz Villalba (treballador de SEAT), Daniel Niebla, Juan Goikoetxea, Francisco Madrigal, Puig Antich, Miguel Roldán (per demanar aigua pel seu poble). Fins i tot un nen de 13 anys i una ciutadana alemanya a un control de carretera.
A Baena, a Vladimiro i a mi ens van jutjar pel codi de justícia militar, estaven acusats de “insulto de obra a fuerza armada”, més de 30 anys després del cop d’estat es continuaven fent consells de guerra contra civils.
Aquí no ha passat res, les persones que he enumerat que van perdre la vida, víctimes del terrorisme d’estat no cobren cap pensió, altres víctimes del terrorisme estan cobrant.
Adolfo Dufour
Un moment de la projecció on el públic, més de 200 persones, no va poder reprimir la seva estupefacció va ser quan la germana de Baena llegia la carta de la Casa del Príncipe, en resposta a la que va enviar el seu pare buscant la seva ajuda, dient que res es podia fer, document que anava signat per Armada, colpista del 23-F, que només va estar 5 anys a la presó i que ara resideix molt tranquil·lament amb el seu títol nobiliari al seu pazo da Coruña.
Parlar sobre els últims afusellats del feixisme espanyol no es fàcil inclús dins els cercles memorialistes i republicans, aquestes víctimes de la dictadura també ho van ser d’una transició hipòcrita, beneïda i publicitada com a modèlica que va servir per a sepultar els morts i els drets humans vulnerats en un oblit pesat, que aquell que volgués participar d’aquesta nova democràcia, feble i malaltissa, no podia gosar aixecar.
Ha hagut víctimes del franquisme de diferents categories al llarg d’aquests anys de lluita i treball per a aconseguir que una societat, molt contaminada de fals esperit reconciliador, comprovés que aquests màrtirs per a la llibertat haurien de ser considerats màrtirs de la democràcia, aquella que va representar la criminalitzada i maltractada República, fruit de tots els mals patris i mare de la Guerra Civil, segons l’oficialitat. Així es sentia pena per les víctimes anònimes, perquè a tots dos “bàndols es van fer barrabassades”. Es van reconèixer les icones com Bóveda, Infante o Companys perquè encara tenien el seu lloc, gràcies a aquest trist i insuficient invent que van ser les autonomies, faixes pels nacionalismes més exigents. Després es van anar recuperant diverses figures, polítics i herois de la guerra. Més tard li va tocar el torn als maquis, aquells guerrillers de la llibertat per a uns i delinqüents i bandolers per a altres, això fa només quatre dies. I no ens oblidem de la dona i el seu paper, sempre oblidat. Però que passava amb els darrers morts del feixisme, amb Puig Antich, Txiki, Otegi, Sánchez-Bravo, García o Baena, eren atracadors i terroristes, l’etiqueta de lluitadors antifeixistes no era per a ells, no eren pas mereixedors, ni tans sols de la llàstima per la seva condició negada de víctimes. Aquest documental, el premi aconseguit, les seves projeccions contribueixen a generar la consciència i el debat de que els últims afusellats del franquisme van ser víctimes de l’aparell repressor de la dictadura feixista d’en Franco. Víctimes que van voler lluitar per la llibertat, per enderrocar la dictadura i segurament evitar una lamentable transició monàrquica, que faria avergonyir a aquells que van defensar la legalitat republicana, inclús aquells que no eren republicans.
Donem les gràcies a la Comissió de Memòria Històrica de l’ICAB per fer possible la presentació d’aquest documental a Barcelona, a la productora de “Septiembre del 75", Pantalla Partida, per la seva predisposició i al director del mateix, pel seu treball i per la seva participació desinteressada en aquest acte. A l'advocat Jordi Oliveras i al periodista Manuel Blanco Chivite.
Ha hagut víctimes del franquisme de diferents categories al llarg d’aquests anys de lluita i treball per a aconseguir que una societat, molt contaminada de fals esperit reconciliador, comprovés que aquests màrtirs per a la llibertat haurien de ser considerats màrtirs de la democràcia, aquella que va representar la criminalitzada i maltractada República, fruit de tots els mals patris i mare de la Guerra Civil, segons l’oficialitat. Així es sentia pena per les víctimes anònimes, perquè a tots dos “bàndols es van fer barrabassades”. Es van reconèixer les icones com Bóveda, Infante o Companys perquè encara tenien el seu lloc, gràcies a aquest trist i insuficient invent que van ser les autonomies, faixes pels nacionalismes més exigents. Després es van anar recuperant diverses figures, polítics i herois de la guerra. Més tard li va tocar el torn als maquis, aquells guerrillers de la llibertat per a uns i delinqüents i bandolers per a altres, això fa només quatre dies. I no ens oblidem de la dona i el seu paper, sempre oblidat. Però que passava amb els darrers morts del feixisme, amb Puig Antich, Txiki, Otegi, Sánchez-Bravo, García o Baena, eren atracadors i terroristes, l’etiqueta de lluitadors antifeixistes no era per a ells, no eren pas mereixedors, ni tans sols de la llàstima per la seva condició negada de víctimes. Aquest documental, el premi aconseguit, les seves projeccions contribueixen a generar la consciència i el debat de que els últims afusellats del franquisme van ser víctimes de l’aparell repressor de la dictadura feixista d’en Franco. Víctimes que van voler lluitar per la llibertat, per enderrocar la dictadura i segurament evitar una lamentable transició monàrquica, que faria avergonyir a aquells que van defensar la legalitat republicana, inclús aquells que no eren republicans.
Donem les gràcies a la Comissió de Memòria Històrica de l’ICAB per fer possible la presentació d’aquest documental a Barcelona, a la productora de “Septiembre del 75", Pantalla Partida, per la seva predisposició i al director del mateix, pel seu treball i per la seva participació desinteressada en aquest acte. A l'advocat Jordi Oliveras i al periodista Manuel Blanco Chivite.
dissabte 12 de desembre de 2009
SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT JUSTÍCIA I REPARACIÓ 28 NOVEMBRE 2009
Iaio sempre t’estimaré. Salut!
La sisena concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació es va celebrar amb la col·laboració de tots aquells que van voler deixar les seves paraules sobre un llençol blanc, que va quedar cobert de paraules d’homenatge i de reivindicació. Símbol de tot el que queda per reclamar, lluitar i aconseguir.
La sisena concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació es va celebrar amb la col·laboració de tots aquells que van voler deixar les seves paraules sobre un llençol blanc, que va quedar cobert de paraules d’homenatge i de reivindicació. Símbol de tot el que queda per reclamar, lluitar i aconseguir.
“Pare no els perdonis que sabien el que feien” aquesta és la frase que ens va regalar un membre de l’equip de l’adaptació de “Les veus del Pamano” de Jaume Cabrè per a TV3. Una treball molt important i efectiu per a explicar a un públic desconeixedor de la nostra història, part de la terrible veritat del que va ser el patiment dels que els vencedors feixistes van anomenar vençuts.
Gent d’aquí, d’allà i més enllà que obren ulls com plats quan s’assabenten que encara estem en aquest punt tan lamentable. En aquesta ocasió va estar amb nosaltres el vicepresident de l’Associaziacione Italiana Combattenti Volontari Antifascisti di Spagna, Francesco Vaia.
Les càmeres de BTV van recollir les nostres reivindicacions i les nostres raons per concentrar-nos a la plaça de Sant Jaume, tot donant testimoni d’aquesta tasca a la que no renunciarem fins a complir els nostres darrers objectius: Veritat, Justícia i Reparació. No van faltar els crits de denúncia al “atado y bien atado”, els visques a la república i a Catalunya, crits corejats pels convidats dels casaments laics que es celebren a l’Ajuntament de Barcelona.
Néts i nétes que no van conèixer els seus avis i àvies s’apropen a felicitar-nos per la nostra iniciativa, emocionats, indignats, alguns amb llàgrimes als ulls, néts i nétes que de vegades no tenen ni una foto per posar rostre als seus familiars, però que no els cal perquè els imaginen il·luminats per la llum de la solidaritat i la generositat. Gent d’arreu que vol compartir les seves històries íntimes amb nosaltres, ens abracen, ens petonegen i ens encoratgen per a continuar. Néts i nétes avergonyides perquè encara no s’ha fet Justícia en un estat que arrossega la càrrega del franquisme, la mateixa que amaga la Veritat i nega la Reparació.
Avis i àvies desaparegudes, perduts a les cunetes, ossos desconeguts però estimats. Avis esclaus del franquisme, víctimes dels trets, els cops, les malalties, la fam, de la mort feixista, assassinats o vius i marcats, ma d’obra gratuïta per a les mateixes empreses que continuen beneficiant-se dels nostres impostos. Avis i àvies a les presons, maltractats, humiliats, plens de paràsits, alienats, passejats, morts o vius de tardans silencis trencats. Avis i àvies tretes a la força de casa seva, executats davant dels seus fills, a les tàpies del cementiri, lligats de mans a cops de fusell caminant cap a la mort. Àvies rapades, caps nus i orgullosos, i l’oli baixant fins a uns budells vençuts que deixen a la vista el seu contingut, la mateixa matèria de la que estan fets els homes de blau que les obliguen a prendre la humiliació líquida abans d’engarjolar-les. Avis i àvies que no van tornar dels camps de concentració feixistes espanyols, dels francesos col·laboracionistes o dels nazis, a les fosses, a les sorres de les platges del Rosselló, a l’aire que va acollir els seus cossos convertits en fum antifeixista digne i lliure. Avis i àvies de l’exili que no han pogut deixar la nacionalitat als seus néts perquè han de jurar obediència a una constitució que no van votar, i fidelitat al nét d’un rei del que es van lliurar democràticament i pacíficament i hereu del dictador colpista que els va fer fora de casa seva.
Avis i àvies que tenen néts i nétes que lluitaran per la seva memòria. Són els néts i les nétes els que continuaran la tasca que van començar els seus avis i àvies per la dignitat, per la república, per la llibertat dels seus pobles. I la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes amb tots vosaltres ens tornarem a concentrar per la veritat, la justícia i la reparació el proper gener per llegir les cartes dels condemnats a mort. Si vols fer un petit homenatge als teus familiars porta la seva foto i les seves paraules per què aquestes puguin ser recordades per gent que no permetrà que quedin mai a l’oblit.
Avis i àvies desaparegudes, perduts a les cunetes, ossos desconeguts però estimats. Avis esclaus del franquisme, víctimes dels trets, els cops, les malalties, la fam, de la mort feixista, assassinats o vius i marcats, ma d’obra gratuïta per a les mateixes empreses que continuen beneficiant-se dels nostres impostos. Avis i àvies a les presons, maltractats, humiliats, plens de paràsits, alienats, passejats, morts o vius de tardans silencis trencats. Avis i àvies tretes a la força de casa seva, executats davant dels seus fills, a les tàpies del cementiri, lligats de mans a cops de fusell caminant cap a la mort. Àvies rapades, caps nus i orgullosos, i l’oli baixant fins a uns budells vençuts que deixen a la vista el seu contingut, la mateixa matèria de la que estan fets els homes de blau que les obliguen a prendre la humiliació líquida abans d’engarjolar-les. Avis i àvies que no van tornar dels camps de concentració feixistes espanyols, dels francesos col·laboracionistes o dels nazis, a les fosses, a les sorres de les platges del Rosselló, a l’aire que va acollir els seus cossos convertits en fum antifeixista digne i lliure. Avis i àvies de l’exili que no han pogut deixar la nacionalitat als seus néts perquè han de jurar obediència a una constitució que no van votar, i fidelitat al nét d’un rei del que es van lliurar democràticament i pacíficament i hereu del dictador colpista que els va fer fora de casa seva.
Avis i àvies que tenen néts i nétes que lluitaran per la seva memòria. Són els néts i les nétes els que continuaran la tasca que van començar els seus avis i àvies per la dignitat, per la república, per la llibertat dels seus pobles. I la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes amb tots vosaltres ens tornarem a concentrar per la veritat, la justícia i la reparació el proper gener per llegir les cartes dels condemnats a mort. Si vols fer un petit homenatge als teus familiars porta la seva foto i les seves paraules per què aquestes puguin ser recordades per gent que no permetrà que quedin mai a l’oblit.
La companya Paquita Cruz va cantar i recitar el meravellós poema de Miguel Hernàndez dedicat a “Rosario Dinamitera”, miliciana valenta, un homenatge a totes les dones lluitadores que van combatre el feixisme, dones pilar de la resistència antifranquista, com la mateixa Paquita.
POEMA DE JOSEP PALAU I FABRE
DANSA DE L'ODI SOBRE LA TOMBA DE FRANCO
Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l'odi immarcescible.
Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.
Crit de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba.
Creixença de les venes i les ales
sobre la teva tomba.
Verge la vida en el mirall del dia,
sobre la teva tomba.
Al.leluia, al.leluia, al.leluia!
sobre la teva tomba.
Seré parit pel ventre de la vida,
sobre la teva tomba.
Quin esgarrip anunciarà aquest dia?
Crit d'orenetes: diamant i vidre.
Sobre la teva tomba.
Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.
Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.
Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.
Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.
Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d'oracle,
sobre la teva tomba.
Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles de silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable,
sobre la teva tomba, sí
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.
Evocaré la vinguda de l'Orcus,
munions de tàvecs per a fustigar-te,
l'Hermes malalt per a què et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius on crema llur venjança.
Dansaré nu sobre la teva tomba!
POEMA DE MIGUEL HERNÁNDEZ
Rosario, dinamitera,
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.
Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.
Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario,
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.
Buitrago ha sido testigo
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.
¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!
Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.
POEMA DE JOSEP PALAU I FABRE
DANSA DE L'ODI SOBRE LA TOMBA DE FRANCO
Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l'odi immarcescible.
Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.
Crit de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba.
Creixença de les venes i les ales
sobre la teva tomba.
Verge la vida en el mirall del dia,
sobre la teva tomba.
Al.leluia, al.leluia, al.leluia!
sobre la teva tomba.
Seré parit pel ventre de la vida,
sobre la teva tomba.
Quin esgarrip anunciarà aquest dia?
Crit d'orenetes: diamant i vidre.
Sobre la teva tomba.
Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.
Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.
Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.
Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.
Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d'oracle,
sobre la teva tomba.
Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles de silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable,
sobre la teva tomba, sí
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.
Evocaré la vinguda de l'Orcus,
munions de tàvecs per a fustigar-te,
l'Hermes malalt per a què et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius on crema llur venjança.
Dansaré nu sobre la teva tomba!
POEMA DE MIGUEL HERNÁNDEZ
ROSARIO, DINAMITERA
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.
Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.
Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario,
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.
Buitrago ha sido testigo
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.
¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!
Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.
divendres 11 de desembre de 2009
TV3 estrena el dijous 10, a les 23.05, el documental “Camp d’Argelers”, que s’emetrà dins l’espai “Sense ficció”. Dirigit per Felip Solé, el treball explica què va ser realment aquest camp de concentració per a 100.000 republicans que fugien del feixisme. Fins ara no hi havia una obra audiovisual dedicada exclusivament a la vida al camp entre els anys 1939 i 1941.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
