dilluns, 26 de novembre de 2018

NORANTA SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DIGITALITZAR ÉS MEMÒRIA.








Digitalitzar la nostra Memòria és urgent.

Digitalitzar expedients i consells de guerra no és un acte mecànic administratiu, no són tan sols papers per ser arxivats en un espai tancat amb pany custodiats per funcionaris de l’administració, dependents de Cultura, de Defensa o d’Interior.  Aquests documents contenen centenars de milers d’històries de víctimes, ens expliquen el seu dolor, la seva perplexitat, la injustícia i els greuges soferts. I de les seves línies, escrites amb la màquina de la repressió per la mà dels botxins, es pot extreure una veritat soterrada per sobre de les mentides, que atempten no només al seu honor sinó al nostre dret a conéixer tot el patiment dels nostres familiars.

És urgent posar fil a l’agulla de la història, posar mans a l’obra de la ingent feina que tenim pel davant, milions de fulls amb infinits noms de víctimes i victimaris, de números d’expedients, de condemnes, d’anys de presó, de vides segades, d’esclavatge, de malalties, de bandejament, de mort. Aquests fulls són el testimoni de les llàgrimes, de les ferides, de la por, de la vexació de les víctimes que s’obren pas sota la pols, els fongs, de pàgines que de vegades s’esmicolen entre els dits per l’efecte del pas del temps i de les males condicions de conservació durant els anys de la foscor de la dictadura i el gris impunitat de la transició. Alguns d’aquests fulls estan perduts per sempre i altres a punt de fer-ho, per això digitalitzar és una obligació ja.


Per tot això instem a la Generalitat de Catalunya a digitalitzar totes les causes custodiades a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona per a la seva lliure consulta. Aquesta feina forma part de la reparació a les famílies que tenen dret a tenir una còpia de tota la documentació que custodien les diferents administracions de l’estat espanyol, sense censura, no només a accedir a una còpia d’un parell de fulls corresponents a les sentències dels tribunals franquistes. Moltes persones no tenen ni les eines, ni les possibilitats, ni la disposició per anar als arxius a fer consultes, per edat, per la distància geogràfica, per problemes de mobilitat, econòmics… fins i tot, i més trist, per la por. Una tasca feixuga que pot ser compartida solidàriament pels ajuntaments i inclús per voluntariat disposat a digitalitzar com a deure de Memòria. Per començar només cal la ferma voluntat de posar la primera pedra, de segur que historiadors, investigadors i col·lectius de memòria que hagin fet pels seus treballs de recerca aquesta tasca posarien a disposició d’un futur arxiu de la repressió a Catalunya o de l’Arxiu Nacional els documents que ja hagin estat digitalitzats. Nosaltres ho faríem.


A l’estat espanyol existeixen precedents com és el cas del País Basc que ho va fer fa ja més de 10 anys; va digitalitzar totes les causes de basques i bascos que es custodien a l’Arxiu Intermedio Militar Noroeste ubicat a Ferrol, regió militar que corresponia a tota la zona nord, i que ara estan a disposició de les famílies de les persones que van patir a Euskal Herria la repressió del feixisme espanyol. Un altre exemple és el de la Diputació de Huelva, un territori que va patir un duríssim càstig per la seva història de lluites obreres. En aquest cas han estat 3.092 procediments que afecten a 6.254 persones, custodiats a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Segundo de Sevilla. Si el País Basc i Huelva ho han fet, Catalunya no només pot, sinó que té l’obligació de fer-ho.




Aquesta és una petició de justícia, una més, per trencar el mur de silenci, per enllumenar la veritat, per esquerdar la impunitat, perquè el coneixement i la seva difusió són armes destructives de la mentida i el revisionisme en les mans de les hereves de la lluita contra el feixisme i en defensa de la legalitat republicana. Digitalitzar els arxius de la repressió forma parta de la conservació de la nostra Memòria i per tant també és veritat, justícia i reparació.



El mes passat ens vam concentrar sota una pluja perseverant i inclement que ens va impedir llegir aquest poema per honorar el President Lluís Companys, l’únic president europeu assassinat pel feixisme. L’octubre els demòcrates honorem en Companys en l’aniversari del seu afusellament i el novembre els feixistes surten al carrer sense complexos a reivindicar la figura de l’assassí del nostre President. Companys descansa al Fossar de la Pedrera al costat dels més dels mil set-cents antifeixistes condemnats a mort pel franquisme a Barcelona, quasi tot l’any en la solitud del cementiri de Montjuïc. Franco continua enterrat al Valle de los Caídos, un monstre de pedra forjat amb sang republicana, i sobre la seva tomba cada dia es veuen flors fresques, centenars de persones diàriament passen pel seu costat i també pel del fundador de la Falange José Antonio, del qual no es contempla l’opció de ser enterrat en altre lloc. Estem en 2018 i sembla que el temps no ha passat.


Poema a Companys de Ventura Gassol, amic i company de govern, escrit des de l’exili.

AL PRESIDENT COMPANYS
No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort -la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort -la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,

i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
-->
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…


El 20 de novembre de 1975 va morir al seu llit l’assassí Franco, ho va fer matant tal com va començar. Dos mesos abans de la seva mort va afusellar a cinc lluitadors antifeixistes. Sembla que el temps no passa, el franquisme perviu i el carrer n’és la prova: feixistes desfilant, insultant i colpejant, verges guarnides amb símbols falangistes, misses honorant el genocida Franco, la Fundació Franco volent obrir una seu a Barcelona i amb veu als grans mitjans de comunicació. Seguim amb la impunitat segellada per la transició sense dret a la veritat, la justícia i la reparació, per això continuem lluitant pels drets humans que cada dia vulnera l'estat espanyol i contra la seva injustícia, que condemna i tanca la llibertat d'opinió, d'expressió, de manifestació i les idees polítiques que trenquen la seva construcció monàrquica sobre la una, grande y libre del dictador, que ens va deixar lligats al seu llegat. Joan Brossa va escriure aquest mateix dia el seu poema Final. Uns versos per un comiat digne d’un genocida, que encara es resisteixen a condemnar partits com PP i Ciutadans, aquest que s’omplen la boca de democràcia i constitució però que actuen com franquistes.  Llegim a Brossa.


—Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!—

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa,
Una abraçada, amor, i alcem la copa!





El juez Llarena expresó en su auto del 12 de abril de 2018 que exclamar ¡No pasarán! es de golpista, sedicioso y de culpable de rebelión. Pese a ser reivindicada esta universalizada expresión desde el pacifismo y como homenaje a todos aquellos que  resistieron al fascismo golpista y asesino. Una consigna que corearon antifascistas de todo el mundo en defensa de la legalidad republicana y que aún pervive. El juez Llarena criminaliza de esta manera a la república y a las personas que la defendieron obviando que el ¡No pasarán! era la respuesta a un golpe de estado genocida. Tan triste como vergonzoso. Seguiremos gritando ¡No pasarán!  como homenaje a las antifascistas que siguen dándolo todo en su lucha contra el fascismo y por los derechos humanos y en su honor leeremos los siguientes poemas.























NO PASARÁN de Octavio Paz.

Como pájaros ciegos, prisioneros
como temblantes alas detenidas
o cánticos sujetos,
suben amargamente
hasta la luz aguda de los ojos
y el desgarrado gesto de la boca,
los latidos febriles de la sangre,
petrificada ya, e irrevocable:
No pasarán.

Como la seca espera de un revólver
o el silencio que precede a los partos,
escuchamos el grito;
habita en las entrañas
se detiene en el pulso,
asciende de las velas a las manos:
No pasarán.

Yo veo las manos frutos
y los vientres feraces
oponiendo a las balas
su ternura caliente y su ceguera.

Yo veo los cuellos naves
y los pechos océanos
naciendo de las plazas y los campos
en reflujos de sangre respirada,
en poderosos vahos,
chocando ante las cruces y el destino
en marejadas lentas y terribles:
No pasarán.

Hay una joven mano contraída,
un latir de paloma endurecido
y labios implacables
cerrados a los besos;
un son de muerte invade toda España
y llora en toda España
un llanto interminable.




































En Badajoz, los muertos, camaradas,
revueltos en las sombras en sus sollozos,
os gritan que no pasen;
de toda Extremadura,
de las plazas de toros andaluzas
la sangre encadenada,
de Irún, árbol sin brazos,
silenciosos, insepulto, calcinado;
de toda España, carne, rama y piedra,
un viento funeral, un largo grito,
os piden que no pasen.

Hay inválidos campos
y cuerpos mutilados;
vidas secas y cenizas dispersas;
cielos duros llorando
los huesos olvidados;
hay un terrible grito en toda España,
un ademán, un puño insobornable,
gritando que no pasen.
No pasarán. No, jamás podrán pasar.

De todas las orillas del planeta,
en todos los idiomas de los hombres,
un tenso cinturón de voluntades
os pide que no pasen.
En todas las ciudades,
coléricos y tiernos,
los hombres gritan, lloran por vosotros.

No pasarán.
Amigos, camaradas,
que no roce la muerte en otros labios,
que otros árboles dulces no se sequen,
que otros tiernos latidos no se apaguen,
que no pasen, hermanos.




































Detened a la muerte.
A esos muros siniestros, sanguinarios,
oponed otros muros;
reconquistad la vida detenida,
el correr de los ríos paralizados,
el crecer de los campos prisioneros,
reconquistad a España de la muerte.

No pasarán.
¡Cómo llena ese grito todo el aire
y lo vuelve una eléctrica muralla!

Detened el terror y a las mazmorras,
para que crezca, joven, en España,
la vida verdadera,
la sangre jubilosa,
la ternura feroz del mundo libre.
¡Detened a la muerte, camaradas!
















Apel·les Mestres, dramaturg, il·lustrador i poeta. Un dels seus poemes més coneguts és La cançó dels invadits, també anomenat No passareu, que va escriure contra la invasió de Bèlgica durant la primera guerra mundial. El poema, que al 1915 Apel·les Mestres va incloure al recull Flors de Sang, va convertir-se en pocs mesos en l'himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa. De resultes d'això, Mestres va ser distinguit com a cavaller de la Legió d’Honor i guardonat amb les Palmes Acadèmiques de França. Font: elnacional.cat

NO PASSAREU  d’Apel·les Mestres
No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
-->
          no passareu.


Apel·les Mestres, retrat de Ramón Casas




Valle-Inclán va escriure Rosa de Llamas, que va ser publicat a la revista Los Aliados el 20 de juliol de 1918.  Aquest poema dedicat al sabadellenc i anarquista Mateo Morral, que el 31 de maig de 1906 va atemptar contra Alfons XIII sense èxit, no va patir censura. Avui seria impensable i impossible que una poesia d’aquestes característiques sobre la monarquia actual fos publicada, però no passa res si es fan lloes a les xarxes socials al feixista que amuntegava armes a casa seva i que va expressar la seva intenció d’atemptar contra el president del govern. Molts mitjans l’han blanquejat mentre es feia fotos en un acte amb la Guàrdia Civil. 




De Mateo Morral també va escriure Pío Baroja: “España hoy es un cuarto oscuro que huele mal; pero la pobre juventud de los rincones españoles quiere salir de su ahogo y, como no puede, de cuando en cuando se entrega a la desesperación. Ahí está Mateo Morral; rabioso, enfermo, furioso, pero joven, el único joven que ha habido en España desde hace tiempo”.  No passa el temps. Mateo Morral va ser traductor i encarregat de la biblioteca de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia a qui van voler incriminar en l’atemptat reial sense aconseguir-ho. Mateo Morral segons les autoritats de llavors es va suïcidar, avui sabem que va ser assassinat, com també ho seria més tard l’insigne pedagog lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia.

Rosa de Llamas de l’autor gallec Ramón María del Valle-Inclán















Claras lejanías... Dunas escampadas...
La luz y la sombra gladiando en el monte.
Tragedia divina de rojas espadas
Y alados mancebos, sobre el horizonte.

El camino blanco, el herrén barroso,
la sombra lejana de uno que camina,
Y en medio del yermo, el perro rabioso,
Terrible el gañido de su sed canina.

...¡No muerdan los canes de la duna ascética
La sombra sombría del que va sin bienes,
El alma en combate, la expresión frenética,
Y el ramo de venas saltante en las sienes!...

En mi senda estabas, mendigo escotero,
Con tu torbellino de acciones y ciencias:
Las rojas blasfemias por pan justiciero,
Y las utopías de nuevas conciencias.

¡Tú fuiste en mi vida una llamarada
Por tu negro verbo de Mateo Morral!
¡Por su dolor negro! ¡Por su alma enconada,
Que estalló en las ruedas del Carro Real!...









































Las tres mariposas: Minerva, Patría y María Teresa Mirabal

"Si me matan, sacaré los brazos de la tumba y seré más fuerte".

Dones maltractades, dones vexades, dones violades, dones insultades, dones menyspreades, dones infravalorades, dones discriminades, dones patidores, dones esclaves del franquisme i del capitalisme, dones marginades, dones sotmeses per la religió, dones amb rol de reproductores, dones cuidadores, dones estereotipades, dones etiquetades, dones objectes, dones colpejades, dones assassinades. Dones sense veu i sense justícia. El fil del franquisme només canvia de color a la transició i continua sent el mateix, ho comprobem amb les darreres sentències judicials, amb la llista de morts per violència masclista que no deixa de créixer, pel retrat que la societat fa de la dona com a consumidores consumibles i de la seva imatge, dones fortes però submises. Però també dones lluitadores, rebels, empoderades, lliures, dones que segueixen el fil de les dones republicanes, de les dones llibertàries, de les dones antifeixistes que van seguir el camí de les pioneres, dones que van plantar cara al feixisme i van patir la repressió franquista, dones amb fam de cultura, de drets, de llibertat, dones que estimen a qui volen, que s’estimen, que amb sororitat construeixen cada dia el món que necessitem. La rebel·lió és un deure per a totes nosaltres i la llibertat una fita ineludible. Cap dona en l’oblit.






Llegirem un informe inclòs en un dels consells de guerra que hem digitalitzat, el de Teresa com a una mostra de la disbauxa franquista.





























Els consells de guerra del franquisme eren farses representades per tribunals moltes vegades sense cap formació legal militar, amb un advocat defensor escollit a dit pels botxins i que podia ser fins i tot un soldat ras. Molts es celebraven en poc més d’una hora sentenciant de vegades en aquest temps no només a una persona sinó a grups nombrosos. Els acusats pel franquisme seien a la banqueta sense cap garantia de cap mena, com si es tractés d’una loteria macabra, només podien escoltar el veredicte, que en tants casos va ser pena de mort o reclusió perpètua, condemnats cínicament i irònicament de Rebel·lió o Auxili a la Rebel·lió. Llavors les famílies ens poden demanar que quina utilitat té ser coneixedors dels continguts d’aquests sumaríssims, si només els pot portar patiment si reconeixen les mentides o més greu encara, corre el risc de creure-les. La resposta és que és de gran utilitat perquè entre aquestes mentides es troben fets i dades verídiques. Pots saber qui els va condemnar, qui els va acusar amb les seves declaracions d’odi, qui va ser valent per dir les veritats a favor, on va estar en cada moment del seu procés, ja sigui en camps de concentració espanyols o en presons, també on van morir, com i quin dia i hora. Si va defensar la república al front on va estar, la seva graduació. La seva descripció física, el seu ofici, els noms dels pares. Pots trobar la seva signatura o la seva empremta digital, de vegades fins i tot una fotografia, una carta, un document com un passaport i moltes més coses. Pels familiars que no van arribar a conèixer personalment a aquestes víctimes del feixisme espanyol, que no tenien cap dada sobre aquestes, ni tan sols una foto, que desconeixia la seva biografia vital i política, sobretot per les nétes i néqts és una troballa molt emotiva. Només per això ja paga la pena. Digitalitzar és donar veu a aquestes persones que van ser durament represaliades per defensar la llibertat, les llibertats, els drets, la legalitat republicana amb molt sacrifici. Digitalitzar és un deure democràtic.



Signant la querella argentina.













divendres, 2 de novembre de 2018

NORANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. RESISTÈNCIA NO ÉS VIOLÈNCIA.


Vam fer la nostra concentració sota una pluja tan inclement i perseverant com la impunitat de l'estat espanyol. Gràcies companyes i companys!






Aquest mes s’ha parlat molt de la violència de manera tergiversada i fins i tot gratuïta.  Aquest mes nosaltres també volem parlar de violències en plural. Ho farem perquè ens interpel·la la nostra decisió de suspendre la nostra concentració de setembre per la manifestació de Jusapol, que finalment no es va realitzar a la plaça Sant Jaume. Volem parlar de cinisme, d’hipocresia, de justificacions injustificables, de paranys i de l’estat de confusió de missatges contradictoris al vent dels esdeveniments. La gent de la Memòria antifeixista sabem molt d’això. 



Nosaltres en sabem d’insults, d’estigmes, de sí però no, d’imposicions de correccions polítiques en temps d’incorreccions democràtiques, d’exigències de banderes blanques de rendició, de tatuatges visibles de no rancor, no venjança perquè ens perdonin la nostra derrota els vencedors, perquè dir que ni oblidem, ni perdonem no és de persones pacífiques i bones segons els impunes. Encara visquem sense la brúixola dels drets humans que marca molt clarament que la pitjor violència i la més execrable és la que exerceix qui en té el monopoli de la força, l’estat. Vivim en un món sense vergonya on els que lluiten contra el feixisme són denominats feixistes i fins i tot terroristes, però on no es pot parlar de terrorisme d’estat perquè és tabú i perillós. Vivim en un temps que recorda  molt altres temps que voldrien no tornar a repetir amb la diferència que ara sabem on porta no plantar cara al monstre feixista.



El mes de setembre no vam tenir concentració perquè es va autoritzar una manifestació de policies que volien retre homenatge i condecorar a qui l’1 d’octubre de 2017 va venir a exercir impunement la violència injustificada d’estat. Les persones que es van concentrar per demostrar el seu rebuig a tanta misèria fent resistència passiva i un espectacle de colors van ser colpejades acusades de violentes i feixistes per oposar-se a actes de dubtosa democràcia i contraris als drets humans. La vergonya segueix quan als actes a les portes del Parlament la nostra companya Paqui quan va demanar la dimissió del conseller Buch entre els aplaudiments del públic va ser censurada. Ella, una lluitadora antifranquista, que va sacrificar molt en la seva lluita contra el feixisme, sap molt de violències, com les tortures qui li van costar la vida al seu company de partit, Cipriano Martos. Ella i moltes de nosaltres sabem que la protesta del poble contra la injustícia no és violència, és defensar els drets que cada dia ens roben i que van ser conquerits amb sacrifici i plantant cara a l’opressió i al poder establert. 



La vergonya no s’acaba aquí perquè a una manifestació dels Mossos d’Esquadra es va aplaudir a la Policia Nacional, la mateixa que va convidar a un acte festiu al sàdic torturador Billy el Niño. Violència és que l’estat encara no li hagi retirat les medalles i la pensió lligada a aquestes, violència és que la justícia espanyola l’hagi emparat per no haver de respondre davant la justícia argentina acusat per les seves víctimes, com el nostre company Felipe, lluitador antifranquista militant del FRAP com la Paqui, que en sap molt bé que és patir violència. 



Violència és obrir caps com feien els grisos, la protesta no és violència i estigmatitzar-la i demonitzar-la és propi de governs febles, impotents amb dèficits democràtics i tics dictatorials.




Encara enguany s’ha prohibit algun acte en memòria dels afusellats del 27 de setembre per considerar-los terroristes, obviant que lluitaven contra la dictadura franquista i que els seus consells de guerra van ser una farsa. Enfrontar-se a una dictadura feixista és un dret legítim del poble.



Foto d'en Txiki assassinat feta pel seu advocat Marc Palmés.

Són temps molt tristos de mancances no només democràtiques sinó ètiques i morals, des dels governs que tenen por d’aquelles que no en tenen por, des dels mitjans al servei dels interessos econòmics que marquen les agendes dels governs, d’una societat enverinada pels missatges més simplistes de temor als indefensos i d’orgull buit d’hispanitats, de drets de conquesta tacats de sang. Per això el 12 d’octubre, com sempre, no hi ha res a celebrar. Ni oblit, ni perdó.




El 13 d’octubre de 1909 l’Espanya fosca i poruca va assassinar la cultura i l’educació, va matar Ferrer i Guàrdia, nosaltres celebrem el treball d’aquest pedagog llibertari. 




El 15 d’octubre, aniversari de l’assassinat de l’únic president europeu mort pel feixisme celebrem altre cop que el Parlament de Catalunya va anul·lar el judici a Companys i a tantes companyes i companys de repressió i mort.




El 28 d’octubre celebrem la solidaritat i la generositat de les Brigadistes i els Brigadistes internacionals que van deixar la seva petjada de vida i compromís contra el feixisme, dignitat de la reserva ètica de la humanitat, un exemple històric sense precedents que ens crida a continuar lluitant.





També celebrem que aquest octubre el Parlament de Catalunya hagi reprovat el rei demanant l’abolició de la monarquia perquè nosaltres no tenim rei, som república. 




Condemnen l’auge del feixisme arreu d’Europa posant en perill la memòria antifeixista amb la imposició d’un relat negacionista que acabi per implantar-se en el discurs polític i social. Condemnen la normalització del feixisme blanquejant partits que entre els seus càntics inclouen el “soy el novio de la muerte”. Condemnen que Franco pugui ser enterrat altre cop amb honors a la cripta vip de La Almudena, convertint aquesta en un nou centre de peregrinació pels franquistes, constatem que el nacionalcatolicisme continua viu en l’esperit d’una Església que va ser responsable del cop d’estat a la legalitat republicana i de la posterior repressió. 




Condemnen que la premsa practiqui una equidistància barroera o directament que es posicioni al costat de la ultra dreta fent passar per demòcrata a qui no ho ha estat mai i que utilitzi eufemismes com “manifestacions de signes contraris” per no dir feixistes contra antifeixistes. Condemnen que quan les forces policials fan l’ús de la violència que li concedeix l’estat ho facin sempre contra els antifeixistes primer protegint els feixistes seguint un fil conductor que s’endinsa en el franquisme. 


Nosaltres que hem patit l’odi, les amenaces, els insults, la mofa, que hem estat ignorades, que hem patit el silenci en nom de reconciliacions indecents, de constitucions que moltes ni hem votat, de corones imposades per dictadors, d’unitats insolidàries i castrants, condemnem la involució de drets i llibertats, la judicialització de la política, la violència de la corrupció que desnona, de les lleis mordasses que multen i engarjolen i de lleis laborals que esclavitzen. 




I per últim celebrem la nostra dignitat, la nostra perseverança, la nostra lluita incorruptible, el nostre compromís i defensa de la veritat, la justícia i la reparació, celebrem les nostres arrels antifeixistes, els nostres valors republicans. I recordem que l’octubre també va ser un mes de revolucions, de sacrificis, de coratge per l’emancipació de col·lectius i pobles per desfer-se de tanta violència de segles de tirania. Resistència no és violència.









Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l'odi immarcescible.
Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.
Crit de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba.
Creixença de les venes i les ales
sobre la teva tomba.
Verge la vida en el mirall del dia,
sobre la teva tomba.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia!
sobre la teva tomba.
Seré parit pel ventre de la vida,
sobre la teva tomba.
Quin esgarip anunciarà aquest dia?
Crit d'orenetes: diamant i vidre.
Sobre la teva tomba.

Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.
Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.
Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.

Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.
Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d'oracle,
sobre la teva tomba.
Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles de silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable,
sobre la teva tomba, sí
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.
Evocaré la vinguda de l'Orcus,
munions de tàvecs per a fustigar-te,
l'Hermes malalt per a què et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius on crema llur venjança.

Dansaré nu sobre la teva tomba!

Biel Majoral



Banderes. Quan la repressió només funciona en una direcció la sensació d'impunitat enforteix el feixisme. La passada concentració una senyora de mitjana edat va trepitjar amb aire marcial totes les nostres banderes esteses a terra i amb total tranquil·litat. Aquesta dona no trepitjaria mai la bicolor amb ocellet o sense, fins i tot demanaria presó per ultratge a la bandera a qui goses fer-ho.



Afegim el comunicat de les companyes i companys querellants a la República Argentina que formen part de la nostra Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes.



La Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme respecte a la decisió de l’Audiència Nacional de denegar la sol·licitud de la jutgessa argentina María Servini per prendre declaració a Rodolfo Martín Villa a l’estat espanyol pels crims dels 3 de Març a Vitòria manifestem que:

El jutge De la Mata de l’Audiència Nacional a la seva resolució de data 22 d’octubre d’enguany ha denegat la comissió rogatòria de la jutgessa Servini no fent valdre el conveni entre la República Argentina i el Regne d’Espanya i emparant-se en la Llei preconstitucional d’Amnistia de 1977.

Els arguments d’aquesta resolució ja els hem denunciat milers de vegades.

Les excuses dels diferents governs espanyols per no fer front al deure de jutjar els crims de lesa humanitat comesos en el seu territori, no són més que defenses antidemocràtiques i contràries als drets humans del model d’impunitat espanyol. No s’ha volgut legislar per acabar amb aquesta terrible xacra i un exemple ben clar és que el Congrés va rebutjar reformar aquest març la Llei d’Amnistia.

Ja hem exigit per activa i per passiva la derogació d’aquesta llei de punt final i que el Regne d’Espanya signi i ratifiqui els Convenis internacionals de Nacions Unides que avalen la imprescriptibilitat dels crims de lesa humanitat. No volem tornar a sentir que els crims del franquisme i la transició han prescrit com si es tractés d’un delicte qualsevol. Ni que no es poden jutjar els crims de lesa humanitat per la no retroactivitat del Codi Penal que només permet fer-ho per a delictes comesos a partir de l’1 d’octubre de 2004. Ens parlen d’aquest marc com si fos impossible moure’l pel seu caràcter diví.

Estem més que fartes les víctimes i els seus familiars de què la fiscalia es posicioni en defensa dels interessos dels botxins i no de les persones que van patir tota mena de violència i/o van ser assassinades, sense dret avui dia a la veritat, la justícia i la reparació.

Estem dolgudes perquè agafar-se a la legalitat vigent espanyola per dir que no hi ha marc legal per actuar d’altra manera és cinisme en estat pur ja que existeix un poder legislatiu covard i/o complaent amb el franquisme.

Estem indignades perquè el jutge De la Mata fa en la seva resolució d’advocat defensor de Martín Villa marcant la seva reiterada bona disposició a declarar davant la justícia argentina i deixant entreveure que si encara no ho ha pogut fer és per un capritx de la jutgessa Servini, a la qual li ofereix diferents vies per dur a terme la declaració, tot plegat bastant ofensiu.

De la Mata fa judicis de valor glorificant la Llei que exculpa a funcionaris, responsables polítics i de l’administració de la dictadura franquista a la qual qualifica de “pilar essencial, insubstituïble i necessari per superar el franquisme” com si fos un venedor porta a porta de la Transició.

Volem recordar que Martín Villa durant la matança de Vitòria era Ministre de Relacions Sindicals i a partir del juliol del 1976 va passar a ser Ministre de la Governació. Durant el franquisme va ser Governador Civil de Barcelona i Jefe Provincial del Movimiento mentre a la comissaria de Via Laietana es torturava salvatgement i amb total impunitat. Després dels fets de Vitòria es va presentar a l’hospital amb Fraga Iribarne per visitar als ferits per les homicides càrregues policials, una foto que ens parla de responsabilitats. Prou de blanquejar els currículums dels franquistes, també des de la instància judicial.