dilluns, 4 de juliol de 2011

VINT-I-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ






I encara que vam haver de sentir comentaris despectius per part de persones que formen part de les forces, que s'anomenen democràtiques, mentre entraven al Palau de la Generalitat, i es van escoltar riures despectius mentre es preguntaven que què fèiem allà, nosaltres responem que el mateix que des de fa més de dos anys: demanar veritat, justícia i reparació per a les nostres víctimes. Les víctimes d'una dictadura feixista, víctimes defensores de la legalitat democràtica, algunes d'aquestes víctimes càrrecs i servidors públics legítims, com potser es creuen aquells que reien de les nostres fotografies i que segurament en una situació com la que van viure les nostres víctimes no haguessin tingut el valor per quedar-se a defensar la democràcia. Riure d'un president de la Generalitat, de batlles, de regidors i d'aquelles i aquells que els van votar, els van recolzar i van compartir el seu final és d'una manca de moralitat indignant i una ofensa a la que correspondrem continuant fent visible les nostres exigències de justícia.

Que encara al 2011 les famílies i amics dels lluitadors antifeixistes, tristos protagonistes de crims de lesa humanitat, crims imprescriptibles, haguem de concentrar-nos a les places de les nostres ciutats per fer valdre els seus drets, hauria de ser motiu de vergonya per a la classe política. Veure gent gran, amb crosses, amb llàgrimes als ulls perquè el temps és inexorable, amb pluja, amb altes temperatures, amb fred, amb neu hauria de fer moure les seves consciències, si es que en tenen.

Només dir que al setembre tornarem.




Juliol de resistència a Barcelona, juliol de resistència a Catalunya. El poble català va guanyar aquell 19 de juliol de 1936, va plantar cara al cop d’estat feixista dels generals deslleials a la República i va guanyar. Va ser una victòria dels antifeixistes, dels lluitadors defensors de la legalitat republicana que van continuar resistint fins el seu darrer alè a les trinxeres, fins al seu darrer sospir davant dels escamots de afusellament, fins a la seva última ullada al món abans de ser tirotejat en un voral del camí. Resistents fins a l’últim pensament abans de creuar la frontera a camps de malaltia, fam i mort. Resistents en les garjoles, a l’exili, en l’estigmatització i la gana, en la lluita clandestina. Resistents alguns encara avui en dia. A totes aquestes i aquests resistents honorem cada vegada que exigim veritat, justícia i reparació, també les seves famílies i els seus amics.

Aquell juliol victoriós a Catalunya va ser un mes de foc, sang, dolor, terror i mort a Ceuta, Melilla, Galicia, Navarra i altres punts de l’estat on va triomfar l’exercit traïdor del general més criminal de la nostra història. Aquest personatge no era només totalitari, aquest seria un adjectiu modest senyor Suarez i senyors de la Real Academia de Historia. Franco va ser un dictador, un assassí, un aliat del nazisme alemany i del feixisme Italià, tant culpable de crims de lesa humanitat, ell i els seus comandaments, com Hitler amb la seva SS i la Gestapo, que tant bé va ensenyar als futurs repressors de la dictadura franquista com Melitón Manzanas, condecorat per Aznar. 40 anys de dictadura i desenes i desenes de milers d’assassinades i assassinats (els últims el 27 de setembre de 1975), de desaparegudes i desapareguts, de torturades i torturats, de preses i presos avalen que aquest colpista va ser i continua sent després de mort un dictador culpable de crims que mai prescriuran.

Nosaltres resistim i continuem lluitant. Alguns ho fem en nom dels que ja no tenen veu, d’altres ho fem per ells i en nom propi. Ho fem en nom dels nostres pares i mares, avis i avies, dels nostres familiars, perquè la dignitat que a elles i ells els sobrava és equivalent a la nostra indignació, que és molta. Estem indignats per la manca de respecte d’unes institucions i estaments lligats a una constitució monàrquica, que va propiciar un dictador. Un sistema fill de lo atado y bien atado que ha donat l’esquena a la legitimitat i legalitat de la República i que es nega a donar el que per dret pertoca a aquelles i aquells que si coneixien el significat de la paraula democràcia. Resistim i resistirem fins que siguin reparades totes les víctimes del franquisme sense excepció, des del 1936 fins el 1975, i les víctimes de la transició fins el 1978. Fins que siguin anul·lats els judicis dels il·legals tribunals franquistes i fins que el franquisme sigui condemnat sense pal·liatius pel govern de l’estat espanyol. Fins que no deixin d’estableixier comparacions i equiparacions grolleres entre els colpistes i els defensors de la llibertati per part de totes aquelles i aquells que es consideren representants democràtics del nostre poble.

Dissabte 2 de juliol ens tornarem a trobar a les 12 del migdia a la plaça Sant Jaume per exigir veritat, justícia i reparació, per demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme i per homenatjar els resistents que van sobreviure i aquells a qui van robar la seva vida un estiu de fa 75 anys.