El 20 de juny, com tots els anys, ens van trobar al Port d'Igal, Nafarroa, amb els amics de Memoriaren Bideak . organitzadors d'aquest entrañable i bonic acte, que vam tenir la sort de compartir amb part dels lluitadors antifeixistes, que van estar convertits per la força en esclaus del franquisme, amb ells i amb els seus familiars. Aquest supervivents ens continuen donant exemple i ens encoratgen a continuar amb la nostra tasca de la recerca de la Veritat, la Justícia i la Reparació.
Álvaro del Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat i Joan de l'Ateneu Republicà Gracienc
Els col·laboradors de l'acte que van poder prendre la paraula van denunciar situacions molt diverses però tots van reivindicar la Veritat, la Justícia i la Reparació per a les víctimes del feixisme, cadascú des de la seva lluita particular, des de França a Colòmbia. Es va reclamar la República, es va denunciar la llei de la memòria, llei de punt final, i el paper miserable de l'estat en la seva tasca de tancar la porta al veritable reconeixement de les víctimes.
Raimon Villalba de l'Asociación Amical de Gurs, camp de concentració francès on van estar presos els lluitadors antifeixistes que van defensar la legalitat vigent republicana.
Luz Helena Ramírez Hache, Movimiento de Víctimas de Colombia. El seu nom apareix en una llista d'amenaçats de mort pels paramilitars amparats pel govern colombià, en un estat en el que cada tres dies es assassinat un líder sindical o camperol.
Josemi Garaikoetxea de Errepresaliatuak de Sestao, población de donde provenían un buen número de los esclavos del franquismo que trabajaron en las carreteras del valle del Roncal.
Inma Riebla, de la Asociación Charata para la Recuperación de la Memoria Histórica de Uncastillo, Aragón. Al seu costat el presentador de l'acte, el periodista Juan Cruz Lakasta.
El discurs del nostre company Álvaro.
Idoia Hualde, alcaldessa de Vidàngoz, un preciós poble que ens va acollir en el dinar que es va celebrar a la finalització de l'acte. Idoa va llegir una carta d'uns nens d'una escola d'Argentina que van fer un treball sobre els fets que van succeir a la carretera d'Igal.
Els que rebien l'homenatge, el esclaus del franquisme, els lluitadors per les llibertats.
Aquest any a més de les flors els van regalar uns quadres tots iguals però pintats un per un amb molta estimació.
No podia faltar l'aurresku d'honor d'Iñaki Zoco.
Ells encara tenen empenta i forces per portar la republicana, per donar testimoni de la seva història personal i col·lectiva, de la seva lluita i el seu sofriment.
Les paraules del nostre amic Luis Ortiz Alfau un adolescent que ja passa dels noranta i que porta una activitat que envejarien molts joves. Encara treballa solidariament en el Banc d'Aliments de Bilbao. Ens veiem sens falta el pròxim any.
Els familiars
Antonio Barajas, fill de José Barajas, esclau del franquisme, va llegir unes paraules en nom del seu pare que no va poder estar present per motiu de l'edat, però que encara recorda amb tota nitidesa el patiment dels seus companys, la solidaritat, els càstigs dels botxins i el que va suposar va ser per a ell i per a la seva família la pérdua de la República. Llegir la seva biografia.
Marce Melgar, de 92 anys, companya de José Luis Múgica , va compartir part de la seva història amb nosaltres, ens va fer sonriure i riure a tots, amb la seva desinhibició quan va relatar com amb 22 anys es va presentar al poble de Burgui amb seixanta quilos d'entrepans per els presoners. L'única de tots els familiars, que en un principi pensaven anar, que va tenir valor per fer-ho. Això i més, perquè va agafar a dos nens que ni coneixia i li va dir a un capità si els hi deixava passar per poder veure el pare, en realitat el seu company, i portava la prova, una fotografia en la que surt el mateix militar.
Margari López, companya de Mariano Crespo, va cantar "La Batalla Naval en el Golfo de Vizcaya", un dels moments emotius de l'homenatge que va aconseguir fer plorar i cantar el públic.
Les músiques
La txalaparta de Peio Zabalza, de Aezkoa, del grup Txalaparta del Pirineo.
Altre moment emotiu per a tots nosaltres va ser quan la banda va interpretar L'estaca de Lluís Llach, que va ser tararejada pels assistents i cantada en euskera. Una cançó que per desgràcia té encara una gran vigència.
El dinar
Magnífics formatges del Roncal, "churrasco", germanor i moltes converses interessants i solidàries.
Des de tots els punts al centre de trobada: el de la Veritat, la Justícia i la Reparació, el dels drets humans i democràcia real.
Moltes gràcies als companys de Memoriaren Bideak, una gent estupenda, que amb el seu treball i el seu esforç fan volar la seva humanitat per les valls del Roncal cada any. Una abraçada i l'enhorabona.
Llegir la notícia en Diario de noticias
Álvaro del Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat i Joan de l'Ateneu Republicà GraciencEls col·laboradors de l'acte que van poder prendre la paraula van denunciar situacions molt diverses però tots van reivindicar la Veritat, la Justícia i la Reparació per a les víctimes del feixisme, cadascú des de la seva lluita particular, des de França a Colòmbia. Es va reclamar la República, es va denunciar la llei de la memòria, llei de punt final, i el paper miserable de l'estat en la seva tasca de tancar la porta al veritable reconeixement de les víctimes.
Raimon Villalba de l'Asociación Amical de Gurs, camp de concentració francès on van estar presos els lluitadors antifeixistes que van defensar la legalitat vigent republicana.
Luz Helena Ramírez Hache, Movimiento de Víctimas de Colombia. El seu nom apareix en una llista d'amenaçats de mort pels paramilitars amparats pel govern colombià, en un estat en el que cada tres dies es assassinat un líder sindical o camperol.
Josemi Garaikoetxea de Errepresaliatuak de Sestao, población de donde provenían un buen número de los esclavos del franquismo que trabajaron en las carreteras del valle del Roncal.
Inma Riebla, de la Asociación Charata para la Recuperación de la Memoria Histórica de Uncastillo, Aragón. Al seu costat el presentador de l'acte, el periodista Juan Cruz Lakasta.
El discurs del nostre company Álvaro.
Idoia Hualde, alcaldessa de Vidàngoz, un preciós poble que ens va acollir en el dinar que es va celebrar a la finalització de l'acte. Idoa va llegir una carta d'uns nens d'una escola d'Argentina que van fer un treball sobre els fets que van succeir a la carretera d'Igal.
Els que rebien l'homenatge, el esclaus del franquisme, els lluitadors per les llibertats.
Aquest any a més de les flors els van regalar uns quadres tots iguals però pintats un per un amb molta estimació.
No podia faltar l'aurresku d'honor d'Iñaki Zoco.
Ells encara tenen empenta i forces per portar la republicana, per donar testimoni de la seva història personal i col·lectiva, de la seva lluita i el seu sofriment.
Les paraules del nostre amic Luis Ortiz Alfau un adolescent que ja passa dels noranta i que porta una activitat que envejarien molts joves. Encara treballa solidariament en el Banc d'Aliments de Bilbao. Ens veiem sens falta el pròxim any.
Els familiars
Antonio Barajas, fill de José Barajas, esclau del franquisme, va llegir unes paraules en nom del seu pare que no va poder estar present per motiu de l'edat, però que encara recorda amb tota nitidesa el patiment dels seus companys, la solidaritat, els càstigs dels botxins i el que va suposar va ser per a ell i per a la seva família la pérdua de la República. Llegir la seva biografia.
Marce Melgar, de 92 anys, companya de José Luis Múgica , va compartir part de la seva història amb nosaltres, ens va fer sonriure i riure a tots, amb la seva desinhibició quan va relatar com amb 22 anys es va presentar al poble de Burgui amb seixanta quilos d'entrepans per els presoners. L'única de tots els familiars, que en un principi pensaven anar, que va tenir valor per fer-ho. Això i més, perquè va agafar a dos nens que ni coneixia i li va dir a un capità si els hi deixava passar per poder veure el pare, en realitat el seu company, i portava la prova, una fotografia en la que surt el mateix militar.
Margari López, companya de Mariano Crespo, va cantar "La Batalla Naval en el Golfo de Vizcaya", un dels moments emotius de l'homenatge que va aconseguir fer plorar i cantar el públic.
Les músiques
La txalaparta de Peio Zabalza, de Aezkoa, del grup Txalaparta del Pirineo.
Altre moment emotiu per a tots nosaltres va ser quan la banda va interpretar L'estaca de Lluís Llach, que va ser tararejada pels assistents i cantada en euskera. Una cançó que per desgràcia té encara una gran vigència.
El dinar
Magnífics formatges del Roncal, "churrasco", germanor i moltes converses interessants i solidàries.
Des de tots els punts al centre de trobada: el de la Veritat, la Justícia i la Reparació, el dels drets humans i democràcia real.
Moltes gràcies als companys de Memoriaren Bideak, una gent estupenda, que amb el seu treball i el seu esforç fan volar la seva humanitat per les valls del Roncal cada any. Una abraçada i l'enhorabona.
Llegir la notícia en Diario de noticias
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada