Tots els 24 de desembre sa majestat d'Espanya es dirigeix als seus súbdits amb un discurs que es repeteix i que comença amb una fórmula per tots coneguda "En estas fechas tan señaladas me llena de orgullo y satisfacción ..." Amb aquest principi tan parodiat com satiritzat sa majestat s'ha dedicat a enviar-nos recomanacions sobre moltes qüestions com el terrorisme, com l'emigració, com la crisi, consells que moltes vegades posaven en evidència l'anacronisme de la seva institució, que vol imposar el model del poble fidel, submís i agraït que estima el seu cap dels exèrcits per la seva simpatia i per ser salvador de la pàtria. Sa majestat borbònica ha demanat als contribuents a la seva riquesa que s'estrenyin el cinturó mentre la seva família no renuncia a res, fins i tot alguns dels seus membres, diuen, s’ha dedicat a ficar la mà a les nostres butxaques amb nocturnitat perquè a la llum del sol és la tònica habitual.
Tot aquest temps d’avorrits discursos de nadal sa majestat no ha demanat perdó ni una sola vegada per haver jurat els principis del moviment reiteradament, per haver format part de l'aparell franquista presidint consells de govern, per haver estat catapultat a una corona que va ser abolida el 1931 per la força de les urnes, per la decisió d'un poble fart de l'abús i la vida dissipada de la seva estirp reial que ha tornat una i altra vegada com una maledicció.
Sa majestat no ha demanat perdó per la seva participació en l'ocultació dels crims franquistes i per emparar la impunitat dels culpables. La seva corona ha facilitat als criminals l'entrada en una democràcia feta a imatge d'una reconciliació nacional que no ha estat altra cosa que una capitulació forçada dels que van defensar la legalitat republicana i dels que van lluitar per la veritable democràcia, on ningú pot ser cap de res per dret de sang. Una monarquia que de manera il·legítima va ser reafirmada en un referèndum constitucional on es votava un pack indivisible amb un vot captiu de la por del res o del tot.
Tant la seva constitució com la seva monarquia vetllen per la impunitat dels que van ser els culpables de crims de lesa humanitat imprescriptibles, que encara marquen "aquestes dates tan senyalades", en que per tradició acostuma a ser-hi present l'absència dels éssers estimats. Però sa majestat d'això no en sap res, perquè com li va comentar a una escriptora, només s'estima amb devoció el seu tron i els seus privilegis entre els quals està el no poder ser jutjat per molt greus que puguin ser els crims comesos. Aquest article de la constitució deu ser el seu favorit, sens dubte, des de que no estiueja a Portugal.
Sa majestat mai ha tingut una paraula, ja no de penediment, ni de condol per les víctimes del seu tan lloat i estimat predecessor, el colpista, el dictador que amb les seves mans tacades de sang va lligar el nostre futur a una monarquia que no ha reconegut la dignitat de les lluitadores i lluitadors antifeixistes, tot apropiant-se d'una democràcia de molt baixa intensitat com si fos el súmmum democràtic.
En realitat no volem les seves paraules d'alè, volem veure la seva signatura en una llei que per fi ens torni allò que ens van robar, i ens permeti assolir veritat, justícia i reparació. Això sí que ens ompliria de satisfacció a totes i tots nosaltres, i si després d’aquest acte de dignitat tingués sa majestat la gràcia de marxar per a no tornar mai més, els aspirants a ciutadans li estaríem molt agraïts.
Barcelona Televisió
Tot aquest temps d’avorrits discursos de nadal sa majestat no ha demanat perdó ni una sola vegada per haver jurat els principis del moviment reiteradament, per haver format part de l'aparell franquista presidint consells de govern, per haver estat catapultat a una corona que va ser abolida el 1931 per la força de les urnes, per la decisió d'un poble fart de l'abús i la vida dissipada de la seva estirp reial que ha tornat una i altra vegada com una maledicció.
Sa majestat no ha demanat perdó per la seva participació en l'ocultació dels crims franquistes i per emparar la impunitat dels culpables. La seva corona ha facilitat als criminals l'entrada en una democràcia feta a imatge d'una reconciliació nacional que no ha estat altra cosa que una capitulació forçada dels que van defensar la legalitat republicana i dels que van lluitar per la veritable democràcia, on ningú pot ser cap de res per dret de sang. Una monarquia que de manera il·legítima va ser reafirmada en un referèndum constitucional on es votava un pack indivisible amb un vot captiu de la por del res o del tot.
Tant la seva constitució com la seva monarquia vetllen per la impunitat dels que van ser els culpables de crims de lesa humanitat imprescriptibles, que encara marquen "aquestes dates tan senyalades", en que per tradició acostuma a ser-hi present l'absència dels éssers estimats. Però sa majestat d'això no en sap res, perquè com li va comentar a una escriptora, només s'estima amb devoció el seu tron i els seus privilegis entre els quals està el no poder ser jutjat per molt greus que puguin ser els crims comesos. Aquest article de la constitució deu ser el seu favorit, sens dubte, des de que no estiueja a Portugal.
Sa majestat mai ha tingut una paraula, ja no de penediment, ni de condol per les víctimes del seu tan lloat i estimat predecessor, el colpista, el dictador que amb les seves mans tacades de sang va lligar el nostre futur a una monarquia que no ha reconegut la dignitat de les lluitadores i lluitadors antifeixistes, tot apropiant-se d'una democràcia de molt baixa intensitat com si fos el súmmum democràtic.
En realitat no volem les seves paraules d'alè, volem veure la seva signatura en una llei que per fi ens torni allò que ens van robar, i ens permeti assolir veritat, justícia i reparació. Això sí que ens ompliria de satisfacció a totes i tots nosaltres, i si després d’aquest acte de dignitat tingués sa majestat la gràcia de marxar per a no tornar mai més, els aspirants a ciutadans li estaríem molt agraïts.
Barcelona Televisió
Part del missatge de nadal del rei 24/12/2011
Les nostres víctimes del terror, del terrorisme d'estat de la dictadura, no tenen dret a res, són víctimes de tercera divisió, de porta del darrera, milers i milers de persones de tota edat, sexe, opinió i condició assassinades, torturades, vexades, extorsionades, exiliades fugint de la mort i la presó. Víctimes que no són dignes de la llàstima d'un rei escollit per el més gran assassí de la història de l'estat espanyol, que mai ha demanat justícia, ni reparació per als centenars de milers de represaliats del colpista dictador Franco perquè això suposaria llençar pedres contra la seva suspesa corona.
L'estat espanyol té un deute, el seu cap també. Aquesta societat que tant es commou amb les víctimes d'ETA i que es considera democràtica, encara que de vegades el comportament de part d'aquesta no es pugui anomenar així, també. Aquesta hauria de fer servir la mateixa mida per mesurar el dolor i la necessitat de justícia de les que consideren víctimes de primera categoria i les víctimes del franquisme i els seus familiars, que van ser les defensores de la legalitat democràtica.
Aquesta vergonya inadmisible i aquest greuge comparatiu no poden continuar.
El dolor de les víctimes.
Ismael va passar per la plaça Sant Jaume i es va trobar amb la nostra concentració. L'home es va parar i va demanar a una companya per la música que sonava, li agradava, eren cançons de lluita i record dels lluitadors i lluitadores antifeixistes. Emocionat va dir: vaig trobar el meu pare fa 3 anys i amb llàgrimes als ulls no va poder continuar parlant. Era un dolor present, actual, no un vestigi d'una història passada que s'ha d'oblidar. Un dolor tan real com el d'un home que ens va preguntar que era allò del Memorial Democràtic i el Castell de Montjuïc, quan li vam explicar va dir en veu baixa: el meu avi va estar allà. Uns metres més enllà, després d'observar totes les fotos de les víctimes, es va posar a plorar desconsoladament. El seu avi, va estar allà i d'allà no va sortir, el van assassinar al Castell. No eren llàgrimes de formol, eren vives i volien justícia.
Per totes les llàgrimes, per tot el dolor, per tota la indignació, que hem contemplat en aquests quasi tres anys de denúncia i exigència, continuarem demanant veritat, justícia i reparació, perquè les nostres reclamacions no tenen data de caducitat, per molt que alguns pensin que ja és hora de llençar-nos a la deixalleria de la història escrita pels vencedors.
Tenim raó, tenim raons, tenim futur.
Fotos de la concentració. Nadala per a un rei.
Nadala a sa majestat de l’occident
Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig
Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig
Exigirem un altre cop veritat, justícia i reparació
Per a les víctimes del franquisme i les de la transició, fuig, fuig, fuig
Víctimes trepitjades, fuig, fuig, fuig
Soterrades, ignorades, fuig, fuig, fuig
Totes víctimes de crims de lesa humanitat
Imprescriptibles i jutjables una qüestió inajornable, fuig, fuig, fuig
Assassinats, assassinades, fuig, fuig, fuig
Represaliats, represaliades, fuig, fuig, fuig
La mesa de catalunya cridarà clar i ben fort
Anul·leu els judicis ja n’hi ha prou d’impunitat, fuig, fuig, fuig
No a les lleis de punt final, fuig, fuig, fuig
Ni d'amnistia, ni certificats, fuig, fuig, fuig
Els volem recordar al rei, a en Rajoy i a en Mas
Que la lluita continua i que d’aquí no ens mouran, fuig, fuig, fuig
Constitució espanyola. Articles de la Corona.
Article 56.
3. La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Sus actos estarán siempre refrendados en la forma establecida en el artículo 64, careciendo de validez sin dicho refrendo, salvo lo dispuesto en el artículo 65,2.
Article 64.
2. De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden.
1956. El rei mata al seu germà Alfonso a Estoril, Portugal.
Pronto se revelaría que ese jueves santo, Juan Carlos había matado a su hermano Alfonso, de 14 años, de un disparo en la frente, con su revólver calibre 22 que le había regalado Francisco Franco. Para la fecha de la tragedia el futuro rey de España contaba con 18 años de edad y un año de instrucción militar en la Academia General Militar de Zaragoza. Todo fue un accidente.
La propia madre de Juan Carlos y Alfonso, “Doña María de las Mercedes -continúa Preston- dio a entender tiempo después que Don Juan Carlos, jugando, había apuntado el arma hacia Alfonsito y, sin saber que la misma estaba cargada, había accionado el gatillo. En parecidos términos, parece que el propio Don Juan Carlos confesó a un amigo portugués, Bernardo Arnoso, que él había apretado el gatillo sin saber que el arma estaba cargada…”.
En otro pasaje de su libro Don Juan Carlos. El Rey de un pueblo, Paul Preston explica cómo las relaciones familiares se deterioraron irremediablemente.
“Don Alfonso [el malogrado hermano menor] recibió sepultura en el cementerio de Cascais, al mediodía del sábado 31 de marzo de 1956. Don Juan Carlos asistió a la ceremonia vestido con el uniforme de oficial cadete de Zaragoza. Incapaz de soportar la presencia de su hijo mayor, Don Juan le ordenó que volviera a la Academia Militar. El general Martínez Campos y el comandante Emilio García Conde se habían presentado allí con un avión militar español en el que el Príncipe [Juan Carlos] fue devuelto a Zaragoza”, por orden de Franco, obviamente.
“Don Jaime de Borbón, hermano de Juan de Borbón y tío de Juan Carlos y Alfonso, exigió, en su calidad de jefe de la Casa de Borbón, que se abriera una investigación al respecto para depurar la responsabilidad del príncipe Juan Carlos, al considerar que tal suceso podía afectar a la línea sucesoria, que no llegó a ninguna conclusión.Fuente
1969. El rei jura los Principios del Movimiento.
Juan Carlos I fue el sucesor designado por Franco para la jefatura del Estado y asumió interinamente este cargo del 19 de julio al 2 de septiembre de 1974 y del 30 de octubre al 20 de noviembre de 1975 por enfermedades de Franco
al anunciarse la muerte de este (20 de noviembre de 1975) juró acatar los Principios del Movimiento Nacional, (de nuevo, ya los juró en 1969) destinados a perpetuar el franquismo. No obstante, se basó en ellos para promover el Referéndum para la reforma política, con un abrumador apoyo del 94% a favor de la reforma que inició la Transición Española hacia la democracia. Fue proclamado rey de España por las Cortes Españolas como Juan Carlos I de España el 22 de noviembre de 1975 y exaltado al trono el 27 de noviembre con una ceremonia de unción llamada: «Misa de Espíritu Santo» (el equivalente a una coronación) celebrada en la histórica Iglesia de San Jerónimo el Real de Madrid. Fuente.
Para evitar el perjurio, Juan Carlos nunca juró la Constitución de 1978 tal y como manda el artículo 61 de la misma. Se suele argumentar que el pueblo español al ratificar el texto constitucional legitimaba y legalizaba la monarquía de Franco. En el año 2000 las Cortes Generales celebraron con todo fasto y solemnidad el 25 Aniversario de la proclamación de 1975. Fuente.
Vídeo juraLes nostres víctimes del terror, del terrorisme d'estat de la dictadura, no tenen dret a res, són víctimes de tercera divisió, de porta del darrera, milers i milers de persones de tota edat, sexe, opinió i condició assassinades, torturades, vexades, extorsionades, exiliades fugint de la mort i la presó. Víctimes que no són dignes de la llàstima d'un rei escollit per el més gran assassí de la història de l'estat espanyol, que mai ha demanat justícia, ni reparació per als centenars de milers de represaliats del colpista dictador Franco perquè això suposaria llençar pedres contra la seva suspesa corona.
L'estat espanyol té un deute, el seu cap també. Aquesta societat que tant es commou amb les víctimes d'ETA i que es considera democràtica, encara que de vegades el comportament de part d'aquesta no es pugui anomenar així, també. Aquesta hauria de fer servir la mateixa mida per mesurar el dolor i la necessitat de justícia de les que consideren víctimes de primera categoria i les víctimes del franquisme i els seus familiars, que van ser les defensores de la legalitat democràtica.
Aquesta vergonya inadmisible i aquest greuge comparatiu no poden continuar.
El dolor de les víctimes.
Ismael va passar per la plaça Sant Jaume i es va trobar amb la nostra concentració. L'home es va parar i va demanar a una companya per la música que sonava, li agradava, eren cançons de lluita i record dels lluitadors i lluitadores antifeixistes. Emocionat va dir: vaig trobar el meu pare fa 3 anys i amb llàgrimes als ulls no va poder continuar parlant. Era un dolor present, actual, no un vestigi d'una història passada que s'ha d'oblidar. Un dolor tan real com el d'un home que ens va preguntar que era allò del Memorial Democràtic i el Castell de Montjuïc, quan li vam explicar va dir en veu baixa: el meu avi va estar allà. Uns metres més enllà, després d'observar totes les fotos de les víctimes, es va posar a plorar desconsoladament. El seu avi, va estar allà i d'allà no va sortir, el van assassinar al Castell. No eren llàgrimes de formol, eren vives i volien justícia.
Per totes les llàgrimes, per tot el dolor, per tota la indignació, que hem contemplat en aquests quasi tres anys de denúncia i exigència, continuarem demanant veritat, justícia i reparació, perquè les nostres reclamacions no tenen data de caducitat, per molt que alguns pensin que ja és hora de llençar-nos a la deixalleria de la història escrita pels vencedors.
Tenim raó, tenim raons, tenim futur.
Fotos de la concentració. Nadala per a un rei.
Nadala a sa majestat de l’occident
Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig
Vint-i-cinquena concentració, fuig, fuig, fuig
Exigirem un altre cop veritat, justícia i reparació
Per a les víctimes del franquisme i les de la transició, fuig, fuig, fuig
Víctimes trepitjades, fuig, fuig, fuig
Soterrades, ignorades, fuig, fuig, fuig
Totes víctimes de crims de lesa humanitat
Imprescriptibles i jutjables una qüestió inajornable, fuig, fuig, fuig
Assassinats, assassinades, fuig, fuig, fuig
Represaliats, represaliades, fuig, fuig, fuig
La mesa de catalunya cridarà clar i ben fort
Anul·leu els judicis ja n’hi ha prou d’impunitat, fuig, fuig, fuig
No a les lleis de punt final, fuig, fuig, fuig
Ni d'amnistia, ni certificats, fuig, fuig, fuig
Els volem recordar al rei, a en Rajoy i a en Mas
Que la lluita continua i que d’aquí no ens mouran, fuig, fuig, fuig
Constitució espanyola. Articles de la Corona.
Article 56.
3. La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Sus actos estarán siempre refrendados en la forma establecida en el artículo 64, careciendo de validez sin dicho refrendo, salvo lo dispuesto en el artículo 65,2.
Article 64.
2. De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden.
1956. El rei mata al seu germà Alfonso a Estoril, Portugal.
Pronto se revelaría que ese jueves santo, Juan Carlos había matado a su hermano Alfonso, de 14 años, de un disparo en la frente, con su revólver calibre 22 que le había regalado Francisco Franco. Para la fecha de la tragedia el futuro rey de España contaba con 18 años de edad y un año de instrucción militar en la Academia General Militar de Zaragoza. Todo fue un accidente.
La propia madre de Juan Carlos y Alfonso, “Doña María de las Mercedes -continúa Preston- dio a entender tiempo después que Don Juan Carlos, jugando, había apuntado el arma hacia Alfonsito y, sin saber que la misma estaba cargada, había accionado el gatillo. En parecidos términos, parece que el propio Don Juan Carlos confesó a un amigo portugués, Bernardo Arnoso, que él había apretado el gatillo sin saber que el arma estaba cargada…”.
En otro pasaje de su libro Don Juan Carlos. El Rey de un pueblo, Paul Preston explica cómo las relaciones familiares se deterioraron irremediablemente.
“Don Alfonso [el malogrado hermano menor] recibió sepultura en el cementerio de Cascais, al mediodía del sábado 31 de marzo de 1956. Don Juan Carlos asistió a la ceremonia vestido con el uniforme de oficial cadete de Zaragoza. Incapaz de soportar la presencia de su hijo mayor, Don Juan le ordenó que volviera a la Academia Militar. El general Martínez Campos y el comandante Emilio García Conde se habían presentado allí con un avión militar español en el que el Príncipe [Juan Carlos] fue devuelto a Zaragoza”, por orden de Franco, obviamente.
“Don Jaime de Borbón, hermano de Juan de Borbón y tío de Juan Carlos y Alfonso, exigió, en su calidad de jefe de la Casa de Borbón, que se abriera una investigación al respecto para depurar la responsabilidad del príncipe Juan Carlos, al considerar que tal suceso podía afectar a la línea sucesoria, que no llegó a ninguna conclusión.Fuente
1969. El rei jura los Principios del Movimiento.
Juan Carlos I fue el sucesor designado por Franco para la jefatura del Estado y asumió interinamente este cargo del 19 de julio al 2 de septiembre de 1974 y del 30 de octubre al 20 de noviembre de 1975 por enfermedades de Franco
al anunciarse la muerte de este (20 de noviembre de 1975) juró acatar los Principios del Movimiento Nacional, (de nuevo, ya los juró en 1969) destinados a perpetuar el franquismo. No obstante, se basó en ellos para promover el Referéndum para la reforma política, con un abrumador apoyo del 94% a favor de la reforma que inició la Transición Española hacia la democracia. Fue proclamado rey de España por las Cortes Españolas como Juan Carlos I de España el 22 de noviembre de 1975 y exaltado al trono el 27 de noviembre con una ceremonia de unción llamada: «Misa de Espíritu Santo» (el equivalente a una coronación) celebrada en la histórica Iglesia de San Jerónimo el Real de Madrid. Fuente.
Para evitar el perjurio, Juan Carlos nunca juró la Constitución de 1978 tal y como manda el artículo 61 de la misma. Se suele argumentar que el pueblo español al ratificar el texto constitucional legitimaba y legalizaba la monarquía de Franco. En el año 2000 las Cortes Generales celebraron con todo fasto y solemnidad el 25 Aniversario de la proclamación de 1975. Fuente.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada