"SEPTIEMBRE DEL 75", ESTRENA A BARCELONA

Com va recordar l’advocada Pilar Rebaque, presentadora del col·loqui que va precedir la projecció del documental “Septiembre del 75”, el fet d’escollir la data del 26 de gener no va ser una qüestió d’agenda sinó que es va fer per a remarcar l’aniversari de l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat de Barcelona el 1939, una data que no es pot oblidar. A l’acte van participar l’advocat  Jordi Oliveras que va estar l’advocat  del lluitador antifeixista Jon Paredes Manot “Txiki” i que va dur entre d’altres processos el dels Joglars i el cas Escala, contra la CNT. El exmembre del FRAP, escriptor i periodista, Manuel Blanco Chivite, condemnat a mort amb els últim afusellats del franquisme, pena que li va ser commutada. El director del documental, Adolfo Dufour, realitzador de més d’una centena de documentals entre el quals destaca “Viva la escuela moderna” sobre Ferrer i Guàrdia.ç

Jordi Oliveras

Es van fer 5 execucions el mateix matí, a la mateixa hora, una gran traca final. Final del règim. Un fet inqüestionable es que van fer coincidir varis consells de guerra per a poder executar a 5 militants antifranquistes, un festival de sang.

Un decret llei d’un mes abans de l’afusellament del 27 de setembre estableix el consell de guerra sumaríssim per terrorisme, la pena a imposar era la de mort, no havia escala, la de mort sense pal·liatius. Els judicis van ser una farsa en 4 hores s’havia de fer un escrit de defensa i proposar proves i les que es van proposar van ser sistemàticament rebutjades.

La intencionalitat política era clara, un signe d’afirmació i es va jugar amb la sang de 5 persones, es van commutar la pena de 6, que també estaven previstes, per donar una semblança de clemència.

Què passa amb la memòria d’aquestes persones? La Llei de la Memòria de 2007, en la qual es declara el caràcter injust dels processos per  motius polítics i es reconeix el dret de reparació a les víctimes d’aquests tribunals, doncs bé, en el súmmum de la desgràcia, passat 30 anys i per major escarni si els hi nega ser reparats per les injustícies sofertes. En el cas dels últims afusellats del franquisme la llei és contradictòria en si mateixa. Una llei que atorga quins van lluitar per la democràcia i quins no, els que ho van fer per les armes, en la lògica dels que governen, no tenen dret a res.

Manuel Blanco Chivite

Aquest treball va dirigit al jovent per a que coneguin la història més recent, la de la memòria perduda. Entre el 67 i el 75 va haver-hi 6 estats d’excepció, amb Franco viu.

Gipuzkoa i Bizcaia, van ser acabada la guerra considerades províncies traïdores, a mi m’encanta perquè jo vaig néixer a Donosti.

En el 3 darrers mesos del 74 es van detenir més de 1700 persones, aquesta era “la dictablanda del tardofranquismo”. Aquest mateix any 141.151 persones es van convertir en emigrants econòmics. Va haver,  entre el 74 i el 75, 80 segrestos de diaris i revistes, fins i tot una de ciència ficció.

Què ha estat de la memòria dels cinc del 27 de setembre? I de la resta?. Des del 69 al 75 va haver-hi molts morts, alguns sense detenció, sense judici, al carrer i a trets.  Són molts. Enrique Ruano, el jove estudiant, que “es va llençar per una finestra”, més tard a presó vaig coincidir amb un home que havia treballat a una funerària i va tenir l’oportunitat de veure el cos de Ruano i em va dir que ell havia vist suïcides i que no tenien aquelles marques al cos. Tenim el cas també de Cipriano Martos vilment assassinat a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus, després de fer-li ingerir el contingut de varis còctels Molotov. Pedro Patiño, Ruíz Villalba (treballador de SEAT), Daniel Niebla, Juan Goikoetxea, Francisco Madrigal, Puig Antich, Miguel Roldán (per demanar aigua pel seu poble). Fins i tot un nen de 13 anys i una ciutadana alemanya a un control de carretera.

A Baena, a Vladimiro i a mi ens van jutjar pel codi de justícia militar, estaven acusats de “insulto de obra a fuerza armada”, més de 30 anys després del cop d’estat es continuaven fent consells de guerra contra civils.

Aquí no ha passat res, les persones que he enumerat que van perdre la vida, víctimes del terrorisme d’estat no cobren cap pensió, altres víctimes del terrorisme estan cobrant.

Adolfo Dufour




Un moment de la projecció on el públic, més de 200 persones, no va poder reprimir la seva estupefacció va ser quan la germana de Baena llegia la carta de la Casa del Príncipe, en resposta a la que va enviar el seu pare buscant la seva ajuda, dient que res es podia fer, document que anava signat per Armada, colpista del 23-F, que només va estar 5 anys a la presó i que ara resideix molt tranquil·lament  amb el seu títol nobiliari al seu pazo da Coruña.

Parlar sobre els últims afusellats del feixisme espanyol no es fàcil inclús dins els cercles memorialistes i republicans, aquestes víctimes de la dictadura també ho van ser d’una transició hipòcrita, beneïda i publicitada com a modèlica que va servir per a sepultar els morts i els drets humans vulnerats en un oblit pesat, que aquell que volgués participar d’aquesta nova democràcia, feble i malaltissa, no podia gosar aixecar.

Ha hagut víctimes del franquisme de diferents categories al llarg d’aquests anys de lluita i treball per a aconseguir que una societat, molt contaminada de fals esperit reconciliador, comprovés que aquests màrtirs per a la llibertat haurien de ser considerats màrtirs de la democràcia, aquella que va representar la criminalitzada i maltractada República, fruit de tots els mals patris i mare de la Guerra Civil, segons l’oficialitat. Així es sentia pena per les víctimes anònimes, perquè a tots dos “bàndols es van fer barrabassades”. Es van reconèixer les icones com Bóveda, Infante o Companys perquè encara tenien el seu lloc, gràcies a aquest trist i insuficient invent que van ser les autonomies, faixes pels nacionalismes més exigents. Després es van anar recuperant diverses figures, polítics i herois de la guerra. Més tard li va tocar el torn als maquis, aquells guerrillers de la llibertat per a uns i delinqüents i bandolers per a altres, això fa només quatre dies. I no ens oblidem de la dona i el seu paper,  sempre oblidat. Però que passava amb els darrers morts del feixisme, amb Puig Antich, Txiki, Otegi, Sánchez-Bravo, García o Baena, eren atracadors i terroristes, l’etiqueta de lluitadors antifeixistes no era per a ells, no eren pas mereixedors, ni tans sols de la llàstima per la seva condició negada de víctimes. Aquest documental, el premi aconseguit, les seves projeccions contribueixen a generar la consciència i el debat de que els últims afusellats del franquisme van ser víctimes de l’aparell repressor de la dictadura feixista d’en Franco. Víctimes que van voler lluitar per la llibertat, per enderrocar la dictadura i segurament evitar una lamentable transició monàrquica, que faria avergonyir a aquells que van defensar la legalitat republicana, inclús aquells que no eren republicans.

Donem les gràcies a la Comissió de Memòria Històrica de l’ICAB per fer possible la presentació d’aquest documental a Barcelona, a la productora de “Septiembre del 75", Pantalla Partida, per la seva predisposició i al director del mateix, pel seu treball i  per la seva participació desinteressada en aquest acte. A l'advocat Jordi Oliveras i al periodista Manuel Blanco Chivite.