dijous, 22 de gener del 2009

ARMH EXILI REPUBLICÀ PRESENTA EL LLIBRE EL AHORCAMIENTO DE JEAN LAFFITTE AL MUSEU D'HISTÒRIA DE CATALUNYA




El llibre "El ahorcamiento" de Jean Laffitte, deportat al camp de Mauthausen, en la seva edició en castellà és una realitat imprescindible gràcies a l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica Exili Republicà i a l'editorial El Viejo Topo. Aquest llibre ha estat presentat avui al marc del Museu d'Història de Catalunya pel fill de Jean Laffitte, Jacques, per Miguel Riera, director de l’editorial, i per l'Enric Urraca president de la ARMH-ER, i nebot de Joan de Diego, qui va estar secretari d'aquest camp i que va tenir un paper molt important a l'hora d'aportar dades sobre els republicans espanyols morts a Mauthausen.


Ferran Gallego

El professor Ferran Gallego, que també hi era a la taula, ha fet unes reflexions molt interessants sobre el nazisme, el feixisme i la seva vigència, i com hem d'estar alerta perquè no és un fenomen anacrònic com es volen fer veure. La foto que dóna títol al llibre i que figura a la seva contraportada, segons Gallego, és un advertiment, ens diu: estigueu alerta, nosaltres tampoc van creure que el que ens està passant era possible a la nostra Europa i ens està succeint. L’extermini nazi no és un accident històric de la dreta europea, el feixisme neix per acabar amb una revolució democràtica, amb els drets dels treballadors, dels pacifistes, dels desiguals, per acabar amb la igualtat que propugnaven els valors de la il·lustració, els republicans i els democràtics. La cultura antifeixista s’ha de defensar perquè el nazisme no és una cosa d’historiadors i fa molt poc temps que ha passat a l’Europa “civilitzada”.

El ahorcamiento és un conjunt de relats plens de veritat, la seva lectura és com seure a escoltar les veus dels deportats, dels que van sobreviure i dels que per desgràcia van ser assassinats a aquells camps, no només per la violència dels seus botxins, sinó per la fam, la malaltia, l’esgotament i la desesperació. JacquesLaffitte, ha donat testimoni de la vida del seu pare, autor del llibre, que va morir l’any 2004 i que va sobreviure a Mauthausen, segons va dir ell mateix, gràcies a l’ajuda dels republicans espanyols. Ha explicat que aquest camp van deixar la vida més de 5000 republicans un per cada una de les pedres amb les que va ser construïda aquesta fàbrica de morts, primer pels antifeixistes alemanys i després pels espanyols. Diu que aquest camp està lligat estretament a la història d’Espanya, per a nosaltres és part d’aquesta. Ell s’ha fet la pregunta de com es pot sobreviure a tant horror i s’ha donat resposta: gràcies a la “fraternité”, paraula que ha pronunciat amb molt d’èmfasi, ja que ha fet el seu discurs en francès i l’Enric Urraca ha fet de traductor.


En Jacques Laffitte i l'Enric Urraca

L’Enric ha destacat que tots els que han tingut l’oportunitat de conviure amb els deportats han sentit el privilegi de contemplar a un grup de persones amb un estret nus de solidaritat, una germanor per sobre d’ideologies i creences religioses. Ha dit que actes com aquesta presentació, no són tan sols per tranquil·litzar les nostres consciències sinó per a fer alguna cosa al respecte i portar-nos a la reflexió. Ha explicat que Espanya va arribar tard a la recuperació de la memòria dels deportats i que per desgràcia cada dia són menys els sobrevivents vius, per això la importància de llibres com aquest, que encara que escrit per un francès recull la memòria dels antifeixistes espanyols. L’Enric ens ha explicat un parell d’anècdotes del seu oncle, una molt colpidora, quan es va trobar a una dona, una grega, jueva sefardita que es va identificar com espanyola i que en castellà antic li va dir que tenia gana, quan va tornar amb un tros de pa aquesta ja no hi era, va ser assassinada. Altra història, aquesta vegada, tragicòmica i de resistència, la de l’amic tenor que no volia cantar pels caps nazis del camp perquè li faltava una dent i li van posar de seguida una d’or, d’algun mort, quan acabava la peça que havia d’interpretar va canviar la lletra i va cantar “fills de puta, fills de puta, fills de puta i maricons” i els nazis allà presents van aplaudir molt. Al final de tot un Enric molt emocionat amb tots aquest records ha dit que a pesar del dolor i la mort aquells deportats que anys més tard es reunien a París per menjar plegats van continuar creient en la vida.