dimecres, 4 de desembre de 2019

CENT NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NOVEMBRES ANTIFEIXISTES.






Vam obrir l'acte fent un homenatge a la nostra companya Paquita, la nostra Paquita Dinamitera, la nostra veu cantant a tants i tants actes de veritat, justícia i reparació a la plaça de Sant Jaume, on hem recordat a milers de víctimes durant aquests 10 anys, les hem honorades i hem exigit els seus drets. La Paquita ha estat la nostra banda sonora. Ha fet plorar i emocionar a moltes persones concentrades per les víctimes del franquisme, com ella mateixa, amb la seva Rosario Dinamitera. La mateixa memòria que nosaltres reivindiquem és la memòria que hem de mantenir viva en nom de la Paquita, ara que ella no pot fer-ho. El nostre reconeixement i estimació a una dona lluitadora i compromesa que tant d’amor ens ha regalat i que tant ens ha ensenyat. I amb la seva generositat ella voldria que aquest homenatge sigui per a la seva mare, el seu pare i els seus oncles. Per això us explicarem les seves vides.


Francisca Punteros López, la mare de la nostra Paquita, va néixer el 9 de març de 1907 a Mota del Cuervo, Conca. Treballadora del camp des de ben petita va ser presidenta del col·lectiu de dones del sindicat UGT del seu poble.  Alejandro Cruz, pare de la Paquita, s’incorpora com a voluntari amb el seu germà Julián per defensar la República, Julián cau mort i Alejandro és ferit. Quan es recupera és nomenat comissari polític i la família es trasllada amb ell a Sant Climent, Conca, on neix la Paquita, la tercera filla del matrimoni.
Quan la família torna a Mota del Cuervo és detinguda. El pare de la Paquita i el seu germà Faustino, també la seva mare que encara li donava el pit i ella mateixa. A la caserna de la Guardia Civil li rapen el cap a Francisca, la deixen en llibertat unes hores i la tornen a detenir. El 7 de gener de 1940 és empresonada, la Paquita es converteix en nadó de la presó. Les condicions de fam, higiene, amuntegament i malalties acaben per matar a Francisca a la Prisión Central del Monasterio de Uclés el 21 de juliol de 1940. Tenia 33 anys. La germana de Francisca, Maximina, va estar dos anys a la presó i el seu germà Lorenzo deu anys.
En morir la mare li van portar la nostra Paquita al seu pare que també estava a presó i aquest els hi va dir que allà la nena moriria que li donessin la nena a la seva germana. La Paquita recorda les seves peregrinacions per les presons perquè tres germans del seu pare van ser empresonats també. Alejandro va passar 10 anys presoner com el seu germà Antonio. Laureano va morir a presó i Victorino quan va sortir va morir al cap de pocs mesos. Volem recordar la història que la Paquita ens explicava de com el seu oncle Faustino li deia al seu germà Alejandro, pare de la nostra companya, quan eren a la presó, si criden el teu nom, tu no et moguis, jo aniré en el teu lloc perquè tu tens una família per cuidar, el seu germà li va dir que de cap manera. Així era de generós i valent en Faustino, però el nom que van cridar va ser el seu i va ser executat quan era al Penal de Ocaña, on també va estar el poeta Miguel Hernández. Potser per això ha estat Hernández tan estimat per la Paquita, que ha recitat els seus poemes sempre meravellosament.
Alejandro també va estar al Valle de los Caídos amb el seu cunyat Lorenzo, treballant a la vora d’un precipici arriscats a morir despenyats. La Paquita recorda que pujant a Cuelgamuros per veure el seu pare per portar-li menjar i roba, va estar a punt de morir dues vegades, una de calor i altre de fred, ja que era una nena molt esquifida perquè l’alimentació era molt precària.
La Paquita ha tingut un dolor molt gran tota la seva vida i és no haver pogut tenir cap record de la seva mare, nosaltres sentim el dolor de que ella ara no ens recordi a nosaltres, encara que sabem que ocupem un bocí del seu cor militant i guerriller, que ha bategat a tantes manifestacions i vagues. T’estimem Paquita Dinamitera.












Sangre que no se desborda,

juventud que no se atreve,
ni es sangre, ni es juventud,
ni relucen, ni florecen.
Cuerpos que nacen vencidos,
vencidos y grises mueren:
vienen con la edad de un siglo,
y son viejos cuando vienen.


Llamo a la juventud. Miguel Hernández.




















Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.

Tristes guerras. Miguel Hernández.







Fa massa anys que denunciem que sota la immensa i bruta catifa de la transició s’amagava un franquisme letàrgic, però viu, malauradament cada dia més enfortit. El 20 de novembre de 1975 va morir el gos, però no la ràbia, ni la ràbia dels vencedors, ni la que han generat tants anys d’impunitat en les persones hereves d’aquelles que es van enfrontar al feixisme. Però no són iguals, la dels feixistes és una ràbia cega i impúdica que prové de l’odi, un odi profund i covard a tot allò que consideren l’enemic, a tota la dissidència, al lliurepensament, a la diferència, a la riquesa de la pluralitat i l’horitzontalitat com a reflex de la igualtat i la solidaritat, una ira que els deixa nus davant del mirall de la democràcia. La nostra ràbia, que encara no ha esclatat, és una ràbia que neix de la trista llavor de l’explotació i de la injustícia, una ràbia antiga i alhora contemporània, filla de l’opressió i el menyspreu del poder, amb títol nobiliari o amb títols de la Borsa.  La nostra és una ràbia digna que té com a objectiu la defensa dels drets socials, dels drets humans, no és un sentiment llancívol contra el feble, contra les persones que pateixen discriminació de qualsevol tipus, la nostra ràbia no vexa, emancipa individualment i col·lectivament als pobles que volen empoderar-se.

Nosaltres patim la seva ràbia en forma de detenció, d’acusació, de repressió, de presó, la ràbia fosca dels de la llei a la llei que trepitgen cada dia la seva constitució monàrquica quan nosaltres volem defensar els nostres drets. Ells tenen la força, la de l’estat i els seus aparells, que mantenen les seves estructures des de la dictadura, nosaltres tenim les nostres mans, la nostra intel·ligència i la força de la raó i de la nostra imaginació, que no deixa de dibuixar escenaris de llibertat. Ells determinen els nostres presents i hipotequen els nostres futurs, nosaltres hem de canalitzar la nostra ràbia per fer-nos amb les regnes de les nostres vides per millorar la de tothom. Mentre la seva ràbia es converteix en fúria envoltada en el vell estendard de “dios, patria y rey”, la nostra no pot esdevenir una tempesta d’estiu, més aviat ha de ser un fort vendaval, que s’endugui d’una vegada el franquisme i les seves arrels feudals i inquisitorials a cremar al seu desolador sol.

Un dels pilars de la impunitat ha estat la mentida, l’engany, la culpa i la por, sempre ens han dit d’entrada que no a tot, perquè no es podia dinamitar la reconciliació nacional, perquè es podrien obrir ferides. Una reconciliació inexistent i unes nafres sempre obertes en canal per la violació sistemàtica dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició. Però la lluita perseverant de la memòria rebel i incòmode ha demostrat que no era qüestió de poder sinó de voler. Així el mes passat Franco va sortir del Valle, encara que amb honors, en un moment on no es deixava de parlar de convivències trencades, sense que la Corona fes implosió. I ara diuen que es duran a terme més exhumacions, aquesta vegada dels segrestats post mortem per la megalomania del dictador, quan sempre havien dit que era inviable. Si no defallim, un dia ens aixecarem amb la llei d’Amnistia derogada i no s’ensorrarà l’estat, potser només serà una mica més democràtic. I no volem, ni permetrem que ens facin responsables d’haver creat el monstre de Vox, ni d’haver-lo fet créixer. Aquesta aberració l’ha parit la misèria política i ètica de l’estat espanyol. Aquest fang verd i pestilent és el seu Golem, fet de la matèria que resta sota una catifa que ja no podia tapar tanta pols franquista. Un detritus que desbordava les clavegueres del Regne d’Espanya. I mentre polítics i premsa rentin diàriament la imatge dels partits feixistes, normalitzin que ocupin escons i els humanitzin en programes brossa, els únics responsables del seu creixement serà el propi sistema.

El feixisme continuarà sent botxí i les seves víctimes no deixaran de ser culpabilitzades mentre no plantem cara a aquesta bèstia deixant-los sense espai, deixant de fer d’altaveu dels seus missatges masclistes, racistes i homòfobs, mentre oblidem el veritable nom de les coses i utilitzem eufemismes per a designar-les. Vox és un partit franquista i els seus votants encara que diguin que no per pocavergonya o desconeixement, també.

La nostra ràbia captiva és la barreja del coratge i el dolor de tantes represaliades que van combatre l’oligarquia i el feixisme. La dels oncles de la nostra companya Carmen, la de la mare, el pare i l’oncle de la nostra lluitadora Paquita, la del nostre incansable company sempre dempeus Juan. I la de tantes rubinenques i rubinencs als quals aquest dissabte 30 de novembre volem retre homenatge. La nostra ràbia constructiva esdevindrà un edifici de memòria del qual no es podrà desallotjar mai la veritat, la justícia i la reparació, ni amb lleis, ni amb porres.



El nostre company Juan sap el que és patir tortures, ha estat víctima de la repressió franquista en moltes ocasions, però mai s'ha rendit, segueix sense rendir-se. Va rebre cops en Capitania General de Barcelona, en la Caserna de la Guàrdia Civil de Terrassa, en la Comissaria de Via Laietana, que ha de convertir-se en un centre de memòria i ser desocupada, traslladant d'aquest centre de l'horror a la Policia Nacional. Juan va ingressar en el Partit Socialista Unificat de Catalunya el 1956 i el 1957 va ser detingut per primera vegada. Va ser 13 vegades detingut durant la seva lluita clandestina i totes elles torturat. Els interrogatoris eren interminables i moltes vegades a causa de les pallisses acabava sense coneixement. No li deixaven dormir per trencar-lo per esgotament. Entre les tortures sofertes estava la de col·locar escuradents entre les ungles i la carn, encara conserva les marques. Si dures eren les tortures en les comissaries de policia més ho eren a les casernes de la Guardia Civil, no tenien por al fet que el detingut morís en les seves dependències. En la caserna de Sant Leopoldo li van penjar del peus i no van deixar de colpejar-li les cames. Un capità li va dir mentre li trepitjava el cap: t'apliquem la llei de fugides i mors sense que ningú s'assabenti.

Però no sols ell va patir l'infern de la persecució del Règim, la seva família era amenaçada i vexada, en els registres domiciliaris trencaven mobles i es quedaven amb els diners que trobaven. Si bé no pensava en la mort quan era torturat, Juan reconeix que una vegada es va sentir molt a prop del final. Estava en la presó de Jaén, els van treure al pati i els van posar en fila, pegats a un mur al costat dels impactes de bala d'altres afusellats i amb la Guardia Civil formada en semicercle apuntant. Va témer per la seva vida en aquell moment. Juan va passar per diferents presons on va deixar 8 anys de la seva vida.



En Juan com la seva companya Paquita i com la companya Carmen són querellants a l'Argentina, ja que en l'estat espanyol no hi ha justícia per a les víctimes del franquisme, per culpa d'una Llei d'Amnistia feta per a exculpar als botxins de la dictadura. Ell va declarar als jutjats de Rubí el 2015 gràcies a l'exhort enviat des de la justícia de la República Argentina.

En Juan va emprendre la seva lluita contra el franquisme el dia que a la fàbrica on treballava es va trobar amb un “Mundo Obrero” fet de paper ceba, en el qual es demanava actuar en solidaritat amb el maqui andalús Salvador Benito i una missiva signada per Dolores Ibarruri. Es va quedar impressionat i després d'això li van convocar a una reunió clandestina on li van donar els estatuts del PSUC. Es va afiliar i des de llavors la seva lluita pels drets de les treballadores i treballadors i les llibertats del poble ha estat indestructible.


En Juan va declarar a un mitjà de comunicació: "Ni llavors ni ara puc fallar. No puc trair els principis i els valors de la República”. Doncs bé, en Juan és un home de paraula i no ha traït mai aquest compromís. Milers de gràcies company pel teu ferm i insobornable compromís.




Potser ha arribat l’hora de convertir-nos en milicianes i milicians contra el feixisme. Compartir les millors eines per combatre el feixisme d’aquelles persones valentes, que van agafar el fusell amb una granota, unes espardenyes i una manta com tot equipatge. Aquestes eines no eren les pistoles, eren la convicció antifeixista, el coratge per a defensar la llibertat contra el cop d’estat i el valor d’aquelles que saben que la raó serà el parapet a la seva trinxera. El feixisme no és una ideologia més que pugui ocupar escons, el feixisme s’assenyala, es condemna a l’ostracisme com un perill per a la democràcia i els drets humans. Nosaltres hem d’anar al front polític i social amb l’arma de la paraula carregada de futur. No hem de tenir por, encara que som conscients que hi ha gent que continua perdent la seva vida en mans dels militants i simpatitzants del feixisme, aquí i arreu. Si els deixem passar una vegada i altra, arribarà el dia que no podrem respirar. Avui hem de ser milicianes i milicians i fer costat al poble de Bolívia, al de Xile, al de Colòmbia, al poble kurd, al Palestí, als que travessen mars i fronteres buscant justícia i vida, a totes les persones i nacions oprimides del món. Just com van fer les Brigades Internacionals, milicianes i milicians del món, que ens van regalar les seves vides en nom de les llibertats, lluitant contra el feixisme. Les i els brigadistes van ser visionaris i van comprendre que el feixisme era una taca de petroli pestilent, que s’estendria des de la República a tota Europa. Nosaltres també hem de mirar llarg i lluny.

Josep Rovira i Canals

El dia 27 de setembre van sortir de Rubí 54 voluntaris milicians sota el comandament de Jaume Pla del POUM i d’Esteve Llopart d’ERC. Aquest s’integraran a la Columna Joaquím Maurín dirigida pel rubinenc Josep Rovira Canals, futur cap de la 29 Divisió “Lenin”. Més de 100 milicians de Rubí van partir entre l’agost i el novembre de 1936 cap al front d’Aragó, altres a les Balears, entre aquests els següents:
Columna Transport Marítim de la CNT amb destí a les Balears: Antonio Ferrer García, José García Sánchez i Juan Torelló Casals.
Columna Zapatero amb destí a les Balears: Cristobal Clemente López del PSUC.
Columna Comandant Cabrera amb destí a les Balears: Emilio Trabe Ibáñez de la CNT.
Columna Zapatero amb destí a l’Aragó: Eusebio Jarque Valero del PSUC.
Columna Artilleria lleugera del POUM: Carmelo García Cobache.
Part dels milicians que van sobreviure i no van marxar a l’exili van ser després represaliats pel franquisme com en els casos següents:
Josep Tutusaus Farré, fill de Barcelona i veí de Rubí, 24 anys, milicià al front d’Aragó, va formar part de la Colla dels Barbuts. El 1939 va ser detingut, jutjat el 1942 i condemnat a 12 anys de presó major.
Joan Torres Marcet, fill i veí de Rubí, 25 anys, milicià al front d’Aragó, va formar part de la Colla dels Barbuts. Detingut el 1940 i jutjat el 1942 sent condemnat a 12 anys i 1 dia de reclusió temporal pena commutada per la de 3 anys de presó menor.



Volem recordar als refugiats de guerra que va acollir Rubí. Persones vingudes de les zones que anaven colpejant les tropes franquistes, fugint de les bombes, els assassinats, les tortures i la presó.


Van ser diverses organitzacions les que van ser responsables del trasllat dels refugiats que va rebre Rubí entre el novembre de 1936 i el maig de 1938 com la CNT, la Comandància 5è Regiment, Unión Republicana, Refugi García Paredes (Madrid), Sindicat Nacional de Ferroviaris, Oficines de l’Estació del Mediodía (Madrid), Partit Comunista, Izquierda Republicana, Columnes de Carlos Marx, Protecció a la infància, Oficines de l’Estació del Mediodia (Madrid), UGT, Casal de Catalunya, Ajuntament de Madrid, Socors Roig Internacional, Comité Cabeza del Buey (Badajoz), Ministeri Sanitat.
La majoria de refugiats provenien de Madrid però eren fills d’Osca, Badajoz, Àvila, Cáceres, Alacant, Jaén, Segòvia, Granada, Saragossa, Huelva, Toledo, Valladolid, Lleida, A Coruña, Salamanca, Guadalajara, Gipuzkoa, Terol, Tarragona, Barcelona, Lleó, Bilbo, Tenerife, Burgos, Ciudad Real, Sevilla. Des de nadons que no havien fet un any fins a gent gran de més de 75 anys, famílies senceres.
Si el març de 1937 Rubí tenia 6589 habitants un any després entre població civil, refugiats, colònies infantils, personal d’Aviació i població flotant el cens ja era de 9000 habitants.
La situació pels ajuntaments era complicada quan havien d’acollir a tantes persones refugiades però la solidaritat va primar sobre la precarietat i la desconfiança. Això ens recorda que tenim el deure humanitari d’acollir i no deixar morir a les nostres fronteres terrestres i marítimes a les persones que estan fugint de la guerra, de la persecució per motius de discriminació de qualsevol mena o simplement a aquelles que arrisquen la vida per trobar una de millor per a elles i les seves famílies. Tenim un deute històric com a part d’una Europa amb un passat colonial, una Europa que va sotmetre i espoliar territoris del món sencer, traçant fronteres sobre un mapa i creant països artificials, una Europa que encara tutela els recursos i els governs de les seves excolònies. No podem normalitzar els discursos racistes i antiimmigració de la dreta.

Recordem que després de l’entrada de les tropes feixistes a Rubí, un 25 de gener de 1939, un 25% de rubinenques i rubinencs van haver d’exiliar-se fugint del feixisme.


Aquest novembre hem tornat als carrers per denunciar la violència masclista. Les dones, aquesta meitat de la humanitat històricament discriminada, subjugada, menystinguda, Assenyalada com part d’una classe inferior sotmesa a la publicitada superioritat de l’home, nomenat sexe fort, dirigint les vides del sexe titllat, en la seva ignorància, de dèbil. El supremacisme del mascle guerrer i intelectualment més capacitat han marcat la història de sotmetiment de les dones. Un col·lectiu que ha hagut de lluitar molt per tal d’aconseguir obrir un camí inacabat vers la igualtat. I avui al 2019 encara hem de lluitar per la nostra integritat, per no ser violades, vexades, colpejades, venudes, torturades psicològicament, per no ser assassinades. Aquest tortuós sender vers  l’emancipació de la dona va ser iniciat per les dones feministes, sufragistes, sindicalistes del segle XIX, però la gran obra d’enginyeria de camins es va dur a terme durant la República, començant pel seu dret a vot. Una etapa que va significar un abans i un després per a la dona, un període d’esperança i llibertat que el feixisme va trencar i que el franquisme va soterrar sota el seu nacionalcatolicisme, la seva secció femenina i el falangisme de Pilar Primo de Rivera. I que malgrat transicions de lluita feminista per a reconquerir i conquerir drets no s’ha pogut destruir la llavor d’odi de gènere que va plantar el feixisme espanyol.  Aquest mes hem vist els fruits enverinats de VOX volent a les dones en aquell temps on el mossèn de torn receptava resignació cristiana davant els cops del marit. L’emancipació de VOX per a la dona és cosir botons. Per recordar a les dones valentes que van lluitar pels drets de totes, que van plantar cara al feixisme al front i a la rereguarda, volem retre homenatge a les dones de la República, a les que van ser detingudes i van passar per presó, les que van ser deportades als camps nazis, les que van veure com li robaven les seves filles, i a totes les dones que van serrar les dents i van ser pilars familiars i socials de la nació dels vençuts.


Aquestes són les dones que van formar part del Comitè de Defensa de Rubí: pel Centre Democràtic Republicà la Carme Crespo i la Maria Roura Cortina d’ERC, per les Societats Campesines la Rosa Ricart Alemany i la Pepita March Camats d’Unió de Rabassaires, pel POUM la Teresa Pereña Lázaro, filla de deportat, i la Remei Pla Pallejà, per la CNT l’Asunción Aragonés Campderrós i l’Emilia Metz Manzanares, per l’Ateneu Cultural l’Adelina Martí Serrano i la Joaquina Granero Molina i pel Grup Femení de la Cooperativa “La Rubinenca” l’Àngela Bonell i la Rosa Casanovas.


Les dones de rubí que van patir la repressió franquista i van passar per presó van ser:
Ramona Canalda Pons, 49 anys, filla de Lleida i veïna de Rubí, detinguda, jutjada el 1939 i posada en llibertat.
Catalina García Giménez, 28 anys, filla de Mazarrón, Múrcia, i veïna de Rubí, detinguda el 1939 i condemnada el 1940 a 12 anys i un dia de reclusió temporal.
Elena Delgado Gutiérrez, 50 anys, filla de Rubí i veïna de Barcelona, detinguda el 1939 i posada en llibertat.

Rosa Josep Palau, 24 anys, filla de Rubí i veïna de Barcelona, detinguda i condemnada a 15 anys de reclusió temporal, pena commutada per 12 anys de presó major.

Rosa Puig Guasch, 30 anys, filla de Rubí i veïna de Barcelona, detinguda el 1941 i condemnada el 1943 a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena commutada per la d’un any de presó menor.
Teresa Vila Castellví, 58 anys, vídua, filla de Rubí i veïna de Barcelona, detinguda pels falangistes Casimir Vila i Juan Vendoiro després de registrar casa seva perquè la seva filla Amèlia Alujas Vila era segons el regim “extremadamente de izquierdas y marxista”. En realitat l’Amèlia era una activa militant de la CNT que es va exiliar a Mèxic el 1939. Teresa va ser jutjada el 27 de març de 1939 amb 8 persones més de Badalona i Granollers. Va ser condemnada a 15 anys de reclusió temporal, però va morir a la presó de dones de Les Corts el 6 de maig de 1939 a causa de les terribles i infrahumanes condicions imposades per les monges de l’establiment. El 1944, 5 anys després de la seva mort li va ser commutada la pena per 6 anys de presó menor. Va compartir consell de guerra amb la Carme Claramunt Bonet, que va ser executada al Camp de la Bota el 18 d’abril de 1939.





Els càrrecs electes com a servidors públics són els pilars de les administracions que han de vetllar per la democràcia i el compliment escrupulós dels drets humans, com a element de cohesió de la ciutadania. I en les hores més greus han de ser sincers, lleials i compromesos amb les seves promeses i amb els contractes que van signar amb els seus votants a través de les urnes. Ho han de ser per sobre d’interessos personals o de partit. La República va donar molts exemples d’aquest compromís fins a les darreres conseqüències, presó, exili i fins i tot la vida, com és el cas del President Companys, l’únic president europeu executat pel feixisme. Càrrecs que van entrar a la història i altres anònims però igual d’importants, amb vides de sacrifici per les causes de justícia i llibertats, representades amb moltes i diverses sigles.



Fem un homenatge als alcaldes i regidors de Rubí de la República. Alguns van passar per presó pels Fets del 6 d’octubre de 1934.  Una revolució frustrada que en molts llocs va ser sufocada a sang i foc, la primera lluita contra el feixisme, que durant el Bienni Negre es preparava pel cop d’estat i una guerra perduda. La derrota va significar quaranta anys de dictadura i quaranta de transició, on els descendents biològics i polítics dels colpistes encara seuen a escons de parlaments i ajuntaments. Una autèntica vergonya.
Farem esment d’aquells revolucionaris d’octubre que van ser processats el 25 de febrer de 1935 i que van passar pel vaixell presó Uruguai. Molts d’ells amb la victòria del Front Popular van retornar al consistori i van patir per això la repressió franquista.
Pere Aguilera.Foto Roset. Font.

Pere Aguilera Garriga, fill i veí de Rubí, 33 anys, afiliat a Unió de Rabassaires i a ERC. Va ser alcalde de Rubí el 1934 i del 1936 al 1937, quan va marxar al front de guerra fins a l’octubre, quan va tornar a la batllia fins a l’abril de 1938. També va ser president de la Comissió municipal d’Hisenda. El 1939 es va exiliar, però va tornar i va ser detingut, empresonat, condemnat a mort, pena commutada per la de 30 anys de reclusió major. Quan va sortir de la presó va ser desterrat. Va morir el 1991.
Pere Escayol Coll, fill i veí de Rubí, 39 anys, afiliat al POUM, conseller municipal. El 1940 va ser detingut i jutjat el 1942 sent condemnat a 12 anys i 1 dia de reclusió temporal. Més tard va ser indultat.

Font: BOE

Joan Jansà Calaf, fill de l’Arboç i veí de Rubí, 48 anys, afiliat a ERC, conseller municipal. El 21 d’agost de 1940 es publica al BOE que el Juez Instructor Provincial de Responsabilidades Políticas número 3 de Barcelona l’incoa responsabilitats polítiques. El 1945 és detingut, el 1946 és jutjat i queda en llibertat.
Ramon Pujol Albó, fill i veí de Rubí, 44 anys, afiliat a ERC, conseller municipal, detingut el 1939, jutjat el 1942 i condemnat a 12 anys i 1 dia de reclusió temporal.
Pere Serra Nunell, fill i veí de Rubí, 40 anys, afiliat a ERC, conseller municipal. Detingut el 1939, jutjat el 1942, condemnat a 12 anys i 1 dia de reclusió temporal. Més tard indultat.
Miquel Segura Mitjans, fill i veí de Rubí, 38 anys, afiliat a ERC, conseller municipal. Treballador de la Pich Aguilera, durant la guerra va formar part de la direcció obrera de l’empresa. Catalanista d’esquerres i obrerista, actor i director de teatre. El 1931 va ser nomenat regidor de Cultura i el 1936 va estar primer tinent alcalde. El 1937 va crear l’Escola d’Arts. Va fer possible la primera escola pública amb edifici propi construïda amb obrers a l’atur de Rubí, va comprar un projector cinematogràfic i va crear una biblioteca escolar circulant. La il·lusió de Miquel Segura i de tot l’Ajuntament era edificar un Grup Escolar Graduat que solucionés del tot les necessitats d’escolarització i millorés la qualitat educativa. Hi havia un terreny comprat i es va elaborar un ambiciós projecte per a una escola amb sala de professors, aula de dibuix i música, cuina, menjador, dutxes, sala d’actes, gimnàs, aula de treballs manuals, laboratori de física i química, biblioteca i fins i tot amb un petit jardí botànic i un museu escolar. Aquest era l’esperit revolucionari de la República. Però va costar molt temps i moltes gestions aconseguir els diners per bastir-lo. Quan ja havien començat les obres va arribar el cop d’estat i la guerra, aturant el projecte. Més tard, l’Ajuntament rubinenc franquista es va vendre l’edifici inacabat per a fer-hi una escola privada. Aquest era l’esperit nacionalcatòlic. Aquest grup és l'actual col·legi dels Germans Maristes. El 1940 Miquel Segura va ser detingut, jutjat el 1943 i condemnat a 12 anys i 1 dia de reclusió temporal, pena commutada per la de 8 anys de presó major. Miquel Segura i Mitjans va morir el 1963.
Altres regidors de l’ajuntament de Rubí militants d’Esquerra Republicana de Catalunya que van ser detinguts el 1934 i jutjats el 1935 van ser:
Joan Marcet Carreras, Jaume Martí Serrano, Antoni Pereña Salas, Tomás Coll Arenas, conseller municipal i president de la Comissió municipal de Cementiris i representant de la Cooperativa de Producció Agrícola 1er. de Maig i Antoni Vilardell Puig, conseller municipal i president de la Comissió Municipal de Foment.
Un altre servidor públic represaliat el 1934 va ser en Gervasi Escayol Illa, fill i veí de Rubí, 65 anys, Jutge municipal. El 1941 la dictadura franquista li va condemnar a 12 anys i un dia de reclusió temporal.
Altres consellers que van patir la repressió franquista però que no van ser processats per la Revolució d’Octubre van ser:
Domènec Dolcet Roure, 32 anys, fill d’Alcarràs, Lleida, i veí de Rubí, afiliat a la CNT, membre del Comitè Executiu de Milícies Antifeixistes i conseller municipal. Detingut el 1939 i jutjat el 1942, indultat.
Antoni Ramoneda Torres, fill i veí de Rubí, 52 anys, afiliat a Unió de Rabassaires, conseller municipal. Detingut el 1939 i jutjat el 1942. La seva causa va ser sobreseguda.
Per honorar l’esperit d’aquests servidors públics compartim part de l’acta municipal del 8 d’agost de 1936 i el seu missatge tan vigent.

“Els representants de la Confederació i Eliseu Pujol, en nom del POUM, van manifestar en el Ple que “prometien la seva col·laboració sempre que es mantingués l'esperit revolucionari i de justícia social que anima a tots en aquests moments de lluita contra el feixisme”, al que va contestar l'Alcalde agraint aquestes manifestacions i assegurant que “en tot moment aquesta Presidència mantindrà aquest esperit revolucionari i de justícia social que a tots anima, molt més quan la provocació ha nascut d'un sector que tenint tota classe de privilegis volia fins i tot ofegar amb sang les mínimes llibertats del poble, i, per tant, és necessari avançar tant com sigui possible, i si hi ha algú que es cansi, que es retiri i deixi pas a aquell que estigui animat per a dur a terme aquesta obra de progrés i de justícia”.



A continuació honorem els fills i veïns de Rubí executats pel franquisme al Camp de la Bota i enterrats al Fossar de la Pedrera.
Joan Llosas Robert, 39 anys, vidu, ferroviari, nascut a Barcelona i veí de Rubí. Jutjat el 4 de maig de 1939, filiació UGT, acusat de rebel·lió per patruller. Executat el 18 de juny de 1939.
Ramon Aris Bach, 36 anys, solter, pagès, nascut a Rubí  i veí de Rubí. Jutjat el 13 d’abril de 1943, filiació ERC-UR, acusat d’adhesió a la rebel·lió per formar part del Comitè. Executat el 18 de maig de 1943.
Amadeu Basomba Grafell, 44 anys, casat, paleta, nascut a Sant Vicenç de Castellet i veí de Rubí. Jutjat el 15 de juny de 1939, filiació CNT-FAI, acusat de Rebel·lió per patruller i voluntari de l’Exèrcit Popular Republicà. Executat el 9 de juliol de 1939.
Pere Carné Arteu, 36 anys, casat, pagès, fill i veí de Rubí. Jutjat el 31 de març de 1939, filiació ERC/CNT, acusat de Rebel·lió per organitzador de col·lectivitat de camperols. Executat el 18 d’abril de 1939.
Manuel Rodríguez Gómez, 38 anys, casat, porter, nascut a Rubí i veí de Badalona. Jutjat el 13 d’octubre de 1939, filiació UGT, acusat de Rebel·lió per patruller. Executat el 6 de maig de 1940.
Juan Ribas Cahiz, 32 anys, fuster, fill i veí de Rubí, filiació ERC. Jutjat, condemnat a mort i executat el 1939.
Altres rubinencs que van ser condemnats a mort però que no van ser executats perquè les seves penes van ser commutades per reclusió perpètua són:
Ramon Catasús Domènech, 43 anys, fill i veí de Rubí, detingut el 1939 i condemnat el 1940. Va passar per les Colonias Penitenciarias Militarizadas  en Montijo, Badajoz, l'any 1944. 
Climent Viladiu Costa, 29 anys, fill de Rubí i veí de Terrassa, detingut el 1939 i condemnat el 1941.

José Anguera García, 29 anys, fill de Saragossa i veí de Rubí, detingut el 1939 i condemnat el 1940.


Rubinencs comdemnats a reclusió perpètua:
Pere Ferrer Aymerich, 38 anys, fill i veí de Rubí, detingut el 1939 i condemnat el 1940.
Pere Aris Bach, 35 anys, fill i veí de Rubí, detingut el 1939 i condemnat el 1940.
Vicenç Casasús Sena, 42 anys, fill de València i veí de Rubí, detingut el 1939, condemnat el 1942, pena commutada per la de 20 anys i un dia.
Josep Curet Rifé, 32 anys, fill de Barcelona i veí de Rubí, detingut i condemnat el 1939, pena commutada per la de 15 anys de reclusió temporal.
Josep Martí Serrano, 29 anys, fill de Palamós i veí de Rubí, detingut 1939, condemnat 1942.
Simeón Òdena Òdena, 27 anys, fill de Vilaverd, Tarragona, i veí de Rubí, detingut 1939, condemnat el 1943, germà del deportat Antòni Òdena Òdena.
Jaume Tarrats Arbonès, 34 anys, fill de Torres de Segre, Lleida, i veí de Rubí, detingut el 1940, condemnat el 1942, més tard indultat.
Elías Viciedo Valenzuela, 25 anys, fill de Pechina, Almeria, i veí de Rubí, detingut el 1940 i condemnat el 1943.
Amadeu Tort Roig, fill i veí de Rubí, 37 anys, afiliat a ERC. Membre del Comitè Executiu de les Milícies Antifeixistes, CEMA, detingut el 1939, jutjat el 1941 i condemnat com els anteriors a reclusió perpètua.

Només un rubinenc va ser condemnat a 30 anys de presó, en Jaume Cassi Verdaguer de 43 anys, fill de Rubí i veí de Badalona, detingut el 1939 i condemnat el 1943.


Rubinencs condemnats a 20 anys de presó:
José Belmonte Segado, 36 anys, fill de Cartagena, Múrcia, i veí de Rubí, detingut i condemnat el 1939.
Manuel Hidalgo Sánchez, 34 anys, fill de Gàdor, Almeria i veí de Rubí, detingut el 1939 i condemnat el 1940.
Modesto Múñoz Egea, 31 anys, fill de Cartagena, Múrcia, i veí de Rubí, detingut el 1939 i condemnat el 1942.
Juan Torres Fuster, 60 anys, fill Mediona, Barcelona, i veí de Rubí, detingut el 1939 i condemnat el 1940.
Miquel Aguilera Serra, 37 anys, fill i veí de Rubí, detingut el 1939 i condemnat el 1940.
Joan Cañameras Devesa, 38 anys, fill de Rubí i veí de Castellbell i el Vilar, detingut i condemnat el 1939 a 20 anys de presó pena commutada per la de 12 anys i un dia.
Joan Casanovas Gajo, 37 anys, fill i veí de Rubí, , detingut el 1939 i condemnat el 1940, més tard indultat.
Francesc Déus Rosas, 32 anys, fill i veí de Rubí, detingut el 1939 i condemnat el 1942.


Entre els detinguts i condemnats també va haver-hi menors d’edat, recordem a:
José Norberto Sánchez, 16 anys, fill de Viator, Almeria, detingut el 1940 i condemnat el 1944 a sis anys i un dia de presó major.
Josep Sardà Rogama, 17 anys, fill de Barcelona, detingut el 1940 i condemnat el 1944 a sis anys i un dia de presó major.
Jaume Bonastre Torres, 20 anys, fill de Barcelona i veí de Rubí, detingut el 1940 i condemnat el 1944 a dotze anys i un dia de reclusió menor, més tard indultat.
Antonio Pascual Frigola, 19 anys, fill de Rubí i veí de Barcelona, detingut el 1943 i condemnat el 1944 a sis mesos i un dia de presó menor.


Entre els més grans que van passar per presó tenim a:
Francesc Vinardell Salvatella, 63 anys, fill de Rubí i veí de Terrassa, detingut el 1939 i condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal.
Josep Roig Serra, 65 anys, fill i veí de Rubí, detingut el 1939 i condemnat el 1942 a 12 anys de presó major, pena commutada per la de 8 anys de presó major.
Gervasi Escayol Illa, 70 anys, fill i veí de Rubí, condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal.

Van ser 154 els rubinencs que van patir consells de guerra, consells que van ser anul·lats pel Parlament de Catalunya el 2017 gràcies a la perseverança de les entitats de memòria i de l’esforç del nostre company Josep Cruanyes, que ho va fer possible. Ara lluitem perquè tots judicis polítics del Tribunal d’Ordre Públic i els consells de guerra perpetrats a l’estat espanyol siguin anul·lats.




Entre els rubinencs jutjats pels tribunals il·legals de la dictadura franquista alguns van passar per Batallons de Treballadors i Camps de Concentració, perquè aquí va haver esclaus del franquisme treballant per fer créixer empreses que avui dia cotitzen a l’IBEX 35. Empreses tacades de sang antifeixista, i que mai han demanat perdó ni han indemnitzat als treballadors forçosos, que van construir els pantans i les carreteres, que inaugurava l’assassí dictador, algunes d’aquestes per sobre de les desaparegudes i desapareguts del seu Règim de terror. També va haver-hi centenars de camps de concentració on la gent moria de fred, de gana, de malalties causades pels bacteris i paràsits que proliferaven a causa de les terribles condicions higièniques, sense aigua, dormint a terra, de vegades sense un sostre. Tifus, tuberculosi, sarna. Tortures i passeigs.
Quan parlem d’esclaus tothom pensa en el Valle de los Caídos, el somni del colpista, el malson per aquells que el van construir i també pels que encara el veiem dempeus, amb el seu monestir de feixistes i els diners públics dedicats a mantenir-lo. Una despesa amb la qual es podria haver exhumat totes les restes segrestades entre els seus murs, com l’oncle de la nostra companya Carmen. En Francisco va ser obligat pels franquistes a anar al front i va morir a Palència amb només 18 anys, molt lluny del seu poble de Granada. L’any 1959 sense el permís de la família va ser traslladat al Valle de los Caídos al costat d’en Franco i José Antonio, els cabdills d’aquells que van matar a dos dels seus germans. Franco ha estat exhumat però no el lligat i ben lligat que ens estreny cada dia més. Aquest mes l’ajuntament de Madrid ha llençat a terra el monument a les víctimes afusellades pel franquisme a la ciutat amb l’argument que era sectari  i que s’havia de fer un homenatge en igualtat a feixistes i antifeixistes. Aquesta és altra de les conseqüències de blanquejar el franquisme, que aquest es fa més fort i desvergonyit, sense causar alarma social. VOX inclina la balança a la ultradreta.
Rubinencs que van passar per Batallons de Treballadors:
Joan Riba Corbera, 54 anys, fill i veí de Rubí.
Jaume Rusiñol Casals, 35 anys, fill de Sant Cugat del Vallès i veí de Rubí.

Josep Sanuy Cuberas, 25 anys, fill d’Alpicat, Lleida, i veí de Rubí.

Quantes vegades no hem pensat com era possible que tota una nació quedés abduïda per l’esvàstica, com no es va veure el perill que representava, com es va caure en el parany de l’odi a tot allò que el nazisme assenyalava com a enemic de la pàtria. Com amb arguments com la supremacia racial i nacional es van perpetrar els majors crims de lesa humanitat, sense que tremolessin les consciències d’aquelles i aquells que no sentien por, només l’orgull de ser alemany. El terrorífic control del Reich i la denúncia entre veïns van omplir camps de concentració, llocs de l’horror plens a vessar, màquines d’extermini massiu de jueus, gitanos, homosexuals, comunistes, anarquistes i també de les nostres republicanes i republicans. Després del resultat de les eleccions del 10-N potser ho podem entendre. La prova de com va estar possible és que es va veure natural que un partit com el nacionalsocialista es presentés a les eleccions com un més. Es va normalitzar el seu discurs i es va acabant imposant com a únic horitzó per a milions de creients de les classes populars, que formarien part de les tropes dels seus exèrcits civils, policials i militars. Un gos al qual les elits van permetre mossegar. Nosaltres estem disposats a permetre que partits com VOX gaudeixin de la presència política, social, mediàtica i institucional sense aturar aquest perillós despropòsit democràtic? Si no ho fem, no podrem preguntar-nos mai més, com va ser possible que el feixisme triomfés a Europa el segle passat sense sentir vergonya. El nostre millor homenatge a les víctimes de la deportació és denunciar i combatre el feixisme.





També va haver-hi deportades als camps nazis com la Neus Català Pallejà, que el 1978 es va convertir en una rubinenca més i també en una figura referent de la ciutat. Quan va arribar en la seva maleta portava una història de lluita, de compromís, de militància antifranquista des del seu partit, el PSUC, i també plena de reivindicació de les memòries de les persones deportades. Ella va ser cabdal en la recuperació del paper de les dones republicanes i antifeixistes de l’estat espanyol que van lluitar contra el nazisme, aquelles que van formar part de la Resistència, tantes vegades oblidades pels seus companys de patiment. Una dona lliure, alegre i combativa, una feminista, que ens va deixar aquest any amb 103 anys.
Neus Català va ser una coratjosa lluitadora antifeixista que va pagar amb creus formar part de la resistència francesa. Potser s’ha parlat més del seu pas pel camp de mort de Ravensbrück i menys de la seva detenció en Périgord i del seu empresonament a Llemotges. L’11 de novembre de 1943 la Neus i el seu marit Albert van caure en mans dels alemanys. Aquest va tenir oportunitat de fugir però no va voler deixar sola la Neus. A la comissaria la van lligar a una cadira al costat d’un noi a qui havien lligat amb filferros i que s’estava dessagnant. Li van posar dues pistoles al cap i una metralladora a l’esquena. Li van dir que l’Albert l’enganyava i que l’acusava de tot  amb ella, paraules que no va creure ni per un segon. Van ser traslladats a la presó coneixent que les tortures, els afusellaments o la deportació era el modus operandi d’aquella penitenciaria. La Neus va compartir cel·la amb una dona que tenia els cabells completament blancs, però no per l’edat, sinó pel patiment, ja que va ser obligada a presenciar les tortures que van posar fi a la vida del seu home. Les dones es van oferir a rentar la roba dels seus companys, els hi arribaven les camises de presos apallissats cobertes de sang seca i encara amb trossos de pell i carn enganxats. A la Neus només l’obsessionava la idea de trobar la camisa del seu marit entre aquella roba.
En un dels interrogatoris va rebre una pallissa bestial, li van pegar a la cara i el cap però ella seguint un consell que havia rebut, va concentrar-se en el seu odi a l’enemic per resistir. La Neus també va tenir l’oportunitat d’escapar de la presó en una sortida a l’hospital, però no ho va fer per por a les represàlies que podia patir la seva família. Però va facilitar la fugida d’una companya condemnada a mort passant-li els seus contactes i fregant-li la panxa amb un guant de crin fins a provocar una erupció que la va portar a l’hospital i a la llibertat. Aquesta era la seva resistència i solidaritat.
La Neus va ser traslladada en tren, anava abocada a la finestra del vagó i va veure com un altre tren, lentament s’apropava, en aquest viatjava l’Albert, el marit de la Neus, que també mirava entre els taulons del seu vagó. Es van creuar els trens i es van retrobar per uns instants, a crits es van dir amb desesperació tot el que havien hagut de callar des de les seves detencions. Les companyes de la Neus, en contemplar l’escena i escoltar les seves paraules, van començar a plorar. Aquell va ser l´últim cop que la Neus va veure l’Albert.


La Neus va ser condemnada a treballs forçats a perpetuïtat, quan van emetre aquesta sentència, els nazis no sabien que el seu regnat de terror estava a prop de ser vençut i que ella sobreviuria al seu assassí Reich.

Gràcies infinites Neus pel teu exemple antifeixista.


Informació extreta del llibre de la Mar Trallero "La dona antifeixista a Europa Neus Català"

Recordem els rubinencs deportats a Mauthausen i el subcamp de Gusen.


Enric Aragonès Campderrós va néixer el 14 d’octubre de 1904 a Rubí. Va treballar de pagès i d’obrer del tèxtil. Estava afiliat a la CNT. El 1938 va ser cridat al front i destinat a Lleida i a l’Ebre on va ser ferit de morter. L’1 de gener del 39 es torna a incorporar i es va retirar a França, va passar pels camps francesos i va ser destinat a la Línia Maginot on va caure en mans dels nazis amb el seu germà Narcís. Va ingressar a Mauthausen el 25 de gener de 1941 i va morir a Gusen el 7 d’agost de 1941. Va resistir sis mesos. Tenia 36 anys. La darrera vegada que el va veure el seu germà Joaquim va dir que anava amb una colla d’homes mig nus, malgrat estar tot nevat, els havien escrit un número a l’esquena i l’enviaven a Gusen.

Joaquim Aragonès Campderrós va néixer el 5 de setembre de 1900 a Rubí, va entrar al camp de Mauthausen el mateix dia que el seu germà Enric, però ell va salvar la vida. Va resistir més de quatre anys l’infern en aquest camp d’extermini.
Francesc Bartroli Creus va néixer el 7 d’agost de 1911 a Sant Martí Sarroca i es va instal·lar a Rubí el 1925. Era teixidor i va treballar pel Comitè de Milícies Antifeixistes, més tard marxarà al front. Va formar part del primer comboi que va arribar a Mauthausen el 6 d’agost de 1940 amb defensors de la República amb 391 lluitadors antifeixistes més. Va morir a Gusen el 7 de gener de 1942 després de resistir 1 any i 5 mesos. Tenia 30 anys.
Gregori Beltrán Jardiel va néixer el 17 de març de 1919 a Barcelona i es va instal·lar a Rubí el 1925. Era obrer del tèxtil. Va entrar a Mauthausen el 27 de gener de 1941 i va morir a Gusen el 6 de febrer de 1942. Va resistir 1 any. Tenia 22 anys.

Joaquim Cardona Parera va néixer a Rubí el 5 d’agost de 1919. Era ajudant de mecànic del textil. Als 16 anys marxa de voluntari amb les columnes del POUM al front d’Aragó. Dels 7 germans Cardona Parera sis van lluitar per la República i el més gran, en Francesc va morir al front de Madrid. Els altres van travessar la frontera i van acabar als camps francesos amb diferents sorts. L’Esteve va ser afusellat pels nazis i dos germans van retornar a Rubí. En Joaquim va ser enrolat a les Companyies de Treballadors Estrangers i destinat a la Línia Maginot que va caure en mans dels alemanys. Va viatjar en un comboi amb destí a Mauthausen amb 1506 antifeixistes de l’estat espanyol i va arribar el 27 de gener de 1941 al camp d’extermini. Va resistir més de 4 anys fins que va ser alliberat amb 25 anys del camp de Gusen. Va morir el 1955 a França.


Jesús Montroig Cuartero va néixer el 12 de febrer de 1902 a Castelló i va arribar a Rubí el 9 de gener de 1923 on es va cassar amb la Francisca Martínez i va veure néixer les seves dues filles l’Àngela i la Maria Rosa. Pagès i obrer tèxtil, va formar part del Comitè Local de les Milícies Antifeixistes de Rubí i va ser representant del Sindicat d’Oficis Varis de la CNT. El 1938 era vicepresident del Sindicat de la Indústria Fabril. Va ingressar a Mauthausen el 13 de desembre de 1940 i va morir a Gusen el 9 de gener de 1942. Va resistir 1 any. Tenia 39 anys. Va viatjar a Mauthausen amb 846 antifeixistes més i la seva arribada la descriu així el deportat Francesc Comelles:
Vam arribar a l’estació cap a les deu de la nit del dia 12 de desembre de 1940. Ja hi havia gossos, crits, bufetades, cops del peu i “De pressa, de pressa, de pressa! En alemany – Raus! raus! raus! Ens van tractar brutalment. (..) Hi havia, entre nosaltres, un silenci absolut i por, molta por.


Antoni Òdena Òdena va néixer el 20 de gener de 1905 a Vilaverd, Tarragona, i va arribar a Rubí el 1915, aquí es va casar amb la Legilda Casas i va tenir dos fills en Josep i l’Antoni. Va ser cridat al front el 1938 i el 1939 va creuar els Pirineus ingressant als camps francesos i més tard treballant a la Línia Maginot. Va viatjar a Mauthausen amb 775 antifeixistes més, entre aquests els germans Aragonès, i va arribar al camp el 25 de gener de 1941. Va ser alliberat de Gusen amb 40 anys el 5 de maig de 1945. Va resistir 4 anys i 3 mesos. Va sobreviure gràcies al seu ofici de paleta, però va arribar a pesar 35 quilos, i en sortir del camp d’extermini va passar dos anys a un sanatori de muntanya. Va tornar a Rubí on va morir el 1985.
Joaquim Rusiñol Folch va néixer a Rubí el 16 de març de 1912. Va ingressar a Mauthausen el 6 d’agost de 1940 i va morir a Gusen el 27 de juliol de 1941. Va resistir 11 mesos. Tenia 29 anys.

Andreu Vidal Almirall va néixer a Terrassa el 15 de novembre de 1912. Va marxar voluntari al front d’Aragó el 1936. Va ingressar a Mauthausen el 27 de gener de 1941 i va morir a Gusen el 2 de gener de 1942. Va resistir 11 mesos. Tenia 29 anys.

Antoni Pereña Salas va néixer a Barcelona el 4 de setembre de 1895 i per motius polítics va fugir a Rubí el 1919. Es va casar amb la Francisca Lázaro i va tenir dues filles, la Teresa i la Júlia i un fill, l’Héctor. Sindicalista i contramestre de teler, va fundar el Sindicat Únic de Treballadors de Rubí adherit a la CNT. Va ocupar diferents càrrecs a la Cooperativa de Consum La Rubinenca. Va ser nomenat fiscal del Jutjat per votació popular i va ser també president del Centre Democràtic Republicà, tinent d’alcalde i responsable de l’àrea de governació. El 1934 va ser detingut pels fets d’Octubre. El 1936 va ser regidor pel POUM i membre del Comitè de Milícies Antifeixistes. Va marxar voluntari al front i va passar a França en acabar la guerra i quan va entrar en guerra amb Alemanya es va allistar voluntari, però va caure en mans dels nazis. Va ingressar a Mauthausen el 31 d’agost de 1941 i alliberat el 5 de maig de 1945. Va resistir 3 anys i 8 mesos. Tenia 49 anys. No va tornar a Rubí, va morir a Montagny, França, el 1963.

Vam llegir part de la carta de Pereña al batlle Aguilera, escrita al front el 31 d’agost de 1936 des de Lécera i publicada al diari Combat:
Amigo Aguilera: Antes de recibir tu apreciada postal, estaba entereado por la prensa diaria de la amplicación de nuestro Ayuntamiento, con la entrada en el mismo de compañeros de la CNT, FAI (…)
Muy bien encontré todo lo que hicisteis y sólo deseo que la compenetración revolucionaria sea perfecta, dejando de lado todo cuanto sea competencia de partido, puro afán proselitista, para que solo guie vuestras iniciativas el afán noble y elevado de realizar la reconstrucción económica del país, bajo normas de cooperación y justicia distributiva. (…)
Hace poco más de treinta días que la revolución avanza con paso lento pero seguro. No obstante, parece el pasado tan lejano que casi no se ve ya en el horizonte del tiempo.
Y el pasado existe aun, está entre nosotros, nos acecha y espera la ocasión para imponer su voluntad secular en nuestras almas en formas muy diversas. (…)
Sepamos llevar al ánimo de los demás, el entusiasmo que nos mueve. Aprovechemos, todo lo posible, los restos de comprensión y altruismo que siempre quedan a los peor dotados de esas cualidades. (…)
Todos han de ser útiles, unos más, otros menos, a la gran tarea de la Revolución.
Os recomiendo muy modestamente, ya sabéis que es un defecto mío, que tengáis mucha audacia: que pequéis, si tenéis que hacerlo, por exceso y no por defecto. Siempre estaremos a tiempo de retroceder un poco. Dad la sensación al pueblo de que vuestros proyectos son de importancia y que estáis firmemente dispuestos a realizarlos. Esto no excluye sean meditados meticulosamente.
Abrazos a todos y a todas. Con el puño levantado, salud.

Antonio Pereña.
Informació extreta del llibre de Josepa Gardenyes Pedrol "Joaquim Aragonès de Rubí a Mauthausen.

Guerrillers de Quico Sabaté assassinats.



Volem honorar les guerrilleres i guerrillers antifeixistes que tant a l’estat espanyol com a França i des de les seves diferents ideologies van plantar cara al feixisme internacional i al nacionalcatòlic. Dones i homes que es van deixar la vida aferrats als seus fusells i a les seves idees, que van patir unes condicions de vida extremes sempre amagats, sempre perseguits. Assassinats per la Guàrdia Civil en les seves batudes on eren caçats com animals i exposats i fotografiats com peces de cacera sense gens de respecte a la seva dignitat. Quan no els mataven, els torturaven salvatgement i passaven anys i anys a la presó. La gent de la Guerrilla va ser estigmatitzada pel franquisme sota els epígrafs delinqüent, bandoler, terrorista. El més trist és que aquesta classificació va fer el seu efecte i es va traduir en transició i fins ara en marginació per a aquestes desconegudes víctimes del franquisme. Persones lluitadores que van conèixer la delació i la traïció, però també la solidaritat de la gent del poble que els va ajudar i donar suport posant en risc la seva pròpia vida.
Va haver dones milicianes, dones a l’Exèrcit de la República, dones a la Resistència francesa i també dones a la guerrilla antifranquista. La rubinenca Montserrat Caball Cunill va ser una d’aquestes dones. Tenia 46 anys i era filla de Rubí però veïna de Barcelona. Militant de la CNT. El 1956 va ser detinguda i el 1959 condemnada a sis mesos d’arrest major. El seu company Josep Prat Closa va ser condemnat a 13 anys. Tots dos formaven part del grup guerriller de Quico Sabaté.


Guerriller també va ser l’oncle de la nostra companya Carmen Contero. En Rafael Rafael López Álvarez era fill d’Órgiva i veí de Lanjarón. Quan va ser afusellat el seu germà Rafael ell es trobava fent el servei militar, que llavors era de 3 anys, i va voler desertar però la seva mare li va implorar que no ho fes, ja havia perdut dos fills. L’any 1946 quan ja havia tornat a casa treballava tallant pins a la serra. Fent aquesta feina es troba amb la Guerrilla i comença a fer d’enllaç portant menjar, roba i notícies. Quan al poble es van assabentar va fugir i es va unir als guerrillers de les Alpujarras el 7 de juny de 1947. Com feia molt de temps que no veia la seva família i a la seva núvia va decidir visitar-les però algú el va veure i el va delatar. La Guardia Civil va rodejar la casa i el van dir que sortís que no el passaria res. Rafael va sortir, li van donar una cigarreta i li van dir que passés davant d’ells llavors el van disparar per l’esquena i el van matar. Era el 4 de maig de 1948. Tenia 26 anys. Les germanes de Rafael també van ser detingudes, l’Elvira i l’Araceli van passar un any a la presó sense judici.


L’Agustín López Álvarez era també fill d’Órgiva i veí de Lanjarón. Després del cop d’estat es va allistar a l’exèrcit republicà on arribaria a ser nomenat Tinent. Quan va acabar la guerra es trobava ferit a un hospital de Múrcia. Allà va ser detingut per les tropes franquistes i traslladat al Camp de Concentració de Las Agustinas de la mateixa localitat. D’aquí va passar a la presó de Múrcia d’on va ser traslladat a la de Granada, on va ser sotmès a consell de guerra, condemnat a mort.  Va ser afusellat el 22 de maig de 1943 a les tàpies del cementiri de San José de Granada. Tenia 28 anys i deixava dona i un fill. El principal culpable de la mort d’Agustín va ser el que havia estat mossèn del seu poble que el va acusar falsament d’uns crims que no va cometre. Per aquests mateixos fets van ser executades 61 persones. L’Església no només va conspirar contra la República, també va ser partícip de la repressió i suport de la dictadura.





El Tribunal d’Ordre Públic antecessor de l’Audiència Nacional es va instaurar l’any 1963 a Madrid i van passar milers d’antifranquistes per les seves sales. Entre les persones jutjades per aquest tribunal, el nostre company Juan, que l’any 1968 va ser condemnat a 1 any i 15.000 pessetes de multa, i el 1972 a 4 anys, 2 mesos i 1 dia.


L’única dona rubinenca que va passar pel TOP va ser la Josefa Llugany Paredes l’any 1969 quan tenia 21 anys. Era veïna de Rubí i estudiant. Va ser condemnada a 1 mes i 1 dia d’arrest major per reunions o manifestacions no pacífiques.
Els veïns de Rubí que van ser jutjats pel TOP són:
Per propaganda il·legal:
El 1971 José Ribera Turro de 23 anys, nascut a Barcelona i representant. Condemnat a 8 mesos de presó menor i multa de 10.000 pessetes.
El 1973 Juan Montijano Rodríguez de 20 anys, nascut a Úbeda, Jaén, metal·lúrgic.
El 1975 Enrique Marsol Farrero de 20 anys, nascut a Pont de Suert, Lleida, administratiu.
Per associacions il·lícites:
El 1972 Pedro Martínez Martínez de 24 anys, nascut a Espinardo, Múrcia, soldador.
Per reunions o manifestacions no pacífiques:
El 1973 Rafel Olet Martínez de 38 anys, nascut a Màlaga, obrer. Condemnat a 3 mesos d’arrest major.
El 1973 Juan Montiel Martínez de 26 anys, nascut a Mora d’Ebre, Tarragona, obrer. Condemnat a 3 mesos d’arrest major.
El 1973 Francisco Güil Morales de 30 anys, nascut a La Calahorra, Granada, obrer. Condemnat a 3 mesos d’arrest major.
Per desordres públics:
El 1975 José Jiménez Ruiz de 28 anys, nascut a Viñuela, Màlaga, metal·lúrgic.
Altre condemnat del TOP va ser:

El 1975 Juan Antonio Gálvez Cuenca de 32 anys, nascut a Cártama, Màlaga, manobre. Condemnat a 4 anys, 2 mesos i 1 dia de presó menor.





Manuel Álvarez López. Poeta combativo y compañero de memoria.







Galeria fotogràfica: