PRESENTACIÓ DEL NOSTRE COL·LECTIU

Mireu vídeo acte

Van tenir una visita inesperada i fantàstica, uns companys de La Columna, amics dels Brigadistes de Gales, amb els quals van compartir una estona de conversa molt emotiva i interessant. No cal dir que estem molt agraïts, perquè el fet de trobar-nos amb una representació d’aquesta associació, formada per trenta persones, de les quals només una té lligam familiar amb els brigadistes, va ser tota una sorpresa. Porten la República al cor tal com es van comentar amb els ulls brillants. El fet sense precedents que va suposar la vinguda d’aquest combatents contra el feixisme, que van venir d’arreu d’Europa i de tot el continent americà, els emociona i els motiva per treballar en la recuperació de la figura del brigadista. A nosaltres també. A Gales cada mina enviava un home a lluitar a Espanya, eren comunistes convençuts de que el feixisme que amenaçava a Europa i al món s’havia d’aturar a Espanya. Allà quan els veuen vestits com ho feien els brigadistes de Gales, la gent els hi demana que de quina guerra han sortit, no els hi sona la Guerra Civil, diuen que aquí sí que els reconeixen. Segurament perquè han anat al lloc correcte, perquè per desgràcia a nosaltres encara ens pregunten què de quin país és la bandera Tricolor. Van marxar dient que tornarien al juliol i amb un Salut! amb el puny alçat. Nosaltres esperem tornar-los a veure aviat.

Salut i República companys de La Columna!. Nosaltres també portem la República i els Brigadistes al nostre cor.

El company David, presentador i tècnic de só

BON DIA, BUENOS DÍAS, BOS DÍAS, EGU NON...
Primer de tot, i en nom del Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat, us volem donar les gràcies per la vostra presència avui en aquesta festa republicana.

Volíem celebrar que ara fa setanta set anys es va proclamar la República, un règim que va portar l’esperança per a la majoria dels ciutadans i la democràcia per a totes i tots.

Van sortir d’una dictadura consentida per un Rei, i després de molt patir, hem acabat amb un Rei consentit per una dictadura.

Nosaltres no oblidem. I treballem perquè volem que tothom pugui recordar. Perquè pensem que només coneixent el què va passar llavors, podrem decidir quin futur volem ara.

La companya Mª José co-presentadora i encarregada de la logística

El 14 d’abril d’aquell 1931 va ser Lluís Companys, aleshores regidor de l’ajuntament de Barcelona, qui va fer la primera proclamació de la República a la capital des del balcó de l’Ajuntament a la Plaça de Sant Jaume, futura plaça de la República.

Després s’escoltarien les paraules de Francesc Macià des del balcó de la Generalitat proclamant la República catalana.

Com bé recull el diputat cornellanenc, Joan Tardà, al seu llibre República, Revolució i Guerra, QUARANTA CINC MINUTS deprés d’aquella proclamació de Companys, aquí, a Cornellà, el nou l’alcalde LLORENÇ MARIGÓ I POBLET un cop hissada la única bandera republicana disponible a la vila, es va adreçar als ciutadans.

Van tancar fàbriques, tallers i botigues i el poble en massa es va dirigir a l’Ajuntament per contemplar la nova bandera

Aquestes van ser les paraules del nou alcalde: (més abaix)

El company Xavier, vídeo i fotogràfia

"Celebrem amb tota solemnitat la victòria d'una revolució fruit de molts anys de panteig i sofriment. Saludem-la amb un Visca la República Federal Espanyola. Ara us prego un minut de silenci a la memòria dels màrtirs de la causa de la llibertat i de la democràcia. Procurem ésser forts i no devem deixar-nos portar per l'entusiasme a l'objecte que no es perdi aquesta glòria i llibertat conquerida fa un moment. Tinguem fe en nosaltres i en els nostres cabdills, puix que ara més que mai ens hem de donar l'ajut necessari per al manteniment de l'ordre i respecte als demés i a l'ensems plànyer dels equivocats.

Seguirem essent fidels al compliment del nostre deure com a ciutadans de la República Federal recentment instaurada i mentre esperem les ordres del govern genuí del nostre poble, imposem-se la més recta disciplina, castigant si fos necessari a qui intenti pertorbar-la.

I com a final d'aquest formós acte, descobrim la placa que porta el nom de Plaça de la República en substitució del nom que simbolitzava esclavatge i oprimia les llibertats socials i polítiques dels pobles ibèrics.

Cornellanencs, Ciutadans! Visca la República Federal Espanyola!"

Llorenç Marigó i Poblet (1882-1961)

Joan Tardà i Coma. REPÚBLICA, REVOLUCIÓ I GUERRA, Cornellà de Llobregat 1931-1939. Col·lecció "Llibres de L'Avenç de Cornellà". Diputat a Madrid i ferm defensor d'una Llei de la Memòria justa.

La companya Mª Carmen, atrezzo

Discurs de la nostra presidenta.

En primer lloc agrair-vos a totes i a tots la vostra presència a aquest acte que celebrem avui, on a més de commemorar una data tan important per a tots nosaltres, com és el 14 de abril, dia de la proclamació de la II República, fem la presentació del nostre Col·lectiu a la ciutadania del Baix Llobregat.

Per quina raó hem creat aquest col·lectiu? la resposta és molt fàcil: perquè era necessari formar una associació ciutadana que difongués els valors republicans. Valors com l’ètica política, col·lectiva i personal, com la cultura i el civisme com un bé primordial, com l’educació com puntal bàsic per formar ciutadans lliurepensadors i responsables, capaços de demanar coherència i implicació, en els problemes dels ciutadans, als polítics que ens representen.

Moltes vegades la gent em demana perquè hem de parlar del tema de la República, em pregunten: en que ens afectaria el canvi?, em diuen: jo, hagi rei o president de la república, he d’aixecar-me d’hora, anar a treballar, cuidar-me de la família i fer front a un munt de pagaments cada més. Nosaltres som realistes, i els hi diem, una república no evitarà que hagis de fer totes aquestes coses però t’ajudarà a fer-les. Ajudaria a crear un estat realment democràtic sense lastres del passat, sense tabús ni pors, on retrobar-nos amb els moviments de treballadors, veïnals i associatius, que tant van fer per la nostra comarca. Parlem de veritable participació democràtica. Per retrobar-nos amb la cultura de la reivindicació com a eina per a millorar la nostra vida quotidiana. Una república suposa ciutadans conscients dels seus drets i preparats per fer-los valdre, i això es tradueix en una societat que no es deixarà treure el poc estat del benestar que va quedant.

Aquesta monarquia parlamentària que ens va deixar el dictador, lligada i ben lligada, ha creat una societat consumista i submisa, que només surt al carrer quan es celebren esdeveniments esportius, una societat on el concepte de solidaritat només es fa servir al Nadal, adoptant nens del tercer món. Abans el problema del veí era també el teu problema, avui el veí, quan tens dificultats, mira cap a altra banda, més encara si no tens D.N.I.

La república faria realitat la separació real entre Estat i Església. Diuen que vivim en un estat aconfessional, però els nostres ministres i presidents juren el seus càrrecs davant d’una bíblia i un crucifix. Algú ha de frenar a aquesta església intervencionista en la vida política i social del país, que fa servir el xantatge del carrer. Ara que el Papa està fent campanya als Estat Units demanant perdó pels casos de pederàstia, que es passi a la tornada per casa nostra per demanar perdó pels morts i represaliats republicans.

La república, en el camp de la memòria històrica, suposaria poder conquerir per les víctimes del franquisme el dret a la Veritat, la Justícia i la Reparació, cosa que la Llei de la Memòria no fa. Aquest país no ha condemnat el franquisme, com si ho ha fet la UE. Fets tant execrables com fer desfilar un membre de la División Azul, lluitador pel feixisme, amb un defensor de la legalitat republicana, llibertador de París, seria impensable a l’Europa democràtica, i això va passar quan Bono era ministre de defensa.

Nosaltres proposem com a model, una República Federal, on les diferents nacionalitats que conformen aquest Estat puguin exercir el seu dret a l’autodeterminació, com diu la Carta de Nacions Unides. Els pobles tenen dret a decidir el seu futur.

Crec que a part de consideracions ètiques i democràtiques, com la pela és la pela, anem a la part econòmica. Posem un supòsit, si el vostre veí, aquell que us cau tant malament, estigués en la línea de successió al tro i la família real desaparegués, us agradaria haver-li de pagar al vostre veí totes les seves factures, les dels seus fills, nets, propers i coneguts; vacances, iots, caceres d’ossos borratxos i les visites a las cases de cites. Ben segur que la resposta és NOOOO!. Llavors perquè li pagueu a aquest rei que va jurar els Principios del Movimiento, que va presidir consells de ministres durant el franquisme i que diu que davant d’ell no és pot parlar malament del general assassí Franco. Us imagineu al vostre veí del cinquè a l’ascensor cridant-vos: Por qué no te callas?!. Estem al 2008, no volem més anacronismes.

Per aquells que pensin que República significa revolució, inestabilitat o coses pitjors, que agafin un mapamundi que ubiquin aquest estat plurinacional anomenat España i que mirin a esquerra i dreta, es trobaran amb dues repúbliques, la portuguesa i la francesa, on no es maten pels carrers. Perquè república tant sols és una forma de govern democràtica on es pot escollir al cap d’estat. Pels antics grecs república i democràcia era la mateixa paraula, per nosaltres també.

VISCA LA III REPÚBLICA!!!

VISCA CATALUNYA!!!

El company Álvaro, testimoni de la resistència antifranquista, i showman.

L' Álvaro va donar un repàs històric amb un gran sentit de l'humor i molta veritat amb valentia.

L'amic Paulí, donant vida al conte del Col·lectiu

Paulí, com molt bé va dir el company David, és un home del renaixement. Un luxe de cornellanenc, escultor, poeta, actor i director del grup de teatre de l'Orfeó Catalonia, de gran generositat i amb una agenda molt apretada. La nostra gratitud per la seva valuosa col·laboració en el nostre acte i per donar vida a una història en busca d'un narrador.

Vive Dios, o NO, que lo que voy a contarles es una historia verídica, que aconteció en el siglo pasado. Hoy soy un pobre ciego, pero por aquellos años tenía muy buena vista y mejor entendimiento, para guardar en mi memoria esta verdad tan triste que voy a relatarles.

Vivía por estos contornos hace ya muchos años, una guapa moza de nombre República. Muchos habían oído hablar de su singular belleza, pero casi nadie la había podido ver, porque quien decía ser su padrastro, un noble malo, llamado Alonso Borbónico, la tenía encerrada en casa, a cal y canto. Era este tal Borbónico hombre pendenciero, mujeriego, vago y jugador, que maltrataba a la joven República. Las deudas le acosaban y como no tenía ganas ningunas de trabajar para pagarlas, una noche, huyó de aquellas tierras hacia Italíades, para no regresar jamás. ¡Qué alegría de ABRIL!

República recobró la libertad y salió a la calle con su mantón tricolor, herencia de familia, eclipsando con sus encantos a todos cuantos la veían. A su paso le iban gritando ¡Viva la República! y ella les sonreía como solía hacerlo a sus padres, Justicia y Libertario. Era su sola presencia motivo de felicidad y esperanza.

Señores y trabajadores empezaron a rondarla, pero ella sólo tuvo ojos para un hermoso mozo, Progreso. Juntos empezaron a caminar por ese nuevo mundo que nos iluminaba a todos. ¡AY!, pero los celos y la envidia, el despecho y la arrogancia llamaron a la puerta de República. Bienio Negrus, otro hombre malo, prepotente y celoso del amor de República, sirviéndose de sus influencias, mandó encarcelar al bueno de Progreso lejos del pueblo. Bienio, el muy canalla, obligó a la pobre República a vivir bajo su mismo techo, trabajando día y noche sin descanso para él. Bienio Negrus ardía en deseos de poseer a República, pero esta se revolvía como una fiera y amenazaba con quitarse la vida. Cuando Negrus dijo que mataría a Progreso si no accedía a sus lujuriosos deseos, República claudicó, y fue su honor mancillado. ¡Qué desgracia!, exclamaban sus vecinos. Más de dos años de pena y luto pasó la joven, y sus paisanos también. Pero era esta moza, mujer valiente, fuerte y luchadora, amada por sus conciudadanos, que veían con inmensa tristeza su sufrimiento.

El pueblo se reunió para ayudar a República y VOTÓ por mayoría lo siguiente: denunciar a Bienio a la señora Ley, quien le hizo confesar su ruindad condenándolo al destierro.

Progreso recibió justicia gracias al FRENTE POPULAR y volvió a casa con República. La alegría recorría las calles de todas las villas vecinas. Vientos de libertad, de educación, de derechos, de justicia, de igualdad soplaban por aquellos lares. Nadie pensaba ya en Bienio Negrus y sus crímenes.

Pero la vida es un sin vivir, y Negrus, herido en su orgullo, llamó a sus amigos Generales y sus compinches, Conspiración, Reacción y Eclesia. Juntos estudiaron la manera de castigar a Progreso para siempre, retener a República y someter al pueblo. Una aciaga tarde de JULIO, lo recuerdo como si fuera hoy mismo, esa pandilla de rufianes se acercó al pueblo con la más perversa de las intenciones. Mis padres, Recuperador y Memoria, me enviaron al monte a buscar leña y yo vi a aquellos seres sin corazón llegar sobre sus caballos de muerte. Avisé a los hombres que, con sus aperos de labranza, salieron a defender la casa de República y Progreso, la casa del Pueblo. Mucha sangre se derramó aquel día, la de mi padre también, para poner a salvo a sus amigos, a su futuro.

La joven República y su compañero sufrieron un calvario huyendo de Bienio, del General Dictador y sus secuaces, que sembraban la destrucción tras sus pasos. Aquellos desalmados les siguieron como perros salvajes hasta la frontera. República pudo cruzar, pero Progreso, Progreso recibió un tiro cobarde por la espalda y cayó de rodillas delante de República, suplicándole que se salvara, que corriera, porque ella llevaba en sus entrañas la esperanza de un mundo mejor. República lloraba aferrándose a su vientre y sus pies arrastraban de su cuerpo, que no quería abandonar a Progreso. ¡Qué tragedia!. Progreso cayó CAUTIVO Y DESARMADO.

No acaba aquí la historia, pues ahora viene lo peor. Era Dictador un desalmado, pequeño, sediento de poder, envenenado, loco y sádico que sólo quería ser Caudillo por la Gracia de Dios, cosas que le decía su amiga Eclesia, que era ladina, interesada y cruel. Mucho se divirtieron torturando a Progreso de la forma más horrible que los presentes puedan imaginar. Cuando regresaron al pueblo, mandaron construir un cadalso a los hombres que habían encarcelado por defender a República.. Obligaron a las viudas de los que habían dado la vida por República a vestirse de rojo, a tocar el pandero y cantar mientras el pobre Progreso era ejecutado, delante de aquel pueblo que tanto le amó. Ríos de lágrimas se derramaron aquella noche.

A Dictador le gustaron tanto aquellas tierras, que decidió quedarse con ellas para gobernarlas a su antojo, a sangre y fuego. Para ello mató a todo aquel que osó oponerse a su caudillaje, hasta a su amiga Conspiración. El pueblo aterrorizado sólo podía acatar sus órdenes. Sólo una esperanza quedaba para ellos, el hijo de República.

Por aquellos días llegó a oídos de Dictador que un nieto de Alonso Borbónico, Coronado, vivía en Portugalia, gobernada por uno de sus amigos. Dictador no había podido tener hijos varones, decían las malas lenguas que su hija era su sobrina, ya que él había recibido, en acto de servicio, una bala en salva sea la parte. Dictador adoptó al pequeño Coronado Borbónico a cambio de algunos beneficios para la familia de este. Borbónico no era un rapaz muy espabilado, pero si ambicioso y manejable, que comulgó con la doctrina inventada por Dictador, los Principios del Movimiento, pero no aquel que se demuestra andando, este permanecía estático e inamovible. Coronado se parecía mucho a su abuelo, gustaba de todos los placeres de la vida, de los que disfrutaba gratuitamente, como hiciera Alonso Borbónico.

Pero no nos olvidemos de la pobre República y de su hijo, Maqui, que vivían con amargura su exilio en la Galia. Esta, educó a su hijo en el amor a su padre y a su pueblo. Le habló de educación, de igualdad, de felicidad, de fraternidad. Tan hondo caló en Progreso la tragedia de sus padres, que tan sólo con 16 años se tiró al monte como un guerrillero valiente, junto con otros hombres huidos del pueblo. Años y años luchó duramente, sin descanso, en las peores condiciones, hasta que un traidor le vendió. Nacía la leyenda y moría la esperanza, el hijo de República y Progreso había sido asesinado.

La historia, que no se para por nadie, sigue, y tras largos años de tinieblas, miedo y abusos murió Dictador, en su cama, rodeado de los suyos. Fue enterrado con todos los honores en un enorme Panteón que construyeron los esclavos de su dictadura. Coronado lloró, pero recogió el testigo de Dictador y se quedó en el poder. Quiso ser simpático, campechano y próximo, engañando a casi todos. ¡Qué bien había vivido y vivirá!, si no se remedia, rodeado de lujos, sirvientes y mandando a callar a todo el mundo. El pueblo se dejó engatusar por su simpatía, un pueblo que fue obligado por la mano derecha de Coronado, TRANSICIÓN, a olvidar a República y hasta a sus propios muertos, incluido el abuelo de Transición que fue asesinado por Dictador.

Maqui, tuvo una hija, de nombre Democracia, un tanto cándida, a la que su madre poco le había contado de su familia paterna y que fue invitada por Borbónico a vivir en su palacio para que todo el mundo viera que él ya no era como Dictador. ¡Qué perversión!

No se impacienten que ya mismo llega el final de este lamento. Entre tanta desazón brilla una luz, se llama Tercera República, nieta de República y tataranieta de República, hija de Democracia, esperanza del pueblo, que con sólo mirarla siente aquella felicidad de antaño, la que su abuela dio al pueblo. Viaja sin equipaje, con su heredado mantón tricolor y su palabra. Sólo os pido una cosa, que si os la encontráis en vuestro camino le deis cobijo, que ella os pagará con Futuro. Va buscando, entre las gentes de bien, quien la acompañe en su lucha pacífica para liberar a su pueblo del engaño al que está sometido, y honrar a sus abuelos, y a los vuestros. Os lo dice Testimonio, un pobre ciego con mucha vista.

Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat.

Moltes gràcies a totes i a tots per haver compartit amb nosaltres, aquest nostre primer acte de commemoració de l'aniversari de la República, nostre primer acte com associació. Esperem celebrar molts més amb gent tan fantàstica com vosaltres.

La Inocencia i la Julia, dues dones meravelloses e intel·ligents que es fan estimar.