diumenge, 29 de gener del 2012

VINT-I-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NOMÉS VERITAT.






Amb pluja i fred ens vam tornar a concentrar com tots els darrers dissabtes de cada mes per a demanar Veritat, Justícia i Reparació. Per a que la història no sigui tergiversada i explicada de manera interessada vam apel·lar a la veritat i vam treure a la llum la autèntica biografia del desaparegut franquista Manuel Fraga per a que tothom tingui present que la mort no esborra el passat quan hi ha memòria.



Carta de la CRMH da Coruña:
Sr . Dña . María Servini de Cubría
Jueza Federal de Argentina

Estimada amiga:

En nombre de la Comisión por la Recuperación de la Memoria Histórica de A Coruña (CRMH) quiero agradecerle, en primer lugar, el trabajo que está desarrollando en la causa que investiga los crímenes del franquismo en España, iniciada a instancia de un grupo de familiares de víctimas, bajo el principio de justicia universal por el que se pueden investigar crímenes de lesa humanidad ocurridos en terceros países . (...)

Queremos responder a su petición de envío de información sobre los ministros de la dictadura de Franco desde el 17 de julio de 1936 hasta el 15 de junio de 1977, que se celebran las primeras elecciones democráticas . (...)

No se trata de juzgar ahora la trayectoria personal de algunos de estos ministros desde la conquista de la democracia hasta hoy; estamos analizando su papel como miembros activos del régimen de Franco y participantes en un órgano colegiado, como el Consejo de Ministros de la Dictadura, que aplicaba una política de “graves violaciones de los derechos humanos”, como señala la Ley de la Memoria Histórica , aprobada en España el 28 de octubre de 2007 .

Algunos datos biográficos del “Camarada Fraga”


Esto decía el Decreto 154/1961, de 2 de febrero: “A propuesta del Ministro Secretario General del Movimiento, cesa el camarada Manuel Fraga Iribarne en el cargo de Delegado Nacional de Asociaciones de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, agradeciéndole los servicios prestados” (Firmado por Francisco Franco y publicado en el BOE de 9 de febrero de 1961) . Este cargo no figura en su biografía oficial .

Manuel Fraga Iribarne recibe en 1968 el título honorífico de “Hijo Adoptivo” de A Coruña cuando la represión era brutal, ya que un mes después el Consejo de Ministros declaraba el Estado de Excepción

Se afilió muy joven a la Falange, iniciando una carrera política que lo llevaría en 1951 al cargo de secretario general del Instituto de Cultura Hispánica (1951); secretario general del Consejo Nacional de Educación (1953); secretario general técnico del Ministerio de Educación (1955-1958); secretario de la Comisión de Asuntos Exteriores de la Cortes (1958-1962); director del Instituto de Estudios Políticos (1961) . Fue consejero nacional del Movimiento (el partido único), procurador de las Cortes franquistas y miembro del Consejo de Estado .

Fraga estaba en el Consejo de Ministros, participando en la represión

10-7-1962 . Manuel Fraga entra en el Gobierno de la Dictadura, un mes después de la reunión en Munich de 118 delegados, de todas las tendencias políticas opositoras al franquismo, convocados por el IV Congreso del Movimiento Europeo . Este congreso solicitaba a la Comunidad Económica Europea (CEE) que exigiera democracia en España antes del ingreso en el organismo europeo . Los asistentes a esta reunión -calificada por la propaganda oficial cómo “Contubernio de Munich”- sufren la represión . Fraga , ya como ministro, apoyaba las medidas represivas y presumía ante la prensa de que con el exilio y confinamiento en diferentes islas de Canarias, los participantes en este congreso “se podrán librar de las justas iras del pueblo español”

1-4-1963 . Creación del Tribunal de Orden Público (TOP), herramienta para la represión de los demócratas y privación de las libertades, que hace las funciones del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo .

20-4-1963 . Es fusilado el dirigente comunista Julián Grimau .

17-8-1963 . Ejecutados a garrote vil los anarquistas Francisco Granado y Joaquín Delgado .

Octubre-1963 . Enfrentamiento entre Fraga y 103 intelectuales, encabezados por José Bergamín, que firmaban un escrito denunciando las torturas y abusos cometidos por las fuerzas represivas contra las huelgas de la minería asturiana . En carta abierta (la de los intelectuales no fue publicada), Fraga justifica la represión y el corte de pelo al rape de mujeres, y contestaba así a Bergamín: “Parece por otra parte posible que se cometiese la arbitrariedad de cortar el pelo a Constantina Pérez y Anita Blaña, aunque las sistemáticas provocaciones de estas damas a la fuerza pública la hacían más que explicable” .

1964 . Fraga, como ministro de propaganda, dirige la campaña “25 años de paz” .

Agosto-1965 . Son separados de sus cátedras Enrique Tierno Galván, Luis López Aranguren y Agustín García Calvo . Asambleas y manifestaciones de estudiantes en apoyo de los profesores represaliados .

Marzo 1965 . El abad de Mon tserrat, Aureli Maria Escarré es obligado a exiliarse por la presión del Gobierno . Había criticado duramente el régimen franquista en Le Monde .

18-3-1966 . Se promulga la nueva Ley de Prensa e Información . Continuarían los expedientes, sanciones a periodistas y cierres de medios de comunicación .

9-3-1966 . La policía asalta el convento de los Capuchinos de Sarriana (Barcelona), cuando se celebraba una asamblea del Sindicato Democrático Universitario .

30-4-1966 . El Gobierno cierra la Universidad de Barcelona .

28-6-1966 . Detención en Madrid de Marcelino Camacho, dirigente de CC . OO .

22-7-1966 . Secuestro del periódico ABC por un artículo de Luis María Ansón, titulado “La monarquía de todos” .

22-11-1966 . Franco presenta en las Cortes el Proyecto de Ley Orgánica del Estado .

14-12-1966 . Se celebra el referéndum para aprobar la citada ley . Fraga consigue el imposible: en muchos colegios electorales los votos del SÍ superan el censo electoral .

14-3-1967 . El Tribunal Supremo declara ilegal a CCOO .

21-4-1967 . El Gobierno declara el Estado de Excepción en Vizcaya .

1-5-1967 . Numerosas detenciones en las manifestaciones del Primero de Mayo .

19-8-1967 . Detención de 20 sacerdotes vascos .

7-9-1967 . El Tribunal de Orden Pública (TOP) condena a Alfonso Carlos Comí por un “delito de opinión” .

28-3-1968 . El Gobierno cierra por tiempo indefinido la Universidad de Madrid .

31-5-1968 . Secuestro del diario Madrid .

3-8-1968 . El Gobierno declara el Estado de Excepción en Guipúscoa .

Noviembre-1968 . Sesenta sacerdotes vascos ocupan el seminario de Derio en defensa de las libertades .

17-1-1969 . Es detenido en Madrid el estudiante Enrique Ruano Casanova, que muere cuatro días después en dependencias policiales .

25-1-1969 . El Gobierno declara el Estado de Excepción en toda España, que dura hasta el 25 de marzo . Hay detenciones masivas y muchos intelectuales son confinados .

22-7-1969 . Las Cortes franquistas designan al príncipe Juan Carlos como sucesor de Franco en la jefatura del Estado .

30-10-1969 . Fraga sale del Gobierno, después de una remodelación provocada por el caso Matesa.

Manuel Fraga regresa al Consejo de Ministros con el último Gobierno de Carlos Arias Navarro, siendo vicepresidente para Asuntos de Interior y ministro de la Gobernación . Durante su mandato en ese ministerio, de diciembre de 1975 a julio de 1976, la policía asesinaba la cinco trabajadores en Vitoria con motivo de una huelga laboral; en el tradicional Vía Crucis que organizaban los Carlistas en Montejurra (Navarra), un grupo de fascistas, dirigidos por un comandante del ejército, asesinaba a dos personas .





LES VÍCTIMES

Julián Grimau


Una senyal d’identitat de Fraga era el seu ultra-catolicisme quan era jove es va sentir plenament identificat amb la frase «mitad monjes, mitad soldados» i fins i tot va voler ser cura. Fa poc temps va dir: «Creo en todo lo que manda la Santa Madre Iglesia, de modo que no discuto ninguno de sus dogmas». Però se li va oblidar el cinquè manament “no mataràs”. Ja sabem que l’Església cooperadora i instigadora de la repressió dispensava del compliment del cinquè quan es tractava dels rojos.


Fraga ha muerto y ha sido alabado por toda la desmemoriada clase política del estado español, yo quiero recordarle como el ministro que firmó la condena a muerte de Grimau, no solo firmó este asesinato sino que orquestó una campaña nacional e internacional para calumniar a nuestro compañero, se rió de él burlándose de un luchador que fue un modelo de valor, quiero recordar la protesta internacional contra este nuevo crimen. Yo estaba en París, hacía poco tiempo que había llegado a Francia huyendo de la policía franquista, nos reunimos en una plaza como en la que hoy estamos, esperábamos que la sentencia de muerte fuera conmutada, bajo el balcón donde Angelita Grimau esperaba también la decisión de los asesinos, había dirigentes sindicales franceses, autoridades, políticos, españoles y franceses todos unidos y compartiendo la misma angustia, estaba con nosotros Marcos Ana, también recién llegado de las cárceles franquistas, había un gentío allí, reunidos, en silencio, no gritábamos, nos mirábamos en silencio nos estrechábamos las manos para darnos ánimos ante el trago que nos esperaba. Yo estaba con mi novio, abrazada a él vi como Angelita se retiraba llorando del balcón, la sentencia había sido confirmada, todos los ministros la firmaron, Fraga, el gran demócrata fue uno de los que firmó, nuestra protesta no sirvió para arrancar a nuestro compañero de las garras de la muerte, hacia unos meses conseguimos con el clamor internacional que no se ejecutara otra condena la de un joven anti-franquista, esta vez no pudimos detenerlos , el alba seria mortal para Grimau. Fraga, nunca olvidaremos que quitaste la vida a un luchador y quisiste también quitarle el honor, el deshonrado eres tú, que nuestra memoria te acompañe al infierno.

Milagros Riera.

Aquesta és la lletra de “¿Que Dirá El Santo Padre?” cançó que Quilapayún i Violeta Parra van cantar a Julián Grimau, torturat, llençat per una finestra, portat a l’hospital per a poder després afusellar-lo.
In memoriam Julián Grimau, víctima de Manuel Fraga.

Miren cómo nos hablan
de libertad
cuando de ella nos privan
en realidad.
Miren cómo pregonan
tranquilidad
cuando nos atormenta
la autoridad.
¿Qué dirá el santo Padre
que vive en Roma,
que le están degollando
a su paloma?
Miren cómo nos
hablan del paraíso
cuando nos llueven balas
como granizo.
Miren el entusiasmo
con la sentencia
sabiendo que mataban
a la inocencia.
El que ofició la muerte
como un verdugo
tranquilo está tomando
su desayuno.
Con esto se pusieron
la soga al cuello,
el quinto mandamiento
no tiene sello.
Mientras más injusticias,
señor fiscal,
más fuerzas tiene mi alma
para cantar.
Lindo segar el trigo
en el sembrao,
regado con tu sangre
Julián Grimau.



Enrique Ruano

In memoriam de Enrique Ruano, estudiant madrileny, que un 20 de gener de 1969, després d’haver estat detingut tres dies abans per llençar propaganda, va caure d’un setè pis d’un edifici on va ser portat per la Brigada Político Social. Ningú va creure la versió del suïcidi. Manuel Fraga va trucar per telèfon al seu pare per coaccionar-lo amb amenaces per a que callés. Fraga li va recordar que tenia altra filla de la qual s’havia d’ocupar.


La cançó de Maria del Mar Bonet, què volen aquesta gent? està dedicada a l'Enrique.
De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.

La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.

Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.

Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.

De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.








Salvador Puig Antich

In memoriam de Salvador Puig Antich assassinat el 2 de març de 1974, un dia després que Manuel Fraga signés el enterado de l’ordre de sometre el jove de 25 anys a garrote vil.


Aquesta cançó que Joan Isaac va compondre el 1976 a Margalida, estimada de Puig Antich, és un himne a la seva memòria.

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.

Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.

Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.


De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort. Article sencer.



Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d'executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va ‘tremolar la mà’ ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:


- Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?
- A cierta gente, yo no la fusilaba. Se les tendría que colgar por los cojones –va respondre Fraga.



In memoriam de Joaquín Delgado i Francisco Granados assassinats a garrote vil. In memoriam de Xosé Humberto Baena, Ramón García, José Luis Sánchez Bravo-Solla, Angel Otaegi i Jon Paredes Manot, els últims afusellats del franquisme.

Al alba de Aute dedicada als assassinats el 27 de setembre de 19755

Si te dijera amor mío
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.


Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.


Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.


Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.

3 de març de 1976


In memoriam dels cinc treballadors assassinats a Vitòria el 3 de març de 1976, Pedro María Martínez, Francisco Aznar, Romualdo Barroso, José Castillo i Bienvenido Pereda, dos d'ells menors d'edat. Fraga era llavors responsable primer d'aquesta assassina i salvatge intervenció policial quan els carrers eren seus.


Lluís Llach els hi va escriure Campanades a morts. Les fotos pertanyen a l'exposició "Martxoak 3 de marzo Vitoria-Gasteiz 1976. De la huelga a la matanza - Grebatik sarraskira. Contra el olvido y la impunidad" que aquests dies ha estat exposada a l'Euskal Etxea de Barcelona.

-I-
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.
I el poble es recull
quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que em de dur a la memòria.
Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d'aquell trobador
que oblidés les tres notes!
Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.
-II-
Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.
Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.
Que cap oratge
desvetlli el son
d'aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

-III-
Disset anys només
i tu tant vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
Disset anys només
i tu tant vell;
envejós de tant jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.
Qui ha tallat tot l'alé
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

-IV-
La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.



Les víctimes d'Atocha de 1977


Volem recordar que el dia 24 es va complir el trenta-i-cinquè aniversari de la matança d’Atocha de 1977, atemptat terrorista-feixista al despatx d’uns advocats laboralistes a Madrid. Van ser assassinats a trets Enrique Valdevira, Luis Javier Benavides, Francisco Javier Sauquillo, Serafín Holgado i Ángel Rodríguez i van quedar greument ferits Miguel Sarabia, Alejandro Ruiz, Luis Ramos i Dolores González dona de Sauquillo que estava embarassada i que va perdre el seu infant. Va haver-hi un judici, no es van seure a la banqueta tots els responsables, els autors intel·lectuals lligats a Fuerza Nueva van quedar amagats en la impunitat. Quatre dels inculpats van ser condemnats, un es va escapolir, altre va complir 15 anys, altre es va morir al poc temps d’una malaltia i l’única dona implicada va ser condemnada a un any.


Un dels testimonis d'aquesta terrible matança, que va quedar greument ferit física i espiritualment va escriure per a la revista de l'AMHDBLL:

El 24 de enero (1977) era lunes. Llovía suave y frío en Madrid. El invierno estaba en pleno desarrollo.
Todo sucedió en pocos minutos. El grupo que acabaría con la vida de cinco de nosotros esperaba en un piso superior al del despacho, probablemente a que el despacho se desalojara y poder actuar mejor y con mayor impunidad. Al entrar en el amplio hall, donde aún no habíamos comenzado la reunión, nos juntaron en una esquina y amenazándonos con sus grandes pistolas ... y sin mediar otra palabra, dos de ellos empezaron a disparar sobre nosotros tiro a tiro, mientras un tercero vigilaba la puerta y la huida, rematándonos en el suelo en una segunda oleada de disparos. Caíamos unos sobre otros, pues nuestra cercanía era grande....


Aquestes morts van costar molt poc, però encara menys les centenars de morts de la transició, assassinats per l’extrema dreta i per l’estat, víctimes del terrorisme que esperen justícia.

Carme Conill
El meu germà Jordi Conill va ser condemnat a pena de mort. La pressió internacional va aconseguir que Franco li commutés la pena de mort per la de 30 anys de presó, de la qual va complir 12 anys a la presó de Burgos. Una de les personalitats que van pressionar va ser Giovanni Battista Montini, arquebisbe de Milà que arribaria a ser el papa Pablo VI. Montini va ser menyspreat i acusat de “comunista” per Fraga.

Afirmacions de Fraga

A Franco: “Un gran hombre, el mayor y más representativo de los españoles del siglo XX”. “Fue uno de los mayores gobernantes que hemos tenido en nuestra historia”

“La calle es mía”. 1976

“El que no haya aprendido la lección de Vitoria, él verá lo que hace. Pero yo no estoy dispuesto a pasar porque ahora se venga diciendo: ustedes tienen la culpa. Desde luego, el que quiera plantear la lucha, la tendrá. Con todas las consecuencias. Dejémonos de pamplinas”. Manuel Fraga, ministro de Gobernación, 7 de marzo de 1976, 4 días después de la matanza de Vitoria.

“Es evidente que el glorioso alzamiento popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria. Los observadores imparciales y el historiador objetivo han de reconocer que la mayor y la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder”

“Es un grave error la condena realizada por el Congreso al levantamiento militar de 1936, y si se habla del 36 habría que hablar también del 34 y del 31 hasta llegar a la lucha civil más fuerte que ha habido en el mundo, entre Caín y Abel. Yo siempre miro hacia delante y estoy en contra de querer revisar la historia o de juzgarla”. 1999.

“El juicio acerca de Franco será positivo, tanto sobre 1939 como al final, en 1975. Septiembre de 2005.

“Habrá que ponderar el peso de los partidos nacionalistas colgándolos de algún sitio”. 2008.


La nostra democràcia ha estat construïda i blindada amb lleis de punt i final, negant la veritat i predicant l'oblit, malgrat les pressions internacionals per l'incompliment dels drets humans. Exemples són: la llei d'amnistia de 1977, que eximeix de tota responsabilitat política i patrimonial als franquistes pels crims comesos durant la dictadura, i la llei de la Memòria Històrica de l'any 2007, que no anul·la les sentències dictades per aquells tribunals militars durant la dictadura.

Quan passa tot això, és un insult per tots aquells republicans que foren impunement assassinats. És la negació històrica i política del nostre país.


L'església catòlica també ha contribuït a proclamar l'oblit, no amb esperit de reconciliació, si no per ocultar els danys personals i materials que van fer els seus representants. Ella va ésser la principal promotora del cop d'estat militar del 17 de juliol de 1936, instigant als militars i els feixistes. La casa de Déu no s'ha dignat a demanar perdó, però si ha procurat santificar sense escrúpols als seus màrtirs, oblidant i amagant els crims que ella va consentir i beneir.


Amb la proclamació de la Segona República, l'església va perdre tots els privilegis i això mai ho van pair ni perdonar, ella sempre vol tenir el domini del poble. Durant la dictadura franquista, les jerarquies religioses beneïen les sentències que dictaven a mort als defensors de les llibertats democràtiques i els drets socials, sense poder-se defensar de les acusacions que se'ls imputava. Per l'església era una acte criminal que el poble reclamés igualtat de drets i deures sense privilegis, quan això era un acte de justícia social.

Ara pretenen equiparar a tots els morts, els de la rereguarda i les víctimes del franquisme, la qual cosa és un altre injustícia, tenint en compte què les víctimes del franquisme, se'ls hi nega per llei la rehabilitació jurídica.

Els nostres morts han estat dues vegades jutjats, primer pels tribunals militars il·legals que van guanyar la guerra i després per l'actual democràcia, aquesta segona vegada és més dolorosa pels familiars, doncs, estàvem convençuts de que serien reconeguts com a víctimes de la repressió franquista i serien rehabilitats jurídicament, la qual cosa se'ls hi nega per llei.

Ni perdons, ni reconciliacions, diuen que estem en un estat de dret, però no deixen de caminar trepitjant les nostres víctimes i això no ho podem consentir ni oblidar.

Reclamem JUSTÍCIA, no venjança.

Pere Fortuny.



Quan la història l’ escriuen els vencedors i la beneïxen els seus fills, fins i tot els “progres”, i s’enganya a la gent de bona fe i se li diu que no existeixen més opcions i es vota una constitució monàrquica sota el signe de la llarga transició, la injustícia és omnipresent. Quan aquesta història oficial persisteix i resisteix el temps, la suposada democràcia, les pressions internacionals en compliment dels drets humans, blindada amb lleis de punt final, és un crim. Quan aquesta història es continua explicant, si s’explica i breument, a les escoles, instituts i universitats de forma interessada en la línia de la correcció política oficial, en la no veritat, amb ulls de reconciliació que es miren al mirall de l’oblit. Quan les veus informants beuen de les mateixes fonts d’on venen totes les informacions que arriben a aquesta societat mediatitzada pel capitalisme manipulador, que no dóna a conèixer més que, amb sort, els fets. Quan es fa així perquè no és útil a l’establishment explicar els antecedents, els motius, les raons dels antifeixistes. Quan passa tot això és un insult per a tots nosaltres perquè ens tracten com babaus.

És la negació històrica i política. El dia 27 d’aquest mes es recorda internacionalment les víctimes de l’Holocaust entre les qual va haver-hi uns 5.000 antifeixistes de l’estat espanyol, dada poc coneguda encara. Ningú s’atreviria a treure-li importància al genocidi comès pels nazis. L’holocaust dels defensors de la república, l’extermini franquista, no té cap dia per recordar-ho.

Moltes consciencies estan adormides perquè s’han cregut la propaganda de que oblit és sinònim de pau i estabilitat, com si la veritat i la justícia fossin companyes de l’enfrontament. Ja ho va dir fins i tot la directora de TV3 en seu parlamentaria que els catalans no estàvem preparats per a veure un documental sobre la república i la monarquia, que ja porta més de tres versions i potser quan s’ajusti a la història oficial es podrà emetre, quan la còpia s’assembli a l’original com un ou a una castanya. Terribas va dir :“Aquesta peça (documental) no respon als criteris necessaris perquè la gent pugui extreure el seu propi criteri sobre aquest tema". Sense comentaris.

Quan es dóna per bo que la societat ha de ser desigual, que hi ha rics que ho són perquè ho eren els seus pares i els seus avis i també ho seran els seus fills, que és inevitable i per tant normal que hi hagi pobres, que la gent passi gana i no tingui sostre, que l’Església tingui poder econòmic, polític i moral i sigui propietària de l’educació i la sanitat. Quan la terra ve donada per la sang, la blava secular que la posseeix i la vessada pel que la treballa. Quan el poder està en mans del privilegiat i el cap d’aquesta piràmide es una corona. Quan el poble que no té res, ni feina, si el patró no vol. Quan s’ha de passar pel llit del burgés o del noble per poder ser explotada i portar pa als teus fills. Quan passa tot això i estàs del costat del gruix de la població, que depèn de l’estat d’ànim del terratinent, l’empresari o el mossèn, com va estar el teu pare i el teu avi i veus que venen temps de drets i canvis, de sentir-te un esser humà, no un esclau, sinó un ciutadà, quan penses que els teus fills s’educaran i viuran millor que tu i t’ho volen prendre tot, no et queda altre remei que sortir a defensar el futur dels teus. Això no és un acte criminal és justícia, justícia social. Per això no es pot equiparar la seva lluita amb la violència salvatge dels que es van aixecar en armes contra la democràcia per perpetuar els seus privilegis, aquells que volien continuar tenint sota el peu el treballador, amb la boina a la ma i els ulls mirant la terra que mai seria seva. Per això no es pot parlar de bàndols en igualtat de condicions, sense adjectius que els diferenciïn, no tant sols perquè el fet de ser demòcrata t’ho impedeix, ja que no deus fer cap concessió al feixisme, sinó perquè moralment és una perversió.

Llavors com és possible que encara es parli d’una guerra civil, d’una guerra entre germans? una guerra que sembla va sortir del no res, en el millor dels casos, ja que encara s’ha de sentir que el cop d’estat estava justificat perquè regnava el caos, cosa totalment incerta. El “conflicte” de la Memòria es vol tancar només amb l’enterrament de les víctimes sense cap més adjectiu, sobre tot si han de dur una creu al seu fèretre. Un “conflicte” que es pensava que ignorant-lo desapareixeria i que té com única sortida acceptable la reconciliació, donar-se la ma i aquí no ha passat res, perquè tothom va matar. Potser per això el nou director del Memorial Democràtic és un especialista en resolució de conflictes. Llàstima que no es tracti d’un conflicte sinó només d’ajustar-se a la llei internacional, de justícia, de donar i de fer justícia i prou. Ni perdons, ni reconciliacions, no estem en una església sinó en un estat de dret que no deixa de caminar tort per sobre de les nostres víctimes.


El fet que el Guernica de Picasso estigui en un museu de Madrid amb nom de reina, que es pugui representar La casa de Bernarda Alba de Lorca o que es puguin fer recitals amb els poemes de Miguel Hernández o es cantin els poemes d’Antonio Machado no té cap valor, ni guareix cap ferida, ni és símbol de que ja hem passat pàgina. No té cap valor si el quadre no es pot exposar a la població de Gernika amb les fotos al seu costat de la ciutat bombardejada i els morts pels carrers, si al final de l’obra no surt el director a explicar que Lorca va ser assassinat pels colpistes a la seva Granada, si al principi del recital no es diu que Hernández va escriure al seu fill las Nanas de la Cebolla a la presó franquista d’on no va sortir i si el cantant no recorda que Machado no va poder caminar més enllà del seu breu exili francès on va morir malalt i de pena. No es pot buidar l’icona de contingut.


De quina veritat parlem quan Manuel Fraga Iribarne quedarà a la història oficial com un polític espanyol pare de la Constitució espanyola, fundador d’un partit “democràtic”, diputat, president de la Xunta de Galícia i senador? No sortirà als llibres com part de l ‘aparell franquista còmplice dels crims de la dictadura en les persones de Julián Grimau, Joaquín Delgado y Francisco Granados, Salvador Puig Antich responsable dels fets de Vitòria on van ser assassinats cinc treballadors. Morirà al seu llit com el dictador sense que la justícia truqui a la seva porta, ni la jutgessa argentina arribarà a temps perquè també puguem llegir a la seva biografia que va ser jutjat.


Si es continua amb aquesta idea de la història i es continua transmetent, quina justícia tindranles víctimes del franquisme, sobre tot aquelles que van ser-ho en el període del 17 de juliol del 36 a l’1 d’abril del 1939? Són víctimes d’una guerra? No, són víctimes del feixisme repressor que va començar l’aniquilament del lleial a la República el mateix dia del cop d’estat feixista a Melilla. Els morts del llavors protectorat són les víctimes més oblidades; allà no hi va haver guerra, a Galícia i Navarra tampoc, només milers d’assassinats. A l’agost del 36 ja eren milers els consells de guerra que condemnaven a mort per adhesió a la rebel·lió als defensors de la democràcia, condemnes executades amb devoció i eficiència, que van escampar la sang de les víctimes pel mapa de les conquestes dels generals assassins de Franco. Aquestes víctimes no es poden diluir en un període de guerra i formar part d’un estadística de baixes bèl·liques, també són víctimes del franquisme que reclamen veritat, justícia i reparació.

La injustícia sembla no tenir final, ens volen fer arrossegar el complex de víctima i ens passen per sobre mentre ens barren el pas. Ens volen tancar a les hemeroteques com part d’un passat que els fa nosa perquè potser en aquests temps de crisis de tota mena el nostre missatge, la veu de les lluitadores i lluitadors antifeixistes és més actual que mai i creix proporcionalment a les mesures que els governs ens imposen per la llei “del ordeno y mando por vuestro bien” com va fer el dictador.
No som passat, som present i futur.