Quan el Borbó Alfons XIII va agafar les maletes cap a Roma amb el bon vent de la República, ningú va pensar que tornarien, però aquests borbons són com un bumerang que no deixen d'entrar i sortir de la nostra història com una maledicció. Fa temps que fem tard en la nostra obligació moral de convertir-los en ciutadans normals, d'aquests que neixen sense privilegis i que moren deixant als seus fills només l'herència treballada amb les seves mans. Ja en tenim prou de comtes de sang blava, de reis, reines, prínceps i infantes, de corones, de corrupcions, de tractes de favor, d'impunitat, d'intocables per la llei en nom d'una pàtria pètria i inamovible que no és la de les nostres àvies i mares, que no és la nostra. Tenim el deure imperatiu de deslligar-nos de trons que es van consolidar sobre l'oblit interessat de la memòria dels defensors de la República.
Van passant els 14 d'abril i més enllà d'una
abdicació sense assumpció de cap responsabilitat per la seva participació en el
Règim franquista, per la negra transició, pels pactes de compravenda dels drets
a la veritat, la justícia i la reparació d'aquelles persones lluitadores que
van fer fora el seu avi. Un rei que també va consentir i va conviure amb una
altra dictadura, la del pare del pare del falangisme que tants milers de morts
va deixar a les cunetes. Les seves fletxes van ferir centenars de milers de
cors, molts dels quals encara bateguen amb el dolor d'unes pèrdues individuals
i col·lectives que són l'origen del dèficit democràtic que patim. Una corona que
mai ha demanat perdó, que no assumeix la seva responsabilitat en la repressió
de la dictadura que la va legitimar i que pels republicans i antimonàrquics és
il·legítima i il·legal.
Cada any per aquestes dates recordem que va
significar la República i també parlem del que va deixar de significar, de
l'oportunitat perduda per la força de les armes que tanta sang antifeixista va
deixar per camins i viles, que tants ossos desapareguts van soterrar als
voltants dels cementiris. Parlem cada abril dels valors republicans, de
progrés, de la democràcia, dels drets, de les dones, de les reformes... Però
aquest any volem dir que la monarquia no potser inamovible, que es pot fer
República, que no és l'hora de fórmules que continguin com a eix vertebrador
una corona que és un llast, que subvencionem totes i que viu allunyada de la
realitat dels que paguen impostos a canvi de retallades de serveis, drets i
llibertats. És l'hora de les repúbliques, dels drets de les dones i els homes,
dels pobles, d'abrils lliures dels borbons i els seus mals, de la igualtat, de
la solidaritat, de la fraternitat, de la llibertat, contra el feixisme, el
neoliberalisme, el racisme i la xenofòbia. És possible, altres ja ho van fer un
14 d'abril de 1931 i ens van passar el seu testimoni. Fem-nos dignes de la seva
confiança.
Ni Felip V, ni Felip VI! No volem rei!
Extractes
d'un text de Vicente Blasco Ibáñez contra
el rei Alfonso XIII. L'autor parla de què li ha arribat l'hora d'aixecar
la seva veu i denunciar la monarquia corrupta i militarista. Text sencer aquí.
LECTOR: Si vives en España procura que este escrito
circule mucho. Dalo a leer a tus compatriotas. Si vives en el extranjero,
esfuérzate por hacerlo entrar en España y con ello prestarás un enorme servicio
a la liberación de un país esclavizado actualmente.
Para la introducción en España del presente folleto,
y de otros que iré publicando oportunamente, he adquirido dos aeroplanos que
llevan los nombres de "Libertad" y "República Española".
Todos los españoles amantes de la regeneración de su patria deben atender y
ayudar a los hombres de buena voluntad que tripulan dichos aeroplanos cuando
aterricen en España. Agradezco de antemano cuanto se haga en favor de estos
valientes colaboradores que exponen su vida por noble causa.
AL LECTOR
España es hoy una nación que vive secuestrada. No
puede hablar porque su boca está oprimida por la mordaza de la censura. Le es
imposible escribir porque tiene las manos atadas. El instinto de conservación
impide que las gentes salgan a la calle para protestar contra tal esclavitud.
Un ejército poseedor de todos los medios destructivos oprime al país y le es
fácil borrar con fusiles y ametralladoras las quejas de la muchedumbre
desarmada.
España hace un año que no puede hablar. Vive dentro
de Europa como una mujer secuestrada en el interior de un cuarto forrado de
colchones que impiden oír sus gritos. El español no puede escribir porque los
periódicos de su país, antes de imprimirse, pasan por la previa censura del
Directorio militar. Leer un diario español es leer simplemente la literatura de
Primo de Rivera, autor extravagante que sólo inspira un interés festivo.
Recuerdo, al llegar aquí, las órdenes de combate que
daban los antiguos almirantes a sus artilleros en tiempos de la marina a vela:
-¡No tiréis a la arboladura, tirad al casco!
La arboladura en el presente caso son los generales
de opereta o de drama policíaco que forman el Directorio. El casco es el rey.
EL REY
Reconozco que el actual rey de España ha sido
durante algunos años para la opinión internacional un personaje simpático. Su
juventud, su carácter decidor a estilo madrileño y un intrepidez alegre de
subteniente hicieron de él ese "personaje simpático tan amado por el vulgo
que le ve de lejos y sólo aprecia las exterioridades.
Pero ocurre con los "personajes
simpáticos" que al transcurrir los años su "simpatía" va
resultando terrible. Persisten en ellos las condiciones propias de la
adolescencia y éstas resultan inoportunas y peligrosas en la edad madura, sobre
todo cuando se trata de hombres que desempeñan altísimos cargos y sobre los
cuales pesan inmensas responsabilidades.
Alfonso XIII se viste a las dos de la tarde de
almirante, a las tres de húsar de la muerte, a las cuatro de lancero. No hay
hora del día que no aparezca con un uniforme distinto. Y además de los trajes
militares, se cubre con unas vestimentas de clown para jugar al polo, ridículas
hasta el punto de que en cierta época tuvieron que prohibir a los periódicos
ilustrados de Madrid que reprodujesen las fotografías de Su Majestad en estos
trajes deportivos de su invención, para que no riesen las gentes.
Ya he dicho que estos Borbones españoles fueron
siempre astutos y con cierto talento diabólico para sortear las complicaciones
de la vida, haciendo al mismo tiempo su voluntad. Las resoluciones más extremas
y violentas las revisten hipócritamente de un forma paternal.
Alfonso XIII ama el despotismo, pero procura atacar
las libertades públicas como si le obligaran a ello los que le rodean, para
después, en caso de fracaso, dejar que castiguen a los otros y declararse
inocente.
Para desgracia de España, él ha hecho siempre lo que
ha querido. Últimamente consideró que era de su conveniencia matar la Constitución,
suprimir todas las manifestaciones de una política moderna, volver al país de
los tiempos del absolutismo, gobernar como las zares antes de la primera Duma,
y apelando a sus generales cortesanos lo hizo con toda decisión.
Altre
autor que també es va comprometre amb la República i va criticar la
monarquia i Alfonso XIII va estar Antonio Machado, fill i nét de
republicans de soca-rel, antimonàrquic convençut, que ja el 1926 va
signar un manifest contra el dictador Primo de Rivera.
“Amo la edad que se avecina y a los poetas que han de
surgir cuando una tarea común apasione las almas. ¿Quién diría que el árbol
humano comienza a renovarse por la raíz y que una nueva oleada de vida camina
hacia la luz, hacia la conciencia? Los defensores de una economía social
definitivamente rota, seguirán echando sus viejas cuentas y soñarán con toda
suerte de restauraciones; les conviene ignorar que la vida no se restaura ni se
compone como los productos de la industria humana, sino que se renueva o
perece”.
De Felip V a Felip VI un retrat de tres segles de
Borbons que han viscut com a reis de la sang, la suor i la butxaca del poble. No volem rei, volem República.
Extractes de l'article del diari Ara. Llegir article sencer aquí.
Felip V, anomenat l’Animós, va ser el primer rei de
la casa dels Borbons a Espanya. Els primers anys del seu regnat qui realment
governava era el seu avi, el rei francès Lluís XIV. “Felip V era un home molt
acomplexat davant l’avi. Estava obsedit amb els catalans perquè se li havien
rebel·lat i tenia greus problemes mentals que, amb el temps, es van anar
agreujant”.
Ferran VI, durant el seu regnat es van fer reformes
a la Hisenda i es va crear una entitat bancària per afavorir les transferències
del fons públic i privat fora del país. Ferran VI es va casar amb Maria Bàrbara
de Bragança, filla de Joan V de Portugal. Al principi la relació amb la
princesa portuguesa va ser conflictiva, però el rei va acabar estimant-la tant
que quan ella va morir, l’agost del 1758, es va recloure al palau de
Villaviciosa de Odón, on va morir un any després. No volia veure ningú, ni tan
sols els seus familiars. “No vol que l’afaitin i es passeja amb bata i camisa.
No s’ha canviat de roba en molt de temps. No vol anar al llit perquè creu que
si s’estira morirà, i dorm en un sofà”, escrivia Frederick Hervey, l’ambaixador
d’Anglaterra.
Carles III, germanastre de Ferran VI, va intentar
reforçar el concepte de nació espanyola amb símbols identitaris com l’himne i
la bandera. Carles III va modernitzar Madrid i va dotar la capital espanyola de
grans monuments. “El presenten com el rei il·lustrat, però deia que no havia
llegit un llibre des que era petit. La seva única aportació són les reformes
urbanístiques de Madrid; per això se’l coneix més com l’alcalde de Madrid que
com el rei d’Espanya. Li preocupava sobretot sobreviure”.
Carles IV tenia poc interès en els assumptes de
govern. En realitat, tenien més pes en el govern la seva dona, Maria Lluïsa de
Parma, i l’amant d’ella, Manuel Godoy. La Revolució Francesa, el 1789, va posar
punt final als projectes reformistes del rei, la qual cosa va agreujar els
problemes econòmics espanyols. Ni el monarca ni la seva cort van ser capaços de
solucionar-los, perquè tenien por a una revolució i no van emprendre cap
reforma. Ferran VII va decidir apartar el seu pare del tron i es va coronar
rei.
Ferran VII era fred, introvertit i gens sentimental,
i aviat es va revelar com un sobirà absolutista. Va derogar la Constitució de
Cadis i va perseguir els afrancesats i els liberals. Ferran VII va fugir de la
Guerra del Francès i va abolir la Constitució. És una paradoxa que un rei que
no és capaç de quedar-se a defensar el país després aboleixi una Constitució
perquè limita els poders del rei”.
Isabel II va ser reina d’Espanya entre el 1833 i el
1868, l’any en què va ser destronada per la Revolució Gloriosa. El seu regnat
és un dels períodes més complexos i convulsos del segle XIX. Si al principi va
ser una reina molt popular, un símbol dels liberals enfront els absolutistes,
al final va ser repudiada i condemnada per frívola i luxuriosa.
Alfons XII després de la I República i amb el cop
d’estat del general Pavia el 1874, que va restaurar la monarquia, va ser
coronat com a rei. Va ser neutral en el context de la política internacional i
va dur a terme una centralització jurídico-administrativa de l’Estat. Va morir
de tuberculosi el 1885.
Alfons XIII, fill pòstum d’Alfons XII, va ser rei
d’Espanya des del seu naixement fins a la proclamació de la Segona República. A
Catalunya se’l coneixia com el Cametes. Va heretar un país que iniciava la
industrialització i vivia una gran explosió demogràfica, però àmplies capes de
la societat no tenien cap mena de representació política. Alfons XIII va donar
suport al cop d’estat de Miguel Primo de Rivera el setembre del 1923. La classe
política el va acabar abandonant, perquè considerava que el rei els havia
traït. El 1930 va destituir Primo de Rivera i l’abril del 1931, amb la
proclamació de la Segona República després de les eleccions municipals, va
abandonar Espanya voluntàriament. Des de l’exili va donar un milió de pessetes
a la causa franquista, però Franco li va respondre amb menyspreu. Va morir el
28 de febrer del 1941 al Gran Hotel de Roma. El seu fill, Joan, comte de
Barcelona, va renunciar als seus drets al tron a favor del seu fill Joan Carles
que va abdicar en el seu fill Felip VI.
Llegirem la primera part del poema de Frederic Soler
i Humbert "Serafí Pitarra".
Un poema que parla de l’honor d’aquells que van lluitar contra
Felip V i del deshonor dels
col·laboracionistes catalans que van trair Catalunya, traïdors com
aquells catalans que van ser col·laboradors necessaris del franquisme
tot traint la República. Poema sencer aquí.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Fossar de la Pedrera, l'urna de l'honor dels antifeixistes.
Aquest any diferents ajuntaments d'arreu de Catalunya
han declarat non grat a Felip VI. Alguns exemples són els següents:
El ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar una
moció que demana d’anul·lar un acord de ple del 1977 que condecorava l’actual
rei Felipe VI amb la medalla, el bastó i l’espadí de la ciutat. L’acord es va
prendre amb els vots d’ERC-MES i la CUP i amb les abstencions de CiU i PSC.
Ciutadans i PP van votar en contra. Amb aquesta moció, entre més coses, es
demana d’anul·lar l’acord de ple del 1977 en què, a petició de l’últim batlle
franquista de la ciutat, Ignasi de Ribot, es va condecorar l’actual rei Felipe
VI.
L'Ajuntament d'Olot, governat per CiU i PSC, va
aprovar despenjar la fotografia del rei Felip VI a la sala de plens així com la
retirada de la bandera espanyola en aquest espai amb els vots de totes les
formacions i l'abstenció del PSC.
L’Ajuntament de Breda va aprovar una moció per
declarar «persona non grata» el rei Felip VI al·legant que representa un «Estat
que impedeix el lliure exercici del dret a decidir del poble de Catalunya».
El ple de l'Ajuntament de la Bisbal d'Empordà ha
aprovat la moció que declara persona non grata Felip VI i tota la família
reial. El text també reprova "qualsevol règim autoritari o monàrquic arreu
del país" i aposta per un sistema polític on totes les persones siguin
"iguals en drets i deures i sense privilegis. La moció l'han presentat
conjuntament ERC i la CUP –que també exposen que els antecessors de Felip VI i
de la seva família s'han caracteritzat per "l'absolució política i
penal" dels criminals franquistes i també recorden que el títol de rei
d'Espanya no és resultat d'un procés democràtic.
El Ple de la Paeria de Cervera va aprovar una moció
per declarar persona non grata el rei Felip VI i el conjunt de la monarquia
espanyola. La moció, que s'ha
presentat amb la voluntat de ''retirar els honors a Felip VI i a tots els
membres de la Casa Reial Espanyola'' ha arribat al Ple arrel d'una petició de
l'assemblea local de la CUP i vol servir per ''blindar qualsevol tracte
protocol·lari de favor o respecte en possibles futures visites'' dels membres
de la casa reial.
El que va ser senyor de Balaguer, Felip de Borbó, ha
passar a ser persona non grata a la capital de la Noguera. La moció que la CUP
ha presentat al ple, que n'ha assumit una altra en el mateix sentit de la JERC,
ha rebut els suports dels regidors republicans, en total 7 vots dels 17
regidors que té el consistori balaguerí.
Terrassa retirarà el bust del rei Felip VI que
presideix la sala de plens. Així ho va aprovar el ple municipal arran
d'una moció d'ERC, que preveu també la revisió i retirada dels símbols i
elements monàrquics de la ciutat. La proposta va prosperar, gràcies als vots a
favor de Terrassa en Comú, CDC i CUP , mentre que el PSC s'hi va abstenir i PP
i Ciutadans hi van votar en contra.
La monàrquia una institució inútil, antidemocràtica,
caduca i cara amb inclinació a la corrupció.
Els reis d’Espanya, Felipe VI i Letizia, van enviar
missatges de suport a Javier López Madrid, ex-conseller de Caja Madrid i
Bankia, implicat en l’escàndol de les targetes ‘black’ i en la xarxa de
corrupció anomenada operació Púnica. Els reis i el gendre de l’empresari Villar
Mir van fer un xat l’octubre del 2014, enmig de l’esclat de l’escàndol de les
targetes utilitzades pels directius de Bankia com a complements de sou no
declarats.
Entre els missatges enviats pels monarques
espanyols, n’hi ha un que es destaca pel to afectuós de Letizia: ‘Te escribí
cuando salió el artículo de lo de las tarjetas en la mierda de LOC y ya sabes
lo que pienso Javier. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos. Nos conocemos,
nos queremos, nos respetamos. Lo demás, merde. Un beso compi yogui (miss
you!!!).’ Feia tan sols cinc dies de l’esclat de l’escàndol amb el detall de
les despeses de cada directiu de Bankia. López Madrid s’havia gastat 34.807
euros amb la targeta opaca de Bankia, entitat que va ser rescatada amb 23.000
milions d’euros de diners públics.
El rei també va voler donar suport a López Madrid
tot dient: Y tanto! Me uno al chat
, pero prefiero tener un rato para charlar sin intermediación electrónica, ni
telefónica. Comemos mañana? Abrazos.
Tot
això mentre els afectats per les preferents reclamaven els seus
estalvis i la gent era desnonada per Bankia. La insensibilitat de la
casta real.
Felip VI és un
rei que ignora les víctimes del franquisme com va fer el seu pare, perquè ell
no és el rei de tots els seus súbdits, no perquè moltes i molts no reconeixem
el seu càrrec sinó perquè ell no pot fer un reconeixement a les persones que
van lluitar per a defensar una república lliure de cadenes i corones.
Felip VI,
sense cap vergonya, va anar a París a inaugurar un parc en record de La Nueve,
sense fer cap esment a aquests homes antifeixistes. Només va dir que París
havia donat allotjament a emigrants espanyols en diferents moments de la
història sense explicar el motiu. Va dir: Aquest jardí és un símbol de la
llibertat i la tolerància, dues de les grans marques d’identitat que han portat
durant dècades a alguns dels meus compatriotes més destacats en les diferents
branques de la cultura i el pensament a aquesta ciutat. No es pot ser més cínic.
Felip VI el
dia de la Memòria de l’Holocaust va fer una referència als republicans i
antifeixistes morts a Mauthausen anomenant-los simplement espanyols, exiliats
en aquella hora històrica, germans de pàtria dels sefardís que van patir les
arestes d’un temps abominable, sense especificar que van deixar la seva vida
allà per culpa d’un colpista assassí que va restaurar la seva dinastia
borbònica, per això ell també calla i atorga impunitat com va fer el seu
predecessor.
És Felip VI un
rei que ha rebut les víctimes del terrorisme amb tota solemnitat però que no ha
fet el mateix amb les víctimes del franquisme, desenes de milers, ignorant la
petició d’algunes associacions de la Memòria. I tot això és perquè la desmemòria és la base d’una corona
imposada i la coartada d’una legitimitat que no reconeixem.
Lletra del grup mallorquí "La gran orquesta republicana" dedicada a l'abdicació de Juan Carlos aquell que va ser rei titular de l'alineació franquista assegut a la banqueta de la història pel seu fill Felipe, un elefant i una princesa dels papers de Panamà. Un rei còmplice que no va pagar pel seu brut passat.
Su
majestad no puede hablar a la gente
y
leer lo que le escriben en el papel.
Su
majestad les pide disculpas
por
no despedirse como un rey.
Su
majestad está triste porque tiene que irse,
para
no volver.
Su
majestad ha encontrado refugio,
lugar
seguro, palacio de otro rey.
Su
majestad esta convencido
de
que el pueblo le tiene que querer.
Su
majestad no sabe,
que
el pueblo no le quiere
ni
le va a querer.
Esta
es la historia de la huida de un rey
te
diré lo que pasa, lo que puede suceder
Tiene
que irse, tiene que irse
para
no volver.
S'han tornat a recollir signatures de suport a la Causa 4591/10 oberta a l'Argentina contra els crims del franquisme.
Dediquem
aquesta concentració a la nostra companya Mila que ens ha deixat aquest
abril. Milagros Riera va estar amb nosaltres exigint veritat, justícia i
reparació des de les primeres concentracions. Arribava cada mes puntual
a la seva cita de del seu exili republicà a Argelès, amb la foto del
seu sogre i els seus companys de lluita anarquistes penjada del coll al
costat del seu cor. Era una republicana combatent i activa que ha marxat
després del 85è aniversari de la República. Mila era presidenta de
l'Associació Ateos y Republicanos, una divulgadora incansable de
l'important paper de l'Església en el cop d'estat contra la República i
en la posterior repressió franquista. Mila, companya, continuem amb la
teva lluita, la nostra lluita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada