diumenge, 28 d’agost del 2016

SETANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES VÍCTIMES AL CARRER.


De vegades tenim la sensació que tornem al punt de partida de la lluita de i per la Memòria. La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes des dels seus inicis va intentar reconduir la recuperació de la Memòria en uns temps molt durs de confusió, divisió i silenci després de l’aprovació de la inefable llei 52/2007, que van batejar popularment com de la Memòria. Però no oblidem que el seu enunciat era altre, un insult per a les víctimes. Recordem-ho: Llei per la qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura. És un enunciat terrible perquè ens torna a situar en el taulell de l’equiparació, ja que no s’especifica que les víctimes a reparar són les del feixisme, perquè ens torna a situar en el context d’una guerra civil, de bàndols i altre cop d’equiparació, posant democràcia i dictadura a la mateixa alçada política i moral.  Per tant és una llei poruga des del seu encapçalament i també barruera perquè juga a la confusió aprofitant-se del desconeixement d’una societat, que encara viu en gran mesura ignorant la seva història i que potser no sap que els vencedors van ser reparats, honorats i que encara gaudeixen de privilegis i de total impunitat. A més situant la nostra lluita en la falsa idea de defensa d’un passat que no té res a veure amb el nostre present i que és totalment prescindible pel nostre futur. Per això hem estat contraris a aquesta llei i hem denunciat aquesta anomalia en les nostres concentracions mensuals, que des de fa més de set anys duem a terme a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.


Quan vam començar a caminar vam tenir molt clar que per a nosaltres el concepte memòria era un terme sense fronteres on hi cabien i es defensarien totes les memòries antifeixistes. No només la de les víctimes de la dictadura, que va començar a molts llocs el mateix juliol de 1936, llocs on no va haver-hi guerra només repressió ferotge, sinó també la de la transició, que per a nosaltres no té data de tancament perquè encara transitem per aquests llimbs sense definir on tot hi quep. Ara, quan es parla de segona transició no volem que les víctimes es quedin altre cop al marge, que serveixin per omplir discursos però que acabin relegades al calaix de les transaccions. Si no ens constituïm en pilar dels drets humans les futures “democràcies monàrquiques” o democràcies republicanes trontollaran, vinguin transicions o ruptures democràtiques. Per això vam incloure en les nostres pancartes i reivindicacions a aquells que encara tenien l’estigma de delinqüents i terroristes però que van ser víctimes del feixisme sense encara haver estat ni reparats, ni considerats lluitadors antifeixistes.  Per això també tots els colors de totes les idees que van defensar aquestes víctimes han estat presents amb tot el respecte. Per això totes les víctimes del feixisme han estat importants per a nosaltres, des del jornaler fins al mateix President de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, des dels nostres familiars a les víctimes anònimes que encara resten sota les cunetes. Hem treballat de valent per a una memòria horitzontal, oberta, plural i inclusiva.


  
La Mesa de Catalunya en el seu recorregut s’ha trobat amb decisions polítiques de tot colors que anaven contra les víctimes i els seus familiars, com la idea de portar el Memorial al Castell de Montjuïc, o què van suposar un greuge i inclús un insult com el certificat de bona conducta que es va lliurar a la néta d’en Lluís Companys. Vam ser bel·ligerants i constructius, ni venjatius, ni rancuniosos com es descriuen els defensors de la impunitat, només defensors dels drets de les víctimes sense cap influència externa, amb total independència, amb criteri i arguments en un espai de reivindicació on conviuen persones de diferent formació política, però darrere d’una pancarta lliure que no està al servei de cap sigla. I així volem continuar. Per això sense voler entrar en el joc de les polèmiques hem de criticar, com hem fet sempre, la decisió de treure al carrer  simbologia franquista. Ni estàtues de la victòria, ni dictadors a cavall per molt decapitats que estiguin, incomplint la llei que alguns partits que han format part d’aquesta iniciativa van signar, escultures que van ser retirades en el seu dia en compliment de la 52/2007. Així com il·legítim no pot ser sinònim d’il·legal, interpretar o contextualitzar els signes de glorificació del franquisme no fan ni legal, ni legítim fer-ho, més encara quan fa tan poc que vam assistir a la vergonya de Tortosa i la seva monstruosa escultura que també vol ser reinterpretada. A l’espai públic, al carrer, no es pot jugar al joc de la confusió sota arguments artístics quan estem lluitant pels drets jurídics de les víctimes. No parlem d’actes de galeria, parlem de justícia, aquesta és la pedagogia per a una societat que viu en la involució dels seus drets anestesiada per la desinformació. Pedagogia és el que portem fent al carrer tants anys, informar, defensar la veritat, la justícia i la reparació, recollint signatures de suport a la querella argentina i donant suport a querellants i denunciants en el seu camí vers la justícia negada al Regne d’Espanya a la República Argentina.


Veritat, justícia i reparació no són unes paraules només, parlem de drets, del dret a la veritat, el dret a conèixer els fets, les seves causes, els seus autors, no només els seus familiars sinó tota la societat per més anònima que sigui la víctima. Del dret a la justícia, a què aquests fets siguin investigats, depurats i punits sigui quin sigui el seu autor. Del dret a la reparació integral, a la reparació física i moral. Tot això independentment de la data en què es van cometre els crims perquè aquests ni han prescrit, ni prescriuran, per això la nostra lluita no té data de caducitat. Restarem ferms fins que totes les nostres víctimes, les que ja no hi són, les que estem i les que vindran, lamentablement perquè aquests són crims que perviuen generacions, hagin tingut accés a la veritat, la justícia i la reparació.

  
 


Una cosa és la història, la memòria i les memòries i altra els drets de les víctimes. Una cosa és recuperar la memòria històrica en funció del moment polític, fent el ball del cranc, avançant o retrocedint en funció de les conjuntures, desfullant la margarida, transició sí, transició no,  i altra molt diferent treballar pels drets humans, una línia recta d’avanç costós i desigual que ens empeny a no defallir en la nostra lluita més enllà dels climes polítics. Però no direm pas que no ens afecti que els partits o les persones hereves de les idees i les lluites dels que van plantar cara al feixisme amb generositat i sense por no puguin encara parlar alt i clar de les víctimes i dels seus drets. Que no puguin avançar més enllà de les paraules i anar a la qüestió fonamental, els fets, fer realitat la veritat, la justícia i la reparació. Les veus polítiques o acadèmiques poden parlar de les víctimes però no per les víctimes. Mai el nostre col·lectiu de víctimes del terror d’estat ha tingut la força, ni ha estat actor de rellevància, com altres víctimes lobistes que tristament han marcat agendes polítiques durant dècades. Ens volen figurants de les seves obres al fons de l’escenari, però no podem participar d’aquest ball de corones de flors dins de les seves urnes. Som actors principals i imprescindibles amb els quals establir ponts de dret, i tothom que respecti això amb lleialtat serà bon company de lluita.

És decebedor haver de tornar al punt de partida una i altra vegada. No juguem al camp dels conceptes morals, juguem amb força al camp del dret internacional. No estem només en el món de les ofrenes, sinó en el món dels conceptes jurídics. No vivim en la terra del perdó i la reconciliació perquè aquests lluny de portar cap reparació són els pares de la impunitat i l’oblit, del passar fulla i mirar cap endavant a un destí erm on cap democràcia pot florir.  No ens poden tancar a una urna i exposar-nos, no som la pàgina de cap llibre d’història, no podem viure en un calaix envoltats de la naftalina de l’oblit. No poden fer-ho perquè estem vius, respirem i som dignes, combatius i ens defensem àrduament armats amb els nostres principis a la nostra trinxera oberta.


Aquí estem, amb les víctimes al carrer, sense amagar la realitat, amb la cruda veritat per demanar-vos que reclameu amb nosaltres justícia i reparació per a totes elles. Moltes gràcies.

  
 

Este agosto se ha cumplido el 80 aniversario del asesinato de Federico García Lorca. Su muerte formará parte de la causa abierta en la República Argentina contra los crímenes del franquismo. 


















Federico fue asesinado por rojo y por homosexual en Granada. En su memoria leeremos el Romance de la Guardia Civil Española.

Los CABALLOS negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

¡Oh, ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas en conserva.
¡Oh, ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.

Cuando llega la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche,
noche que noche nochera.

La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por jerez de la Frontera.

¡Oh, ciudad de los gitanos!
En las esquinas, banderas.
Apaga tus verdes luces,
que viene la benemérita.
¡Oh, ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo se les antoja
una vitrina de espuelas.

La ciudad, libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entran a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.

Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de monedas.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.

En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la Guardia Civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios
gime sentada en su puerta,
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.

Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas,
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

¡Oh, ciudad de los gitanos!
La Guardia Civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.

¡Oh, ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
Juego de luna y arena.


   

“Siempre se ha contado que Miguel Hernández enseñaba a leer y a escribir a los presos republicanos del penal de Ocaña y que, a escondidas de los guardias, organizaba clases de poesía. El poema de El cura verdugo surgió de esas clases”, según Julián Ramos, cuyo abuelo fue fusilado en el cementerio de Ocaña por ser el alcalde socialista de San Bartolomé de las Abiertas (Toledo).

La versión de Julián del poema fue corroborada por el militante comunista Miguel Núñez, fallecido en 2008, quien estuvo preso en el mismo municipio en aquellos años y relató este episodio en sus memorias. No obstante no existe certeza absoluta de su autoría. Fuente: Público





















Muy de mañana, aún de noche,
Antes de tocar diana,
Como presagio funesto
Cruzó el patio la sotana.
¡Más negro, más, que la noche
Menos negro que su alma
El cura verdugo de Ocaña!
Llegó al pabellón de celdas,
Allí oímos sus pisadas
Y los cerrojos lanzaron
Agudos gritos de alarma.
“¡Valor, hijos míos,
que así Dios lo manda!”
Cobarde y cínico al tiempo
Tras los civiles se guarda,
¡Más negro, más, que la noche
Menos negro que su alma
El cura verdugo de Ocaña!
Los civiles temblorosos
Les ataron por la espalda
Para no ver aquellos ojos
Que mordían, que abrasaban.
Camino de Yepes van,
Gigantes de un pueblo heroico,
Camino de Yepes van.
Su vida ofrendan a España,
Una canción en los labios
Con la que besan la Patria.
El cura marcha detrás,
Ensuciando la mañana.
¡Más negro, más, que la noche
Menos negro que su alma
El cura verdugo de Ocaña!
Diecisiete disparos taladraron la mañana
Y fueron en nuestros pechos
Otras tantas puñaladas.
Los pájaros lugareños
Que sus plumas alisaban,
Se escondieron en los nidos
Suspendiendo su alborada.
La Luna lo veía y se tapaba
Por no fijar su mirada
En el libro, en la cruz
Y en la “star” ya descargada.
¡Más negro, más, que la noche
Menos negro que su alma
El cura verdugo de Ocaña!

  
  

  
El último Guerrillero antifranquista asesinado por la Guardia Civil en Galicia fue Pancho Martínez Leira en el año 1954, tenía 38 años y llevaba en su cartera entre otras cosas un poema del poeta de la Generación del 27, Pedro Garfias, que luchó por la República. Su título: Peleamos, Peleamos.






















Por los viejos que lloran nuestra ausencia,
por la esposa que añora nuestros brazos,
por los hijos que esperan nuestra vuelta,
¡peleamos!, ¡peleamos!

Por el torno que cuenta nuestras horas,
por la tierra que labran nuestras manos,
por el limpio sudor de nuestra frente,
¡peleamos!, ¡peleamos!

Por el sol y el azul de nuestro cielo,
por las piedras sagradas que heredamos,
por el suelo cansado de dar flores,
¡peleamos!, ¡peleamos!

Peleamos por todo lo que es noble,
por la paz, la justicia y el trabajo,
por la libre república del pueblo,
¡peleamos!, peleamos!

Y también por vosotros, compañeros,
que lucháis obligados y engañados,
porque sois nuestra carne y nuestra sangre,
¡peleamos!, ¡peleamos!

Contra falsos, traidores y perjuros,
alemanes y moros e italianos,
por España feliz tres veces libre,
¡peleamos!, ¡peleamos!




El poeta republicano Antonio Machado murió en el exilio francés el 22 de febrero de 1939 y se fue como describió en Soledades:

Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo, ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.
En su despedida le cubrió una bandera republicana.  
















Vamos a leer un poema sobre los bombardeos criminales de la aviación fascista.

La muerte del niño herido

Otra vez en la noche...Es el martillo
de la fiebre en las sienes bien vendadas
del niño. - Madre, ¡el pájaro amarillo !
¡Las mariposas negras y moradas !

-Duerme, hijo mío.- Y la manita oprime
la madre, junto al lecho. - ¡Oh flor de fuego !
¿Quién ha de helarte, flor de sangre, ¿Dime ?
Hay en la pobre alcoba olor de espliego ;

fuera, la oronda luna que blanquea
cúpula y torre a la ciudad sombría.
Invisible avión moscardonea.

-¿Duermes, oh dulce flor de sangre mía ?
El cristal del balcón repiquetea.
¡Oh fría, fría, fría, fría, fría !




Poema de Ángel Fernández escrito en el campo de concentración francés de Gurs en 1940.




















A ti que hablas de alambradas!

¡Alambradas!
¡Ay que se me va en jirones lo más profundo del alma!
¡Alambradas!
Débiles muros de espinos que yo con mis pies saltara si no temiera manchar mis fuertes manos honradas.
¡Alambradas!
Cuan cogido me tenéis siendo tan frágil tu trama; Cuantas aceradas púas que sin tocarlas, desangran.
¡Alambradas!
A mí, que salté triunfante las más encumbradas vallas y volé por las regiones donde la luz es más diáfana
¡Alambradas!
¡Ay que se me va en jirones lo más profundo del alma!…
  

 

  
Roc Llop i Convalia (Miravet 1908- París 1998) va estar empresonat a Gusen, un camp annex al complex de Mauthausen entre 1940 i 1945. Tres anys mes tard, després de sortir-ne en vida, Roc el següent poema:
















Dempeus pels caiguts
A tots els caiguts per la llibertat, en el tercer aniversari de l’alliberament dels pobles, amb sentiment i recança.

Deixeu-me que avui canti damunt de vostres tombes,
el foc de la recança que encén tot el meu cor,
traient-vos del silenci d’oblidances profundes
—poeta de la vida— sobre el camp de la mort.

Germans no us demano la llengua ni la raça,
ni per quin Déu movíeu els llavis en resar,
només sé que avançàveu amb fermetat la passa,
lluitant per la gran causa, contra el mateix tirà.

No sé quina és la pàtria, que un va donar la vida,
ni quina mare plora del buit, dins de la llar;
sé el lloc de vostra tomba, l’indret de la ferida,
i la mà que va occir-vos amb el glavi covard.

Sé més, si és que s’oblida, pels vius en llurs febleses:
que sou far i senyera per a seguir lluitant,
que estan les cendres vostres del tot encara enceses,
com focs follets que flamen, tots els crims acusant.

Que el vent no les escampi i en faci perdre el rastre,
que el temps amb sa petjada oblida el més sagrat,
fer-ne una gran estiba, muntanya de desastre
i que amb els fèmurs digui: morts per la llibertat.

Alceu-vos de les fosses, refeu l’anatomia,
—exèrcit sacrifici quedant-se ben plantat—
i un mar i rat les veus, guanyant la llunyania,
crideu l’ànsia que us corca de vostra veritat.

Que els quatre pols rebecs de l’àmbit del planeta,
enbravin l’alenada porucs de l’huracà.

Crideu-la alta i ferma —el crit fet baioneta—,
que esguinci les entranyes del pensament humà.

No és eixa pas la vida, pel que vam donar la nostra,
i fluixa la memòria per al sarment jurat,
ni el goig reconstructiu per a l’ofrena el mostra,
ni una gran llar agermana tota la humanitat.

Mireu la pau, com l’heu deixat sense ales,
eixalant sa embranzida per al vol.

Li heu negat fins el recer de cales
dins del mar en tempesta que no té fi ni pol.


 

Un esclavo del franquismo, preso en el Batallón Disciplinario nº 38 escribió este poema en Vidángoz, Pirineo navarro, el 1 de mayo de 1940. A pico y pala, con frío y hambre, entre suciedad y enfermedad construyeron las carreteras que hoy en día siguen uniendo estos pueblos de la comarca del Roncal.




Prisioneros

Cargados con sus picos cual una cruz;
Andrajosos, sucios, rotos, cual mendigos.
Faltos en sus ojos de aquella luz
que fue viva, en los días vividos
de juventud.

Arrastrando sus miserias cual leprosos,
van los infelices vascos prisioneros
lentos, muy lentos, en su andar penoso,
los que fueron asombro del mundo entero
por su arrojo.

Su mirada se pierde en lontananza
como vaga ilusión en un suspiro
hacen esfuerzos por estar alegres y cantan
canciones de su tierra que son olvido
y esperanza.

Por esos en sus rostros, rojos por el sol,
se ven las huellas de un dolor callado,
mientras el sordo late dentro del corazón
al compás de un suspiro prolongado
por el dolor.

Su paso tardo en su andar penoso
demuestra a las claras su ánimo caído,
pues lo que fue una ilusión de apasionado,
se transformó con el tiempo en un quejido
desesperado.

Temen al presentarse ante sus padres
andrajosos, rotos, sucios cual mendigos.
Ellos que , al salir de sus hogares,
Juraron: ¡Antes morir que ser vencidos!
¿Fueron cobardes?

¡No! Lo que a su alcance estuvo, hicieron.
No pudiendo morir con los valientes
que fue deseo cuando partieron,
hoy sufren con dignidad, calladamente,
su cautiverio.

Del libro Esclavos del franquismo en el Pirineo de Fernando Mendiola y Edurne Beaumont.


 

   
Marcos Ana dijo: “Ni un muerto, ni mil muertos, ni todos los muertos del mundo me pueden devolver a mí estos trozos de mi vida que yo he dejado en los patios y en las celdas de las cárceles. Lo único que me podría recompensar un poco la vida es ver triunfantes los ideales por los cuales yo he luchado, por los cuales ha luchado toda una generación” . Fernando Macarro, su verdadero nombre, fue encarcelado en 1939 con 19 años y pasó 23 años en las cárceles franquistas donde escribió parte su poemario.

Mi casa y mi corazón.

Si salgo un día a la vida
mi casa no tendrá llaves:
siempre abierta, como el mar,
el sol y el aire.

Que entren la noche y el día,
y la lluvia azul, la tarde,
el rojo pan de la aurora;
La luna, mi dulce amante.

Que la amistad no detenga
sus pasos en mis umbrales,
ni la golondrina el vuelo,
ni el amor sus labios. Nadie.

Mi casa y mi corazón
nunca cerrados: que pasen
los pájaros, los amigos,
el sol y el aire.



Según Manuel Vázquez Montalbán, la poesía de José Agustín Goytisolo, no fue solo una propuesta ideológica limitada a dar una alternativa al capitalismo franquista, sino que aspiraba a la construcción de un nuevo humanismo. Este poema de Goytisolo está dedicado a los torturados, nos trae el pasado, nos habla de presente y tristemente de futuro sino defendemos los derechos humanos. Mañana puedes ser tú.
















Nadie está solo
En este mismo instante 
hay un hombre que sufre, 
un hombre torturado 
tan sólo por amar 
la libertad. Ignoro 
dónde vive, qué lengua 
habla, de qué color 
tiene la piel, cómo 
se llama, pero 
en este mismo instante, 
cuando tus ojos leen 
mi pequeño poema, 
ese hombre existe, grita, 
se puede oír su llanto 
de animal acosado, 
mientras muerde sus labios 
para no denunciar 
a los amigos. ¿Oyes? 
Un hombre solo 
grita maniatado, existe 
en algún sitio. ¿He dicho solo? 
¿No sientes, como yo, 
el dolor de su cuerpo 
repetido en el tuyo? 
¿No te mana la sangre 
bajo los golpes ciegos? 
Nadie está solo. Ahora, 
en este mismo instante, 
también a ti y a mí 
nos tienen maniatados.


 
  

El telón de fondo de la terrible dictadura fue el hambre y la miseria para los perdedores, dentro y fuera de las prisiones. Las colas con las cartillas de racionamiento eran eternas y hasta los años 50 fueron el escaso pan de cada día.


















El hambre de Miguel Hernàndez

I
Tened presente el hambre: recordad su pasado
turbio de capataces que pagaban en plomo.
Aquel jornal al precio de la sangre cobrado,
con yugos en el alma, con golpes en el lomo.

El hambre paseaba sus vacas exprimidas,
sus mujeres resecas, sus devoradas ubres,
sus ávidas quijadas, sus miserables vidas
frente a los comedores y los cuerpos salubres.

Los años de abundancia, la saciedad, la hartura,
eran sólo de aquellos que se llamaban amos.
Para que venga el pan justo a la dentadura
del hambre de los pobres aquí estoy, aquí estamos.

Nosotros no podemos ser ellos, los de enfrente,
los que entienden la vida por un botín sangriento:
como los tiburones, voracidad y diente,
panteras deseosas de un mundo siempre hambriento.

Años del hambre han sido para el pobre sus años.
Sumaban para el otro su cantidad los panes.
Y el hambre alobadaba sus rapaces rebaños
de cuervos, de tenazas, de lobos, de alacranes.

Hambrientamente lucho yo, con todas mis brechas,
cicatrices y heridas, señales y recuerdos
del hambre, contra tantas barrigas satisfechas:
cerdos con un origen peor que el de los cerdos.

Por haber engordado tan baja y brutalmente,
más abajo de donde los cerdos se solazan,
seréis atravesados por esta gran corriente
de espigas que llamean, de puños que amenazan.

No habéis querido oír con orejas abiertas
el llanto de millones de niños jornaleros.
Ladrábais cuando el hambre llegaba a vuestras puertas
a pedir con la boca de los mismos luceros

En cada casa, un odio como una higuera fosca,
como un tremante toro con los cuernos tremantes,
rompe por los tejados, os cerca y os embosca,
y os destruye a cornadas, perros agonizantes.



Gent d'arreu continua apropant-se a mostrar la seva solidaritat amb les víctimes del franquisme signant l'adhesió a la querella argentina. Gràcies a totes i a tots.



Vam dir que trauríem les víctimes al carrer i ho vam fer. Una pancarta amb les fotos de la realitat del franquisme va colpir a un públic desconeixedor de la veritable imatge de la repressió franquista. Fer pedagogia és ensenyar i explicar com la tortura i la mort va ser una constant durant la dictadura i la transició per a totes i tots els que es van oposar a un Règim que no va morir amb el dictador.





Els rostres que miren els crims del franquisme.

















El dia 30 d'agost Antonio Martos Jiménez declararà als jutjats de Sabadell per la mort del seu germà Cipriano, que va ser brutalment torturat  a la caserna de la Guardia Civil de Reus d'on va sortir cap a l'hospital on va morir. Aquesta declaració es produirà en el marc de la Causa 4591/10 oberta a la República Argentina a requeriment de l'exhort de la jutgessa María Servini de Cubría.