diumenge, 26 de març del 2017

SETANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA LLUITA FEMINISTA.





Mentre a Catalunya suprimeixen el diacrític que diferenciava el temps verbal dona de dona, adaptant la grafia a la vida i fixant sobre el paper una realitat de desigualtat i desequilibri de dones donants per una llei antinatura masclista. A Europa un eurodiputat ultracatòlic, ultradretà, negacionista i racista ens roba la dignitat defensant que les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més dèbils, més petites i menys intel·ligents. Dones que ho han de donar tot a canvi de menys. Menysprear i insultar la meitat de la població europea només mereix una sanció i els seus insults són una anècdota  informativa que no fa saltar les alarmes socials.

En aquest punt es troben les dones el març del 2017, mes en què tenen un dia per reivindicar qüestions que haurien d’haver estat superades fa molt de temps. 


Aquestes dones que tot ho han de donar acaben sempre rebent. Des de dalt, des de les institucions que ignoren els seus interessos i demandes o les marginen des de la correcció política. Pels costats, pel cantó dret, pels homes que continuen dibuixant una dona a semblança de les religions, totes discriminadores, que centren el seu discurs en la dona reproductora, cuidadora de la família, on tan sols s’emancipen les dones benestants, que continuen projectant políticament aquesta imatge del paper femení. Pel cantó esquerra pels companys que difonen la teoria de la igualtat però que permeten a la pràctica que l’equiparació de drets no sigui una prioritat urgent sinó només un discurs. Per baix, perquè aquelles filles i fills educats defugint del masclisme cauen en el parany d’una societat capitalista neoliberal on la dona lliure acaba sent un objecte, de vegades de consum, esclava d’una imatge sexualitzada pensada per homes que roben  la dignitat en nom de la llibertat. 






Tot això passa mentre continuen morint dones aquí i arreu a cada minut assassinades per les seves parelles, dones maltractades. Dones que no es poden alliberar perquè no tenen fàcil el seu accés al món laboral i quan arriben ho fan amb salaris més precaris sent carn de canó per rebre tot tipus d’abusos. Dones que surten al carrer amb la por de ser violades i dones que ho són. Dones del món assassinades per les seves famílies en crims d’honor, nenes que pateixen l’ablació del clítoris, casades amb homes grans, dones que no poden mostrar el seu rostre o el seu cabell, que no es poden negar a matrimonis pactats per la família, que són lapidades en països als quals venem armes, que no poden fer res sense el permís d’un mascle. Dones sense dret al seu cos que porten filles al món per veure-les morir de fam. Dones que aquí i avui continuen sotmeses al judici constant d’una societat masclista amb tics del nacionalcatolicisme i que no poden ser dones lliures. Cap religió, cap idea política, cap fet cultural pot passar per sobre del dret d’una dona als seus drets fonamentals. 




I és trist viure en aquest present després de les lluites de tantes dones que van pensar lliurement que homes i dones no podien conviure en un desequilibri tan brutal de forces, menysvalorades com éssers humans. Des de les sufragistes, a Mujeres Libres, als moviments feministes que ens van ensenyar a veure la dona com subjecte actiu imprescindible i la seva emancipació com una qüestió de justícia. Una lluita dura a contracorrent d’unes societats patriarcals i masclistes que fomentaven la ignorància i l’estigma femení del pecat original. Milions de gràcies a aquelles dones que van ser insultades per les mateixes dones que parlaven ajustant-se al guió del rol adjudicat pels homes i l’Església a les “femelles”. A les dones colpejades, empresonades, mortes, dones que ho van donar tot quan no tenien res, que haurien de fer lluir els seus noms en les plaques dels nostres carrers i places, d’on encara no han tret els noms dels assassins franquistes. 




Per això volem dedicar aquesta concentració a totes aquestes dones però en especial a les dones que van militar els darrers anys del franquisme contra la dictadura i pels drets de les dones. Unes dones oblidades que van haver de suportar la repressió com els homes, en aquest cas no en igualtat sinó per sobre, amb més brutalitat per motiu de gènere. En la línia que va obrir Queipo de Llano, que en unes de les seves locucions incitava a violar les roges:  “estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen”. Dones torturades salvatgement, violades en grup, vexades, insultades per la seva condició de dona lluitadora, jutjades sense garanties, empresonades, algunes tan agredides físicament i psicològicament que mai més van poder recuperar les seves vides i que han trigat molt de temps a explicar les seves històries o que romanen encara en silenci. Dones com sempre invisibles que no han estat reivindicades, ignorades per la història i per una societat d’herois masculins.




Dones que quan van entrar a la presó van ensenyar a llegir a les preses comunes, que van portar les seves idees alliberadores dins dels murs del feixisme espanyol, dones de revolucions dins les revolucions, solidàries però conscients de la importància de la seva lluita per les filles que haurien de veure un món sense el llaç de les oligarquies ultracatòliques. Dones que quan van ser lliures van continuar lluitant als carrers i que ens van ensenyar el camí per una societat més justa, que van ser al costat de moltes lluites, dones treballadores i valentes filles i netes d’altres dones que van patir també la repressió dins i fora de les seves llars.




Les dones són un cervell dins d’un cos que els pertany amb una imatge que és seva i un esperit  intel·ligent i constructor que va ser la força de la rereguarda, de la postguerra, de l’antifranquisme i la transició. Totes formen part de nosaltres, no defallim en la defensa del seu llegat.  La lluita ha de continuar perquè sense adonar-nos anem perdent un terreny conquerit amb molt de patiment i sacrifici, patrimoni d’una humanitat que faci honor al seu nom. 

Homenatgem a les dones que ens han fet possibles.









La religió catòlica continua castigant a l'Eva, font de tot pecat, va condemnar la dona al masclisme etern i a la ignorància sota pena de mort a través dels seus diabòlics mecanismes com la Santa Inquisició. Durant el nacionalcatolicisme espanyol es va continuar matant en nom de Déu a tota aquella dona què va voler ser rosella o violeta i al fruit dels seus rojos ventres. 




Las hijas de las brujas quemadas poema de Elena Barrio

Intenté borrar mis huellas
dactilares
contra la corteza de un árbol
milenario.
Conseguí que la sangre 
de los dedos
se fundiera con la savia 
de las venas silvestres;
suficiente para perderme 
entre células verdes y dejar
la conciencia 
en las manos de todas aquellas brujas
que fueron quemadas
aquí
aquí.

Ellas me miran mientras sufro
y se quiebran conmigo
desde arriba, desde el humo
que las vio perecer ante la ignorancia 
de otros.

En pleno éxtasis, las yemas
siguen ofreciendo glóbulos rojos
a la Madre Clorofila,
que me devuelve las pulsaciones perdidas,
las flores, a las mejillas.
Ahora mi cuerpo desnudo
parece encontrar un hogar
en las fotografías salvajes de Mai:
el bosque es nuestro
de nuevo
porque somos lobas, 
¡zorras libres!
que aullamos cuando la luna nos abriga,
nos ilumina con su manto. 

El susurro que oyes 
es un conjuro violeta 
que nace de los cérvix doloridos
que no pudieron ser,
no pudieron amar.

Bailamos en su honor,
oramos en su honor,
cantamos en su honor,
matamos en su honor,
callamos en su honor.







 1913. La sufragista Emily Cavison, durant el Derby d'Epson, es va posar davant el cavall del rei morint per la causa del vot femení.

Himne de les sufragistes, dones que van lluitar pel vot femení, que van ser insultades, maltractades, engarjolades i mortes però que no van aturar la seva marxa.


Grita, grita, grita al viento tu canción, para que empiece a despuntar el alba.
Marchad, marchad, haciendo ondear nuestra bandera y la esperanza que despierta.
Esta canción y su historia, y los sueños de gloria, nos llaman con alegres palabras.
Retumba cada vez más fuerte y va en aumento, es el trueno de la libertad, es la voz de Dios.

Mucho tiempo, mucho tiempo en el pasado, estuvimos bajo el cielo sometidas y temerosas.
Fuertes, fuertes, por fin decidimos en nuestra convicción adoptar una nueva visión.
La fuerza con su belleza, la vida con su deber, oye nuestra voz, la escucha y la obedece. 
Todo esto nos llama a despertar, abrimos los ojos al resplandor del nuevo día.

Compañeras, vosotras que os atrevisteis las primeras en la batalla, el esfuerzo y la aflicción.
Despreciadas, maldecidas, desde la nada en que se os colocó, alzasteis los ojos hacia un más pleno porvenir.
Por caminos fatigosos, a través de días de tristeza, el duro esfuerzo y el dolor sufrido por vuestra convicción.
Salve, salve a las vencedoras que merecéis portar la corona que se otorga a los valientes!

La vida, la lucha, ambas dos son una, el desprecio no os pudo ganar, por la confianza y audacia sobre la que os alzasteis, preparando con vuestro esfuerzo el surgimiento del presente.
La afirmación en la confianza, la risa como un desafío, sonreíd con esperanza, que seguro es el final. 
Marchad, marchad, muchas como una sola, hombro con hombro y amiga junto a amiga.




Paraules de Clara Campoamor al Congrés dels Diputats a favor del vot i dels drets de les dones:



“Señorías [...] no cometáis un error histórico que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar al dejar al margen de la República a la mujer, que representa una fuerza nueva, una fuerza joven; [...] que ha sufrido en muchos casos como vosotros mismos y que está anhelante, aplicándose a sí misma la frase de Humboldt, de que la única manera de madurarse para el ejercicio de la libertad y de hacerla accesible a todos es caminar dentro de ella.Cada uno habla en virtud de una experiencia y yo os hablo en nombre de la mía propia. Yo soy diputado por la provincia de Madrid; la he recorrido, no sólo en cumplimiento de mi deber, sino por cariño y muchas veces, siempre, he visto que a los actos públicos acudía una concurrencia femenina muy superior a la masculina y he visto en los ojos de esas mujeres la esperanza de redención, he visto el deseo de ayudar a la República, he visto la pasión y la emoción que ponen en sus ideales.

Señores, como ha dicho hace mucho tiempo Stuart Mill, la desgracia de la mujer es que no ha sido juzgada nunca por normas propias, tiene que ser siempre juzgada por normas varoniles [...]. Dejad que la mujer se manifieste como es, para conocerla y para juzgarla; respetad su derecho como ser humano.

La definición de feminista con la que el vulgo pretende malévolamente indicar algo extravagante indica la realización plena de la mujer en todas sus posibilidades, por lo que debiera llamarse humanismo.

Es un problema de pura ética reconocer a la mujer, ser humano, todos sus derechos, sólo aquel que no considere a la mujer un ser humano es capaz de afirmar que todos los derechos del hombre y del ciudadano no deben ser los mismos para la mujer que para el hombre.”




Matilde Landa, una lluitadora vençuda per l'Església franquista. 



En septiembre de 1939 ingresó en la prisión de Ventas, donde realizó la tarea de ayuda a las presas condenadas a muerte a través de la famosa ‘oficina de penadas’. Condenada a la pena máxima, consiguió que le fuera conmutada por la de treinta años de reclusión.

En 1940, fue trasladada a la prisión de Palma de Mallorca, una de las más terribles cárceles de mujeres de la posguerra española, caracterizada por la masificación y la pésima alimentación. 




Testimonio de Tomasa Cuevas sobre el penal de Mallorca:

“En Palma de Mallorca se ha pasado mucha hambre… Creo que en todos los penales, pero allí mucha […]. En Palma de Mallorca no hemos muerto todas como chinches, aunque han muerto algunas compañeras, porque daba la casualidad de que el clima era muy bueno, pero si llega a ser una zona fría con el hambre que hemos pasado, nos morimos todas”. “En aquella prisión la gente se moría de pie; estábamos formadas y de pronto se caía una y se había muerto”

Al igual que en Ventas, Landa se convirtió de inmediato en un referente moral básico para las presas, encabezando las modestas acciones de resistencia que se desarrollaban en el penal.

Su convicción de mujer consecuente determinó que las autoridades religiosas de la prisión se interesasen de manera muy especial por su conversión al catolicismo, la cual hubiera constituido una victoria propagandística notable para el régimen. Así, desde 1941 se inició una presión para que se bautizara.

El 26 de septiembre de 1942 se suicidó tirándose desde una galería de la prisión. La  tortura se prolongó más allá de la muerte pues la bautizaron en artículo mortis.









Aquest poema del xilè Eduardo Llanos és una mostra de la tortura a les dones, en aquest cas a una estudiant. Mètodes de tortura que van aprendre de la dictadura feixista espanyola, la mare pàtria i germana en qüestions de mort. Després va venir la monarquia constitucional que es va fotografiar molt somrient amb Pinochet i Videla.




Interrogatorio





















Sobre el somier eléctrico
La prisionera dio el ultimo alarido
Y su cuerpo desnudo de contrajo
Como potranca desollada en un salar

Se relajaron sus esfínteres
Y se cerraron sus parpados
Y le pareció sentir entre sus manos
Aquella muñeca rubia de la infancia
Recordó los rostros de unas amigas del liceo
Los encuentros furtivos con su novio
Después de las clases en la universidad

Ahora oyó los gritos de él
                          Esquirlas
              Que saltaban
A su oído
Desde la pieza contigua pero cada vez más lejana.
Vino un nuevo golpe eléctrico
Y el tropel de buenos recuerdos huyo en estampida.

Despertó con los malos olores
Y nebulosamente entrevió al verdugo
Abrochándose el marrueco
Y entregando su turno
Al relevo siguiente.




Ahir es complien 41 anys del cop d’estat a la República Argentina, una república que està fent els seus deures de veritat, justícia i reparació, mentre el Regne d’Espanya continua defensant la impunitat del feixisme espanyol.





Llegirem aquest poema de l’argentina Patricia Machado que va escriure mentalment el 1976 a la Unidad Penitenciaria 1 de San Martín (Córdoba) on va ser torturada.


Yo sé que cada día

Y sé que cada noche

Cuando compruebas que tu cielo

Sigue siendo pequeño y fraccionado

Sonríes porque triunfas.

Y sé también que a veces

Cuando los muros y los techos te golpean la cara

de pronto sientes frío.

Y pasan los fantasmas cadavéricos

y te vomitan en la cara.

Y tienes todos los gorriones

Y los amaneceres posteriores.

Aunque hoy el sol te duela

Aunque hoy el sol te duela.




El 2010 va ser detinguda Sandra Barrenetxea i mentre era traslladada a Madrid va ser torturada per membres de la Guardia Civil, les tortures van continuar durant la seva detenció. Aquest és el seu testimoni extret del diari Público.




“Se pusieron a amenazarme y me decían cosas para que recordara la anterior detención. Los dos de atrás empezaron a golpearme, empujarme, gritarme, insultarme... Yo no dije ni mi nombre y actuaban cada vez más violentamente. Empezaron a tocarme, a proferirme insultos sexistas... Me levantaron el niki y como me quitaron el sujetador, me quedé con los pechos al aire. Me bajaron los pantalones y las bragas hasta los tobillos, por la fuerza, hasta que me rompieron los pantalones. El de delante me abrió las piernas por la fuerza y mientras tanto el resto continuaba gritando, amenazando y propinándome golpes en la cabeza”

“Me hicieron la bolsa tumbada en la cama, dos me cogían de las piernas y de las manos y el otro me pegaba la bolsa a la cara, así unas tres veces –continúa su denuncia-. Me volvieron a amenazar con violarme. Me pusieron una pieza metálica en la mano y me decían que me la iban a meter por la vagina y por el ano. Golpes en la cabeza, posturas forzadas y ejercicios físicos (sentadillas hasta caerme, cuclillas...). De ahí a otra sala. Era de día pero ellos me decían que todavía era de noche. Allí empezaron a golpearme en la cabeza y empecé a decir algo: dónde trabajaba... Me echaban agua por la cabeza y en la cara para que no me durmiera”.




Cada dia es maltracten dones, cada dia tenim noves víctimes de la violència masclista, cada any són assassinades decenes de dones que viuen en silenci situacions de terror sense ajuda. Cada dia que som testimonis d’aquestes tortures i callem ens convertim en còmplices de tant horror.




Poema de Arjona Delia





















Tus palabras me hieren
y a mi cuerpo desangran,
como puñal que se clavan,
en mi mente y mi alma.

Como flechas de hierro
laceran a mi carne,
y me dejan sin fuerzas
dolorida y sin ganas.

Son falsas las caricias
que inventan tus manos,
me doblegan, me confunden,
y termino perdonando.

Necesito de la mano
y los brazos de amigos,
para salir del martirio,
del dolor y el castigo.





La llibertat és

el tirant d’ una samarreta que du l’altre,

és la tecla del portàtil que prem l’ altre,

és el mòbil de l’ altre.

Els ulls dels altres, el cor dels altres.



Potser hi ha algú que pensa

que llibertat és a la mà,

la mà que se li escapa

i a tu et crema la pell i l’ endemà.



Llibertat és una barca

que t’espera al port de mar

i és alçar-se i pronunciar-se,

poder escollir a qui estimar.



Llibertat és dir la teva,

romandre en aquesta gleva

on tu hi sents la llibertat.



Lliure és haver estat valenta

i denunciar la violència

que et prohibia fer un sol pas.















Rosa Maria Arrazola.





Des de Mèxic a totes les dones.


































Somos las nietas de las brujas que no pudieron quemar,
somos los colores de los lápices que no pudieron matar.
Somos las hijas de Juana, Rosa, Frida y las Mirabal,
somos zapatistas, montoneras, guerrilleras.
Somos madres, amigas, amantes, compañeras. 
Somos mujeres que luchan y se emponderan,
que no se reprimen y viven a su manera.
Luchamos siempre para vencer, caemos a veces
y de vuelta otra vez en pie.
Somos la fuerza que da la vida, 
somos pasión y alegría.
Somos sangre latinoamericana,
somos guerreras, somos hermanas,
somos las hijas de la Pachamama.
Somos las flores de la primavera
Somos tu hija, tu madre, tu abuela.
Tomamos las calles y las hacemos nuestras,
gritamos bien fuerte y agitamos banderas.
No te calles nunca mujer compañera,
conquista derechos y vuélvete eterna.



























Dibuixos de Castelao: dona, guerra civil i franquisme.













La placa de Cristhine Jones va tornar a la nostra concentració. Podeu veure totes les fotos aquí: http://enmemoria2013.tumblr.com/





















Vam recollir signatures de suport a la Querella Argentina, va ser tanta la solidaritat amb les nostres víctimes del franquisme i la transició que es van formar cues per poder signar per la veritat, la justícia i la reparació.







Gràcies companyes i companys!