Comencem la crònica d’aquest mes amb una denúncia i una esperança.
La denúncia
La Guàrdia Urbana de Barcelona, concretament un caporal que es trobava de servei a la plaça Sant Jaume, ens va fer treure les nostres pancartes del terra perquè no estava especificat en el nostre permís anual d’ocupació d’espai públic, que es va llegir amb moltíssima atenció. És el mateix permís que des de fa 9 anys ens ha permès posar les nostres pancartes sense cap incidència, ni comentari per part d’aquest cos. Sota l’amenaça de si no les recull vostè ho faré jo, ens hem vist obligats a retirar-les just quan un grup de manifestants pensionistes les estaven mirant. Això ha provocat la indignació i la incomprensió dels presents, que no entenien com podia passar això a Barcelona i que es lamentaven de la situació tan indecent que estem vivim d’involució de drets i llibertats. Els hi demanem disculpes, però igual que són minses les seves pensions també ho és la nostra economia per pagar sancions.
Al nostre permís consta la taula de recollida de signatures i l’aparell de só, però no les pancartes a terra perquè el funcionariat administratiu no ho va fer constar, imaginem que va entendre que no calia.
No és la primera vegada que tenim problemes amb alguns membres de la Guàrdia Urbana com la vegada que ens van fer treure la taula de recollida de signatures perquè no constava al permís, cosa que es va solucionar. O quan ens van prohibir posar-nos a la façana de l’ajuntament que ens dona ombra a l’estiu perquè en la comunicació a Mossos d’Esquadra posava davant del Palau de la Generalitat i entenia que l’ajuntament no era davant del Palau, això també ho vam rectificar. O també quan ens van dir que tenien ordres específiques de més adalt que ens prohibien concentrar-nos al costat de l'ajuntament. Hem de dir que abans de l’era Colau no ens van demanar mai res, aquest zel professional sobtat per part d’alguns agents resulta sospitós. Llàstima que la Guàrdia Urbana no actués amb la mateixa diligència quan els feixistes van pujar per la façana de l’ajuntament a arrencar pancartes.
Hem de dir que no és tot el cos el que té aquest comportament, altres companys d’aquest caporal s’han mostrat respectuosos i col·laboradors amb nosaltres, tal com ha de ser amb ciutadanes que compleixen amb la normativa, com és el nostre cas.
Així hem hagut de fer la nostra concentració sense les fotos, les banderes i les històries de les de les víctimes del franquisme i la transició.
L’esperança
S’ha apropat a la nostra taula de recollida de signatures contra els crims del franquisme i en suport a la coneguda com querella argentina un nen que estava fent una sortida amb un esplai de Barcelona. Ens ha demanat que si podia signar encara que fos menor d’edat, nosaltres l’hem dit que si tenia el seu DNI i ens ha dit que no ho portava. L’hem dit amb molta pena que no podia signar i s’ha quedat una mica trist, llavors ens ha mirat als ulls i ens ha fet saber que ell tenia desapareguts a la seva família, ho ha fet amb el respecte d’aquells que empatitzen amb el dolor dels quals s’estimen. La seva determinació i la seva conscienciació ens ha arribat al cor.
-->
Nosaltres portem una capseta amb petits articles reivindicatius de les víctimes del feixisme i l’hem fet escollir el que volgués. Ha agafat una xapa i ha dit: em quedo amb la republicana. Volem dir per aquells que acusen amb odi d’adoctrinament, que aquest nen ja venia adoctrinat de casa seva, segurament per una àvia o un avi, que trencant silencis ha volgut plantar la llavor de la memòria en una nova generació. Esperem que germini per donar solidaris fruits de veritat, justícia i reparació.
Ja hem parlat altres vegades de la doble vara de mesurar de l’estat espanyol i dels seus diferents governs quan parlen de víctimes. El bipartidisme s’ha alineat sempre amb polítiques d’oblit en nom de futurs, cada dia menys democràtics, quan es tracta de les víctimes del franquisme i la transició, ara també amb el suport incondicional de Ciudadanos. Tot en nom de la reconciliació, que només en el nostre cas ha tingut un peatge molt dur de pagar: la invisibilització durant quatre dècades de silencis. I encara més, dins d’aquestes víctimes, la doble vara de mesurar aplicada a la catalogació de les mateixes entre les víctimes dels primers anys de la dictadura, de la llarga postguerra i dels darrers anys de la dictadura, i com no, de les de la transició, les més desconegudes de totes.
Al primer grup el denominen popularment i manipuladorament víctimes de la Guerra Civil, quan ho són en realitat d’una dictadura sagnant, màquina genocida de la dissidència amb l’extermini del rojo, separatista y masón com a bandera. Amb la finalitat de eliminar tota oposició mitjançant el terror per crear una Espanya carpetovetònica pàtria gran del nacionalcatolicisme. En molts llocs no va existir la guerra i en altres va acabar el mateix 36. Per aquestes víctimes encara hi ha una certa tolerància per l’equiparació del que nomenen dos bàndols i la sentència: “tots van matar”, com a coartada dels crims dels colpistes. Amb una intenció de despolitització com si la defensa o l’enderrocament de la república els hi fos aliè. Sempre amb allò de les morts fruit de delacions per rancors personals. Víctimes que no són incòmodes perquè resten a les cunetes sense fer soroll i quan surten a la llum encara es poden fer alguna foto rendible políticament en nom del cristianisme i la humanitat, ja que al final fins els antifeixistes tenen dret a un enterrament digne. Igual passa amb aquelles víctimes que van restar a presó, van morir allà o van ser afusellades perquè com l’estat espanyol no ha anul·lat els seus consells de guerra, només considerant-los il·legítims, però no pas il·legals, pot donar peu a interpretar que van tenir una oportunitat de rebre justícia.
De les víctimes que van venir després, les més clandestines, els fugits, els resistents a les muntanyes i a les ciutats, considerades delinqüents perillosos, gent només amb l’ideal de la supervivència, considerades criminals i que eren fotografiades quan eren abatudes com peces de cacera no es parla. Tant aquestes com les persones que els ajudaven a resistir eren malfactors, però nosaltres no oblidem que eren resistència, opositors a la dictadura, lluitadores que no es resignaven a la derrota, antifeixistes molt sacrificats pels seus ideals.
I si parlem de les últimes víctimes del franquisme, aquestes ja són considerades directament terroristes. Quan el poble s’organitza des del món sindical, a les organitzacions polítiques clandestines, al món de les lluites veïnals, plantant cara a un franquisme, que lluny d’agonitzar es refermava en la persecució i la repressió, neixen grups armats contra la dictadura. Les víctimes d’aquests grups han estat les més silenciades, les més infamades, les més estigmatitzades fins i tot des del món antifranquista, aquells que abans s’alegraven de segons quins vols ara no gosarien fer-ho i potser no tan sols perquè podrien acabar a l’Audiència Nacional. Són els mateixos que no reconeixen que seguim tenint presos polítics. Algunes de les víctimes de finals del 60 i dels 70, que van continuar militant en sigles que van formar part de la transició del atado y bien atado, seguint les instruccions dels seus partits i sindicats, van oblidar la seva condició de víctima d’una dictadura i alguns fins i tot allò que van defensar per a construir, algunes inconscientment, un estat amnèsic legitimador de la monarquia que ens va imposar la dictadura. La bandera republicana al calaix de les causes perdudes i la bandera monàrquica al vent encara que amb l’àliga amagada darrere d’una corona.
Les víctimes de la transició són les més ignorades, traient dels advocats d’Atocha o les víctimes del 3 de març, la resta de noms es perden pel boirós camí a la suposada democràcia, un estat de gràcia on ja no existeixen els crims polítics, només assassinats i violacions sense cap cognom ideològic i inclús moltes vegades danys col·laterals sense cap responsable.
I tornem a la doble vara de mesurar quan es parla de terrorisme, el de bandes lluitant contra la dictadura i el d’estat en democràcia, sempre el més execrable perquè aquest ha de ser el garant de la llei i l’encarregat de vetllar pel compliment de la preservació dels drets humans, aquesta és la vara de la vergonya. Aquest doble raser quan es tracta de grups armats contra un estat il·legal fill d’un cop d’estat i de terrorisme d’estat o grups de la ultradreta al servei dels seus interessos, ja una vegada mort el dictador, que no pas el seu llegat, i convertits en forces paramilitars o parapolicials, és terrible. I encara més la gran diferència entre les seves víctimes, les primeres dalt de la piràmide de la consideració més enllà del seu historial de botxí repressor emblanquinat i les altres sense cap reconeixement i de vegades tractades com a elements subversius perillosos pel nou statu quo, el mateix d’abans amb diferent collar.
Carrero Blanco con Franco
És curiós que en el grup de víctimes respectades per l’estat no es faci cap distinció, que la utilització de la vara de mesurar sigui la mateixa per a torturadors com Melitón Manzanas o membres del govern de la dictadura feixista espanyola com Carrero Blanco i estiguin fins i tot més reconeguts que moltes de les víctimes anònimes i oblidades de diferents grups terroristes, que tristament també existeixen. El PP ha desemparat o insultat a certes víctimes poc atractives pel seu discurs polític pensant en rèdits electorals. Així Aznar va concedir una medalla póstuma a l’alumne de la Gestapo el sàdic policia Manzanas i una indemnització a la seva família, mentre es va dedicar a menysprear a l’expresidenta de l’associació de víctimes de l’11-M. Hi ha hagut víctimes de primera, subjectes polítics amb pes específic en les decisions del legislatiu sense que ningú les hagi votades, convertides en lobby de pressió al dictat del PP. A aquestes víctimes ningú les ha dit rancunioses, ni venjatives, ni que fan ús dels seus familiars morts per a obtenir subvencions, ningú les ha parlat de l’oblit necessari per tancar ferides, ningú les ha dit que han de renunciar a la justícia, que han de perdonar i passar full, ningú les ha parlat de reconciliació ni de pagar cap preu en nom d’aquesta. Ningú les retreu que no s’alegrin de la dissolució d’una banda terrorista, que vulguin que continui la dispersió dels seus presos, que es detinguin tots aquells que van matar i no han estat jutjats, que es resolguin totes les morts, es respecta que no vulguin signar cap pau, ni fer cap concessió, ningú les demana generositat per respecte al seu dolor. Les víctimes del franquisme i la transició sempre han d’anar pel davant amb la justificació del no volem venjança, ni tenim rancor, només volem justícia, i encara així ens diuen sempre que estem ancorats al passat i que som un element negatiu que hipoteca el futur democràtic perquè sembrem l’odi i el trencament social. Tenim víctimes recents com Cipriano Martos, Puig Antich, les del 27 de setembre, Germán Rodríguez, Guillem Agulló, més recents que Melitón Manzanas o Carrero Blanco. De quin passat ens parlen?
Penseu llavors quin dolor i quina indefensió poden sentir les víctimes vives del franquisme i els familiars de les mortes pel greuge comparatiu, veient la compassió i l’empatia de tothom vers unes i d’altres demanant reconeixement entre la indiferència i la vexació. Moltes de les nostres víctimes amb els responsables i els perpetradors vius i lliures, com Martín Villa o Billy el Niño, que mai han trepitjat una presó, ni un jutjat, més que per a ser tornats a amnistiar en un estat d’impunitat amb lleis de punt final com la llei d’Amnistia, que va garantir la injustícia, va ocultar la veritat i va tancar la porta a la reparació. Si els familiars de les víctimes del terrorisme acceptades per l’estat també són considerades víctimes i necessiten suport, les nostres també, volem la mateixa consideració.
Les xifres són tossudes i la realitat també, centenars de víctimes reparades per l’estat i per la societat sencera, centenars de milers de víctimes esperant el mateix, víctimes d’un estat espanyol en forma de dictadura del que és responsable subsidiari l’estat espanyol de la nostra paupèrrima democràcia, a més de les mortes i torturades després del 1975. La nostra reflexió és avalada i contrastada per la veritat de les dades fredes històriques i també per les veritats particulars de les víctimes del franquisme i la transició, i no és altra que la doble vara de mesurar és un cop de pal sostingut en el temps per a totes nosaltres, 40 anys d’oprobi.
A tots se’ns hauria de trencar el cor quan veiem octogenaris que han crescut sense els seus pares assassinats pel franquisme insultats pel govern, partits d’ultradreta o per la gent del carrer. O adults traumatitzats perquè desconeixen les seves mares biològiques per haver estat robats o progenitors que no han deixat de buscar els seus fills encara avui. I la llista de grups de víctimes de la dictadura i la transició seria molt llarga, víctimes de crims de lesa humanitat que només han prescrit per l’estat espanyol, exemple d’involució de drets democràtics.
I el que vulgui fer una lectura esbiaixada de què menystenim les víctimes de terrorisme, s’equivoca, només volem ser també víctimes de primera, no sense cap rang, perquè l’estat mai pot ser perpetrador del terror i mai sense cap responsabilitat. És més, denunciem la situació de desinformació que pateixen certes víctimes com les dels atemptats de la Rambla o el calvari que van viure les víctimes d’Hipercor abandonades per un estat negligent, víctimes de segona. I en aquest punt volem recordar quan fa uns anys Roberto Manrique, que va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, es va apropar a la nostra taula mentre recollíem signatures per a la querella argentina i ens va donar ànims i suport. Les societats dignes es construeixen en el respecte escrupolós als drets humans i teixint xarxes de solidaritat per la pau sense oblit, ni perdons, amb justícia i valors democràtics, sense preus, ni taxes en nom de cap reconciliació. La convivència i l’harmonia no tenen més preu que la veritat, la justícia i la reparació, no es poden imposar per decret sinó amb diàleg i es construeixen guarint les ferides abans de cosir-les amb l’agulla dels interessos polítics i el fil de la res exemplar transició.
Víctimes entre les víctimes
És molt curiós que sent la paraula víctima un substantiu femení, les persones d’aquest gènere encerclades en el seu significat siguin tan invisibles. Persones, femení i plural. Si anem al diccionari, ens trobem tres definicions per al mot víctima.
La primera parla de la persona que consagrada a la divinitat és morta en sacrifici. Aquesta és la dona sota el franquisme, l’esclava del mascle, del pare, del marit, del fill, del germà, la que renuncia per decret, per imposició, encara sense ser conscient, fins i tot gustosament després de passar per les misògines mans de l’Església catòlica. La que falange va convertir en un úter reproductor i una sirventa, més enllà de la seva classe social, una propagadora més, una col·laboracionista en l’extermini dels seus drets, algunes venerades però mudes o colpejades, com una imatge màrtir a un altar. Mortes en la seva condició de dona. Totalment sacrificades per l’èxit del patriarcat nacionalcatòlic de la una, grande y libre.
La segona definició parla de la persona que sofreix algun dany, especialment la mort, a causa d’una violència. Com a exemple posa les víctimes d’una guerra o les pobres dones víctimes del seu marit, tal com sona. Aquí parlaríem de tantes i tantes dones oblidades totalment, les dones de la República després del cop d’estat feixista. Aquell aixecament contra la legalitat republicana que es va convertir en una guerra i una dictadura on les roges només eren un element a eliminar o a sotmetre a força de tortures i vexacions. Només eren cossos a disposició de l’espectacle franquista dels quals gaudir sense restriccions. Des del ricí i els talls de cabells a la plaça pública a les violacions en grup en mans dels falangistes de torn. Les dones afusellades, les passejades, les torturades a les presons. També les dones fugides, les dones a la clandestinitat, les exiliades, les que van continuar lluitant fins i tot contra el masclisme dels seus companys de viatge cap a la llibertat. Però també són les dones al llarg de la història les que denomina el diccionari pobres dones víctimes dels seus marits, dels seus companys, són les dones que sota qualsevol situació política pateixen més enllà de la discriminació institucional, laboral i social, el maltracte en l’àmbit privat, el mal nomenat domèstic. Són dones de tota condició, amb un tret comú, són invisibles fins que de sobte apareixen mortes, assassinades o una sala d’urgències entre la vida i la mort. Víctimes vexades, coaccionades, menyspreades, silencioses i silenciades, números d’una estadística menor dins un sistema capitalista patriarcal que vol una dona consumidora complaent i alhora un bé de consum.
La tercera parla de la persona que sacrifica voluntàriament el seu benestar per afavorir a algú. Aquesta és la dona que ho va perdre tot quan van matar el somni republicà, les militants, les dones valentes i treballadores de la rereguarda, les vídues, les que ploraven els seus fills, les que van continuar vives apretant les dents i mosegant-se la llengua, empassant-se la ràbia i aixecant amb el seu coratge les runes de tantes vides trencades, posant pa a taula i fent créixer flors en el desert del franquisme, amb la il·lusió de la prosperitat i la llibertat per a les seves filles i fills. Però també són les dones d’abans i de després, és la generositat i la solidaritat que troba la felicitat en millorar el seu entorn des de la paraula i el compromís construint ponts i teixint xarxa, però no des dels valors obscurs catòlics del sacrifici sinó des de l’alegria de les lluites compartides per a construir un món d’igualtat de drets.
I en aquest dia que han sortit les i els pensionistes a exigir una pensió digna recordar que les dones, que ja en actiu cobren una mitjana d'un 30 per cent menys en el seu salari en comparació amb els homes, reben les jubilacions més minses, sense parlar de les vídues que perceben una quantitat que no arriba a la subsistència com la majoria de dones pensionistes. I tenir molt present que amb aquestes pensions han estat un matalàs miraculós per a les seves famílies en temps de crisi i continuen sent un actiu de suport social amb la seva feina de cuidadores i les seves petites retribucions després de tota una vida de contribució. Tot plegat una gran vergonya en un pais d'espoliadors de drets i llibertats.
El torturador franquista condecorat per Aznar
La polémica medalla al Mérito Civil concedida al policía Manzanas viene a cerrar el círculo imposible de la biografía honorífica de este siniestro personaje. Porque su terrible eficacia policial está acreditada por un total de 50 felicitaciones públicas, otorgadas por el régimen franquista junto con otra singular condecoración: la Cruz del Mérito Policial, con distintivo rojo que la dictadura le concedió en 1964. Para entonces Melitón Manzanas dirigía la represión en Euskadi como jefe de la Brigada Político Social de San Sebastián.
Había iniciado su carrera en el Cuerpo General de Policía de Irún, en 1938, donde instaló uno de sus temidos centros de interrogatorios y desde donde colaboraría, activamente, con los nazis durante los años de la Segunda Guerra Mundial. Manzanas simultaneaba su trabajo policial con negocios poco claros que le supusieron la apertura de un expediente disciplinario. Dicho expediente se cerró, oportunamente, a raíz de su ascenso y traslado a San Sebastián, donde sería el brazo derecho del gobernador civil Valencia Ramón. Los policías Félix Ábalos, Antonio Murga, Eloy Palomo, Jesús Ortega, Pérez Abril y Sierra Gabalzón formaban su equipo, se encargaban de interrogar a los detenidos antes de que pasaran por las manos de Manzanas. Una vez terminado el trabajo los policías frecuentaban, junto a su jefe, el Bar Regio de San Sebastián. Enfundado en su gabardina blanca, calada una boina negra que enmarcaba su cara redonda, Manzanas chiquiteaba también en algunos bares de la parte Vieja: 'Alardeaba, en voz alta, de las redadas y hazañas que llevaba a cabo y algunos nos pudimos poner a salvo escuchando de su propia boca los planes que preparaba' asegura un veterano militante comunista que prefiere mantener, aún hoy, su anonimato. (...)
Víctimes entre les víctimes
És molt curiós que sent la paraula víctima un substantiu femení, les persones d’aquest gènere encerclades en el seu significat siguin tan invisibles. Persones, femení i plural. Si anem al diccionari, ens trobem tres definicions per al mot víctima.
La primera parla de la persona que consagrada a la divinitat és morta en sacrifici. Aquesta és la dona sota el franquisme, l’esclava del mascle, del pare, del marit, del fill, del germà, la que renuncia per decret, per imposició, encara sense ser conscient, fins i tot gustosament després de passar per les misògines mans de l’Església catòlica. La que falange va convertir en un úter reproductor i una sirventa, més enllà de la seva classe social, una propagadora més, una col·laboracionista en l’extermini dels seus drets, algunes venerades però mudes o colpejades, com una imatge màrtir a un altar. Mortes en la seva condició de dona. Totalment sacrificades per l’èxit del patriarcat nacionalcatòlic de la una, grande y libre.
La segona definició parla de la persona que sofreix algun dany, especialment la mort, a causa d’una violència. Com a exemple posa les víctimes d’una guerra o les pobres dones víctimes del seu marit, tal com sona. Aquí parlaríem de tantes i tantes dones oblidades totalment, les dones de la República després del cop d’estat feixista. Aquell aixecament contra la legalitat republicana que es va convertir en una guerra i una dictadura on les roges només eren un element a eliminar o a sotmetre a força de tortures i vexacions. Només eren cossos a disposició de l’espectacle franquista dels quals gaudir sense restriccions. Des del ricí i els talls de cabells a la plaça pública a les violacions en grup en mans dels falangistes de torn. Les dones afusellades, les passejades, les torturades a les presons. També les dones fugides, les dones a la clandestinitat, les exiliades, les que van continuar lluitant fins i tot contra el masclisme dels seus companys de viatge cap a la llibertat. Però també són les dones al llarg de la història les que denomina el diccionari pobres dones víctimes dels seus marits, dels seus companys, són les dones que sota qualsevol situació política pateixen més enllà de la discriminació institucional, laboral i social, el maltracte en l’àmbit privat, el mal nomenat domèstic. Són dones de tota condició, amb un tret comú, són invisibles fins que de sobte apareixen mortes, assassinades o una sala d’urgències entre la vida i la mort. Víctimes vexades, coaccionades, menyspreades, silencioses i silenciades, números d’una estadística menor dins un sistema capitalista patriarcal que vol una dona consumidora complaent i alhora un bé de consum.
Concha Tristán i María Jesús Dasca condemnades a mort el 1975
La tercera parla de la persona que sacrifica voluntàriament el seu benestar per afavorir a algú. Aquesta és la dona que ho va perdre tot quan van matar el somni republicà, les militants, les dones valentes i treballadores de la rereguarda, les vídues, les que ploraven els seus fills, les que van continuar vives apretant les dents i mosegant-se la llengua, empassant-se la ràbia i aixecant amb el seu coratge les runes de tantes vides trencades, posant pa a taula i fent créixer flors en el desert del franquisme, amb la il·lusió de la prosperitat i la llibertat per a les seves filles i fills. Però també són les dones d’abans i de després, és la generositat i la solidaritat que troba la felicitat en millorar el seu entorn des de la paraula i el compromís construint ponts i teixint xarxa, però no des dels valors obscurs catòlics del sacrifici sinó des de l’alegria de les lluites compartides per a construir un món d’igualtat de drets.
Fons Victor Horn
I en aquest dia que han sortit les i els pensionistes a exigir una pensió digna recordar que les dones, que ja en actiu cobren una mitjana d'un 30 per cent menys en el seu salari en comparació amb els homes, reben les jubilacions més minses, sense parlar de les vídues que perceben una quantitat que no arriba a la subsistència com la majoria de dones pensionistes. I tenir molt present que amb aquestes pensions han estat un matalàs miraculós per a les seves famílies en temps de crisi i continuen sent un actiu de suport social amb la seva feina de cuidadores i les seves petites retribucions després de tota una vida de contribució. Tot plegat una gran vergonya en un pais d'espoliadors de drets i llibertats.
El torturador franquista condecorat per Aznar
La polémica medalla al Mérito Civil concedida al policía Manzanas viene a cerrar el círculo imposible de la biografía honorífica de este siniestro personaje. Porque su terrible eficacia policial está acreditada por un total de 50 felicitaciones públicas, otorgadas por el régimen franquista junto con otra singular condecoración: la Cruz del Mérito Policial, con distintivo rojo que la dictadura le concedió en 1964. Para entonces Melitón Manzanas dirigía la represión en Euskadi como jefe de la Brigada Político Social de San Sebastián.
Había iniciado su carrera en el Cuerpo General de Policía de Irún, en 1938, donde instaló uno de sus temidos centros de interrogatorios y desde donde colaboraría, activamente, con los nazis durante los años de la Segunda Guerra Mundial. Manzanas simultaneaba su trabajo policial con negocios poco claros que le supusieron la apertura de un expediente disciplinario. Dicho expediente se cerró, oportunamente, a raíz de su ascenso y traslado a San Sebastián, donde sería el brazo derecho del gobernador civil Valencia Ramón. Los policías Félix Ábalos, Antonio Murga, Eloy Palomo, Jesús Ortega, Pérez Abril y Sierra Gabalzón formaban su equipo, se encargaban de interrogar a los detenidos antes de que pasaran por las manos de Manzanas. Una vez terminado el trabajo los policías frecuentaban, junto a su jefe, el Bar Regio de San Sebastián. Enfundado en su gabardina blanca, calada una boina negra que enmarcaba su cara redonda, Manzanas chiquiteaba también en algunos bares de la parte Vieja: 'Alardeaba, en voz alta, de las redadas y hazañas que llevaba a cabo y algunos nos pudimos poner a salvo escuchando de su propia boca los planes que preparaba' asegura un veterano militante comunista que prefiere mantener, aún hoy, su anonimato. (...)
En la caída del PCE, a principios de 1960, José Luis López de Lacalle, periodista asesinado por ETA, dio con sus huesos en la cárcel de Martutene. Antes había pasado por la checa de Manzanas. Quienes le pudieron visitar después comprobaron que tenía los pies en carne viva, que le había interrogado aplicándole cigarrillos, descargas eléctricas... Xavier Apaolaza, militante del PNV no olvidará jamás los tres días que pasó soportando las torturas que le aplicaba Manzanas: 'Fue muy duro lo que nos hicieron en aquella comisaría de San Sebastián. Nos golpearon brutalmente y luego Manzanas me colocó un bolígrafo entre los dedos de una mano y comenzó a apretarme las uñas haciendo girar el bolígrafo... Sentí un dolor insoportable'...
Un Parlamento de Cantabria abarrotado y emocionado homenajeó este jueves a las víctimas del caso Almería y a sus familias, para honrar a Juan Mañas, Luis Cobo y Luis Montero, en el 37º aniversario del crimen.
Francisco Mañas ha manifestado: “No entendemos el silencio que siempre ha mantenido el Estado” y ha reclamado al Estado español que “reconozca” lo que ha calificado de “asesinato”, pues “los criminales sabían muy bien lo que querían hacer”. “Las familias siempre nos hemos sentido abandonadas por la Administración”, ha destacado Mañas, que ha recordado que sin embargo esa Administración “nunca abandonó a los asesinos”.
La presidenta del Parlamento de Cantabria, Dolores Gorostiaga, insta al Gobierno español a reparar a las víctimas del terrorismo de Estado. “El Parlamento de Cantabria insta al Gobierno de España a iniciar los cambios legislativos necesarios y oportunos para que todas las víctimas del terrorismo, incluyendo las víctimas de la violencia policial, grupos de ultraderecha y grupos parapoliciales, sean reparadas y reciban la consideración y protección que corresponde a su condición de víctimas de actos de terrorismo o violencia política”, ha declarado Gorostiaga. (...)
Visiblemente emocionado, el presidente del Gobierno de Cantabria, Miguel Ángel Revilla, ha calificado de “desalmados” a los 11 guardias civiles responsables de los hechos, ha tildado al teniente coronel Castillo Quero de “canalla, prepotente y soberbio hasta más no poder”, ha insistido en “la canallada que supuso el tapar” los hechos y ha ido más allá que la declaración institucional, asegurando que los 11 responsables de los hechos “no eran guardias civiles descontrolados”, pues “un teniente coronel no es un guardia civil descontrolado”. Por otro lado, ha destacado que la declaración institucional ha sido firmada por todos, los 35, parlamentarios autonómicos. “Salvo el PRC, todos los demás (PP, PSOE, Podemos y Ciudadanos) tienen representación en el Parlamento de España”, ha dicho. “Si aquí mantenemos esta posición, ¿tan difícil será que sus hermanos en Madrid aprueben por unanimidad una resolución instando al Gobierno español a considerar a las víctimas del caso Almería y de otros casos como víctimas del terrorismo?”, se ha preguntado. “Se puede y se debe hacer, lo veo hasta fácil”, ha añadido.
Llegir article sencer: Un parlamento de Cantabria abarrotado y emocionado homenajea a las víctimas del caso Almería.
PP, PSOE y Ciudadanos tumban la reforma de la Ley de Amnistía que pretendía juzgar los crímenes franquistas.
La propuesta planteada consistía en añadir un nuevo párrafo al artículo 9 de la Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía, con el siguiente redactado: "Las disposiciones contenidas en esta Ley no impedirán que los Juzgados y Tribunales investiguen, enjuicien e impongan las penas correspondientes a las personas responsables de haber cometido delito de genocidio, lesa humanidad, delitos de guerra y otras graves violaciones de derechos humanos".
La portavoz de EH Bildu, ha llegado a asegurar que la argumentación del partido liderado por Pedro Sánchez para no respaldar la admisión a trámite de la proposición de ley "es echar más tierra sobre las fosas" de las víctimas de la dictadura.
La diputada de Unidos-Podemos ha recordado el artículo 10 de la Constitución que dice que las leyes se deben interpretar en función de los tratados internacionales, para argumentar que también la Ley de Amnistía se debería adaptar a la investigación de los delitos de lesa humanidad contra los que España ha suscrito diversos tratados. (...)
El diputado socialista Gregorio Cámara ha hecho mención a unas palabras del poeta Marcos Ana a favor de la reconciliación nacional. Y ha querido dejar claro que la de amnistía "no fue una ley de punto final, como quieren hacernos creer quienes quieren tergiversar la historia", sino "el fruto perseguido por unas cortes democráticas".
A su juicio, la iniciativa presentada por el resto de grupos de izquierda haría que quedara "por completo desarticulada una ley que fue uno de los pilares del pacto de la Transición". También se ha preguntado a quién se podría juzgar con la modificación de la normativa, y ha asegurado que ésta no sería legítima "porque implicaría la aplicación retroactiva de leyes penales", algo imposible en el marco jurídico actual. "Se vería afectada la seguridad jurídica", concluía para justificar su rechazo.
Llegir article sencer: PP, PSOE y Ciudadanos tumban la reforma de la Ley de Amnistía que pretendía juzgar los crímenes franquistas.
El torturador franquista "Billy el Niño" encara cobra una pensió pels seus "mèrits policials"
L’Associació per a la recuperació de la memòria històrica (ARMH) ha denunciat que el comissari franquista investigat per tortures José Antonio González Pacheco —conegut com a ‘Billy el niño’— cobra una pensió especial per una condecoració que li van atorgar fa més de quaranta anys pels seus ‘mèrits policials’.
La informació surt d’una resposta del ministeri de l’Interior espanyol a la mateixa associació, on confirma que va ser el ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, qui va condecorar-lo amb una medalla de plata el juliol de 1977, dos dies abans de la celebració de les primeres eleccions després de la dictadura franquista. Des d’aquell moment, el seu sou es va incrementar un 15%. (...)
Per això, des de l’ARMH sol·licitaran al govern espanyol la retirada d’aquesta pensió especial per considerar que no es pot reconèixer el mèrit d’una persona que va ‘cometre incomptables delictes contra les llibertats com a membres de la policia política’.
La justícia argentina va reclamar-lo per intentar-lo jutjar allà per tortures. El 2013 va anar a declarar a l’Audiència espanyola, que es va oposar a la seva extradició.
Llegir article sencer: El torturador franquista "Billy el Niño" encara cobra una pensió pels seus "mèrits policials".
L'estat sí que paga la recuperació dels caiguts de la División Azul a Rússia
Un dels efectes del 155 ha estat l’aturada de l’exhumació de cossos de les fosses comunes a Catalunya. De fet, Madrid no demostra tenir cap interès ni a fer-ho a Catalunya ni enlloc de l’Estat. En canvi, sí que ha esmerçat recursos i sistemes per repatriar els cossos dels integrants de la División Azul, la unitat creada per Francisco Franco per lluitar amb els nazis contra la Unió Soviètica. En canvi, no hi ha notícia dels lluitadors antifeixistes.
Segons ha informat el mateix ministeri de Defensa espanyol a l’hiperactiu senador de EH Bildu, Jon Iñarritu, l’Estat ha gastat 32.010 euros per repatriar 29 cossos que defineixen com “soldats espanyols caiguts a la II Guerra Mundial que reposen en cementiris en sòl rus”. En la resposta al senador, Defensa admet que ha disposat recursos per a “la realització de tràmits de trasllat per via aéria, la recepció de les restes a l’aeroport Adolfo Suárez-Barajas i el seu posterior lliurament a familiars”.
Llegir article sencer: L'estat sí que paga la recuperació dels caiguts de la División azul a Rússia
El govern espanyol mantindrà el ducat de Franco i remarca que és "simplement honorífic"
El ministre de Justícia, Rafael Català, ha assenyalat que el govern espanyol mantindrà el ducat de Franco mentre no es modifiqui qualsevol tipus de llei referent als títols nobiliaris concedits i ha remarcat que, en qualsevol cas, es tracta d'un títol que no genera cap condició singular ni privilegi sinó que és "honorífic", com qualsevol títol nobiliari. Català ha respost d'aquesta manera a una pregunta del grup socialista durant la sessió de control al govern espanyol al Senat sobre si li semblava adequat a l'executiu mantenir el ducat de Franco. El ministre ha respost que el que li sembla adequat és "complir amb la llei".
El responsable de Justícia ha recordat que aquest títol va ser concedit l'any 1975 per rei Joan Carles I i ha retret els socialistes que no hagin fet mai cap plantejament de retirada de títols nobiliaris a través de la Llei de Memòria Històrica. Català ha afegit que els socialistes quan han governat no han iniciat cap procediment en aquest sentit com ni tampoc sobre el Valle de los Caídos, "que tant reclamen ara".
Font: elMón
El congreso español rechaza desclasificar la documentación sobre los sanfermines del 78
La Comisión de Interior del Congreso español ha rechazado, con los votos del PP, PSOE y Ciudadanos, la propuesta que había sido presentada por distintos grupos políticos a fin de ratificar la Declaración aprobada el pasado 18 de enero por el Parlamento de Nafarroa en la que se reclamaba la desclasificación de toda la documentación obrante en el Ministerio español de Interior relativa a los sucesos de sanfermines de 1978.
En la rueda de prensa realizada por Sanfermines 78: gogoan!, Fermín Rodríguez, hermano Germán Rodríguez, joven muerto por la Policía en aquellos sucesos, ha hecho referencia a que nunca en estos cuarenta años ha recibido su familia de las instituciones estatales (Gobierno español, Ministerio español de Interior) «ningún tipo de atención, consideración ni solicitud de perdón» y que ya es hora, después de cuarenta años, «de dar pasos firmes a fin de conseguir Verdad, Justicia y Reparación y fin de la impunidad para con este crimen».
Llegir article sencer: El congreso español rechaza desclasificar la documentación sobre los sanfermines del 78
Un juzgado de Ciudad Real obliga al Ayuntamiento de Herencia a reponer dos placas franquistas
La retirada de las placas se produjo, además, pocos días después de que los familiares de los 76 nombres que aparecen inscritos en ellas acordasen cambiar la frase 'Caídos por Dios, España y su revolución nacional sindicalista' para no incumplir la Ley de la Memoria Histórica.
Las familias sustituyeron esa frase por otras de "concordia", en concreto 'Amarás al prójimo como a ti mismo' y 'Perdonad y seréis perdonados', pese a lo cual el Ayuntamiento consideró, en base a los servicios jurídicos, que eran las propias placas, no solamente su leyenda, las que incumplían la ley y acordó retirarlas.
La sentencia del Juzgado de lo Contencioso-Administrativo 1 de Ciudad Real reconoce ahora que el acuerdo de retirar las placas es ajustado a derecho, porque se incumplía la Ley de Memoria Histórica, pero obliga al Ayuntamiento a reponerlas suprimiendo, además, las dos frases que se inscribieron en 2016 sustituyendo a las antiguas.
Llegir article sencer: Un juzgado de Ciudad Real obliga al Ayuntamiento de Herencia a reponer dos placas franquistas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada