dijous, 2 d’agost de 2018

NORANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ESCLAFEM EL FEIXISME.



I el poble va defensar amb la seva vida la legal i legítima república contra el colpisme feixista, mentre es somiaven revolucions de cultura, prosperitat, progrés, solidaritat, d'igualtat, de terra i pa. Anarquistes, comunistes, poumistes, republicanes, independentistes, socialistes combatents contra el feixisme, d'aquí i d'arreu del món. No us oblidem!



Portem molts juliols de resistència i lluita per la veritat, la justícia i la reparació, i són molts més els que han passat per les dignes memòries de totes aquelles persones que no es van resignar ni a la derrota, ni al lligat i ben lligat, ni a l’oblit imposat pels interessos d’aquells que han crescut dins del miserable cercle viciós de la transició.


El juliol de 1936 el poble va sortir al carrer demanant armes per defensar la República. El poder polític republicà va tenir més por de la gent que estava disposada a defensar les seves institucions amb el seu cos, que de l’amenaça colpista. Aquesta vegada no va ser una asonada més sinó el preludi de 3 anys de guerra, dictadura i repressió ferotge, que va acabar i continuar amb més terror i més dictadura, quatre eternes dècades. Però el més greu, un llast pel futur, va ser el franquisme sociològic que va emparar la transició, la impunitat que l’ha acompanyat, el sentiment arcaic de pertinença a un imperi espanyol versió falangista. Tot sota la mateixa bandera que només va substituir l’ocellot per un altre però coronat. Un revisionisme devastador de la veritat que va culpabilitzar la República de tots els mals, justificant el seu enderrocament per la força de les armes, fins i tot qüestionant la seva legalitat democràtica. Això ha fet possible sota els mateixos arguments de la por als rojos i separatistes de caure en el més profund i fosc pou d’un estat vulnerador de drets, que trepitja llibertats i raons sota diferents sigles, guardaespatlles d’una constitució monàrquica interpretada i modificada al dictat dels interessos dels seus amos. Un dèficit democràtic que es fa palès tant al poder legislatiu, amb lleis com la famosa mordassa, com al judicial, amb sentències i actituds prepotents i reaccionàries. Mentre la més intransigent, masclista i discriminadora església catòlica espanyola oficia misses als assassins colpistes.


Sorprenentment aquest juliol surt de sobte la República a debat a l’estat espanyol, després de les filtracions des dels mitjans reaccionaris de la dreta de les cintes de l’amant testaferro del campechano. Unes cintes que mostren la corrupció reial i que esquitxen greument la institució. Els poders fàctics que el 2014 van provocar la destitució de l’emèrit potser són els mateixos que ara ens preparen per a la fi de la monarquia des de la dreta. Tot molt oportú en un moment molt sensible en què necessiten un canvi de decorat però sense acomiadar ni als actors, ni els guionistes, ni els productors dels lamentables espectacles que patim. Un equip de restauradors màgics que es treuen del barret transicions a dojo per garantir la perpetuació del model espanyol d’impunitat. Una república que continuaria tenint en els seus fonaments la larva de l’odi feixista. Un nou relleu d’aquella Espanya agre i colonitzadora creu en mà de les ara repúbliques independents dels territoris on no es posava el sol. Tot això perquè potser temen i nosaltres hauríem de ser conscients del poder que ens dona que la por canviï de bàndol. Tenim el deure de fer república però des dels valors republicans per trencar definitivament amb el Règim.




Per altra banda quan venen mal dades o quan volen posar-se la medalla dels drets humans aquells que es diuen d’esquerres treuen l’electoralisme de la Memòria. Anuncis estel·lars en prime time que hem de suposar benintencionats, però de futurs incerts. Mesures com treure el dictador assassí Franco del seu macabre mausoleu, però no a José Antonio, perquè es veu que no va al pack d’exhumació del govern Sánchez. I mentrestant es deixa que molts més d’uns centenars de franquistes es passin per les seves salutacions feixistes la Llei de la Memòria. Sota el lema el Valle no se toca i abraçats a la bandera franquista es van concentrar amb total impunitat a Paracuellos. La resposta de la Guàrdia Civil va ser demanar-los amb amabilitat cantar més baixet el Cara al sol. Una aberració de pedra picada a força de sang, suor i llàgrimes antifeixistes, que ens ha costat els darrers anys més de dos milions d’euros sense comptar les subvencions a la Fundación Francisco Franco.


Totes les iniciatives que s’estan posant sobre la taula tant a l’estat espanyol com al Parlament de Catalunya, no hem d’oblidar que no són fruit de la voluntat i gràcia dels governs de torn, sinó que són filles de la ferma lluita d’associacions de defensa dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició, de les famílies, de les republicanes i republicans, de les i els antifeixistes, que saben que no hi ha futur en llibertat si no netegem el franquisme dels espais públics i de les institucions. Que no hi haurà democràcia sense buidar les cunetes i certificar els crims de lesa humanitat comesos. I aquestes associacions i aquestes persones tenen noms, noms i cognoms, i és de justícia que en aquesta concentració fem un homenatge al nostre company Josep Cruanyes, que des de la seva discreta i enorme tasca va fer possible l’anul·lació dels judicis del franquisme a Catalunya i que ha treballat incansablement per la supressió del franquisme dels nostres carrers.



La lloable lluita dels defensors de la República imposta pel cop d’estat armat del 17 de juliol de 1936, continua sent la nostra lluita, no només per totes les antifeixistes d’arreu del món, que van patir mort i tot tipus de repressió plantant cara al pitjor monstre que ha vist la humanitat, sinó per les seves idees. El feixisme al servei del capitalisme més salvatge és una bèstia que encara hem de combatre recollint el testimoni de totes aquelles valentes persones, una fera que té moltes cares com el racisme, el masclisme, la pèrdua de drets i llibertats, la censura política i social, el règim policial, la fusió de poders, les morts a les fronteres, l’esclavatge… La lluita ha estat molt llarga i l’hem de continuar per les repúbliques dels drets humans i la solidaritat.


Ara que es parla tant del relat, o sigui, d’allò de tota la vida de què la història l’escriuen els vencedors, el poder i els seus interessos, nosaltres no hem d’oblidar quines són totes aquelles persones anónimes, que com petits Davids van guanyant petites victòries als Goliats de la terra. I si els coneixem, hem de repetir els seus noms i els hem d’escriure. I encara que només una minoria els recordi ens permetrà mantenir vives tantes vides de compromís i integritat, com llums en la foscor del camí que encara hem de recórrer. Perquè encara continua sent juliol i com llavors demanem la paraula armada per esclafar el feixisme.




Vam recuperar poemes per temps de guerra


Himne de l’Exèrcit Popular de Pere Quart

Un dia tràgic la gent més innoble
d’aquesta terra en desfeia la pau.
Els vils feixistes dreçats contra el poble
volien fer-lo per sempre un esclau.
Vingué la guerra ferotge i sense treva,
al nord, al centre, al sud i al llevant.
I arreu d’Espanya s’aixecà la gran lleva
dels voluntaris que lluiten cantant.
    Endavant!

Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abisme,
al criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.
Endavant!

Però nosaltres a més de la glòria
volem la força que ens dóna la unitat.
per la total i immediata victòria,
com un sol home marxem al combat.
Passa la tropa i el poble l’aclama,
rengles de ferro, fusells rutilants.
L‘esguard enlaire dessota la flama
de la bandera que ens fa tots germans.
    Endavant!

Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abisme
al criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.
--> 
Endavant!


No passareu d’ Apel·les Mestres
 No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
--> 
no passareu.




Quin fred al cor, camarada de Pere Quart

Quin fred, reïra de bet!,
quan bufa l'airet de la matinada,
tallant com un ganivet de fulla
esmolada.

Doncs encara fa més fred
al parapet d'avançada!

Quin fred en nit estelada
amb el cel cruel i net, quan hi ha glaçada
i cap llit no és prou estret ni té prou
flassada.

Quin fred al sòl, la paret
d'oficina esbalandrada,
sense foc ni cigarret,
on hom treballa amb calfred
fins a la vesprada,
fins a la vesprada.

Camarada,
si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet d'avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
--> 
quin fred al cor, camarada!




Canción de combate

Pasaron las alas negras.
Otro objetivo encontraron:
ésta es la Biblioteca,
donde salen hombres sabios,
y allí dejan caer sus bombas
las alas negras del fascio.
Ya no hay biblioteca.
Las alas negras pasaron.
Está convertida en ruinas;
donde se hacían los sabios,
la casa de hombres ilustres,
el fascismo la ha destrozado.

--> 
Anónimo


Peleamos, peleamos de Pedro Garfias

Por los viejos que lloran nuestra ausencia,
por la esposa que añora nuestros brazos,
por los hijos que esperan nuestra vuelta,
¡peleamos!, ¡peleamos!

Por el torno que cuenta nuestras horas,
por la tierra que labran nuestras manos,
por el limpio sudor de nuestra frente,
¡peleamos!, ¡peleamos!

Por el sol y el azul de nuestro cielo,
por las piedras sagradas que heredamos,
por el suelo cansado de dar flores,
¡peleamos!, ¡peleamos!

Peleamos por todo lo que es noble,
por la paz, la justicia y el trabajo,
por la libre república del pueblo,
¡peleamos!, peleamos!

Y también por vosotros, compañeros,
que lucháis obligados y engañados,
porque sois nuestra carne y nuestra sangre,
¡peleamos!, ¡peleamos!

Contra falsos, traidores y perjuros,
alemanes y moros e italianos,
por España feliz tres veces libre,
¡peleamos!, ¡peleamos!


A un fascista de Max Aub

 Sembrando muerte dais más alta vida
a este pueblo infeliz, echando a tierra
la que al aire oponía, fuerte sierra,
dando a torrentes mil, atroz salida.
Maltrecho por tu envidia carcomida
lo que en escombros tu furor entierra
vivo renace dándote otra guerra,
los surcos vueltos nube ayer dormida.
Si derriba estatuas, mármol queda
para nuevas figuras vencedoras.
Allá tú con tus máquinas traidoras,
aquí nosotros con desnudas manos.
A ti la muerte todo te lo veda,
cada muerte me da nuevos hermanos.


 



Rosario dinamitera de Miguel Hernández

Rosario, dinamitera,
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.

Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.

Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario,
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.

Buitrago ha sido testigo
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.

¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!
Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres
la espuma de la trinchera.

Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.

                     

    
-->