diumenge, 27 de gener del 2019

NORANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA EL FEIXISME SEMPRE ENDAVANT. CORNELLÀ DE LLOBREGAT.



El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona, van passar, trepitjant el No passaran amb les seves botes de mort, van desfilar i van fer misses de campanya al mig de la ciutat. No van estar sols els feixistes, els carrers deserts per la fugida al més trist i incert dels exilis de milers d’antifeixistes van començar a emplenar-se, van sortir del seu cau els enemics de la República a abraçar i petonejar a l’exèrcit colpista, alguns se'n penedirien més tard. Començava a Catalunya una dictadura de quatre dècades, que a altres indrets es va estrenar el 1936. Des de llavors han passat 80 anys de vergonyosa traïció i deslleialtat cap a la legalitat republicana, cap a les persones que la van defensar, cap a tota la gent que va morir per culpa d’una guerra que no va ser civil, només un interminable cop d’estat a sang i foc. 80 anys d’oblit de les víctimes, de perdó pels botxins, d’impunitat i protecció dels pilars franquistes que sostenen una minsa democràcia que cada dia es devalua més, com molts organismes internacionals afirmen. Una traïdoria a la república i als seus valors sostenint, protegint i pagant una monarquia imposada per un dictador que es va votar en un pack indivisible del trágala i que es diu constitucional, esquitxada per la corrupció com el mateix sistema del Movimiento que s’ha desvelat inamovible, per molta operació estètica al quiròfan de la transició. Es van maquillar els poders de l’estat, els organismes i les institucions públiques i durant molts anys moltes persones van creure allò del miracle de la democràcia espanyola, que no va ser més que un miratge, basada en una reconciliació consistent en perdó pels assassins, torturadors, censors i corruptes i un inexpugnable mur d’oblit i silenci per a les víctimes del feixisme i els lluitadors antifeixistes. 

Ara tenim un feble estat democràtic que mostra la seva força multant i criminalitzant la protesta, pegant a qui aixeca la veu, detenint arbitràriament, empresonant preventivament, prohibint drets, expulsant la gent de les seves llars, censurant llibertats.  On el masclisme, la xenofòbia i el feixisme no són sancionats com cal perquè s’arrelen en la judicatura i les forces i cossos de seguretat d’un estat impropi de dir-se democràcia quan es vulneren els drets humans. Un estat amb un govern que no pot treure el dictador de la seva tomba, ni fer res de bo, si això és possible, amb la monstruosa fossa del Valle de los Caídos, Patrimonio Nacional, ni obligar a complir una paupèrrima llei de la Memòria a l’Església més feixista i reaccionaria. Ni tan sols pot vetllar per a què la bèstia, que no era morta sinó adormida, no entri a les institucions per la porta de les urnes, per haver estat captiu dels missatges de la ultradreta, blanquejant l’essència tan perillosa de la una, grande y libre, dios, patria y rey, que tanta sang va fer vessar.

La consigna No passaran va traspassar fronteres i es va convertir en un lema internacional. Aquesta no va morir, moltes arreu del món l’han mantingut viva, la gent de la Memòria combativa, la de la veritat, la justícia i la reparació l’hem lluït amb l’orgull i la joia de fer valdre tan valuosa herència. Moltes altres persones l’havien guardat a un calaix o al baül, unes al de les lluites guanyades i altres al de les lluites perdudes, però ara han vist que han de treure-la de nou a la llum, perquè si havien conquerit alguna cosa, s’està perdent a un ritme vertiginós. Urgeix recuperar el temps de les cireres per plantar cara al feixisme, al de casa nostra i el de la casa gran que és el món. Serem brigadistes internacionals contra l’opressió, les cadenes, les mordasses, la retallada dels drets, la por i el derrotisme i formarem exèrcits de paraules i voluntats, i trinxeres de democràcia per defensar-nos de tanta misèria. I serà justícia.

Qui conviu amb naturalitat i normalitat amb el feixisme no és demòcrata.




Pel nostre desè aniversari vam decidir sortir de la plaça de Sant Jaume, plaça de la República, on portàvem des del 2009 exigint veritat, justícia i reparació per dur les nostres reivindicacions a la resta de Catalunya. Ens va semblar una bona manera de celebrar la nostra resistència i perseverança compartir el missatge de la nostra lluita de justícia amb tota la gent del territori que també està treballant de valent o donant suport a les víctimes del franquisme i la transició. Han estat anys combatent la manca de decisions o les males decisions de governs de tots colors, a Catalunya i al Regne d’Espanya. Hem viscut situacions molt tristes, ens han deixat companyes i companys estimats pel camí com la Carme, la Milagros, en Joan i en Álvaro. Hem tingut també les nostres victòries, però la més gran ha estat no deixar guanyar la derrota en temps tan miserables. 



Quan van començar aquest camí des de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, les persones i col·lectius que la conformem no pensàvem que 10 anys després de començar a caminar per les tortuoses dreceres de la lluita pels drets de les víctimes del franquisme i la transició estaríem més lluny de la meta. No vam imaginar un panorama amb Vox a les institucions, encara que ja era greu tenir al PP i més tard a Ciutadans, que ara s’autodenominen centredreta o centreesquerra gràcies a la formació ultra. No vam pensar que s’hauria de continuar lluitant amb molta més força encara contra el masclisme, la LGTIfòbia, el racisme, la corrupció, la impunitat, la desmemòria i el feixisme. No vam pensar que els grans mitjans de comunicació públics i privats, per por, per connivència o per interessos blanquejarien la ultradreta. No vam pensar que mai veuríem a Catalunya d’aquesta manera amb una restricció i vulneració de drets sense precedents des de la dictadura, amb les llibertats segrestades. No vam pensar que hi hauria una involució de drets tan descomunal com la que estem vivim. Però per no transmetre una imatge de desencís també hem vist milers de dones al carrer exigint respecte i drets, pensionistes demanant una jubilació digna, centenars de milers de persones cridant llibertat, gent interposant el seu cos per evitar desnonaments, plantant cara el feixisme i el racisme, gent solidària, resistent i compromesa. També hem vist com tot allò que nosaltres defensem, que denunciem o combatem, ara és compartit per molta més gent. Persones que s’han despertat del somni de la transició per a comprovar com els mites cauen per donar pas a una realitat, que no ens deixa més remei que prendre partit i mullar-nos contra una foscor, que va arribant amb tanta normalitat, que no ens fa conscients de la llarga nit que ens espera si no plantem cara al feixisme.

Som les hereves de tantes i tantes històries de persones lluitadores, llavors de la lluita antifranquista, que va fer de Cornellà de Llobregat una pedra a la bota opressora de la dictadura. Hem de recuperar l’esperit d’aquell irredempt cinturó roig del Baix Llobregat.



Per tot això us donem les gràcies per haver estat amb nosaltres, en el 80è aniversari de l’ocupació de Cornellà de Llobregat per part de les tropes colpistes. 



Quan les tropes feixistes van entrar a Cornellà de Llobregat el 26 de gener de 1939 per la carretera de Sant Boi de Llobregat van destrossar un monòlit erigit a la memòria de Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya. Un dels bocins d'aquella agressió va ser recuperat i guardat per un veí de la ciutat i va acabar sent donat per a la seva custòdia a l'Ignasi Doñate, que avui ho ha ensenyat per primera vegada en un acte públic. Agraïm molt que hagi compartit aquest tros d'història de la ciutat amb nosaltres.






En temps tan tristos per les dones on la veu i la mà del masclisme i el feixisme s’aixeca dins la societat, a la política i fins i tot a les institucions. Un temps on ens volen lligades al rol tradicional de mares, cuidadores, esposes heterosexuals, domèstiques i domesticades. Volem recordar les dones republicanes, les dones antifeixistes, aquelles que van agafar les regnes de les seves vides reclamant i conquerint drets, aquelles que van agafar la paraula o el fusell. Dones valentes, compromeses. Dones que van perdre molt més que els homes, que ho van perdre tot. Torturades, engarjolades, violades, rapades i humiliades, malaltes, mortes, assassinades, robades o enterrades les seves filles, exiliades, exterminades a camps de l’horror, represaliades. Dones que es van aixecar amb tot el seu dolor i van alçar el cap per a convertir-se en pilar de la terrible postguerra i que des del silenci o el combat clandestí, van ser corretja de transmissió, des de la solidaritat amb els perdedors o formant part de la guerrilla o la lluita antifranquista, van ser amb el seu treball i sacrifici sempre invisibilitzat, avui encara, el nostre sosteniment.




Per això volem parlar de la dona empoderada, amb dret a vot, la dona que va entrar a les institucions i seria just fer-ho recordant la primera regidora d’aquest ajuntament, la Vicenta Agustín Espert, militant del PSUC i membre del Comitè de Dones Antifeixistes. La Vicenta va néixer a València el 1907 i es va traslladar a Catalunya el 1914. Va treballar des dels 11 anys a fàbriques tèxtils i de vidre, més tard a la Pirelli i a Siemens. Després del colp estat feixista es va fer càrrec de la llar d’infants municipal. L’abril de 1938 va ser nomenada regidora d’aquest Ajuntament. Quan van entrar les tropes colpistes va haver de marxar a l’exili acabant en els terribles camps francesos, va retornar però va haver de tornar a fugir a França. Quan va poder retornar ho va fer a la seva ciutat, a Cornellà de Llobregat.

Cornellanencs. Joan Tardà.


Recordem també la Carme Forgas Pahissa, militant del PSUC, que va partir cap a l’exili sumant-se a la lluita contra els nazis. Va ser apressada el 1943 i reclosa a prop de Polònia treballant per la maquinària bèl·lica alemanya. Diu que el primer que s’aprenia allà era a dir en alemany: No puc treballar, la màquina no funciona, per intentar sabotejar. El 1944 s’escapoleix i resisteix a París fins a l’entrada dels aliats. Ho va passar tan malament que de vegades es va plantejar el suïcidi com a sortida.




Volem tenir un record per la nostra veïna, l’Antònia Santamaria, que ens va deixar l’any passat i que va néixer a l’exili, a la maternitat d’Elna, que tantes vides de mares i nadons va salvar. L’Antònia era filla d’un militar republicà, en Felip, i d’una filadora de Cornellà, l’Esperança, una dona valenta que va travessar tota sola la frontera per un pas de muntanya per retrobar-se amb el seu company, que va haver de retirar-se amb els seus homes fins a França.

També volem retre homenatge a les dones d’aquesta ciutat sotmeses a consell de guerra i presó.




Teresa Giralt Montserrat, filla de Cornellà de 62 anys.
Clemencia Mayor Trabal, filla de Cornellà de 36 anys, condemnada a 6 anys i un dia.
Juana Romero Vázquez, filla de El Coronil, Sevilla de 28 anys.
Josefa Martínez Pérez, filla de Oriola, Alacant, de 33 anys, condemnada a 15 anys.
Eulàlia Lledó Cunill, filla de Batcelona de 18 anys.
María Girón González, filla d’Almadén, Ciudad Real,  de 34 anys.
María Cervera Santafé, filla de Rubielos de Mora, Terol, de 48 anys.
Carmen Cartoixa Campañó, filla de Sant Joan Despí, condemnada a 6 anys i un dia.
Josefa Alsina Ferrés filla de L’Hospitalet de Llobregat, de 40 anys.




I un petit homenatge a la Inocencia Navarro, veïna de Cornellà, nena de la guerra, que va patir els bombardejos feixistes a Pozoblanco, nomenat Pozonegro per totes les bombes que rebia. Va sentir els tirotejos a cau d'orella, va sentir la gana, la por i fins i tot la persecució per part de les tropes mores per violar-la. Va acomiadar els brigadistes que anaven cap al front, molts cap a la mort. Va estar a la zona roja de Córdoba fins al final de la guerra el 1939. Llavors tenia 9 anys, ara 89. Amb desenes i desenes de morts a la retina va tornar a una casa buida, tot robat. Però la repressió va continuar, van engarjolar els seus familiars i ella s'encarregava de portar el menjar per a ells, menjar que les dones es treien de la boca, i passava el dia a la porta de la Guàrdia Civil fins que la deixaven entrar. La postguerra va ser molt i molt dura. El 1971 es va establir a Cornellà. Una dona treballadora, lluitadora i sense por, generosa i republicana. 



Vam llegir els noms dels homes nascuts o domiciliats a Cornellà de Llobregat que van patir consells de guerra a Catalunya. Volem recordar de nou que aquests consells de guerra van ser anul·lats el 2017 a petició de les associacions que conformen la nostra Mesa i gràcies al gran treball del nostre company Pep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat. Continuem demanant l’anul·lació dels judicis franquistes a la resta de l’estat espanyol tant a catalanes i catalans, com a la resta de republicans i antifeixistes de l’estat espanyol i del món. Des d’aquí instem a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat a demanar el certificat d’anul·lació dels judicis d’aquelles persones filles o veïnes de la ciutat que van patir tanta repressió per fer entrega a les famílies d’aquesta reparació. També per custodiar una còpia d’aquests a l’arxiu municipal, que esperem que torni a estar en funcionament ben aviat, perquè és una qüestió cabdal. 

Volem demanar a l’Ajuntament de Cornellà que digitalitzi les causes de les filles i veïnes d’aquesta ciutat que romanen a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de la ciutat de Barcelona, com a part de la reparació a les víctimes, de recuperació de memòria i que passi a formar part dels fons de l’Arxiu Municipal per a la seva lliure consulta i proporcionar una còpia dels expedients a les famílies d’aquestes persones represaliades que els sol·licitin. És un deure democràtic. 

Fem una esmena especial a les persones nascudes o veïnes de Cornellà de Llobregat executades o mortes a presó.

Francisco Pastor Cerqueda nascut a L’Hospitalet de Llobregat, mort als 49 anys.
Bienvenido Sales Blade nascut a Benissanet, Tarragona, mort als 30 anys.
Narciso Trilla Queralt nascut a Reus, Tarragona, mort als 43 anys.
Francesc Bosch Companys nascut a Cornellà de Llobregat, mort als 38 anys.
Antoni Forgas Vidal nascut a Cornellà de Llobregat, executat als 54 anys.
Buenaventura San Agustín Serrat nascut a Alcubierre, Osca, executat als 33 anys.
Maximino Sanmartín Sánchez nascut a Torre-Pacheco, Múrcia, executat als 26 anys.

I dins d’aquest grup ressaltar dos casos rellevants perquè van ser regidors d’aquest ajuntament, servidors públics. 

José María González Vera. 41 anys. Casat i amb fills. Soldador. Fill de Berlanga, Badajoz. Afiliat a la CNT acusat de rebelió i executat el 26 d’octubre de 1939 al Camp de la Bota.

Esteve Llorenç Gascón. 31 anys. Solter. Mecànic. Fill de Barcelona. Afiliat al PSUC acusat de rebelió i executat el 10 de novembre de 1939 al Camp de la Bota.

Aquests regidors mereixerien tenir una placa dins de l’ajuntament que recordés els seus assassinats per la dictadura com un deure de memòria i recordatori del greu perill que suposa el feixisme i de què sempre hem d’estar alerta. 




Altres Regidors també van patir la repressió i van ser sotmesos a consells de guerra. Representants públics que en algun moment del període del juliol de 1936 al gener del 1939 van formar part de l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat. Són aquests:

Jaume Boada i Ambrós – ERC – nascut a Olesa de Montserrat de 45 anys condemnat a 20 anys de presó.
Enric Manero i Celma – ERC – nascut a la Pobla de Benifassà, Castelló, de 53 anys, condemnat a 30 anys de presó.
Josep Balada i Coronas – ERC – nascut a Sant Feliu de Llobregat, de 36 anys, condemnat a 12 anys i un dia de presó.
Sebastiá Llopart i Dot – CNT – nascut a Sant Joan Despí, de 31 anys.
Enric Ibáñez i Giménez – CNT – nascut a Almansa Albacete, de 39 anys, condemnat a 12 anys i un dia de presó.
Josep Esqué i Costa – CNT - nascut a Barcelona, de 26 anys, condemnat a 20 anys de presó.
Miquel Mata i Secall – ERC – nascut a Barcelona, de 51 anys. 
Ramón Montserrat i Balada – CNT – nascut a Cornellà de Llobregat, de 41 anys, condemnat a 20 anys i un dia de presó. 
Ventura Ribas i Coca – PSUC – nascut a Cornellà de Llobregat, de 43 anys.
Manuel Ricart i Cebrián – PSUC – nascut a Castellnou de Sogorb, Castelló, de 31 anys, condemnat a reclusió perpetúa.
Antoni Senserrich i Llivina – PSUC – nascut a Cornellà de Llobregat, de 39 anys, condemnat a 15 anys de presó.
Josep Teixidó i Vila – PSUC – nascut a Barcelona, de 35 anys, condemnat a 20 anys de presó. 
Joan Vallhonrat i Pujol - Unió de Rabassaires – nascut a Cornellà de Llobregat, de 55 anys, condemnat a 8 anys de presó.

Llorenç Marigó i Poblet – nascut a Cornellà, de 58 anys. Va ser elegit alcalde de la població el 14 d’abril de 1931, detingut el 1940 per la recent instal·lada Guàrdia Civil quan tornava a ser alcalde i condemnat a 12 anys i un dia per anticlerical. L’Església Catòlica va conspirar activament per enderrocar la República i va tenir un paper fonamental en la repressió, premiada per la dictadura amb privilegis com el monopoli de l’educació la seva creuada va ser convertir a generacions al nacionalcatolicisme. Al seu consell de guerra apareixia una foto del balcó de l'ajuntament amb dues persones marcades amb una creu.








Més fills i veïns de Cornellà de Llobregat sotmesos a consells de guerra.

ALONSO FERNÁNDEZ, Juan
ANDREU LLORENS, José
ARAGÓ BOCILLO, Francisco
ARCOS BLASCO, Vicente
ARGON GRACIA, Luis
ARGON SEVILLA, Antonio
ARJONA ARJONA, José
ARRUFAT MIR, Francisco
AVELLANAS VARA, Miguel
BARGALLÓ ROM, Ramón
BELLMUNT TENA, José
BELTRAN TORÀ, Pablo
BLASCO LÓPEZ, Gil
BORRÀS COMAS, Antonio
BORRÀS RIVERA, Julio
CANALES DE LA CONCHA,
CANUTO LÓPEZ, Antonio
CASADEVALL VILA, José
CASTILLO TEBAR, Cristóbal
CIVIL VERGÉS, Luis
COLL GALTES, Juan
COLORADO NAJARRO, José
COMAS ROIG, Antonio
CONEJERO DANDI, José
CORAL VILA, Ramón
CORDERO ALASÀ, Enrique
CUGAT ARAGONÈS, Jaume
CURTO MILÀ, Jorge Enrique
DARIAS VERDAGUER, José
DEVESA ORTUÑO, Vicente
DOLZ ALTABELLA, José
ECHEVARRÍA UNZUÉ, Galo
ESCOBAR NICOLÀS, Antonio
FERIA LUNA, José
FIGUERAS VILA, Diego
FONT FAIXENDAS, Francisco
FREIXA ROGER, Román
FRESNEDA GÓMEZ, Eugenio
GARCÍA de la CHICA, Nicolás
GARCÍA PEÑA, José
GARGALLO SOLABRE, Luis
GARRIDO MIR, Jacinto
GARRIGA ROVIRA, Pedro
GENÉ ESPINÀS, Antonio
GIMÉNEZ ABELLAN, Ramón
GORGORI MONTANER, Francisco
GOZALVO EDO, Luis
GRACIAN AGUILAR, Francisco
GUILLÉN SÁNCHEZ, Serafín
GUILLÉN SANZ, José
HERVERA VALLES, Carlos
IBÁÑEZ JIMÉNEZ, Enrique
INZA VIÑAS, José
JOSE DEOGRACIAS, Julián
LÉRIDA PÉREZ, José
LLAURADÓ ABELLÓ, Alfonso
LLOPART DOT, José
LLOPIS GRANELL, Joaquín
LÓPEZ LÓPEZ JEREZ, Juan
LUIS VIERTOLA, Antonio de
MARTÍN CASTRO, Isidro
MARTÍNEZ CAMPILLO, Antonio
MARTÍNEZ GARCÍA, Vidal
MARTÍNEZ LLORIS, Antonio
MATA MONTSERRAT, Félix
MAYOR XUFRÉ, Francisco
MENAL PERPINYÀ, Miguel
MENDIOROZ MONTEVILLA, Felipe
MENDIRICHAGA SÁNCHEZ, Tomás
MIRÓ EZEQUIEL, Félix
MORTE HERRANZ, José
MURGUI MUÑOZ, José
NAVARRO MARCH, Pedro
NIÑEROLA BRIEL, Francisco
OBÓN PASCUAL, Juan
ORTIZ MORAN, Federico
PACHECO MOLINA, Francisco
PALOMAS CARBASSA, Antonio
PASTOR CALVO, José
PASTOR MARTÍNEZ, Mariano   
PASTOR RODRÍGUEZ, Pedro
DE LA PAZ ADELANTADO, Gerardo 
PEÑALVER VÁZQUEZ, Ángel
PÉREZ GÓMEZ, Francisco
PÉREZ MEDINA, José
PÉREZ SOLER, Miguel
PLANAS TORRES, José
POU BAYER, Ángel
PRIETO LOZANO, Ignacio
PUJOL JARQUE, Regino
QUINTANA PÉREZ, Antonio
RAMON PÉREZ, Amadeo
RIU ROMERO, Alberto
RIZO SEGURA, Rodrigo
ROIG GOMIS, Joaquín
RULO CORTÉS, Ángel
SÁNCHEZ PASTOR, Mariano
SANTIÑO PALMERO, Manuel
SANTOS JEREZ, Antonio
SAUCH GILI, Agustín
SAURA PODERÓS, José
SEPIÑA PÍO, Juan
SERRA GURT, Rogelio
SICILIA FERNÁNDEZ, Manuel
SIMÓN CÁRCEL, Vicente
SORIANO DUERTO, Vicente
SORIANO VALLS, Manuel
TALENS CHIVA, Francisco
TALENS CHIVA, Jaime
TALENS CHIVA, Juan
TORNÉ ESCARRÉ, José
TRASERRAS PONS, Marcelino
TURMOS LAGUARDA, Andrés  
VALERA GARCIA, José  
VÁZQUEZ GONZÁLEZ, Bernardino
VERGÉ CAPAFONS, Ángel
ZAPATA SEGARRA, José
BALETA DEGÀ, Miguel
BALLETBÓ SOTERAS, José
BARGALLÓ JUVÉ, José
BORRÀS RIVERA, Juan
BOSCH COMPANYS, Francisco
CASTRO FERNANDEZ, Eduardo
CERQUEDA BARGALLÓ, Clemente
COLOMINAS ARÚS, Isidro
COMPANYS CASAS, Pedro
CORTADA PUIG, Jacinto
CORTADA VIDAL, Isidro
FABRÉS VILA, Rafael
FERRÉ VILANOVA, Jaime
FORGAS VIDAL, Antonio
GINESTÀ PASCUAL, Manuel
GIRALT FERNÁNDEZ, Baudilio
GIRALT TORREBLANCA, Vicente
GRAU FAU, José
MARGARIT MALAGARRIGA, Emilio
MARINÉ HUMET, Baudilio
MATEMALES NAVARRO, Rafael
MESTRE BRUSCO, José
PUERTA SIÑUELA, Adolfo
PUJOL MERCÈ, Salvador
QUILLET GILIBERT, Antonio
RECORT PAHISA, Constantino
RECORT PARÉS, Pablo
RIBAS BAQUÉS, Joaquín
RIERA FREIXAS, José   
TORRES PASCUAL, Luis
TORRES PASTOR, Antonio
TREMOLOSA GIMAT, José
VALLS VIDAL, Manuel    
VIDAL CUCURULLA, Bruno
VILA ADRIÁN, Felipe





Com ja hem dit anteriorment continuem demanant l’anul·lació de tots els judicis del franquisme a l’estat espanyol i entre aquest els del TOP, Tribunal d’Ordre Públic. Als anys que Cornellà s’aixecava contra el franquisme entre les lluites laborals i veïnals, l’aparell repressor no descansava, detencions, tortures salvatges, presó, morts “accidentals” com la de Cipriano Martos a mans de la Guardia Civil de Reus, execucions. No va haver-hi una dictadura dura i una tova, va començar matant i va acabar matant, el 27 de setembre de 1975 cinc antifeixistes van ser afusellats, un a Collserola, recordem els seus noms: Pedro, José Luis, Xosé Humberto, Angel i Jon. Un 20 de novembre moria el dictador però no el seu llegat, su atado y bien atado ens va encadenar a una monarquia i una constitució traïdora a la legalitat republicana i als valors que van fer de la República als anys 30 una esperança de drets, llibertats i conquestes, no només per les ciutadanes i ciutadans de l’estat espanyol,  per totes aquelles que sempre havien estat oprimides. 

Així demanem l’anul·lació dels judicis del TOP dels fills de Cornellà: Carlos Navales Turmos, Pedro Gómez Ramos, Antonio Senserrich Llivina, Antonio María Requant Boixadera, Ignacio Doñate Sanglas, Agustín Daura Melich. I dels veïns de la localitat: Alfonso Pino Romero, Ángel Jiménez Segura, José Antonio Feria Luna, José Francisco Nogué Felip, Nicolás Delgado Flores, Rafael Peña Herrera, Antonio Morales Fuentes, Jorge Alcacer Íbero, Antonio Morales Fuentes, Santiago Romero Mesa, Andrés Márquez Barroso, Juan José Estrada Masip, Antonio Quintana Pérez, Manuel Alors Carmona, Ángel Francisco Calvo Lamillar, Antonio Puells Valles, Emilio García López,  José Coín Marín, Mª Dolores Avilés Sánchez, Pedro Leopoldo Martínez Díaz, Paz Dorado Sánchez, José Manuel Martínez Jiménez, Manuel Álvarez García, Jesús Garrido Santiago i la del company Fede Ferrán, incansable activista de la ciutat. També de l’Antonio García Sánchez de Sant Joan Despí que va ser detingut a Cornellà i de José García Cañamero de L’Hospitalet de Llobregat que també cau aquí.




El vecino de Cornellà José Noguera Castell nació en Ochavillo del Río, Córdoba, en 1920. Tras el golpe de estado, con solo 15 años, se dirigió a Madrid para ingresar en el ejército republicano enrolándose en la Columna de Extremadura-Andalucía, aunque fue destinado a Teruel. Fue integrado en un Batallón de Zapadores haciendo carreteras y pistas para los vehículos a motor. El frío que se pasó en aquel frente fue inhumano, él aun tenía una cazadora de cuero, pero la mayoría no tenía prendas de abrigo y hacía guardias al raso bajo cero. En Teruel se acaba la guerra para él con la entrada de las tropas fascistas, pero no el sufrimiento y las vejaciones como las que vivió cuando tuvo que ir al servicio militar. De todas formas, a pesar de todo, se siente un privilegiado, que luchó por la República y  sigue sintiéndose orgulloso de ello.




Josep Duran i Campderròs nació en Barcelona en 1904 pero vivió en Cornellà de Llobregat siendo activo vecino en defensa de la lengua y la cultura catalanas. En 1933 creó el partido Unió Socialista de Catalunya que más tarde formaría parte del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Fue defensor de la República y cruzó los Pirineos en la retirada del ejército republicano. Retornó a Cornellà, pero fue detenido y llevado a un campo de trabajos forzados en Burgos.


Foto cedida per la família de Josep Duran. Imatge del front.


Podemos explicar miles de historias como éstas, como la del soldado Joan Bonavila Pequerols, cabo de la 119 Brigada Mixta 473 batallón perteneciente al primer Regimiento de la División Durruti en el Frente de Aragón que murió el 28 de diciembre de 1938 en el Hospital de Campaña de Sanaüja, Lleida. La de José Jiménez de Moya que formó parte del XII Cuerpo de Ejército, 25 División, 117 Brigada Mixta, Compañía de Intendencia, desaparecido en el frente en 1938, la última carta que recibió su familia fue en febrero de ese mismo año. La de Antonio Peraire Puiggentell, soldado republicano de 18 años, muerto en el Hospital de Campaña de Valls y enterrado en una fosa común. Historias pequeñas y grandes, anónimas o públicas, de entrega y sacrificio, de lucha por los ideales de justicia social, trágicas o gloriosas truncadas por la derrota. 

Historias como la de las mujeres y hombres llegados de todas partes, como visionarios, para luchar codo con codo con los antifascistas españoles, para defender la democracia, no solo aquí sino en todo el mundo, del monstruo del fascismo internacional. Y por ellas y ellos solicitamos al ayuntamiento  de esta ciudad que dignifique el monolito dedicado a las Brigadas Internacionales y que sea ubicado en un lugar más visible que su actual enclave.





No tenemos rey,
no somos vasallos,
porque otros lucharon
para no tener amos.

No tenemos coronas impuestas
por genocidas dictadores,
no somos ovejas dispuestas
a comulgar con depredadores.

Somos dignas hijas e hijos
de los parias de la tierra,
alzados como orgullosos riscos,
con la palabra damos guerra.

No estamos atadas y bien atadas
a transiciones traidoras y bastardas,
en silencio e impunidad nos sepultaron
y unidas venimos a derrotarlas.

Somos antifascistas,
republicanas, anarquistas, comunistas
y no tenemos rey.
Nunca nos arrodillamos
porque otros lucharon
para no tener amos.





Al Capitán Ximeno
Muerto en el frente de Córdoba.

Mirada azul de Ximeno
con cara de niño bueno.
Mirada de azul cuajado,
de azul acero templado,
tan inocente
bajo la paz de la frente.

Dicen, Ximeno, que fuiste
bandolero y que supiste
de la fuga por los montes
hacia aquellos horizontes
donde nadie sabe dónde
un tibio rincón se esconde
para el hombre como el ave
sediento de libertad.

Y quién sabe
si fue mentira o verdad.
Yo te he visto Capitán
en el frente cordobés;
Capitán
del Batallón de Garcés.

Valiente, serio, callado,
gran soldado
sobre tu caballo alzado,
-¡que buena estampa tenías!-
tu mirada como el cielo,
desperezando su vuelo
sobre lentas lejanías…

Y ahora irás por las veredas
y entre breñas y jarales
- no por blandas alamedas
ni por caminos reales-
a la muerte…. Buen viaje.

Tu pistola sin reposo
y tu caballo nervioso
serán tu solo equipaje.
Y tu silencio y tu afán
desolados….

Capitán
de bandidos y soldados.
¡Y a mi qué
si yo siempre te veré
con la muerte terca enfrente
y tu mirada inocente
mirándola fijamente!
¡Ay Ximeno, Capitán
del Batallón de Garcés;
Capitán
de la cabeza a los pies!

Héroes del Sur. 1938.
Pedro Garfias.

Mientras ellos siguen en fosas comunes y cunetas los verdugos siguen libres, honorados y con prebendas. Medallas pensionadas, hijos predilectos, calles y plazas. Yagüe, que entró con sus tropas en la ciudad de Barcelona tiene en San Leonardo de Yagüe, Soria, un monolito a su nombre, que sustituyó al monumento a su memoria que fue derrocado hace escasos años.


Yagüe a la Plaça Catalunya de Barcelona





Numen Mestre Ferrando nacido en Pratdip, Baix Camp, militante del PSUC. En 1936 se estableció en Cornellà de Llobregat con sus padres, tenía 13 años. Llegó a ser secretario de las Juventuts Socialistes Unificades de Catalunya y su representante en el comité local del Frente Popular. El verano de 1938, con solo 15 años, se fue voluntario a la batalla del Ebro, donde llegaría a ser comisario de guerra de la 84 Brigada Mixta. En 1939 cruzó los Pirineos hacia el exilio. En Francia luchó junto a la Resistencia Francesa llegando a Teniente de la Fuerzas Francesas del Interior. El verano de 1944 formó parte del intento de invasión de la Vall d'Aran. En septiembre de 1945 atravesó de nuevo los Pirineos para integrase en  la Agrupación Guerrillera de Catalunya del PSUC. Fue detinido en abril de 1947, salvajemente torturado, lo dejaron ciego. Juzgado en 1949 fue condenado a muerte y fusilado en el Camp de la Bota de Barcelona el 17 de febrero de 1949. En el momento de su asesinato gritó 'Visca les JSU'. Tenía 26 años. 

En 2001 l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat aprobó una moción para poner su nombre a una calle de la localidad, todavía no se ha materializado.




La noche antes de la ejecución Numen Mestre escribió esta carta a sus padres y a su hermana Casandra. 

"Barcelona, 17 de febrero de 1949.

Acaba de serme notificada la confirmación de la sentencia y tranquilo y sereno paso a despedirme de vosotros.

Sólo quiero rogaros que acojáis este desenlace con paciencia y resignación y que soportéis con entereza el dolor que inevitablemente ha de causaros.

Os queda con el recuerdo de lo mucho que os quiere la satisfacción de saber que nunca ante nadie habréis de avergonzaros de nada de mi conducta y que es el cariño a los seres humanos, a la patria y a nuestro pueblo lo que me coloca en el trance de sacrificar gustoso mi vida.

Mi último consejo es de que no os desesperéis y que sobre todo mamá viva siempre animada y que gocéis de lo que os quede de vida sin que lo [que] me ha ocurrido a mi sirva de motivo de amargura.

No os pongo nada más porque ya supondréis todo cuanto mi corazón os dice, así que

Hasta siempre

Numen Mestre.

Casandra: Consola a nuestros padres y sé para ellos consuelo y sostén. Cubre junto con tus deberes de hija los que yo ya no podré cumplir. Besos a toda la familia." 



Josep Riera i Borrell va ser un ferroviari nascut a Montclar el 1903, que va arribar a Cornellà de Llobregat l’any 1924 per treballar de factor a l’estació de ferrocarril de la companyia Madrid-Saragossa-Alacant, l’actual Renfe. Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya, l’any 1939 s’exilià a França. Estant-se detingut al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, fou enviat a una companyia de treball on fou detingut pels alemanys i internat a la presó de Belfort. Posteriorment fou tramès a Magdebourg-Altengrabow, Stalag XI-A amb el número 8653, i des d’allí el dia 3 de novembre de 1941 junt amb un grup de 51 republicans a Mauthausen, camp en el qual ingressà amb el número 3253. Morí el 10 de febrer de 1943 als 40 anys. El seu fill fins a l’any 73 no va descobrir que el seu pare va patir l’horror dels camps nazis en llegir el llibre de la Montserrat Roig sobre els deportats “Els catalans als camps nazis”.


Cornellancs. Joan Tardà.


Lluís Cervelló i Valls va ser un obrer nascut a Barcelona el 1917. Lluís es va exiliar a França el 1939 on va ser detingut per les forces alemanyes d’ocupació sent deportat el 25 de novembre de 1940, el mateix any que el seu pare moria a Cornellà. Amb un grup de 40 republicans va arribar al camp austríac de Mauthausen i ingressat amb el número 4527. El 24 de gener de 1941 és traslladat a Gusen amb el número 9.121, camp on portaven als més dèbils i malalts per experimentar amb ells i exterminar-los. Va morir el 10 de febrer de 1942, tenia 25 anys.

Cornellanencs. Joan Tardà.


El terror viscut als camps d’extermini nazis, la fam, el fred, la malaltia, el treball forçat, les vexacions i el dolor, tota la rutina diària de l’horror sense fi d’aquests camps marcava el camí a la mort. Dels més de 7500 republicans que van passar per Mauthasen i els seus camps satèl·lits de Gusen i Hartheim, uns 5000 van morir, els supervivents van quedar marcats per sempre. Entre tanta maldat i bogeria dins d’aquests camps també es van viure grans històries de germanor i solidaritat, de lluita i valor, de resistència i dignitat. Històries com la de l’oncle del nostre company Enric, en Joan de Diego, un excel·lent ésser humà, que amb Francesc Boix i altres companys va fer possible a través de les fotografies, que amb alt risc van treure del camp, donar testimoni del sofriment causat per la deshumanització del feixisme. Els antifeixistes espanyols portaven cosit al seu uniforme de ratlles un triangle invertit de color blau, com apàtrides, morta la república ja no tenien pàtria reconeguda.


Joan de Diego i Montserrat Roig.


Isidor Coma i Fabré, va ser militant d’ERC, alcalde fins a l’octubre de 1934 que en afegir-se a la proclamació de Lluís Companys va ser empresonat al vaixell Uruguai. El 1939 va marxar a l’exili on va continuar amb la seva tasca política i lliteraria en diaris i revistes com la revista catalana d’Angulema Mai no morirem. Isidor coma va escriure el 1971 aquest poema dedicat a Lluís Companys. Va morir a l’exili a Toulouse, el 1975, als 76 anys.


Cornellanencs. Joan Tardà.


MES ELL NO POT PAS MORIR

L’afusellament del nostre president Lluís Companys
Fint tenint-lo a la presó!
és tanta la seva por,
que el criden abans de l’hora...
Com que tot ELL és claror,
la llum, per l’alt finestró,
ha traspuat massa enfora.

Quan allà dalt, en el far, 
Han tret la negra bandera,
d’esglai s’ha amansit el mar
tot el llar de l’escullera.
Tireu!... Que ELL no port morir
I als fusells dóna la cara...
Fins l’alba, més de matí,
s’ha llevat avui més clara.

Com  ELL, vencent la nit, 
posa al màrtir l’aurèola
sang i or d’un infinit
que el seu rostre tornassola.

Apunteu bé, de cara a ELL!...
Si gosa vostra follia!...
Si podeu, amb el fusell, 
matar la claror del dia.

Però el dia fa el seu curs
damunt la impotència cega...
Ja es veuen els cims més purs
amb tanta llum que s’hi aplega.

Tireu... Que ELL no pot morir,
perquè és el cor d’una raça
que té el sol pel seu camí
deixant la llum per on passa.

No han tingut pas gran treball
a buidar les cartutxeres...
Floreixen, muntanya avall,
roselles i ginesteres.

En cada clavell de sang
Tremola, encesa, una perla!...
fins el cor de lliri blanc
amb tanta pols d’or s’esberla.

Or i sang!... Flama i claror!
N’és xopa la nostra terra...
Té una estrella cada flor
i és com un far cada serra.

El Tibidabo, present,
damunt la ciutat esguarda...
De les flors del sol naixent
n’omplirà el cel cada tarda! 

Vers l’Orient i en l’horitzó,
el cel i el mar es confonen
esglaiats de la visió
que mig d’amagat els donen.

El crim el coneixem prou...
resta imprès damunt cada ona!
La marinada les mou
i ja ho sap tot Barcelona.

Fins els pics del Montserrat
han fremit de serra en serra
quan, devot, s’ha descalçat
per tocar, peus nus, sa Terra.

Els seus darrers mots, enllà,
per cels i terres s’estenen...
Com que parla en català,
els seus botxins no el comprenen.

Mil veus els repetiran...
“Perdona’ls, Tu, Pàtria meva, 
que no saben el que fan
i no porten pas sang teva.”

Un capitanot dolent,
va pel Tir de Gràcia, encara,
i ... amb foll esfereïment...!
sa pistola no es dispara...!

En son braç, paralitzat, 
restarà el gest, per la vida, 
pres per la por i la maldat...
Assassins de Llibertat!
Però diran que és mentida.

Muntanya de Montjuïch!...
Fins tes entranyes tremolen!
Mes les Falç del Juny antic
nous segadors les esmolen.

Tireu!... Que ELL no pot morir
pel que és i el que representa...
Morirà, però, el Botxí
que amb son verí sol, reventa.

Morirà el Botxí; son cos
gangrenat per ses metzines.
Sa tomba no tindrà flors;
Con niu de serpents i espines.

Mes ELL... No pot pas morir
amb la bandera que empunya!
Com un Arc de Sant Martí
qu’abraça tot Catalunya.




Cornellà és una de les ciutats de Catalunya amb més querellants a la República Argentina, personats a la Causa 4591/10 contra els crims de lesa humanitat i/o genocidi comesos a l’estat espanyol durant la dictadura i la transició, com la Flor, el David o el Xavier. El Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat i l’Associació Ateos y Republicanos, entitats d’aquesta ciutat que formen part d’aquesta Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes així com de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, van ser de les primeres entitats de Catalunya a formar part d’aquesta Causa de Veritat, Justícia i Reparació negada pels diferents governs d’aquest Regne d’Espanya, regne d’impunitat. Flor es va querellar pel seu pare empresonat i els seus oncles, David i Xavier pels seus avis, esclau del franquisme i afusellat pels colpistes. També el company Felipe del Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat es va querellar per les terribles i salvatges tortures rebudes a la Direcció General de Seguretat de Madrid de mans de Billy el Niño.  Però a aquesta Mesa també tenim moltes més querellants, la Carme pels seus oncles assassinats, el Pere pel seu pare afusellat, alcalde de Mollet, o en Lluís també pel seu pare afusellat, alcalde del Prat, l’Antonio pel seu germà Cipriano assassinat a Reus, la Neus pel seu pare i el seu sogre empresonats, la Maite pel seu avi afusellat i recuperat recentment d’una fossa a Mallorca, el Marc pels seus oncles desapareguts, la Montse i el Josep pels seus avis, en Rubén pel seu avi assassinat que resta a una fossa a Tetuán, Juan Martínez per les tortures sofertes, la Paquita Cruz nascuda a presó per la seva mare morta a presó i el seu oncle passejat i la Milagros pel seu sogre assassinat. Moltes històries de dolor i resistència.


Declaració a Cornellà dels querellants a la República Argentina




CANÇÓ DE CARRER de Joan Oliver

Cançó de carrer
Quan jo tindré cinquanta anys
no vull ser com el pare:
cansat i sense fe,
renec o riallada;
treball embrutidor,
futbol cada diumenge,
el tuti al cul d´un bar,
tabac de vuit pessetes.

La televisió
que ofega la paraula; i banys en un mar brut
quan vénen les vacances.

La mare un escarràs:
la plaça i la neteja;
i els meus germans petits,
escoles de mals mestres.

Quina buidor! Potser
només viuen de veres
els qui moren matant
al carrer o a la guerra.

Apòstols i cabdills,
llanceu el crit d´alarma!

Savis, tècnics, obrers,
forceu les vostres màquines!

Genis de totes les arts,
embelliu la croada!

Homes, dones, infants,
de tota llengua i raça
i els mísers i els vençuts,
ramada innumerable,
espereu i engrossiu
el clam que ens agermana.

Encara hi som a temps!

Encara, encara, encara!
Destruirem un món
estúpid i sense ànima!
Cavem els fonaments
d´una vida més alta!




Encara estem a temps, contra el feixisme plegats per les llibertats i els drets.

Volem donar les gràcies a les companyes i companys de Memòria Antifranquista del Baix Llobregat per compartir i difondre aquest acte, així com a les regidores i Regidors d'Esquerra Republicana i Podem per la seva assistència. Gràcies a totes les persones que vau compartir amb nosaltres un temps de veritat, justícia i reparació malgrat el vent i el fred