LA NIT DE LA MEMÒRIA DE LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT

El dia 26 de gener de 1939 van entrar les tropes franquistes a Barcelona, 70 anys després, la Comissió de la Dignitat com un acte de resistència democràtic als tics del passat, que encara perduren, ha escollit aquest dia per a fer l’entrega dels seus premis a La nit de la Memòria. La cerimònia-sopar va comptar amb més de 150 persones que vam gaudir d’una vetllada de recuperació de memòria i de justícia.

Els 4 premis d’enguany han estat per a Francesc Torres pel seu treball de fotògraf compromés amb la memòria, la Comissió del Centenari de l’Estelada per la seva tasca de reivindicació i visibilitat oficial d'aquest símbol de lluita, la Xarxa d’Entitats per haver tornat les quatre columnes de Montjuïch a la ciutat de Barcelona, i al Ricard Belis i la Montse Armengou per la seva tasca de denúncia del franquisme i divulgativa com a directors de documentals del 30 minuts de TV3. A més es va retre homenatge a Josep Benet, Ermengol Passola i Joan Brossa.

L’actriu Carme Sansa ha estat la conductora de la cerimònia.

Josep Mª Terricabras va llegir l’edicte dels feixistes a la seva entrada a Barcelona.

L’acordeonista Carles Belda va interpretar tres poemes: Correndes d’exili de Joan Oliver, un dedicat a Salvador Puig Antich i l’últim al Toulouse dels exiliats.

Al final de l’acte es va cantar Els Segadors de la mà de la cantant Núria Feliu.

Henry Ettinghausen, Creu de Sant Jordi i membre de la Comissió de la Dignitat, va llegir una carta adreçada al President de la Generalitat i signada per més de 38 persones i entitats reconegudes amb aquesta distinció, a més de 12 associacions de la memòria, entre aquestes el nostre Col·lectiu. En aquesta carta es demana una entrevista per a parlar de l’anul·lació del judici a Lluís Companys, una vergonya nacional que no ens podem permetre per més temps. Llegir la carta.

L’anècdota tendre, el moment més distès, el va protagonitzar la filla de Gonzalo de Reparaz, introductor de la geografia moderna, propietari d’una biblioteca de més de 3000 volums que va ser espoliada pel franquisme. Carmen Reparaz va volar des de Perú per a compartir aquesta nit d’homenatge i record del seu pare. Ell sempre va recordar amb total enyorança la llonganissa de Vic i això és el que va rebre la seva filla en acabar la seva intervenció entre sorpresa i emocionada tot exclamant: ¡el chorizo de Vic!, del que tant li va parlar el pare. De vegades un sabor, una olor té tot un significat, en aquest cas l’estimació per aquest país del qual va haver de marxar.

Les germanes d'en Puig Antich van ser presents en un sopar on es va denunciar la manca de justícia que patim en aquest estat quan es negada una i altra vegada la revisió del judici d’en Salvador, quan no té dret a cobrar la seva família cap indemnització perquè es considerat un terrorista mentre que la família del torturador Melitón Manzanas sí ha tingut aquesta reparació. Aquí els resistents són delinqüents, a qualsevol país democràtic serien honorats com a lluitadors antifeixistes.

Els encarregats de presentar els premis van ser el Toni Strubell i el Pep Cruanyes, membres de la comissió organitzadora conjuntament amb la Pilar Rebaque, les nostres felicitacions.

Si hem de destacar uns dels discursos entre tots els que es van escoltar a la sala del restaurant del Museu d’Història de Catalunya són els que van pronunciar el Francesc Torres, el Ricard Belis i la Montse Armengou.

Francesc Torres ha estat premiat per la seva obra 'Fosca és l’habitació on dormim' (ACTAR, 2008), que mostra les fosses comunes de republicans a Burgos. Veure vídeo entrevista.

Les seves paraules “Tots els republicans d’esquerres som de la mateixa raça” van ser molt aplaudides, i li va dedicar el premi al seu oncle que va estar 10 anys a les presons franquistes.

Ricard Belis, director de documentals, premiat per treballs com Els nens perduts del franquisme i Les fosses del silenci, entre d’altres, realitzats conjuntament amb la Montse Armengou, pioners de la recuperació de la memòria a la televisió pública, va ressaltar:

Hem donat veu als que no en tenen, la veu dels febles, dels silenciats, dels que havien perdut la guerra dues vegades: una en la guerra i altra en aquesta minça democràcia. El periodisme ara és la veu dels polítics.

Montse Armengou ho va dir molt clar:

Les entitats són les que han honorat la memòria de les víctimes, tornant dignitat a aquestes, no la que no van perdre sinó la pública, la col·lectiva.

A més la periodista va explicar que:

Les persones que hem entrevistat s’han reconegut com a víctimes per primera vegada als nostres documentals després de veure’s a ells mateixos relatant les seves històries.

Aquí utilitzem el terme franquisme encara que el correcte seria feixisme.

A la meva filla no li agrada veure els meus documentals, li vaig demanar el perquè i ella en va contestar que no suportava veure la humiliació, ella que és consumidora de cinema de sang i fetge.

Darrerament amb tot el que ha passat amb el jutge Garzón ens truquen de tots els mitjans del món i quan els expliquem la situació no donen crèdit, per a ells és incomprensible, quina vergonya.

Encara hi ha por, és molt trist. Un company ens ha enviat un mail, a modus de broma nerviosa, per dir-nos que si gira la truita esteu fitxats i ben fitxats.

No es pot parlar de les víctimes del franquisme però quan es parla del País Basc les víctimes és el primer que es posa per endavant.

Hem de vèncer la por, la que encara fan els hereus d’aquells d’abans, que ara detenten el poder polític, econòmic i social.

La seva intervenció plena de veritat ha estat la més aplaudida de totes per valenta i compromesa, sobre tot quan s’ha adreçat a la taula dels polítics per posar en evidència la seva actitud.

L’enhorabona a tots els premiats i a la Comissió de la Dignitat per regalar-nos una nit de la memòria que ens dignifica i honora a tots, als que no hi són i als que hi som per recordar-los.