Paraules del president Zapatero
La nuestra será una democracia sin terrorismo pero no una democracia sin memoria. La memoria de las víctimas, de cada una de las 829 víctimas mortales y sus familias, de tantos heridos que padecieron el injusto y aborrecible golpe del terror, nos acompañará siempre. Acompañará a las futuras generaciones de españoles.
Paraules del candidat Rubalcaba
La historia del fin de ETA la escribirán las víctimas y los ganadores. Las víctimas son las garantes de la victoria.
A les víctimes del franquisme, víctimes de terrorisme d’estat, ens agradaria també ser protagonistes d’aquestes afirmacions. Ens agradaria sentir que aquesta serà una democràcia amb memòria, la nostra memòria de víctimes, que aquesta memòria acompanyarà a les futures generacions de ciutadans de l’estat espanyol. Que la història del final del feixisme espanyol serà escrita per fi per les seves víctimes guanyadores morals amb la legitimitat d’haver defensat la legalitat republicana. Que l’herència del nostre llegat serà el garant de la democràcia i de la victòria per sobre del feixisme.
Encara estem esperant un discurs institucional d’aquest carácter amb la solemnitat i el respecte que es va demostrar a les víctimes del terrorisme. Centenars de milers de represaliats ho esperen. Esperen
Notícia d’aquest dijous, 27/10/2011:
La justícia de l'Argentina condemna ‘l'Àngel de la Mort' a cadena perpètua: l'excapità Alfredo Astiz anirà a la presó per delictes de lesa humanitat comesos durant l'última dictadura amb onze repressors més.
Després de dos anys d'investigació, la justícia argentina ha dictaminat que els processats eren responsables de casos d'assassinats, tortures i segrestos en l’edifici de l’ESMA, convertit ara en el Museu de la Memòria. La sentència va ser escoltada per una multitud de familiars de detinguts desapareguts i activistes dels drets humans. Asseguts en una tribuna improvisada a l'exterior del tribunal, van seguir la lectura de la sentència per una pantalla gegant al crit de “Com als nazis els passarà, a on vagin els anirem a buscar”. El 2003 es van derogar les lleis d'obediència deguda i punt final a l’Argentina.
Aquí, al 2011, encara tenim la llei d’Amnistia del 77 sense derogar, els culpables sense jutjar, les víctimes sense reparar. A Argentina és possible, aquí també si es volgués, però no és vol. Més de 600 dones i homes van creuar el 1936 l’Atlàntic des de l’Argentina per a defensar una legalitat democràtica i uns valors de justícia que avui en dia encara estan perduts, molts no van tornar, però alguns encara viuen per a celebrar que en el seu país si hi ha lloc per la justícia.
Després de dos anys d'investigació, la justícia argentina ha dictaminat que els processats eren responsables de casos d'assassinats, tortures i segrestos en l’edifici de l’ESMA, convertit ara en el Museu de la Memòria. La sentència va ser escoltada per una multitud de familiars de detinguts desapareguts i activistes dels drets humans. Asseguts en una tribuna improvisada a l'exterior del tribunal, van seguir la lectura de la sentència per una pantalla gegant al crit de “Com als nazis els passarà, a on vagin els anirem a buscar”. El 2003 es van derogar les lleis d'obediència deguda i punt final a l’Argentina.
Aquí, al 2011, encara tenim la llei d’Amnistia del 77 sense derogar, els culpables sense jutjar, les víctimes sense reparar. A Argentina és possible, aquí també si es volgués, però no és vol. Més de 600 dones i homes van creuar el 1936 l’Atlàntic des de l’Argentina per a defensar una legalitat democràtica i uns valors de justícia que avui en dia encara estan perduts, molts no van tornar, però alguns encara viuen per a celebrar que en el seu país si hi ha lloc per la justícia.
Brigadistes argentins en camp de concentració francés.
Foto arxiu privat: Jerónimo Borágina.
També ho podran celebrar els brigadistes uruguaians supervivents, que han vist com aquest mateix dia el Parlament uruguaià aprovava la llei que anul·la la prescripció dels delictes de la dictadura, declarant aquests com "crims de lesa humanitat de conformitat amb els tractats internacionals, sense prescripció o caducitat".
Quan ho farem nosaltres?
Este es el Himno de Marcha de las Brigadas Internacionales que hoy leeremos en honor y homenaje a las mujeres y hombres que desde más de 50 países de todo el mundo vinieron a defender la democracia, la libertad, la República.
País lejano nos ha visto nacer.
De odio, llena el alma hemos traído,
mas la patria no la hemos aún perdido,
nuestra patria está hoy ante Madrid,
mas la patria no la hemos aún perdido,
nuestra patria está hoy ante Madrid.
Camaradas, cubrid los parapetos,
que la vida no es vida sin la paz.
Defended con el pecho vuestros hijos,
os ayuda la solidaridad;
defended con el pecho vuestros hijos.
os ayuda la solidaridad.
Libre España de castas opresoras,
nuevo ritmo el alma batirá,
morirán los fascismos sangrientos,
en España habrá ya felicidad;
morirán los fascismos sangrientos,
en España habrá ya felicidad.
Generales traidores a su patria
del fascismo quieren saciar la sed;
mas los pueblos del mundo defendemos
lo que España jamás ha de perder;
mas los pueblos del mundo defendemos
lo que España jamás ha de perder.
Guerra al pueblo no hacemos como ellos,
pues nosotros luchamos por la paz,
con el triunfo del mundo antifascista
la tierra ensangrentarán;
con el triunfo del mundo antifascista
la tierra ensangrentarán.
Si al combate marchamos con arrojo
para España obtendremos libertad.
Morirán los fascismos sangrientos,
en España habrá ya felicidad;
morirán los fascismos sangrientos,
en España habrá ya felicidad.
Octubre és un mes de revolució, mort i dignitat, de gran significat polític al nostre país, és el mes Companys, és el mes del reconeixement a totes les víctimes sepultades al Fossar de la Pedrera, lloc de memòria per excel·lència a Barcelona. Al Fossar està el president Lluís Companys esperant l’anul·lació del seu judici i també els dels seus companys de lluita. Allà no descansen, perquè no poden, els anònims defensors de la legalitat republicana, totes les seves vides importants per a la nostra història, de la primera a l’última, mereixedores d’homenatges i honors però sobretot de justícia i reparació.
L’octubre de 1934 va esclatar una revolució contra la injustícia de segles d’opressió renovada en un govern de dretes. Repressió sobre els nous ciutadans i sobre els pobles de la república durant el bienni negre, antesala del feixisme que més tard donaria un cop d’estat contra la democràcia. Una revolució esclafada per la força de les armes: morts al carrer i milers d’empresonats fins l’amnistia del Front Popular dos anys després.
Gent valenta i polítics valents, que arriscaven la seva llibertat i la vida per les llibertats del poble, uns polítics dels que ja no en queden. Avui es pensen que estan per sobre de tots nosaltres com una casta d’intocables que manen i no reten comptes, alguns encara emparats en l’escut d’impunitat de la llei de punt final del 77. Ni el govern de Madrid, ni l’antic govern de Catalunya va escoltar les legítimes reivindicacions de les víctimes del franquisme, ni la de les seves hereves i hereus. Van fer una política de memòria de mínims dins de l’esperit d’una reconciliació nacional construïda amb materials febles i defectuosos sobre la renúncia de les víctimes i el perdó als botxins. Ara el govern de CIU dona un pas enrere en aquesta política fins ara insuficient per espoliar-nos els drets adquirits, ignorant a associacions i protagonistes de la defensa de la legalitat republicana, basant-se en la mateixa cançó que porta des de la mort del dictador sonant en el nostre cap. La lletra diu: tot sacrifici és poc per a un nou futur, que passa com sempre per sobre del passat dels més febles, dels perdedors, com piconadora que esclafa els ossos dels nostres morts i que ens vol lligar les mans per barrar l’aspiració a la veritat, la justícia i la reparació. Volen que ens autocensurem, que claudiquem tot col·locant-nos l’etiqueta de rancuniosos, revengistes, obsessionats amb un temps que molts volen superar, però això sí, que el preu ho pagui el de sempre, com passa amb les crisis, el més necessitat, en aquest cas de justícia. Mentre quedi una espurna del foc d’esperança, que van alimentar els combatents per les llibertats en els seus néts o besnéts no ens deixarem trepitjar per aquest discurs, no els deixarem passar.
NO PASSAREU
poema d’Apel·les Mestres
No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.
L’octubre és també el més dels companys de lluita internacionals, dels joves brigadistes que van venir d’arreu del món a defensar la democràcia, la república. Gent que va pagar molt cara la seva solidaritat i generositat perquè van deixar la seva vida a les terres dels pobles de l’estat espanyol lluitant contra el feixisme. Visionaris que van veure que la república era la primera víctima de les forces feixistes que assolarien Europa. Dones i homes anònims, alguns del quals després van lluir amb nom propi, altres van morir, sense nom, a camps de batalla més llunyans, a camps de concentració o en mans dels seus compatriotes quan van tornar als seus països, cosa que no tots van poder fer, convertits en apàtrides. El 28 d’octubre de 1938 Barcelona va rendre un emotiu i multitudinari homenatge a les Brigades Internacionals, nosaltres també ho fem. Ells cantaven el seu himne:
Els germans d'Espanya són a les barricades,
els germans d'Espanya són pagesos i obrers.
Endavant les Brigades Internacionals,
amunt la bandera de la solidaritat!
Endavant les Brigades Internacionals,
amunt la bandera de la solidaritat!
Adéu Brigadistes. Henry Buckley 25/10/38
Nosaltres buscarem aires de llibertat i justícia on fer onejar aquesta bandera de solidaritat antifeixista.
Per a recordar i honorar les víctimes del franquisme des del president Companys a l’última de les víctimes del feixisme espanyol i la transició monàrquica. Per a reivindicar i exigir els drets d’aquestes víctimes, que van patir tot tipus de vulneració dels drets humans i van ser víctimes de crims de lesa humanitat imprescriptibles. Per a continuar difonent la dignitat dels lluitadors antifeixistes seguim amb les nostres concentracions per la veritat, la justícia i la reparació. Per a denunciar l’atac que està patint la Memòria Democràtica de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada