El paper de la premsa en la difusió de la memòria històrica és fonamental i hem de dir que a excepció d’algunes televisions públiques autonòmiques, de certs programes molt concrets d’alguna cadena privada i d’ocasions esporàdiques en certs diaris de paper, la memòria està òrfena d’altaveu als mitjans i encara més la memòria combativa i reivindicativa. L’única plataforma que ens dona veu des de la solidaritat i el compromís amb la veritat, la justícia i la reparació és la premsa digital progressista, de vegades amb molt bons treballs d’investigació i certament amb molt bona acollida per part d’un públic que sí vol saber d’on ve per saber on va i més important, on vol anar. Són en aquests darrers mitjans on la memòria es converteix en denúncia de les mancances de drets i on es visualitza que de la pols del franquisme i de la pluja silenciosa de la transició venen aquests fangars on visquem ara.
És molt cert que hem tingut sempre una premsa enemiga, una premsa que, quan no ha ignorat o censurat les notícies relacionades amb la memòria, ha fet una tasca indecent de desqualificació. És la premsa que ens ha etiquetat de nostàlgics, de rancuniosos i venjatius, de trencar la seva falsa reconciliació, de dinamitar un futur de concòrdia, més fals encara. La premsa que ha justificat o elogiat la decisió de repatriar els cossos de la División Azul, però que no vol saber res de les desenes de milers de lluitadors antifeixistes que resten sota les cunetes. La mateixa premsa que qüestiona la legalitat republicana, que embruta el seu llegat fins a catalogar-la com criminal, que s’atrinxera darrere la transició, la bandera i la constitució com a blindatge de la impunitat i l’oblit. Una premsa que tergiversa, que dona veu al feixisme, alguna de la més nacional Església catòlica, gens cristiana.
També està la premsa que va començar a caminar com mitjà progressista i que ha acabat traint-se lligada a la seva venerada transició amb el mantra del passem pàgina. Premsa en contra de tot allò que olora segons les seves editorials a roig, separatista o llibertari com en temps del generalísimo assassí. La premsa dels columnistes que paradoxalment ens venen com defensors de la memòria i que acaben perdonant la vida al falangisme.
Molta de la tasca ben feta ha dut nom de dona. S’han fet productes audiovisuals de gran impacte a Catalunya, que han descobert a molta gent que pensava que el franquisme quedava molt lluny i que no va ser una dictadura tan terrible, que estava molt errada. Des dels treballs de la Montserrat Roig, que ens va descobrir els antifeixistes espanyols als camps nazis a la Montserrat Armengou que ens va ensenyar les nenes i nens perduts del franquisme o l’horror del seu patiment als preventoris. Han estat una finestra pública que ens ha obert les portes a mostrar a aquesta societat, que viu dins del dèficit democràtic, que encara no hem pagat el deute que tenim amb les persones que van lluitar per les nostres llibertats. Un aparador de les nostres reivindicacions, més enllà de les persones afectades, les associacions i les persones convençudes de què la defensa dels drets humans és pilar fonamental de la democràcia. Uns treballs que han facilitat la nostra tasca pedagògica i la comprensió vers les nostres exigències, tan antigues com vigents i necessàries.
Encara queda molta feina per fer, la memòria és la saba de la nostra història i la memòria de la repressió és l’esperança per a una societat on el feixisme no tingui cabuda. I aquí serà molt important el paper de la premsa, de les dones com a difusores del relat veraç escrit en femení, singular i plural, i de la descoberta de les dones protagonistes, moltes encara desconegudes i amb vides extraordinàries. Una premsa que reculli l’històric de la lluita resistent i generosa de la dona. Malgrat tot el patiment sofert, sempre dempeus, perquè aquestes dones han estat el fonament de la nostra gran edificació en construcció, solidària, d’igualtat de drets i de conquestes socials que hem d’enllestir per a les filles i els fills de tota la terra.
Com homenatge a les pioneres de la premsa volem dedicar aquesta concentració a les dones periodistes en temps de República, a les dones que van trencar motlles, inclús abans de l’etapa republicana. Dones que van constituir avançada i tot un exemple. Unes, feministes de les ones i el paper, altres sense ser conscients de la importància que tenia la seva tasca, que obria nous camins per a la dona. Més d’un centenar de dones van escriure a la premsa republicana o van ser locutores de ràdio. Una important visualització de la dona en un món masculí. Una etapa que es va acabar amb el somni republicà assassinat pel monstre masclista i nacionalcatòlic. Una dictadura ferotge que va portar a moltes d’aquestes dones a presó, a l’exili o a la depuració i, com a conseqüència, a tornar a la vida domèstica de submissió a l’home i al mossèn, que la Falange aconsellava amb la pistola a la mà. Molta frustració per aquestes dones cultes i intel·ligents amb moltes inquietuds, que van convertir la República en un temps de roses i que amb el seu ostracisme imposat pel Règim van acabar vivint en un fosc temps d’espines. Algunes, rebels davant la submissió per decret, compromeses i lluitadores, no van renunciar a la flaire de les flors per combatre l’alè fètid del franquisme i des de la clandestinitat van fer créixer la llavor del cirerer a pobles i ciutats.
Periodistes en temps de República, en temps de pau i en temps de guerra. Un període on aquestes dones no van defugir el compromís i van fer costat a la legalitat republicana des dels seus llocs de treball. Informadores, articulistes, corresponsals de guerra, fotoperiodistes, editores de publicacions, dones de casa nostra i de la resta del món, que van voler donar veu a la llibertat contra el feixisme. Brigadistes internacionals de la informació.
També volem tenir un record especial en aquest mes de juny per a les dones lesbianes de la premsa en la República, per a totes les lesbianes que van patir la repressió en totes les seves expressions. Dones invisibles entre les invisibles, les més estigmatitzades pel franquisme pel seu horrible pecat d’estimar o desitjar altra dona. Un crim més gran encara que el de l’home homosexual, les més discriminades perquè elles havien de ser sirventes dels homes de la casa, esclaves i cuidadores, devotes complidores de la llei del patriarcat, úters fèrtils procreadors dins del matrimoni i educadores en les màximes de la Falange de dios, patria y familia.
Per a totes elles i per a totes les víctimes LGTBI: veritat, justícia i reparació.
Dones periodistes en temps de república, paraules de llibertat.
Maria del Carme Nicolau Massó, també coneguda com a Elsa Bernhard, Elisenda Mont-Clar –o Montclar–, Narcís Blau, Margarida Jordà, Florelle (Barcelona, 1901 - 20 de novembre de 1990) fou una escriptora, periodista, traductora catalana.
Va col·laborar en altres periòdics com Mirador, La Nau, Diari de Sabadell, ... i va fer conferències en el marc d’un compromís polític doble: feminista i catalanista radical. El 1932, així mateix, havia entrat a treballar a Ràdio Barcelona, on va encarregar-se de l’espai matinal La paraula. Fidel al bàndol republicà, durant el conflicte armat va seguir participant activament en la vida cultural, va fundar i dirigir la col·lecció "La Novel·la Femenina" amb Aurora Bertrana. El 1939 es va exiliar a França i al cap d'uns tres anys, vist el decurs de la Segona Guerra Mundial, va tornar a Barcelona. Represaliada políticament fins a finals dels anys quaranta no va poder reincorporar-se a la ràdio. A partir dels cinquanta, va col·laborar en revistes de Perpinyà, on va guanyar-se nous reconeixements literaris entre els quals ressalta el grau de Mestra en Gai Saber.
Font: Viquipèdia.
Irene Polo i Roig (Barcelona, 27 de novembre de 1909 - Buenos Aires, 3 d'abril de 1942) fou una periodista, publicista i representant teatral catalana. Va ser una de les primeres dones periodistes en la premsa catalana i redactora dels principals diaris dels anys 30.
Irene Polo va néixer en el si d'una família humil del Poble-sec. El pare, Antonio Polo, era guàrdia civil i va morir jove; la mare, Francisca Roig, va haver de tirar endavant la família amb l'ajuda de la filla gran, Irene, que tenia dues germanes més petites: Rosario i Maria. Es va formar de manera autodidacta. Abans de dedicar-se exclusivament al periodisme, Irene Polo treballà com a cap de publicitat de la productora cinematogràfica Gaumont. Inicià la carrera periodística l’any 1930 a la revista Mirador i exercí la professió a Barcelona, de manera apassionada i sovint bel·ligerant, fins a l’any 1936.
Els articles publicats a Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant i Última Hora, són un testimoni inestimable, irònic i brillant, de la societat i la política d’aquell moment: des d’articles sobre els usos de la moda –la introducció del pantaló femení, l’aparició de l’escot– fins a reportatges de denúncia social –la mendicitat a Barcelona, les pèssimes condicions de vida dels treballadors immigrants– o d’alerta política –com elreportatge en què es fa passar per seguidora de les Juventudes de AcciónNacional del qual recomenem la seva lectura, o els articles dedicats a la censura, que ella mateixa va patir.
El gener de 1936 sortí de Santander a bord de l'Orinoco amb destinació a Amèrica, com a representant de la companyia teatral de Margarida Xirgu. Abans, però, va fer escala a Galícia on entrevista al polític Casares Quiroga. Quan la companyia es va dissoldre, l’any 1939, Irene Polo, que no podia tornar a Barcelona finalitzada la guerra civil, va quedar exiliada a Buenos Aires on hi treballà com a traductora del francès i de l’anglès per a les editorials Losada i Sopena, i va ser directora de publicitat de les perfumeries Dana. Es va suïcidar als 32 anys a Buenos Aires, el 3 d'abril de 1942.
Irene Polo era lesbiana i no s’amagava.
Fonts: Viquipèdia. ElNacional.cat
Josefina Carabias (Arenas de San Pedro, Ávila, 19 de julio de 1908-Madrid, 20 de septiembre de 1980) fue abogada, escritora, locutora, corresponsal y periodista. Josefina comienza a trabajar en la revista ilustrada Estampa y finalmente acaba colaborando en medios de gran tirada como Ahora, Mundo Gráfico o La Voz. Se la considera la primera mujer periodista del estado español, al trabajar en una redacción con funciones similares a las de cualquiera de sus compañeros. Al contrario que otras muchas mujeres que ya habían escrito en prensa a través de colaboraciones, ella no tenía otra profesión y la ejerció durante toda su vida.
En 1936 tras el golpe de estado Josefina huye a Francia con su marido, José Rico Godoy. Éste decide volver para poner en orden unos asuntos personales y es detenido y condenado a 12 años por el Tribunal de Masonería y Comunismo, de los que cumplirá tres. Ella se queda en París bajo la ocupación nazi, durante este tiempo dio a luz a Carmen Rico-Godoy, quien también sería periodista.
Una vez que pudo volver a España comenzó a trabajar en el diario Informaciones como redactora, pero con un contrato como secretaria. En 1945 tuvo a su segunda hija, María de las Mercedes Rico Carabias, la primera mujer en ocupar la titularidad de una embajada en España.
Hasta que ganó el premio Luca de Tena en 1951, Josefina tuvo que escribir con el seudónimo de Carmen Moreno. En 1954 se marchó de corresponsal a Washington. En 1959 se traslada a París como corresponsal del diario Ya. En 1967 Josefina regresa y comienza a escribir una columna de opinión diaria en el periódico Ya hasta su fallecimiento en 1980 cuando su libro “Azaña. Los que le llamábamos Don Manuel” está en la imprenta. Josefina pensaba escribir un libro sobre la censura y otro autobiográfico, pero murió antes de poder hacerlo.
Fuentes: wikipedia.
Más información en RTVE Josefina Carabias: retrato de las primeras mujeres periodistas en España.
Anna Maria Martínez Sagi, nascuda a Barcelona el 1907, als anys 30 era molt popular, una de les periodistes i poetes més famoses de la República. Escrivia a Las 'Noticias', 'El Día Gráfico', 'Lecturas', i també en el madrileny 'Crónica', estava en plantilla al diari 'La Rambla', que editava Josep Sunyol, el president afusellat del Barça. Va saltar a la fama per les seves entrevistes a proscrits, vagabunds, prostitutes, i també polítics. Els seus articles sobre el sufragi femení, quan encara la dona no podia votar, causaven estupor i sorpresa, per la joventut de l’autora, per la maduresa i gosadia dels escrits. Va enarborar la bandera del feminisme i es va convertir en una reportera estel·lar, trencadora, directa, però també incòmoda i subversiva. Anna Maria Martínez Sagi no dubtava, va ser abanderada de moltes causes. No evitava els temes relliscosos, s’hi ficava de ple i s’hi implicava.
També era una atleta superdotada. La fotografia de Sagi llançant la javelina es va convertir en una icona. Però el més important és que Sagi va assumir com a seva la idea de practicar esport com a emblema de modernitat per a les dones. El 1934 va entrar a la directiva del Barça buscant crear una secció femenina, segons consta en les seves actes. Va ser la primera dona directiva de l’estat. Sagi era una celebritat, poeta, periodista, esportista, feminista, activista... però va topar frontalment amb el rebuig masclista dels socis que la van forçar a dimitir. El 1936 va ser una de les impulsores de les Olimpíades Populars, com a desafiament als nazis.
Però Sagi sobretot era poeta, amb 22 anys havia aconseguit un fet veritablement insòlit: sent barcelonina, s’havia ficat el Madrid literari a la butxaca. El crític Insúa la proclamà “hereva de Rosalía de Castro”.
Era una treballadora incansable, bullia d’idees i tenia la força i la valentia per dur-les a terme amb celeritat, cosa poc corrent. Va fundar el Club Femení i d’Esports, primera associació esportiva i cultural per a dones treballadores a Barcelona. Un centre cultural on s’ajudava a l’alfabetització de les dones ja que la majòria eren analfabetes. Su activitat a favor dels drets de la dona va ser intensa. Seguia les idees feministes que arribaven de París, que topaven amb una societat catalana tancada en molts aspectes. Ella va pagar el preu de ser dona i li va sortir car.
Anna Maria es va enamorar d’una altra escriptora i periodista catalana, Elisabeth Mulder amb l’oposició de la seva família, va fugir sola i va tornar per fer de corresponsal de guerra per al 'Daily Mail' i 'El Tiempo', de Bogotà. Es va incorporar a la columna anarcosindicalista de Durruti com a reportera. Perduda la guerra s’exilia a França creuant l’últim tram dels Pirineus a peu, sota una intensa nevada. A França s’incorpora a la Resistència francesa contra els nazis salvant molts jueus de l’Holocaust, fet pel qual va ser condecorada per Moshe Dayan.
Més tard es casa i té una filla, però tots dos moren. Llavors marxa als Estats Units on dona classes a la Universitat d’Illinois fins el 1969, quan decideix tornar a Barcelona. Ara la ciutat és esquerpa, sorollosa, plena de fum i ella pateix d’asma. El 1978 s’estableix a Moià. El 2 de gener de l’any 2000, als 92 anys, mor en una residència d’avis en un silenci misèrrim.
Fonts: Ara.cat:L’aventura vital d’Anna Maria Martínez Sagi, la primera dona a la directiva del Barça (1934), és una de les més impactants de la història recent. Periodista, poeta, ‘recordwoman’, el seu oblit resulta incomprensible.
María Luz Morales Godoy fue una periodista pionera del periodismo cultural. Nació en 1889 en A Coruña pero su vida transcurrió en Barcelona donde su familia se trasladó cuando ella era una niña. Tras diplomarse en Filosofía y Letras en la Universidad Nova decidió adoptar el oficio de escritora para ser periodista, una profesión de hombres, las mujeres firmaban artículos en revistas y diarios pero no formaban parte de las plantillas.
Su trabajo como crítica cinematográfica hizo que la productora Paramount Pictures la contratara como responsable de la asesoría literaria de sus películas y de la traducción y adaptación de sus diálogos. Paralelamente se dedicó a la literatura infantil con adaptaciones de obras maestras, publicadas en la editorial que dirigía, Ediciones Araluce.
A principios de julio de 1936, participó en las celebraciones por la aprobación del Estatuto de Autonomía de Galicia. Tras el golpe de estado el gobierno de la Generalidat incautó algunos periódicos entre ellos La Vanguardia que quedó bajo el control de un comité obrero CNT-UGT. El 8 de agosto el comité del diario decide nombrar a María Luz Morales Directora, la primera mujer en asumir la dirección de un periódico de cabecera estatal lo que le valió ser represaliada por el régimen franquista.
Durante la guerra colaboró en el guión de la película documental Sierra de Teruel (o L'Espoir), que dirigió André Malraux con fines propagandísticos. En 1940 es acusada de ser la directora de La Vanguardia y de pertenencia al Partido Galeguista, siendo encarcelada en el convento de Sarrià. Durante ese período, del cual siempre se negó a hablar, escribió varias novelas que firmó con los seudónimos de Ariel y Jorge Marineda.
El 24 de enero de 1978, junto con un numeroso grupo de compañeros, María Luz Morales fue rehabilitada como periodista. Tras su reincorporación, continuó su actividad, ya como redactora, en el Diario de Barcelona, donde continuó escribiendo hasta su muerte, en 1980.
Fuente: wikipedia.
Más información: María Luz Morales, la primera periodista cultural
Anna Murià i Romaní va néixer el 1904. Va estudiar comerç, comptabilitat i anglès a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i va fer uns cursos nocturns a l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Va col·laborar a La Dona Catalana prolíficament del 1925 al 1930. També fou força activa políticament, ja que va militar a Acció Catalana, des d'on participà en les campanyes per l'alliberament dels implicats en el Complot de Garraf. El 1932 es passà a Esquerra Republicana de Catalunya, amb la qual participà en la recollida de signatures a favor de l'aprovació de l'Estatut de Núria i per l'alliberament dels implicats en els fets del sis d'octubre de 1934. El 1932, també organitzà i formà part del "Front Únic Femení Esquerrista".
Durant la guerra civil espanyola fou funcionària de la Generalitat de Catalunya, que la nomenà secretària de la Institució de les Lletres Catalanes; col·laborà a publicacions com La Dona Catalana, La Rambla, La Nau, Meridià i Diari de Catalunya. També fou membre de la Unió de Dones de Catalunya i cofundadora del Grup Sindical d'Escriptors Catalans.
Va iniciar la carrera com a escriptora amb la novel·la Joana Mas (1933), després va publicar La revolució moral (1934) i El 6 d'octubre i el 19 de juliol (1937), que reflecteixen el seu compromís cívic i polític. El 1934 havia entrat a treballar com a auxiliar a les Oficines del Servei d'Extensió d'Ensenyament Tècnic de la Generalitat. D'ençà del 1937 que treballava com a secretària a la Institució de les Lletres Catalanes, feina que va compaginar amb les tasques de redacció del Diari de Barcelona i del Diari de Catalunya, del qual al final de la guerra va esdevenir directora; es convertí en la primera dona que comandava un diari en català.
En acabar la guerra s'exilià amb la seva família a França. El 1941, després de viatjar per Cuba i la República Dominicana, s'establí amb el seu marit el poeta Bartra a Mèxic, on treballà com a traductora d'anglès i de francès al castellà, i on col·laborà en les revistes Catalunya, Germanor, Lletres, La Nostra Revista i Pont Blau. Tanmateix, durant aquests trenta anys de confinament només va poder publicar tres treballs.
Quan retornà a Catalunya, el gener de 1970, va treure a llum una bona part de la seva producció. Va exercir de nou ocasionalment el periodisme en revistes i diaris com Cavall Fort i Tretzevents, Serra d'Or, Oriflama, La Vanguardia o l'Avui. La dècada del 1990 va mantenir una secció fixa als diaris L'Actualitat i El 9 Nou de Terrassa i al suplement La Jornada Semanal del diari mexicà La Jornada.
Va morir el 2002.
Font: Viquipèdia.
Rosa M. Arquimbau, periodista i escriptora de ben jove ja va començar a escriure. Pionera en la lluita per les llibertats de les dones, fou una escriptora innovadora pel seu temps. La seva obra tenia tot aquell regust de la vida quotidiana. Tant les seves novel·les com les seves obres de teatre curtes i d’estil humorístic tractaven temes de la vida moderna, molt vius i de vegades molt punyents, que generalment eren menyspreats per considerar-los banals i frívols.
El periodisme i la literatura no la van apartar de la política ni del feminisme. Els seus articles sovint provocaven polèmica als diaris de caire més conservador.
Com a periodista va col·laborar en gairebé tots els diaris i setmanaris d’esquerres entre els anys 1924-1936: Joventut Catalana, La Dona Catalana, Flames Noves, La Nau, Imatges, La Publicitat, l’’Opinió i La Humanitat. Col·laborà al setmanari La Rambla amb la columna periodística “Whisky i soda” des de la qual comentava, sovint amb ironia, els canvis que protagonitzaven les dones.
El 1932 va signar les “Bases per a la Constitució d’un Front Únic Femení Esquerrista”. Va ser presidenta del Front Únic Femení Esquerrista. Va participar a la campanya de recollida de signatures femenines a favor de l’Estatut i va promoure l’agrupament de les catalanes a favor del vot femení. També col·laborava amb l’Associació de Periodistes de Barcelona i el Foment de Cultura Femenina i era militant d’Esquerra Republicana.
L’any 1938 va estrenar la peça teatral Maria la Roja, que ella va qualificar com de reportatge, ja que l’acció transcorria en una presó de dones a Paris.
Va morir a Barcelona a l’edat de 82 anys.
Font: Periodistes en temps difícils.
Kati Deutsch, nació en Budapest en 1912, en el seno de una familia judía acomodada. Desde que era joven su madre le insistió que debía tener una carrera para valerse por sí misma; por ello, en 1931 se trasladó a Berlín para comenzar a aprender fotografía. Ahí se relacionó con el grupo de Bertold Brecht y con el Bauhaus, al tiempo que trabajaba para la agencia Dephot. Con la escalada del nazismo, Kati regresó a Budapest, para encontrarse con que su padre ya había sido apresado. En 1933, Kati huye a París, donde trabajó retocando fotografías de moda y fotos fijas para cine. Ahí conoció y convivió con el fotógrafo Robert Capa. En París completó su formación y realizó varios reportajes para la agencia francesa Agence Photo. De esta época son sus famosos trabajos titulados El mercado de las pulgas (1933) y Reportaje de los cafés de París (1934).
En este lugar también surgiría su primer acercamiento al surrealismo alemán. Con Wolfang Burger desarrolló la serie Hitler Eye, que consiste en imágenes de un huevo parodiando a Hitler.
Tras el golpe de estado se traslada a Barcelona con su cámara y sus ideales anarquistas trabajando como fotoreportera encomendada por la Confederación Nacional del Trabajo para retratar la situación de los pueblos colectivizados de Aragón, que tenían como objetivo servir como propaganda al gobierno republicano en el exterior del país. Durante esa misma época, otras fotógrafas, como Tina Modotti y Gerda Taro llegaron a España para documentar la lucha antifascista.
En Barcelona, Kati trabajó para distintos organismos y publicaciones republicanas. Entre ellos destaca su trabajo como colaboradora en las publicaciones anarquistas Tierra y libertad, Tiempos nuevos y Mujeres libres, así como su trabajo como redactora en la revista Umbral: semanario de la Nueva Era, donde conoció al andaluz José Horna, con el que se casaría y adoptaría su apellido. A la vez fotografió la vida cotidiana en distintas poblaciones, imágenes que han sido reconocidas por su emotividad.
José Horna en ese momento trabajaba haciendo mapas para la República, siendo apresado por los golpistas e internado en un campo de concentración. Kati lo ayuda a escapar y juntos se marchan a París donde Kati siguió trabajando como fotógrafa. Sin embargo, con la invasión nazi y sin papeles la pareja corría el riesgo de ser arrestada, por lo que deciden pedir ayuda a la embajada mexicana que les concede el estatus de exiliados en México, que será su hogar hasta su muerte el 19 de octubre del 2000.
Fuente: wikipedia.
Marina Ginestà
Virginia Cowles
Kitty Bowler
Tina Modotti
La Guerra civil espanyola va comptar, per primera vegada a la història, amb una gran presència femenina de periodistes. Entre les dones que van cobrir-lo, s’hi troben Kati Horna(Hongria), Tina Modotti (italomexicana), Kitty Bowler (Estats Units) o fins i tot la catalana Marina Ginestà. Però hi ha tres noms que han passat a ser una icona dins dels periodistes que van cobrir la Guerra Civil: Virginia Cowles,Martha Gellhorn i Gerda Taro. La nord-americana Virginia Cowles (1912-1983) escrivia per a Hearst, grup de premsa sensacionalista, fins que va veure que la Guerra Civil era una oportunitat per demostrar les seves dots de periodista. Va cobrir el conflicte repartint-se entre els dos bàndols i va acabar plasmant la seva vida quotidiana al llibre Looking for Trouble.
Molt més mediàtica va ser la nord-americana Martha Gellhorn (1908-1998), també coneguda per ser parella d’Ernest Hemingway. Va ser una de les periodistes clau del conflicte. Per poder pagar-se el viatge a Espanya el 1937, va haver d’acceptar una proposta de la revista Vogue per escriure un reportatge sobre els problemes de bellesa a la mitjana edat, tal com explica Jar Couselo al Cuaderno de Periodistas d’apm. Un cop a Espanya, Gellhorn va escriure per a la revista Colliers i es va instal·lar al mític Hotel Florida de Madrid. Tot i que va ser molt a prop de la línia de foc i les seves cròniques eren molt ben valorades, mai es va considerar a si mateixa com una corresponsal de guerra en el sentit estricte, ja que assegurava no saber res sobre operacions militars ni del que estava passant realment. Més endavant, cobriria nombrosos conflictes arreu del món, com l’entrada al camp de concentració de Dachau, el conflicte araboisraelià o la guerra del Vietnam.
D’altra banda, l’alemanya Gerda Taro (1910-1937) és considerada una pionera en el periodisme gràfic de guerra femení, i també la primera a morir mentre cobria un combat. Companya sentimental d’André Friedman, més conegut com a Robert Capa, junts van anar a la Guerra Civil i van treballar per a revistes com Regards o Vu. Amb el temps, a moltes de les seves fotografies i escrits se’ls ha donat erròniament l’autoria de Robert Capa i la seva figura no ha tingut el ressò que es mereix.
Font: Capçalera. Periodistes en peu de guerra.
Durant els anys 20 del segle passat unes dones de Barcelona es van atrevir a treballar de locutores de ràdio quan aquest nou mitjà de comunicació començava a caminar al nostre país, tot fascinant als ignorants d’una tecnologia moderna que era més màgia que comunicació. A la dècada dels anys 30, la presència de les dones a la ràdio ja era indiscutible i no només fent de locutores. La ràdio catalana sempre ha tingut un important pes femení i va significar en aquells primers anys un camp laboral nou que possibilitava que moltes jovenetes amb coneixements artístics, de famílies catalanes, creients i amb més o menys recursos tinguessin, gràcies a les ones hertzianes, la seva primera feina.
Maria Cinta Balagué, “SALUS” nascuda el 1898 a Barcelona. Locutora de Ràdio Barcelona, funcionària de l’Ajuntament de Barcelona on feia de secretària de direcció. A la ràdio hi col·laborà presentant el 1926 el primer magazín de la història de la ràdio. Segons la revista Radio Barcelona, Número 233 de 1929, Balagué és una “distinguida señorita que ejerce de locutora en las sesiones femeniles que, con los títulos MODAS Y TEMAS ÚTILES, los martes y los viernes suele radiar EAJ-1, y que llevan las firmas de Georgette y Pompadour, del Instituto de cultura y biblioteca Popular de la Mujer.”
Francina Boris Codina nascuda a Girona el 1915. Va ser la primera locutora de Ràdio Girona, al 1933 i un any després marxa a Ràdio Associació de Catalunya a Barcelona, on va ser locutora fins a l’entrada dels nacionals. Després de ser depurada, passant fins i tot per la presó, Boris torna a la ràdio però degradada a fer de secretària fins a la dècada dels 40 que pot tornar a Girona per ser-ne novament locutora fins a la seva jubilació.
Aurora Tersa Miralles (Almacelles, 1912 - Lleida, 1961) i Maria Tersa Miralles (Almacelles, 1912). Les germanes Tersa foren les primeres locutores de Ràdio Lleida, on l’Aurora a més a més acompanyava solistes al piano, al 1933. Són les úniques germanes de Catalunya que treballaren juntes a la ràdio d’aquells anys. L’Aurora deixa la ràdio per casar-se abans de la Guerra, però la Maria continuarà a Ràdio Lleida fins que aquesta deixa d’emetre l’any 1938, data en la qual passa a incorporar-se davant del micròfon de Ràdio Girona (les dues emissores pertanyien al grup de Ràdio Associació de Catalunya). La Maria va viure, amb els seus pares com a refugiats de Guerra, dins de Ràdio Girona, mentre hi feia de locutora fins que les tropes nacionals ocupen l’estació.
Rosalia Rovira Duart (Barcelona, 1903 - Barcelona, 1982) Era una reconeguda actriu de teatre que quan arriba a Ràdio Associació de Catalunya es converteix en la primera locutora de l’estació. Feia els programes per a dones i també eren “molt celebrades” les seves lectures per la mainada, segons la premsa de l’època. Amb l’entrada dels nacionals és empresonada per la seva ideologia nacionalista i sempre més apartada de la ràdio.
Font: Associació de dones periodistes: Les primeres radiofonistes catalanes.
Solidaritat amb totes les causes de dret
amb la gent que pateix tot tipus de barreres, contra les barreres als espais públics. Els carrers no són per fer negoci, són de les persones i per sempre nostres. Gràcies a tothom que va signar contra els crims del franquisme i en especial a tota aquella gent amb la que vam compartir una plaça més reivindicativa que mai, la gent que vol aixecar un món sense obstacles.
amb la gent d'Altsasu, empresonats, familiars i amics tota la nostra solidaritat. Quan la "Justícia" esdevé injustícia. Askatu altsasukoak!
amb les preses i presos polítics, amb les exiliades i exiliats, amb totes i tots els que pateixen la persecució d'un estat que encara respira franquisme, sigui per un tuit, per un article, per una exposició, per les seves idees, per una vinyeta, per una cançó, per un llibre, per ser violada, per manifestar-se, per feminista, per atea, per pobre, per condició sexual, per color de pell.... L'estat espanyol censura i castiga vulnerant els drets humans. L'odi és seu, la raó nostra.
I si la plaça parlés voldria recuperar el seu nom, Plaça de la República, perquè ni Barcelona, ni Catalunya, ni nosaltres tenim rei. Llegir història d'aquesta placa.
Galeria fotogràfica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada