Vam fer la nostra concentració sota una pluja tan inclement i perseverant com la impunitat de l'estat espanyol. Gràcies companyes i companys!
Aquest mes s’ha parlat molt de la violència de manera tergiversada i fins i tot gratuïta. Aquest mes nosaltres també volem parlar de violències en plural. Ho farem perquè ens interpel·la la nostra decisió de suspendre la nostra concentració de setembre per la manifestació de Jusapol, que finalment no es va realitzar a la plaça Sant Jaume. Volem parlar de cinisme, d’hipocresia, de justificacions injustificables, de paranys i de l’estat de confusió de missatges contradictoris al vent dels esdeveniments. La gent de la Memòria antifeixista sabem molt d’això.
Nosaltres en sabem d’insults, d’estigmes, de sí però no, d’imposicions de correccions polítiques en temps d’incorreccions democràtiques, d’exigències de banderes blanques de rendició, de tatuatges visibles de no rancor, no venjança perquè ens perdonin la nostra derrota els vencedors, perquè dir que ni oblidem, ni perdonem no és de persones pacífiques i bones segons els impunes. Encara visquem sense la brúixola dels drets humans que marca molt clarament que la pitjor violència i la més execrable és la que exerceix qui en té el monopoli de la força, l’estat. Vivim en un món sense vergonya on els que lluiten contra el feixisme són denominats feixistes i fins i tot terroristes, però on no es pot parlar de terrorisme d’estat perquè és tabú i perillós. Vivim en un temps que recorda molt altres temps que voldrien no tornar a repetir amb la diferència que ara sabem on porta no plantar cara al monstre feixista.
El mes de setembre no vam tenir concentració perquè es va autoritzar una manifestació de policies que volien retre homenatge i condecorar a qui l’1 d’octubre de 2017 va venir a exercir impunement la violència injustificada d’estat. Les persones que es van concentrar per demostrar el seu rebuig a tanta misèria fent resistència passiva i un espectacle de colors van ser colpejades acusades de violentes i feixistes per oposar-se a actes de dubtosa democràcia i contraris als drets humans. La vergonya segueix quan als actes a les portes del Parlament la nostra companya Paqui quan va demanar la dimissió del conseller Buch entre els aplaudiments del públic va ser censurada. Ella, una lluitadora antifranquista, que va sacrificar molt en la seva lluita contra el feixisme, sap molt de violències, com les tortures qui li van costar la vida al seu company de partit, Cipriano Martos. Ella i moltes de nosaltres sabem que la protesta del poble contra la injustícia no és violència, és defensar els drets que cada dia ens roben i que van ser conquerits amb sacrifici i plantant cara a l’opressió i al poder establert.
La vergonya no s’acaba aquí perquè a una manifestació dels Mossos d’Esquadra es va aplaudir a la Policia Nacional, la mateixa que va convidar a un acte festiu al sàdic torturador Billy el Niño. Violència és que l’estat encara no li hagi retirat les medalles i la pensió lligada a aquestes, violència és que la justícia espanyola l’hagi emparat per no haver de respondre davant la justícia argentina acusat per les seves víctimes, com el nostre company Felipe, lluitador antifranquista militant del FRAP com la Paqui, que en sap molt bé que és patir violència.
Violència és obrir caps com feien els grisos, la protesta no és violència i estigmatitzar-la i demonitzar-la és propi de governs febles, impotents amb dèficits democràtics i tics dictatorials.
Encara enguany s’ha prohibit algun acte en memòria dels afusellats del 27 de setembre per considerar-los terroristes, obviant que lluitaven contra la dictadura franquista i que els seus consells de guerra van ser una farsa. Enfrontar-se a una dictadura feixista és un dret legítim del poble.
Foto d'en Txiki assassinat feta pel seu advocat Marc Palmés.
Són temps molt tristos de mancances no només democràtiques sinó ètiques i morals, des dels governs que tenen por d’aquelles que no en tenen por, des dels mitjans al servei dels interessos econòmics que marquen les agendes dels governs, d’una societat enverinada pels missatges més simplistes de temor als indefensos i d’orgull buit d’hispanitats, de drets de conquesta tacats de sang. Per això el 12 d’octubre, com sempre, no hi ha res a celebrar. Ni oblit, ni perdó.
El 13 d’octubre de 1909 l’Espanya fosca i poruca va assassinar la cultura i l’educació, va matar Ferrer i Guàrdia, nosaltres celebrem el treball d’aquest pedagog llibertari.
El 15 d’octubre, aniversari de l’assassinat de l’únic president europeu mort pel feixisme celebrem altre cop que el Parlament de Catalunya va anul·lar el judici a Companys i a tantes companyes i companys de repressió i mort.
El 28 d’octubre celebrem la solidaritat i la generositat de les Brigadistes i els Brigadistes internacionals que van deixar la seva petjada de vida i compromís contra el feixisme, dignitat de la reserva ètica de la humanitat, un exemple històric sense precedents que ens crida a continuar lluitant.
També celebrem que aquest octubre el Parlament de Catalunya hagi reprovat el rei demanant l’abolició de la monarquia perquè nosaltres no tenim rei, som república.
Condemnen l’auge del feixisme arreu d’Europa posant en perill la memòria antifeixista amb la imposició d’un relat negacionista que acabi per implantar-se en el discurs polític i social. Condemnen la normalització del feixisme blanquejant partits que entre els seus càntics inclouen el “soy el novio de la muerte”. Condemnen que Franco pugui ser enterrat altre cop amb honors a la cripta vip de La Almudena, convertint aquesta en un nou centre de peregrinació pels franquistes, constatem que el nacionalcatolicisme continua viu en l’esperit d’una Església que va ser responsable del cop d’estat a la legalitat republicana i de la posterior repressió.
Condemnen que la premsa practiqui una equidistància barroera o directament que es posicioni al costat de la ultra dreta fent passar per demòcrata a qui no ho ha estat mai i que utilitzi eufemismes com “manifestacions de signes contraris” per no dir feixistes contra antifeixistes. Condemnen que quan les forces policials fan l’ús de la violència que li concedeix l’estat ho facin sempre contra els antifeixistes primer protegint els feixistes seguint un fil conductor que s’endinsa en el franquisme.
Nosaltres que hem patit l’odi, les amenaces, els insults, la mofa, que hem estat ignorades, que hem patit el silenci en nom de reconciliacions indecents, de constitucions que moltes ni hem votat, de corones imposades per dictadors, d’unitats insolidàries i castrants, condemnem la involució de drets i llibertats, la judicialització de la política, la violència de la corrupció que desnona, de les lleis mordasses que multen i engarjolen i de lleis laborals que esclavitzen.
I per últim celebrem la nostra dignitat, la nostra perseverança, la nostra lluita incorruptible, el nostre compromís i defensa de la veritat, la justícia i la reparació, celebrem les nostres arrels antifeixistes, els nostres valors republicans. I recordem que l’octubre també va ser un mes de revolucions, de sacrificis, de coratge per l’emancipació de col·lectius i pobles per desfer-se de tanta violència de segles de tirania. Resistència no és violència.
Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l'odi immarcescible.
Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.
Crit de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba.
Creixença de les venes i les ales
sobre la teva tomba.
Verge la vida en el mirall del dia,
sobre la teva tomba.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia!
sobre la teva tomba.
Seré parit pel ventre de la vida,
sobre la teva tomba.
Quin esgarip anunciarà aquest dia?
Crit d'orenetes: diamant i vidre.
Sobre la teva tomba.
Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.
Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.
Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.
Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.
Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d'oracle,
sobre la teva tomba.
Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles de silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable,
sobre la teva tomba, sí
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.
Evocaré la vinguda de l'Orcus,
munions de tàvecs per a fustigar-te,
l'Hermes malalt per a què et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius on crema llur venjança.
Dansaré nu sobre la teva tomba!
Biel Majoral
Banderes. Quan la repressió només funciona en una direcció la sensació d'impunitat enforteix el feixisme. La passada concentració una senyora de mitjana edat va trepitjar amb aire marcial totes les nostres banderes esteses a terra i amb total tranquil·litat. Aquesta dona no trepitjaria mai la bicolor amb ocellet o sense, fins i tot demanaria presó per ultratge a la bandera a qui goses fer-ho.
Afegim el comunicat de les companyes i companys querellants a la República Argentina que formen part de la nostra Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes.
La Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme respecte a la decisió de l’Audiència Nacional de denegar la sol·licitud de la jutgessa argentina María Servini per prendre declaració a Rodolfo Martín Villa a l’estat espanyol pels crims dels 3 de Març a Vitòria manifestem que:
El jutge De la Mata de l’Audiència Nacional a la seva resolució de data 22 d’octubre d’enguany ha denegat la comissió rogatòria de la jutgessa Servini no fent valdre el conveni entre la República Argentina i el Regne d’Espanya i emparant-se en la Llei preconstitucional d’Amnistia de 1977.
Els arguments d’aquesta resolució ja els hem denunciat milers de vegades.
Les excuses dels diferents governs espanyols per no fer front al deure de jutjar els crims de lesa humanitat comesos en el seu territori, no són més que defenses antidemocràtiques i contràries als drets humans del model d’impunitat espanyol. No s’ha volgut legislar per acabar amb aquesta terrible xacra i un exemple ben clar és que el Congrés va rebutjar reformar aquest març la Llei d’Amnistia.
Ja hem exigit per activa i per passiva la derogació d’aquesta llei de punt final i que el Regne d’Espanya signi i ratifiqui els Convenis internacionals de Nacions Unides que avalen la imprescriptibilitat dels crims de lesa humanitat. No volem tornar a sentir que els crims del franquisme i la transició han prescrit com si es tractés d’un delicte qualsevol. Ni que no es poden jutjar els crims de lesa humanitat per la no retroactivitat del Codi Penal que només permet fer-ho per a delictes comesos a partir de l’1 d’octubre de 2004. Ens parlen d’aquest marc com si fos impossible moure’l pel seu caràcter diví.
Estem més que fartes les víctimes i els seus familiars de què la fiscalia es posicioni en defensa dels interessos dels botxins i no de les persones que van patir tota mena de violència i/o van ser assassinades, sense dret avui dia a la veritat, la justícia i la reparació.
Estem dolgudes perquè agafar-se a la legalitat vigent espanyola per dir que no hi ha marc legal per actuar d’altra manera és cinisme en estat pur ja que existeix un poder legislatiu covard i/o complaent amb el franquisme.
Estem indignades perquè el jutge De la Mata fa en la seva resolució d’advocat defensor de Martín Villa marcant la seva reiterada bona disposició a declarar davant la justícia argentina i deixant entreveure que si encara no ho ha pogut fer és per un capritx de la jutgessa Servini, a la qual li ofereix diferents vies per dur a terme la declaració, tot plegat bastant ofensiu.
De la Mata fa judicis de valor glorificant la Llei que exculpa a funcionaris, responsables polítics i de l’administració de la dictadura franquista a la qual qualifica de “pilar essencial, insubstituïble i necessari per superar el franquisme” com si fos un venedor porta a porta de la Transició.
Volem recordar que Martín Villa durant la matança de Vitòria era Ministre de Relacions Sindicals i a partir del juliol del 1976 va passar a ser Ministre de la Governació. Durant el franquisme va ser Governador Civil de Barcelona i Jefe Provincial del Movimiento mentre a la comissaria de Via Laietana es torturava salvatgement i amb total impunitat. Després dels fets de Vitòria es va presentar a l’hospital amb Fraga Iribarne per visitar als ferits per les homicides càrregues policials, una foto que ens parla de responsabilitats. Prou de blanquejar els currículums dels franquistes, també des de la instància judicial.
La Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme respecte a la decisió de l’Audiència Nacional de denegar la sol·licitud de la jutgessa argentina María Servini per prendre declaració a Rodolfo Martín Villa a l’estat espanyol pels crims dels 3 de Març a Vitòria manifestem que:
El jutge De la Mata de l’Audiència Nacional a la seva resolució de data 22 d’octubre d’enguany ha denegat la comissió rogatòria de la jutgessa Servini no fent valdre el conveni entre la República Argentina i el Regne d’Espanya i emparant-se en la Llei preconstitucional d’Amnistia de 1977.
Els arguments d’aquesta resolució ja els hem denunciat milers de vegades.
Les excuses dels diferents governs espanyols per no fer front al deure de jutjar els crims de lesa humanitat comesos en el seu territori, no són més que defenses antidemocràtiques i contràries als drets humans del model d’impunitat espanyol. No s’ha volgut legislar per acabar amb aquesta terrible xacra i un exemple ben clar és que el Congrés va rebutjar reformar aquest març la Llei d’Amnistia.
Ja hem exigit per activa i per passiva la derogació d’aquesta llei de punt final i que el Regne d’Espanya signi i ratifiqui els Convenis internacionals de Nacions Unides que avalen la imprescriptibilitat dels crims de lesa humanitat. No volem tornar a sentir que els crims del franquisme i la transició han prescrit com si es tractés d’un delicte qualsevol. Ni que no es poden jutjar els crims de lesa humanitat per la no retroactivitat del Codi Penal que només permet fer-ho per a delictes comesos a partir de l’1 d’octubre de 2004. Ens parlen d’aquest marc com si fos impossible moure’l pel seu caràcter diví.
Estem més que fartes les víctimes i els seus familiars de què la fiscalia es posicioni en defensa dels interessos dels botxins i no de les persones que van patir tota mena de violència i/o van ser assassinades, sense dret avui dia a la veritat, la justícia i la reparació.
Estem dolgudes perquè agafar-se a la legalitat vigent espanyola per dir que no hi ha marc legal per actuar d’altra manera és cinisme en estat pur ja que existeix un poder legislatiu covard i/o complaent amb el franquisme.
Estem indignades perquè el jutge De la Mata fa en la seva resolució d’advocat defensor de Martín Villa marcant la seva reiterada bona disposició a declarar davant la justícia argentina i deixant entreveure que si encara no ho ha pogut fer és per un capritx de la jutgessa Servini, a la qual li ofereix diferents vies per dur a terme la declaració, tot plegat bastant ofensiu.
De la Mata fa judicis de valor glorificant la Llei que exculpa a funcionaris, responsables polítics i de l’administració de la dictadura franquista a la qual qualifica de “pilar essencial, insubstituïble i necessari per superar el franquisme” com si fos un venedor porta a porta de la Transició.
Volem recordar que Martín Villa durant la matança de Vitòria era Ministre de Relacions Sindicals i a partir del juliol del 1976 va passar a ser Ministre de la Governació. Durant el franquisme va ser Governador Civil de Barcelona i Jefe Provincial del Movimiento mentre a la comissaria de Via Laietana es torturava salvatgement i amb total impunitat. Després dels fets de Vitòria es va presentar a l’hospital amb Fraga Iribarne per visitar als ferits per les homicides càrregues policials, una foto que ens parla de responsabilitats. Prou de blanquejar els currículums dels franquistes, també des de la instància judicial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada