Al mercat es va celebrar la diada de la rosa i el llibre, com l'any passat vam estar convidats a recitar en aquest espai d'intercanvi i vida de la ciutat. La Dolors Campos ha tornat a organitzar un matí de poemes i cultura, i nosaltres no hem volgut faltar.
Els poetes i rapsodes del "Semillero Azul" de Cornellà han col·laborat en aquest acte i ens han regalat les seves paraules. Aquí tenim la Dolors i el Paulí representant un diàleg sobre la crisi que va ser molt aplaudit.
Altres entitats també van col·laborar, com l'Associació de Veïns del Padró que va estar representada per la Barbara.
El punt més emotiu ho va posar la Juanita que a més de tenir una parada al mercat canta a una coral i ens va premiar amb la seva veu interpretant una nana en euskera i la "Gavina voladora". Com molt bé va dir la Dolors el mercat té moltes cares i la gent que ho conforma també, no només són botiguers sinó que tenen moltes més inquietuds.
Nosaltres com sempre vam aprofitar l'ocasió per fer una mostra dels poemes escrits en les diferents llengües de l'estat sobre la República, la Guerra Civil i la posguerra. Aquest any vam escollir aquests:
CORRANDES D'EXILI PERE QUART – Joan Oliver i Sellarès
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
CANTO EN LA MUERTE Y RESURRECCIÓN DE LUIS COMPANYS - PABLO NERUDA
Cuando por la colina donde otros muertos siguen
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.
Joven padre caído con la flor en el pecho,
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.
Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejo por la tierra tu sangre derramada.
Deja que rumbo a rumbo de Cataluña roja
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada,
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.
Guerrilleros de todas las regiones, salud,
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!
HIMNE DE L'EUSKO GUDAROSTEA DEL 1936.
Eusko Gudariak gara
HIMNE DE L'EUSKO GUDAROSTEA DEL 1936.
Eusko Gudariak gara
Euskadi askatzeko,
gerturik daukagu
odolabere aldez emateko.
Irrintzi bat entzun da
mendi tontorrean
goazen gudari danok
Ikurriñan atzean.
Faxistak datoz eta
Euskadi da altxatzen.
goazen gudari danok
gure aberria askatzen.
Eusko Gudariak gara
Euskadi askatzeko,
gerturik daukagu odola
bere aldez emateko.
Somos soldados vascos para liberar Euskadi, Estamos dispuestos a derramar nuestra sangre por ella. Se oye un irrintzi (grito particular de llamada) desde la cumbre: ¡Vamos soldados todos detrás de la Ikurriña!Vienen los fascistas y Euskadi se alza en pie. ¡Vamos soldados todos, liberemos nuestra patria! Somos soldados vascos para liberar Euskadi, Estamos dispuestos a derramar nuestra sangre por ella.
Anònim
I van venir
i van trencar la porta
i es van endur
el pare i la mare
i només van deixar
silenci, fam i llàgrimes.
Viñeron e romperon a porta
levaron a nai e o pai
E tan só deixaron
Silencio, fame e bagoas.
Són tempos de compromiso.
Xervasio Paz Lestón - Agoiramento.
Acender o rencor en contra os déspotas
é condición primeira da poesía,
tamén a de puñar contra a iñorancia
que embouta a humanidade da iñominia.
Anònim
I van venir
i van trencar la porta
i es van endur
el pare i la mare
i només van deixar
silenci, fam i llàgrimes.
Viñeron e romperon a porta
levaron a nai e o pai
E tan só deixaron
Silencio, fame e bagoas.
Són tempos de compromiso.
Xervasio Paz Lestón - Agoiramento.
Acender o rencor en contra os déspotas
é condición primeira da poesía,
tamén a de puñar contra a iñorancia
que embouta a humanidade da iñominia.
Non está o tempo para enfiar metáforas
que, en rebesgado estilo, nada digan
mentras cantan na terra encadeada
as voces das xenreiras homicidas.
Son tempos do deber ineludibre
prá que o vate chamou “casta maldita”
¡Quen hoxe non pulsare as roucas cordas,
que, pra sempre, enmudeza e crebe a lira!....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada