No oblidem. I no oblidem pas perquè siguem rancuniosos, no. No oblidem perquè estimem. Estimem els nostres familiars, amigues i amics assassinats, represaliats i perduts. Estimem amb la força que ens donen les s seves raons i els seus exemples, amb l’obligació dels que no veuen passat en aquest sentiment sinó futur, el de les seves idees i la seva lluita per canviar un món sobre el que s’estenia l’ombre del feixisme, la mateixa ombra que ens barra avui el pas a la justícia.
Són molts els sentiments que s’apleguen en aquesta recerca de la veritat, la justícia i la reparació que duem a terme, cap d’aquests és diu venjança, tots són dignes i justos i ens empenyen amb tota la determinació a continuar amb les nostres reivindicacions per molts pals que ens posin a les rodes.
Poema de ERWIN QUINTUPIL / Saltapura
Manuel Melín
Cuando mataron a Manuel
algo se rompió
de nuevo en mi interior.
(¿Sería pequeño y moreno
o tal vez tuvo ojos claros?)
Todo es verde
las hojas y los tallos.
Delgados chorillos
reflejan el cielo
y me llenan los ojos
desbocándose.
Manuel, joven como yo
y de igual vocación
en mi sangre
encabritado
moría y nacía diez veces
en cada golpe que le dieron.
Aquest poema pertany al poemari del poble Mapuche perquè l’opressió i la injustícia també és global i perquè el feixisme ara no només porta uniforme i fusell sinó que porten vestit i corbata, i seu i decideix als despatxos com serà la nostra vida, els Mapuches sense la terra ancestral que roben les multinacionals i la nostra sense drets i llibertats que ens roben els que practiquen el mal govern.
Diu el Director del Memorial Democràtic que el que distingeix una democràcia d’una dictadura és la capacitat de la primera per a dignificar totes les víctimes sense excepció. Aquesta és una apreciació moral arrelada en qüestions religioses tant importants per a aquest govern, fins al punt de caricaturitzar el “conflicte”, com ells l’anomenen, i convertir-ho en una guerra de religió on les víctimes de la rereguarda eren màrtirs de l’Església per qüestions de fe. Ja portem massa anys de transició per estar encara en aquest punt. Ja estem farts de que ens llencin a la cara els religiosos morts cada vegada que parlem dels antifeixistes assassinats, com si les seves vides tinguessin més valor, com si ells no s’haguessin posicionat al costat dels colpistes. Estem farts de que no ens deixin parlar alt i clar sobre els morts i espoliats republicans i antifeixistes responsabilitat directa d’una Església que va atemptar contra els seus propis manaments, per a salvar els seus privilegis, construïts durant segles sobre la misèria d’un poble sotmès a la seva llei. Ja estem farts de dir que hi ha unes víctimes que ja van gaudir de la gloria i el benefici per no haver estat al costat de la legalitat, però què passa amb les víctimes que van defensar-la i que encara han de demostrar la seva dignitat?, Quina democràcia és aquesta que no reconeix els drets de les víctimes del feixisme, però que exigeix el perdó i la reconciliació com una claudicació democràtica?.Ningú ens ha de donar lliçons de democràcia i volem expressar que el que diferencia una democràcia d’una dictadura és la capacitat de fer justícia de veritat als seus defensors.
Fets de Gelida
"El dia 12 d'aquest mes va morir a aquesta localitat el ciutadà Josep Sala. A desgrat del difunt -el qual havia demanat davant molts testimonis que fos enterrat civilment- es va fer per mitjà de l'Església. El disgust entre tots els seus companys va ésser molt gros" ("La Ciutat", 18-11-1934).
El cura “gato con botas”.
Los fusilamientos se cometían en el cementerio de San Ignacio de Loyola, se sabe, según testimonios orales, que elencargado de dar el tiro de gracia a los fusilados era un cura de rostro muy colorado con una pistola pequeña quellevaba en el bolsillo. Le llamaban “El Gato con botas”, por las botas que asomaban por la sotana. Llegó a ser el directordel seminario de Alcalá de Henares y se jactaba de ser el que mas rojos había matado (quienes estudiaron en elseminario de Alcalá en la posguerra reconocerán estos hechos).
La Iglesia de Franco de Julián Casanova
“Lo decía Antonio Bahamonde, que había vivido el ardor apostólico y guerrero del clero sevillano: “Los sacerdotes católicos de la España nacionalista llevan pistolas para asesinar a sus hermanos; y lo que es mil veces peor, en sus labios, en vez del perdón, llevan palabras de injuria y calumnia”.
Esta fotografía fue publicada en el periódico "Vanguardia" de la JSU el 14 de mayo de 1937. Dio la vuelta al mundo, por la insólita beligerancia militar de los curas católicos españoles. La connivencia de los militares fascistas y la Iglesia católica no fue una alianza esporádica, sino que eran los dos brazos de la reacción y de la defensa de los intereses de la clase dominante. El cura Alejandro Martínez declaró al historiador Ronald Fraser (Historia y memorial oral) "el 14 de abril de 1931 comprendí que nada se conseguiría por medios legales, que para salvarnos tendríamos que sublevarnos antes o después". Extraído del blog Historia del concejo de Aller.
Va ser un abril de 1931 quan la República es proclamava als balcons dels ajuntaments de les viles, per les places i els carrers del país. Aires de llibertat feien onejar tricolors i quadribarrades i s’emportaven l’olor a ranci de corones i a encens d’estats confessionals. S’ensumava una nova flaire a drets, a pa, a terra, a educació i a dones emancipades. Una primavera on el poble marcit i oprimit va florejar amb els colors de la dignitat dibuixant nous camins de prosperitat. 81 abrils després enyorem aquestes sensacions i somniem repúbliques de llibertat, de drets i de justícia social robats, altres recuperats i altra vegada robats pels feixistes que van colpejar de mort la república, i pels que avui no han renegat de la seva herència ideològica, moltes vegades heretada per via genètica.
Proclamació de la República a Cornellà 45 minuts després del discurs de Francesc Macià al balcó de la Generalitat.
"Celebrem amb tota solemnitat la victòria d'una revolució fruit de molts anys de panteig i sofriment. Saludem-la amb un Visca la República Federal Espanyola. Ara us prego un minut de silenci a la memòria dels màrtirs de la causa de la llibertat i de la democràcia. Procurem ésser forts i no devem deixar-nos portar per l'entusiasme a l'objecte que no es perdi aquesta glòria i llibertat conquerida fa un moment. Tinguem fe en nosaltres i en els nostres cabdills, puix que ara més que mai ens hem de donar l'ajut necessari per al manteniment de l'ordre i respecte als demés i a l'ensems plànyer dels equivocats.
Seguirem essent fidels al compliment del nostre deure com a ciutadans de la República Federal recentment instaurada i mentre esperem les ordres del govern genuí del nostre poble, imposem-se la més recta disciplina, castigant si fos necessari a qui intenti pertorbar-la.
I com a final d'aquest formós acte, descobrim la placa que porta el nom de Plaça de la República en substitució del nom que simbolitzava esclavatge i oprimia les llibertats socials i polítiques dels pobles ibèrics.
Cornellanencs, Ciutadans! Visca la República Federal Espanyola!"
Llorenç Marigó i Poblet (1882-1961)
Extret del llibre de Joan Tardà i Coma. REPÚBLICA, REVOLUCIÓ I GUERRA, Cornellà de Llobregat 1931-1939.
Ara Cornellà de Llobregat té una alcaldessa perpetua imposada pel franquisme i no és altra que “la Mare de Déu del Roser”.
25 d'abril de 1975, una revolució que va començar amb una cançó.
Dels fusells del soldats portuguesos van sortir flors vermelles, una munició que va carregar el poble, vermella com la sang que no és va vessar, en una revolució on tant sols va haver una baixa: la dictadura. Nosaltres no vam tenir una revolució dels clavells i una república, vam tenir una transició traïdora a la legalitat que van defensar les víctimes del feixisme espanyol.
A la memòria de Zeca Afonso.
Qui barra el pas a la veritat, la justícia i la reparació a les víctimes del franquisme?
Neofaxtes globals de Lluís Llach
Mireu-los com van,
senyorets des de sempre
se´ls hi nota a l´esquena
que no han acotat mai.
Mireu-los com van,
són la vella caverna
però amb les noves caretes
per seguir mal manant.
Ara són més polits que els seus pares
i es disfressen amb plomes de Harvard
però si arriba el poder, adéu Proust, adéu Brecht...
Mireu-los com van,
són l´Espanya de sempre,
la d´antigues tenebres
que van ressuscitant...
Mireu-los com van
presumits i fatxendes,
és l´adéu als complexos
pels pecats dels "papás".
Pel poder, que els manté tan "contentos",
ja no calen els "pronunciamientos",
ara guanyen escons sense el clam dels canons.
I mentre a la Gangreunió els Nostrats s´esveren,
Senyor, si arriba a fer mal un fatxa pel rera,
nosaltres els vestim sants per la democràcia,
ja veus amb quins cops de pal ens tornen les gràcies,
ells porten els pantalons, nosaltres les calces,
ells són els "toreadors", nosaltres les banyes,
i ara què fem, on anem, no ens queden banderes,
i com se´ns creurà la gent si fem marxa enrera...
Mireu-los com van,
neofatxes de sempre,
neofatxes per sempre
neofatxes globals
Mireu com anem,
engreixant als bandarres,
empenyent el desastre
fins el dia de...Ah.
Aitana, com antifeixista, estima i defensa el dret a la justícia del seu rebesavi José, que va conèixer a través del testimoni de la seva àvia, nena de la guerra, que encara plora pel patiment del seu avi. Per això exigeix l’anul·lació del judici d’en José.
Ficha d’en José que consta en el seu consell de guerra.
Filiación política antes y después del movimiento: UGT
¿Votó al Frente Popular? Sí
Cometió los siguientes hechos criminales: asalto a la casa-cuartel de la Guardia Civil, saqueos, detenciones y profanación del templo.
No pudo cometer estos actos porque no se encontraba allí pero aún así fue acusado de Rebelión y enviado a la cárcel de Córdoba con 63 años de edad, después de pasar 3 años de hambre y bombardeos en Pozoblanco, zona roja hasta 1939, volver a casa y encontrarse solo con las paredes porque se lo habían robado todo. Por cierto el tal asalto a la casa cuartel era en defensa de la República porque los golpistas se atrincheraron allí armados con la determinación de implantar su glorioso movimiento, pero fallaron y ganó el pueblo leal a la democracia. En la población de los hechos, Fuente Palmera, no hubo ningún muerto por parte de los antifascistas, pero sobre unas 100 personas, incluidos menores y mujeres, fueron asesinados por los que impartieron su justicia con plomo.
El respecte per a totes les persones que van ser víctimes de la repressió feixista és un fort fil conductor que no podran trencar, un cable pel que viatgen milers d’històries vives que es connecten formant una xarxa on atrapar la negació dels crims de lesa humanitat, l’amnistia dels botxins, la impunitat del feixisme, les dates de caducitat per a qüestions imprescriptibles, … Unes víctimes paries entre els paries a les quals se’ls hi nega qualsevol dret emparant-se en lleis incompatibles amb els drets humans, lleis intocables i sublimades per uns polítics que no saben de democràcia sinó d’interessos, de por i de vassallatge al llegat del franquisme. Ella pateix indignació i com ella, milers de néts i besnéts comparteixen aquest sentiment. Aquests joves en aquest temps de retallades de tota mena recorden la lluita dels seus familiars i s’encoratgen en la defensa dels seus somnis mirant-los a uns ulls sense vestigis de resignació.
No oblidem,
recordem.
No preguem,
Exigim.
No plorem,
Combatem.
Sense por i amb dignitat
Lluitem per la reparació, la justícia i la veritat.
Els que ens va precedir van cridar “No passaran”, ho van fer tant fort i amb tanta dignitat que van travessar les barreres el temps i l’espai i encara arreu del món es crida amb tot tipus d’accents la seva consigna per aturar la injustícia i el feixisme, d’Escòcia a Marsella, d’Atenes a Barcelona. Els que van morir amb aquest crit a la gola, amb aquest pensament al seu cap, amb aquest sentiment al seu cor són les nostres víctimes, les que una societat democràtica ha d’honorar.
Octavio Paz en España durante la República
No pasarán de Octavio Paz (1936)
como pájaros ciegos, prisioneros
como temblantes alas detenidas
o cánticos sujetos,
suben amargamente
hasta la luz aguda de los ojos
y el desgarrado gesto de la boca,
los latidos febriles de la sangre,
petrificada ya, e irrevocable:
no pasarán.
como la seca espera de un revólver
o el silencio que precede los partos
escuchamos el grito
habita en las entrañas
se detiene en el pulso,
asciende de las velas a las manos :
no pasarán.
yo veo las manos frutos
y los vientres feraces
oponiendo a las balas
su ternura caliente y su ceguera.
yo veo los cuellos naves
y los pechos océanos
naciendo de las plazas y los campos
en reflujos de sangre respirada,
en poderosos vahos,
chocando ante las cruces y el destino
en marejadas lentas y terribles:
no pasarán.
hay una joven mano contraída,
un latir de paloma endurecido
y labios implacables
cerrados a los besos;
un son de muerte invade toda España
y llora en toda España
un llanto interminable.
en Badajoz, los muertos, camaradas,
revueltos en las sombras de sus sollozos,
os gritan que no pasen;
de toda Extremadura,
de las plazas de toros andaluzas
la sangre encadenada,
de Irún, árbol sin brazos,
silencioso, insepulto, calcinado;
de toda España, carne, rama y piedra,
un viento funeral, un largo grito,
os piden que no pasen.
hay inválidos campos
y cuerpos mutilados;
vidas secas y cenizas dispersas;
cielos duros llorando
los huesos olvidados;
hay un terrible grito en toda España,
un ademán, un puño insobornable,
gritando que no pasen.
no pasarán. no, jamás podrán pasar.
de todas las orillas del planeta,
en todos los idiomas de los hombres,
un tenso cinturón de voluntades
os pide que no pasen.
en todas las ciudades,
coléricos y tiernos,
los hombres gritan, lloran por vosotros.
no pasarán.
amigos, camaradas,
que no roce la muerte en otros labios,
que otros árboles dulces no se sequen,
que otros tiernos latidos no se apaguen,
que no pasen, hermanos.
detened a la muerte.
a esos muros siniestros, sanguinarios,
oponed otros muros;
reconquistad la vida detenida,
el correr de los ríos paralizados,
el crecer de los campos prisioneros,
reconquistad a España de la muerte.
no pasarán.
¡cómo llena ese grito todo el aire
y lo vuelve una eléctrica muralla!
detened el terror y las mazmorras,
para que crezca, joven, en España,
la vida verdadera,
la sangre jubilosa,
la ternura feroz del mundo libre.
¡detened a la muerte, camaradas!
75 aniversario del bombardeo de Gernika por la Legión Cóndor
Ese día, el 26, como otro cualquiera, fuimos para allí al atardecer. Coincidió con una jornada de feria en la ciudad; si bien era poco lo que se hacía, por la difícil situación económica, siempre algún campesino traía su animalito y lo intercambiaba o lograba vender.
«Arribamos al refugio con las bombas cayendo. Los campesinos del ferial, quienes se encontraban precisamente de frente a la plaza, también se metieron con nosotros. Cabían cerca de 600 personas en los distintos refugios, pero en el nuestro había ese día más de mil.
«Todo empezó un poco después de las cuatro de la tarde. Permanecimos otros tres días encerrados, aunque pasadas las siete del propio 26, al interrumpirse el ataque aéreo, salimos a investigar que había pasado».
He guardado en la memoria con extrema nitidez aquel momento. El escenario era inefablemente cruel. No recuerdo nada en la vida como eso, nada. La gente gritando, llorando, abrazándose y preguntándose por sus hijos, hermanos y padres.
«Eso se dice fácil, pero hay que vivir ese momento, con muertos de todas las edades a tu lado, animales descerebrados, miembros humanos arrancados, heridos por doquier, todo absolutamente incendiado, sin nada a la vista que estuviera apagado. Mi mamá me abrazaba...
«No creo que mis palabras puedan llegar a reflejar exactamente aquella masacre que tengo ante mis ojos ahora mismo, pues se trata de algo que jamás olvidé, ni siquiera un solo fragmento.
«Guernica quedó destruida en más de sus tres cuartas partes, dicen los historiadores, pero yo, que la recorrí de cabo a rabo después de la catástrofe, te puedo decir que fue en un 99 por ciento.
«Tres instalaciones quedaron en pie: la Casa de Juntas, la Iglesia de Santa María de Guernica y la Fábrica de Pistolas y Platería. La última era propiedad de un rico propietario franquista, el clero español apoyaba a Franco... más claro ni el agua».
Txoria Txori
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik.
txoria nuen maite.
eta nik, eta nik
txoria nuen maite.
"Txoria Txori". (Vola ocellet)
Si ahir li hagués tallat les ales jo,
l'ocell no hauria escapat.
El que era el meu ocellet.
Si ahir li hagués tallat les ales jo,
l'ocell no hauria escapat.
El que era el meu ocellet.
Però amb les ales tallades,
ja no podria ser més un ocell.
Però amb les ales tallades,
ja no podria ser més un ocell.
I jo el que estimava era l'ocell...
I jo el que estimava era l'ocell...
Si ahir li hagués tallat les ales jo,
l'ocell no hauria escapat.
El que era el meu ocellet.
Si ahir li hagués tallat les ales jo,
l'ocell no hauria escapat.
El que era el meu ocellet.
Però amb les ales tallades,
ja no podria ser més un ocell.
Però amb les ales tallades,
ja no podria ser més un ocell.
I jo el que estimava era l'ocell...
I jo el que estimava era l'ocell...
Traducció: Joanjo Aguar Matoses
In memoriam José Barajas Galiano 11/04/1916 - 29/04/2012.
La filla d'un nen de Morelia vinguda des del Mèxic on el seu pare de petit va haver d'exiliar-se conjuntament amb altres nens que fugien de la guerra i que tant ben acollits van estar pel govern mexicà que tant de costat va fer a la República. Emocionada per trobar-nos fent aquest exercici reivindicatiu de memòria i dignitat es va voler afegir a les nostres reivindicacions agafant la nostra pancarta de reclamació de Veritat, Justícia i Reparació.
La nostra companya parla amb una nena de Rússia que va venir a portar-nos flors republicanes fetes amb les seves mans en un abril de Repúbliques i compartir la seva història, la dels nens i nenes que van viure dues guerres feixistes i terribles. Va fer un esforç que li agraïm molt i va ser un testimoni viu de que encara hi ha moltes persones que van patir el franquisme en primera persona des del cop d'estat feixista fins més enllà de la mort del dictador. Aquesta lluita no és passat és present i està present.
In memoriam José Barajas Galiano 11/04/1916 - 29/04/2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada