dijous, 4 d’octubre del 2012

TRENTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VÍCTIMES MOLT HONORABLES.


Volem donar les gràcies a totes les companyes i companys que encara amb una pluja tan forta que ens va obligar a suspendre la nostra concentració van ser fidels amb la nostra cita de denúncia i de record de totes les víctimes del feixisme. Des de la primera a les últimes, les del franquisme i les de la transició, les dones i homes que van caure perquè no es van agenollar davant el feixisme espanyol. Sempre presents.



Tenim víctimes que ocupen els fulls dels llibres d'història i víctimes que ningú recorda, ni tan sols la seva família o els seus amics perquè ja no hi són i amb ells van marxar les històries d'un seguit de lluitadores i lluitadors, que ho van donar tot i no van obtenir res a canvi, ni tan sols la gloria del seu record entre els que van defensar les seves idees i pels quals van ser estimats. Els seus noms s'han perdut en la història.
Aquesta concentració a cavall entre setembre de víctimes considerades terroristes per l'estat, hores d'ara, i l'octubre d'un president víctima de la dictadura i la transició, encara no exonerat del judici d'un tribunal il·legal i feixista, és una reivindicació de com la història oficial nega la veritat i amaga la realitat. De l'oblit i la tergiversació.
És trist que any darrera any tinguem que reivindicar els últims afusellats pel franquisme. Aquell 27 de setembre de 1975 es va cometre l'últim crim oficial de la dictadura, però la llista extraoficial de centenars de víctimes després de la mort de l'exterminador general va anar creixent, per a ser també oblidades o col·locades en altres llistats sota altres epígrafs. Com cada any recordarem els seus cinc noms d'antifranquistes que estimaven la llibertat: Xosé Humberto, José Luis, Ramón, Jon i Angel. Potser si les coses continuen per aquesta pendent de pèrdua de conquestes socials i dels drets més fonamentals l'any vinent no tindrem ni el dret de recordar-los.
A més de trist és una vergonya nacional tenir un president de la Generalitat marcat per un judici franquista que no ha estat anul·lat, un president recordat per alguns només una vegada l'any, en l'aniversari del seu assassinat un 15 d'octubre de 1940, que a l'hora de la veritat no exigeixen amb valentia i admeten un certificat humiliant per a tot un poble. A l'octubre també, però de 1975, un rei que diu que no es poden aprofundir en les ferides, en quines? en les nostres ho fan cada dia, va sortir al balcó del palau d'Orient al costat d'un dictador donant suport a un règim criminal. Això no surt als mitjans cada dia com la publicitat d'una Casa Real en continua campanya propagandista per a combatre l'augment de republicans i independentistes entre els que no volen ser súbdits de cap corona.
Si avui Lluís Companys ocupés la cadira de President seria anomenat Molt Honorable. El diccionari diu que honorable és el que és digne d'honor i el que fa honor. Tant Companys, com els últims afusellats del franquisme, com tots aquells que van ser assassinats per defensar les llibertats contra el monstre del feixisme, els que ho van ser el dia 15 d'octubre, el 27 de setembre, o qualsevol altre dia del calendari, tots plens de víctimes conegudes i anònimes, són dignes d'honor. És la nostra tasca honorar-los amb l'exigència dels principis de veritat, justícia i reparació com víctimes de crims de lesa humanitat, víctimes de l'extermini sistemàtic franquista, dels crims del feixisme de l'estat espanyol. Tots aquells que no treballin en defensa d'aquests principis per els que van fer costat a la legalitat democràtica republicana, la paraula honorable els queda molt i molt gran.
Us esperem el proper dissabte 29 a la plaça Sant Jaume perquè la lluita segueix i les nostres reivindicacions d'avui, si no treballem per a recuperar tot el que ens han tret per la força de decrets i reformes, aquestes mateixes reivindicacions, la dels nostres avis i pares, les nostres, es convertiran en les del demà per les següents generacions.