CINQUANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EXTRADICIÓ SÍ o SÍ.

Altre 20-N sense veritat, justícia i reparació. Ni oblidem, ni perdonem, et condemnen.

El General Franco en los infiernos

Desventurado, ni el fuego ni el vinagre caliente
en un nido de brujas volcánicas, ni el hielo devorante,
ni la tortuga pútrida que ladrando y llorando con voz de mujer muerta te escarbe la barriga.
Buscando una sortija nupcial y un juguete de niño degollado,
serán para ti una puerta oscura,
arrasada.

En efecto.
De infierno a infierno, ¿qué hay?
En el aullido de tus legiones, en la santa leche
de las madres de España, en la leche y los senos pisoteados
por los caminos, hay una aldea más, un silencio más
una puerta rota.

Aquí estás. Triste párpado, estiércol
de siniestras gallinas de sepulcro, pesado esputo, cifra
de traición que la sangre no borra. Quién, quién eres,
oh miserable hoja de sal, oh perro de la tierra,
oh mal nacida palidez de sombra.

Retrocede la llama sin ceniza,
la sed salina del infierno, los círculos
del dolor palidecen.

Maldito, que solo lo humano
te persiga, que dentro del absoluto fuego de las cosas,
no te consumas, que no te pierdas
en la escala del tiempo, y que no te taladre el vidrio ardiendo ni la feroz espuma.

Solo, solo, para las lágrimas
todas reunidas, para una eternidad de manos muertas
y ojos podridos, solo una cueva
de tu infierno, comiendo silenciosa pus y sangre
por una eternidad maldita y sola.

No mereces dormir
aunque sea clavados de alfileres los ojos: debes estar
despierto, general, despierto eternamente
entre la podredumbre de las recién paridas,
ametralladas en Otoño. Todas, todos los tristes niños
descuartizados,
tiesos, están colgados, esperando en tu infierno
ese día de fiesta fría: tu llegada.

Niños negros por la explosión,
trozos rojos de seso, corredores
de dulces intestinos, te esperan todos, todos, en la
misma actitud
de atravesar la calle, de patear la pelota,
de tragar una fruta, de sonreír o nacer.

Sonreír. Hay sonrisas
ya demolidas por la sangre
que esperan con dispersos dientes exterminados
y máscaras de confusa materia, rostros huecos
de pólvora perpetua, y los fantasmas
sin nombre, los oscuros
escondidos, los que nunca salieron
de su cama de escombros. Todos te esperan
para pasar la noche. Llenan los corredores como algas corrompidas.

Son nuestros, fueron nuestra
carne, nuestra salud, nuestra
paz de herrerías, nuestro océano
de aire y pulmones. A través de ellos
las secas tierras florecían. Ahora, más allá de la tierra,
hechos substancia
destruida, materia asesinada, harina muerta,
te esperan en tu infierno.

Como el agudo espanto o el dolor se consumen,
ni espanto ni dolor te aguardan. Solo y maldito seas,
solo y despierto seas entre todos los muertos,
y que la sangre caiga en ti como la lluvia,
y que un agonizante río de ojos cortados
te resbale y recorra mirándote sin término.

Pablo Neruda

España en el corazón

1936-1937

Les nostres víctimes de novembre

LLUÍS SERRA I GIRIBERT

Em dic Lluís Serra i Giribert i sóc fill de Manresa des de l'any de 1903, però vaig créixer a l'Horta de Sant Joan. Bon home, idealista, generós, obert i afable així em qualificaven els meu coneguts i així volia ser. Militant del PSUC, vaig ser alcalde del Prat de Llobregat fins que vaig decidir anar-me al front a lluitar per la República. Vaig estar al camp d'aviació de Reus per això vaig tenir l'oportunitat de fugir quan entraven les tropes franquistes. No vaig voler, tenia una dona i un fill de pocs mesos en el meu cor. Vaig ser detingut, com ja sabia que passaria, però vaig calcular malament perquè dels 30 anys que pensava en caurien vaig acabar afusellat un 18 de novembre de 1939 al Camp de la Bota.

Al meu consell de guerra diuen que em vaig rebel·lar, i sí, ho vaig fer, però no com ells volen fer creure, em vaig rebel·lar tota la vida contra la injustícia i vaig lluitar fins a l'últim moment contra el feixisme, contra els colpistes. I encara avui em rebel·lo a través del meu estimat fill Lluís contra la manca de justícia, per mi i per tots els que van patir la repressió franquista i que ens demanem fins a quan?

El nostre estimat company Lluís Serra, fill de Lluís Serra i Giribert.

LLegir tota la història del pare d'en Lluís aquí

A l’estat espanyol la justícia és un paper mullat de llàgrimes de víctimes del feixisme, dels antifeixistes. Ja hem explicat un milió de vegades que la senyora amb la vena als ulls no ens ha deixat de travessar el cor amb la seva espasa.  Ho ha fet guiada per una ma que des de la seva tomba segueix manant sobre el nostre futur, perquè ell no ens ha deixat sols, continua tutelant les vides i les morts de les seves víctimes a través dels seus hereus fidels. Sembla mentida que al mateix temps que nosaltres continuem demanant el dret als drets fonamentals, a la capital del regne es col·loqui una placa a un almirall d’alts vols, com va ser Carrero, on ja existeix una, que no ha estat retirada per la llei de la desmemòria, amb el següent text: “aquí rindió su último servicio a la patria con el sacrificio de su vida víctima de un vil atentado el almirante (…) para honrar su muerte heroica y perpetuar su memoria”. Ara la Botella vol afegir altra que finalitza amb les paraules: “Verdad, memoria, dignidad y justicia". Veritat, memòria, dignitat i justícia reclamen els descendents polítics del dictador pels ultranacionalcatòlics. Nosaltres ens preguntem: És que no han tingut prou de la seva mentida, la seva història, la seva lloa als botxins i la injustícia pels vençuts? Perquè és això el que hem sentit els que patim aquesta propaganda franquista en el 39 aniversari de la mort al seu llit del genocida, els mateixos anys que va sembrar de mort la nostra terra.

Quan la justícia mira cap altra banda, la dels impresentables constitucionalistes monàrquics, que van soterrar la memòria sota una farsa de reconciliació forçosa i que continuen venent la transició com model d’una Espanya, que cap demòcrata pot acceptar. Quan aquesta figura al·legòrica, que no vol escoltar els nostres crits d’exigència del què en justícia ens pertoca, no ens ha quedat altre remei que buscar en altres ulls més valents i justos, els de la justícia argentina. Ara ja en tenim més de 20 imputats per la jutgessa María Servini, ja tenim ordres internacionals d’extradició, ara ja hem donat un pas molt important, encara que la balança segueixi inclinada del costat dels colpistes, dels rebels a la legalitat republicana, dels assassins. I és així perquè complim una condemna de la qual no hem estat alliberats, 37 anys, un mes i dues setmanes farà el dia de la nostra concentració, el 29 de novembre. 37 anys d’ençà que va ser aprovada la llei d’Amnistia que tantes vegades hem denunciat i de la qual estem fartes de demanar la seva derogació.

   

És aquesta llei la que nega l’extradició dels culpables, la que vol retenir, en la seva pàtria nostàlgica de braços aixecats. A Martín Villa, Governador Civil i Jefe del Movimiento de Barcelona, anomenat la “porra” de la transició, responsable dels crims de Vitòria i de la repressió brutal a la lluita obrera. A Utrera Molina, Ministro Secretario del Movimiento, que va signar la sentència a mort de Salvador Puig Antich, que va ser assassinat amb garrote vil, una terrible mort destinada als delinqüents, una venjança per la mort uns mesos abans d’un Carrero mirlo blanco del general feixista. A Antonio Carro, Ministro de la Presidencia, que va convalidar la condemna a mort de Salvador i la dels últims afusellats del franquisme el 27 de setembre de 1975: Ramón, Xosé Humerto, José Luis, Jon (Txiki) i Angel. A Carlos Rey, l'advocat que el 1974 va redactar la sentència de  Salvador i que ara presta els seus serveis a la popular Sánchez Camacho. I a més d’una vintena de càrrecs del franquisme que han viscut d’esquena al patiment que van ocasionar, alguns encara orgullosos dels seus crims.

Tot això continuarà si entre tots no fem girar la truita d’una vegada, i que siguin els criminals i els seus còmplices necessaris els que tastin la cremor a la qual hem estat sotmesos. No és venjança, és justícia, encara que quan la demanem nosaltres ho converteixen en un concepte poc digne. En les seves ments tergiversadores i corrompudes per l’odi als que van defensar uns ideals nobles, amb el somni lloable de canviar un món que els havia escanyat durant segles, la justícia és revenja. La sang vessada, vermella de cor, ha germinat i la seva collita és un camp de roselles i blat que hem segat amb una eina del poble: la determinació a aconseguir la veritat, la justícia i la reparació. No ens aturarem aquí, volem, demanem, exigim l’extradició dels imputats per la justícia argentina i si per això hem de fer caure murs corcats de franquisme, continuarem lluitant, cadascú des de les seves possibilitats, però sense descans, fins que caiguin les cadenes de la injustícia.

Derogació llei d’Amnistia!

Text en castellà

Els responsables, els culpables.

Utrera Molina, el sogre del dimitit Gallardón, tots dos cobrant dels nostres impostos, afirma que el dictador creia en la democràcia, una participativa sense partits polítics: 

“Él creía en las instituciones: familia, los municipios, los sindicatos… Franco nunca fue un totalitario, yo soy testigo”. Paraules de Utrera Molina.

Quan la mentida institucinalitzada canvia fins i tot el significat de les paraules no saps si plorar o riure, és la coneguda dimensió franquista en la qual ens fan viure i que és tan llunyana de la realitat i de la veritat que reclamem i difonem com deure de memòria. Ells no senten vergonya del seu passat així el seu fill polític, Gallardón va dir del seu sogre en la presentació del llibre de Utrera Molina "Sin cambiar de bandera": "Es un hombre leal y de gran calidad humana, enamorado de España, país por el que ha querido dar todo de la forma más fiel a sus convicciones". I per a demostrar que la saga segueix aquesta foto del fill de Utrera.

Un dels intocables del sistema i que no ha deixat de créixer a l’ombra del poder, que aquí només canvia de vestit, on els mateixos cognoms perviuen, així com les empreses que es perpetuen des de la dictadura on van fer els seus millors negocis. Un dels grans noms de la querella amb 5 morts i centenars de ferits de bala a les seves espatlles és Martín Villa, que va ser Governador Civil i Jefe del Movimiento a Barcelona, i que després de ser President d’Endesa i Sogecable, ara és president honorari de la primera i conseller de la Sareb o banc dolent.

Foto d'aquest novembre després de la imputació de Martín Villa, els fills de Franco riuen.

I sota la pluja vam recollir signatures de suport a la querella argentina, per a què els imputats siguin extraditats i jutjats i per fi poder esborrar el seu somriure vetust de las seves cares de pedra.