La música ha estat sempre un fil conductor d’emocions meravellosament poderós. Una eina més de les lluites contra l’opressió i un instrument revolucionari encoratjador. Un catalitzador d’idees, sentiments i valors, un sintetitzador de conceptes i ideologies transmès de la pell al cervell amb una força inigualable. Una combinació de notes i lletres, de melodies i poesia amb la capacitat de fer plorar, de fer riure, d’invocar revoltes de justícia, d’aixecar pobles vers llur llibertat.
La guerra contra el feixisme espanyol està plena de música republicana i antifeixista, que encara ens arriba al cor i ens empeny a continuar plantant cara al mateix enemic. Qui no ha cantat “Ay Carmela”, “A las barricadas” o “Hijos del pueblo” i no ha sentit la necessitat d’enfrontar-se a la injustícia en nom dels vençuts de la terra. Qui no ha escoltat la cançó protesta contra el franquisme i no ha sentit la ràbia del represaliat i la solitud del clandestí. Qui no ha tremolat d’horror escoltant les “Campanades a morts” de la sagnant transició. Tots hem cantat “L’estaca” o el “Què volen aquesta gent?”, i el més trist és que encara les haurem de continuar cantant per denunciar les mateixes situacions de presó, censura, tortura, robatori de llibertats i drets.
La cançó popular convertida en himnes als fronts, a les trinxeres, a la rereguarda esdevenien un fet cohesionador amb la capacitat d’aglutinar gent de molt diversa procedència en la defensa de la legalitat republicana. Moltes vegades les notes i les veus eren alegria en mig de la desolació, coratge davant l’adversitat, consol davant la desgràcia. Era energia solidària, era comunitat, germanor, era una amiga fidel, aliment i guariment. Cançons que la gent gran ensenyava als més petits i que han sobreviscut durant generacions. Algunes persones hem tingut la sort de tenir una àvia o un avi, que ens ha cantat a cau d’orella com un secret “En la plaza de mi pueblo … nuestros hijos nacerán con el puño levantado” o “Si los curas y frailes supieran … subirían al coro cantando libertad, libertad, libertad”. Harmonies subversives trencant el silenci imposat en dictadura i monarquia.
La música contra el feixisme era i és una vacuna contra la impotència del trepitjat per la bota dels aparells de l’estat, era i és una font d’unitat contra la impunitat, era i és un senyal de reconeixement de lluites compartides, un so de complicitat. El tret pacífic de sortida de revolucions de flors com va ser Grândola Vila Morena de Zeca Afonso, la cançó que va derrocar una dictadura un abril portuguès, inundant de clavells vermells els carrers.
La música sempre serà un antídot contra la por que ens talla les ales i ens sotmet com esclaus. Molts afusellats pels escamots de venjança i rancor del franquisme van morir cantant els seus himnes antifeixistes. Etelvino Vega va caminar cap al paredó amb 26 companys més el 15 de novembre de 1939 a Alacant tot cantant plegats La Internacional, deixant glaçats a qui els escoltava darrere els murs de la presó esperant el mateix destí. El 27 de setembre de 1975 va ser fusellat Jon Paredes Manot, a Collserola abans de sentir-se els trets de mort va sonar la veu d’en Txiki cantant “Euskadi Gudariak”. Les seves goles inflamades de valor i coratge, amb dignitat, assenyalaven als assassins, fent-los saber que vindrien més que agafarien el seu testimoni per a guanyar la llibertat, les llibertats, sense cap por.
Aquesta concentració celebrarem i gaudirem de la victòria de les rodones, les negres i les corxeres sobre l’odi, la petitesa del botxí ordenant, l’executor i els acòlits de la foscor dels qui cada dia maten la democràcia en nom d’un estat de dret tan tort, que ja no pot sostenir-se dempeus més que per la imposició de la força.
Volem donar les gràcies a les companyes i companys de la Brigada Intergenaracional, que han estat part de la nostra banda sonora, que ens ha acompanyat tantes vegades i que amb la seva digna tasca recuperen memòria desinteressadament i solidariàment. També volem agrair el seu compromís amb les víctimes del franquisme i la transició a tota la gent que ens ha fet costat durant aquest temps, la gent de pas i aquella que es va quedar darrere de la nostra pancarta-barricada. Milers de gràcies a les persones de moral indestructible que conformen la nostra Mesa de Catalunya, a aquelles que han format part de nosaltres i encara continuen vives en les nostres reivindicacions, a l’Álvaro Fernàndez, a en Joan Aguirrezabal, a la Carme Conill i a la Milagros Riera, als quals no plorem perquè són vent de llibertat. Moltíssimes gràcies a totes les persones vingudes d’arreu del món que ens ha agraït la nostra tasca de difusió i de lluita, a les persones indignades, les que han plorat i han compartit les seves històries silenciades amb nosaltres, a aquelles que ens han donat la mà o ens han abraçat amb emoció, sou pilars contra l’oblit. Gràcies a les companyes i companys de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme i la transició per la seva perseverança i per haver recollit durant aquests anys milers de signatures contra la impunitat.
Hem pensat que una manera fantàstica de donar tantes i tantes gràcies i de celebrar els nostres 9 anys de reivindicacions de veritat, justícia i reparació als nostres carrers era fer un homenatge a la música que va acompanyar les lluites i el patiment de les nostres víctimes. Per això avui tenim la sort de gaudir de les veus i els cors del cor manresà Incordis i del company Dani Caracola, cantautor de la Brigada Intergeneracional.
-->
"La celda daba a uno de los patios donde todas las tardes se reunía un grupo numeroso de presas para cantar. Ésta era también una forma de ahuyentar el hambre. Las cantoras ponían todo el entusiasmo de que eran capaces, sabían que eran escuchadas por miles de mujeres. Organizaron unos coros dirigidos por doña Justa, militante socialista y profesora de folclore español, que hacían las delicias de toda la prisión".
Juana Doña. Comunista, feminista, sindicalista represaliada por el franquismo en la prisión de Ventas de Madrid, entre otras prisiones.
"La música sobre todo, sirvió de aliento en los momentos más duros de sacas, de hambre y de miseria. También fue instrumento de reivindicación ideológica y expresión de rebeldía, a través de actividades musicales clandestinas. Por ejemplo, las reclusas organizaban, a escondidas de la dirección, obras teatrales y cuadros de baile con los que celebraban fechas de especial significación política, como el Primero de Mayo".
"En las cárceles de mujeres era muy frecuente la creación de 'cuadros artísticos', consistentes sobre todo en números de zarzuela o en coreografías sobre melodías muy conocidas del repertorio clásico. En las cárceles masculinas eran más frecuentes las bandas o pequeñas orquestas, pero siempre de formación muy heterogénea, porque se formaban con lo que hubiera"
La expresión artística permitía a las presas dar cauce tanto a su miedo como a su orgullo: "Podían cantar arias y coros de zarzuelas, canciones regionales y populares o crear unas nuevas. Cualquier motivo era bueno para inventar canciones; incluso, aunque parezca terrible, sobre la propia pena de muerte, a la que se referían como 'la pepa'".
Belén Pérez Castillo. Profesora del Departamento de Musicología de la Universdidad Complutense.
Artículo completo
Ana, madre de Elena, bebé desaparecido durante el franquismo, leyó la carta que su abuelo escribió a su madre cuando estaba preso en la prisión de Ocaña antes de ser fusilado. Es terrible como la represión del franquismo ha perseguido a familias durante generaciones y como todavía la lucha por la justicia sigue siendo su día a día entre el dolor y el desamparo.
-->
El discurs de Pau Casals a l'ONU
Aquest és l'honor més gran de la meva vida.
La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.
Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc català. Catalunya avui és una província d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau, en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya. És per això que estic tan i tan feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau m'hi va directament.
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "pau, pau, pau" i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya.
Pau Casals, un dels millors violoncel·listes del món, va patir el seu exili fins a la seva mort a San Juan de Puerto Rico el 1973, les seves despulles van tornar el 1979 i va ser inhumat al cementiri de El Vendrell. Es va destacar no només per la seva virtuositat com a músic, sinó també com a ésser humà ajudant a molts refugiats republicans que fugien del feixisme espanyol.
Febrer és el mes de l’exili, dels perdedors, de les víctimes dels camps de concentració, dels filferros, la fam, el fred, la malaltia i la mort. De la dignitat vers la humiliació, de la supervivència vers la criminalitat dels estats, de l’antifeixisme vers el feixisme, que avui com ahir podreix les consciències d’aquells que ja no tenen ànima. Per la solidaritat i l’acolliment als refugiats de la guerra.
Faré un crit
que esborri les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara alades de les pestanyes.
Un crit mut, engolit pel propi instant
on la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré, que m’esquinci l’ànima
quan la imatge em retorni els ulls
de l’infant que mira poruc a la mare
preguntant-li tant sols per què?.
Un crit terrible per cada incomprensió,
per cada dubte de la bona gent
a qui enganyen des d’un sofà
amb noticies incertes i manipulades.
Un crit d’espant per cada bomba,
per cada ganivetada al món civilitzat,
per cada esgarip i cada flama perversa
que crema, de fet i de paraules
la seva irreal realitat desesperançada.
Faré un crit que desglaci les llàgrimes
per poder seguir escrivint aquestes coses.
Lletres inútils que potser no seran llegides
que potser no seran enteses o compartides
per gent que veu en l’altre, sempre un enemic.
Poema de Quim Ponsa.
Quan la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes va començar amb les seves reivindicacions al carrer el febrer de 2009 davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per reivindicar veritat, justícia i reparació, mai, les companyes i companys que hem arribat al nostre novè aniversari de lluita per les víctimes del franquisme i la transició, MAI, ens haguéssim imaginat que el 2018 estaríem en aquest punt d’involució de drets i llibertats. És per a nosaltres un orgull haver resistit en la nostra lluita de dignitat sense defallir fins al dia d’avui, i alhora, una tristesa molt gran haver de commemorar aquest aniversari coaccionats per lleis mordasses i censures, en aquest estat dictatorial que cada dia ens mostra el seu rostre feixista.
Aquesta setmana han fet ferma la condemna al raper Valtonyc per les lletres de les seves cançons, com va passar amb Pablo Hasel i Elgio. Tots tres es reafirmen en les seves idees, es defensen amb arguments de pes contra qui retalla els seus drets d’expressió, amb una dignitat que sorgeix d’aquells que abans que ells van aixecar la seva veu contra l’opressor i van marcar camins de llibertat. La mateixa setmana que han imputat a un representant públic per resistència pasiva i per dur un nas de pallasso. La setmana que han segrestat un llibre per recollir extractes de processos judicials, un treball periodístic de Nacho Carretero. La mateixa que han tret una obra d’Arco de l’autor Santiago Sierra per ensenyar que en aquest estat han existit i existeixen presos polítics, un dia abans de la visita de Felipe VI per a que sa majestat no se senti incòmode amb la realitat del seu regne, marcat amb la impunitat del franquisme que mai va marxar, que ell, com el seu pare, empara.
No podem dir veritats quan aquestes incomoden a l’Estat, al govern del PP, a la magistratura i a la fiscalia, a l’Església, al rei i a la seva família, perquè aquestes veritats són convertides en delictes a la carta segrestant els nostres drets democràtics. Fins i tot, en aquest tot si val del 155 que ens ofega, la llengua a l’escola està a la diana de la una, grande y libre, que encara manté sota terra a desenes de milers d’antifeixistes assassinades i oblidades a camps i voreres d’infraestructures, que rescatem amb la caixa de les pensions d’aquelles persones que ja van lluitar de valent pel nostre benestar.
La nostra victòria vindrà de la lluita compartida de les reivindicacions de les dones, de les i els pensionistes, de les i els estudiants, de les treballadores i treballadors, dels col·lectius de drets humans, LGTBI, antifeixistes, republicans, anticapitalistes, contra la marginació social, contra el racisme i la xenofòbia, defensors dels animals, de la terra, l’aigua i l’aire, grups contra qualsevol tipus d’agressió als drets humans. Una llista molt llarga, perquè som molts més que aquells que ens volen de genolls abjurant de les nostres idees i lluites i dels nostres somnis d’un món possible i millor, sens dubte millor.
En defensa de la veritat, la justícia i la reparació tota la nostra solidaritat amb aquelles persones censurades, condemnades, empresonades, exiliades i assenyalades, per allò que pensen i expressen, pel seu dret a fer-ho en llibertat.
La meva escola d’Àngels Garriga
El pare i la mare
no pensen sinó en mi:
em fan anar a l’escola
a aprendre de llegir.
Cantem, sabem rondalles,
tenim peixos i ocells,
plantem llavors menudes,
reguem arbres molt vells.
Ja sé les beceroles,
de comptes també en sé,
dibuixo flors i estrelles,
i escric d’allò més bé.
M’agrada tant l’escola
que no ho puc explicar;
a l’hora de sortir-ne
ja hi voldria tornar.
Necesito expresarme
Yo necesito expresarme en contra de este absurdo.
Evidentemente una canción no va a cambiar el mundo
pero enseñará ideas justas a mucha gente
que un día afrontará luchas más consecuentes.
Necesito expresarme, tengo el derecho a hacerlo
por supuesto plasmo rabia en mi cuaderno,
si salís por la tele con lujos presumiendo
mientras sufren barrios ahogados en el infierno.
Claro que siento odio hacia un estado
que a miles de familias sin techo ha dejado.
No esperéis recoger cariño
en el lugar donde tanto dolor habéis sembrado.
Claro, nosotros somos radicales
pero no maltrato en plazas a inocentes animales.
Vale, mis letras bastante se pasan
no como vuestras bombas en la franja de Gaza.
Nazis hablan de raza aria tan tranquilos
y yo si lo denuncio acabo perseguido.
Sean bienvenidos a la unión hipocresía
donde si no tienes un duro eres mercancía.
Apología a la droga y al machismo
pero luego soy yo quien enaltece al terrorismo.
Raperitos hablan de maltratar a mujeres
y las dejan como a inferiores seres,
eso no merece vuestra atención
pero si trece chavales gritando revolución.
No estos versos yo no los escribo
es mi corazón, siento cada injusticia conmigo,
por eso canto que el socialismo es necesario
para haber un verdadero cambio,
pero ese debate a los de arriba no conviene
ellos felices mientras explotado a ti te tienen.
Temen que la voz alcemos
por eso llevan a la audiencia nacional a los raperos,
pero esto no será en vano
llevará a más gente a luchar eso que quede claro.
Vamos, no estamos solos camaradas
aunque condenen versos como si fueran balas,
pero con esto solo me dan más argumentos
para transmitir el odio y la rabia que siento.
Miento si miedo no siento,
pero más miedo me da quedar como un mal ejemplo,
por ello intento dejar mi huella
en jóvenes que no van más allá de porros y botellas.
Joder cuanto daño ha hecho a esta sociedad
el jodido pensamiento individual,
es normal con la basura de la tele
superficial fábrica de peleles.
Oye mira, claro que perdemos los papeles
no dejamos que las injusticias nos congelen.
No somos fieles servidores del estado
somos los sinpapeles en el estrecho disparados,
condenados a una vida indigna.
Si no aportamos nada esto no coge fuerza
yo con mis letras invito a cambiar de prisma
para hacer frente juntos a esta tormenta.
Del único delito del que yo me siento culpable
es el de odiar las injusticias.
Unas injusticias que evidentemente no vienen solas
tienen sus orígenes y hay unos responsables
y lo mínimo que podemos hacer es señalarles.
Absolución Insurgencia
Absolución Siker y Hasel
Absolución Valtonyc
Amnistía total
Jo també hi era
Ni rei, ni por
Elgio. Condenado a dos años y un día de cárcel.
-->
¡Un día gritaremos victoria!
¡Qué viva la lucha de la clase obrera!
Quiero pensar que detrás de esta montaña de mierda
yo soy el que espera amanecer cuando el cielo se niebla.
Hacer realidad lo que ellos llaman utopía
y que el mierda se niega a cruzar la línea que nos encierra.
Te quiero porque sabes hacer la guerra
y sabes que el amor es imposible en este planeta.
Escapar sería lo fácil
pero quiero conquistar la tierra donde nací para que niños crezcan.
El silencio ya no protagoniza mi potencia
ahora lucho y sé evitar lo que me molesta.
Sé que ninguna urna me representa
por eso respeto a quien apuesta por el cambio y prende la mecha.
Resistir ya no es una opción en esta prisión donde por soñar te torturan
pero la victoria es nuestra.
Las vendas que ponen a nuestros héroes en cuarentena será su tumba.
La victoria para la clase obrera.
Diremos en medio del silencio que la paz entre clases se acabó
que somos lo que Stalingrado logró,
que no tenemos miedo a la represión que ejercen
y nos duelen las hostias que meten implantando terror.
El día que podamos cantar victoria gritaremos
porque hicimos de mansiones Palacios de Invierno.
Las hojas que caigan de mis párpados no serán lágrimas
sino recuerdo de quienes por la causa murieron.
Valtonyc. Condenado a 3 años y medio de cárcel.
Esto nos afecta a todas y a todos.
cada golpe con más fuerza se volverá en su contra.
Su farsa se desmonta y recurren al terror
mientras quede resistencia no hay derrota,
la derrota es de quien condena al que se rebeló.
Con manipulación alimentaron la ignorancia
para mantenerse en el poder
pero se quiebra, cuando falta para cenar y no hay para alquiler,
al ver que libertad no es escoger whisky o ginebra.
No podemos pedir lucha y luego olvidar a quienes están presos por luchar.
Así dime que cambia,
ante la represión, organización revolucionaria,
solidaridad activa, para que no les salga gratis.
Mañana puede pasarte a ti por ir a una mani
y te protegerá la autodefensa no citar a Gandhi,
ni un millón de policías frenarán la causa justa,
que crecerá si te asusta más la apatía que las multas.
Sabemos cual es la meta,
no podrán impedirnos caminar
sus porras abren cabezas hasta bien despierta la solidaridad.
Imposible detener las ansías de justicia,
ellos son los terroristas, dilo alto:
fuego al estado fascista
hemos de estar listas para golpearlo.
Banda sonora del documental Represión: una arma de doble filo. 2014.
Pablo Hasel. Condenado a 2 años de cárcel.
Galeria fotogràfica:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada