Les dones ho van perdre tot després de ser les captives i desarmades per excel·lència d’una guerra que no va ser més que el perllongament d’un cop d’estat contra la legalitat republicana. Aquella finestra d’esperança per a un col·lectiu tan cabdal per a la societat com marginat i maltractat històricament, es va tancar de cop donant pas a l’obscuritat més absoluta.
La dona com a grup humà sotmès i submís va tenir veus valentes i lluitadores que es van enfrontar a la repressió amb el mateix coratge i resolució que qualsevol home. El sexe mal nomenat dèbil es rebel·lava contra la discriminació i demanava el vot, i la República, amb una veu de dona clara i insubornable com la de Campoamor, va obrir la porta a la democràcia a un seguit de dones que volien molt més. Més drets, més conquestes socials, més llibertat.
Quan el poder reaccionari de l’exèrcit colpista, l’Església propietària terrenal i espiritual, els amos feudals de la terra i el capital, l’oligarquia caciquil de l’estat espanyol va agafar les armes per assassinar la República i exterminar els antifeixistes, un dels grans enemics a batre era l’emancipació de la dona. Una dona que havia gosat sortir de l’àmbit domèstic per a ser partícep activa dels drets que l’oferia una República, que caminava per la senda del reconeixement de la vàlua femenina i en defensa de la seva dignitat. Una reafirmació de gènere que dinamitava els fonaments nacionalcatòlics de família i ordre. Des d’aquell 17 de juliol de 1936 la sort de la dona va estar marcada amb el ferro roent de la falange, creu i yugo i flechas tatuades sobre una pell cremada per un sol feixista al qual van voler plantar cara. S’havia de sacrificar les roges, les separatistes, les llibertàries, les dones que podien lluitar contra el seu patriarcat de pedra on la dona era una propietat més, una costella tan trencada com els somnis fets fum en la foguera feixista.
I les dones van ser mortes, van ser assassinades, moltes després d’un calvari de tortura, vexació, humiliació, violació, dones rapades, exhibides, tan espoliades que fins i tot els van treure les filles i els fills, tancades a les presons i als camps de concentració, silenciades encara sota les cunetes amb un tret de maleïda gràcia al cap. Però aquestes dones sempre viuran, sempre restaren vives si la nostra memòria resistent i combativa no acota el cap davant aquesta repressió feixista que ens emmordassa. Les hereves d’aquestes dones admirables hem d’acabar amb la xacra del masclisme que el franquisme va inocular com un verí tan mortal com quotidià i invisible, un feixisme espanyol que no marxarà fins que no el fem fora.
Lina Odena
Dones que van preferir la mort abans que rendir-se al feixisme com la Lina Odena que abans de caure en mans dels colpistes va agafar la seva pistola i es va disparar un tret al cap. O la Matilde Landa que abans de caure de genolls davant l’Església que havia fet del seu baptisme una croada política i propagandista d’odi i revenja es va llençar al buit, i mentre agonitzava va ser humiliada sent batejada in articulo mortis.
Matilde Landa
Assassinades amb consells de guerra a Catalunya com la Virginia, la Nieves, l’Elisa, la Salvadora, la Carmen, la Cristina, la Dolores, l’Eugenia, la Concepción, la Inés, l’Encarnación, la Leonor, la María, la Magdalena, la Ramona, l’Asunción i la Matilde. Volem tornar a recordar que aquestes sentències a mort han estat anul·lades per il·legals pel Parlament de Catalunya.
Carme Claramunt
Assassinades i llençades a una fossa comuna les conegudes com 17 roses de Guillena, Sevilla, dones entre els 20 i els 70 anys, que van ser violades, les van rapar i després d’obligar-les a beure oli de ricí van ser passejades pel poble pel seu escarni. Van ser engarjolades fins que un dia de novembre de 1937 van matar-les. Tirotejades i sepultades fins al 2012, quan van exhumar aquestes dones que van patir el sadisme dels feixistes.
Mortes sotes les bombes com les dones que van quedar sota les runes dels edificis de la Barcelona assetjada pel foc dels avions feixistes italians fa 80 anys. Bombardejos que van costar la vida a 2.700 persones.
Les dones que van perdre la vida a Argelès, les mares que van veure morir les seves filles i fills menjats per la fam, la malaltia i els paràsits entre la sorra, el fred, el sol cuent o la pluja, un camp de concentració amb un 80 per cent de mortandat infantil.
Camp concentració Rivesaltes
Mortes a Ravensbrück com la gironina Carme Bartolí que amb 53 anys va morir en braços d’altra companya o com la Josefina González Guardiol assassinada per resistent.
Dones Ravensbrück
Assassinades guerrilleres antifranquistes com la Carmen Temprano Salario abatuda per la Guardia Civil a Negreira, A Coruña, el 1949 i que segons la premsa del règim mereixia el tracte de qualsevol bandoler perquè anava vestida d’home.
I totes les dones anònimes que sota la màxima “la maté porque era mía” han estat assassinades formant part d’una estadística de l’horror masclista, que per desgràcia va creixent cada dia que passa.
“La mujer en la casa y con la pata quebrada. A la mujer y a la burra, cada día una zurra. Gallina que al gallo espanta, córtale la garganta. A la mujer y a la mula, por el pico se les va la hermosura. A la mujer que fuma y bebe el diablo se la lleve.” “A la mujer en casa, nada le pasa”. Entre les parets de moltes cases es viuen situacions derivades d’aquestes dites, es viu el terror del maltractament, crits que pocs escolten, violacions, humiliació, les feines domèstiques i la cura de criatures, malalts i gent gran sense cap remuneració. Dones menysvalorades a les seves feines, al seu entorn, a casa seva, que sobreviuen en un món d’abusos patint discriminació i alienació sense distinció de raça, creences religioses, estatus social… Acabem amb aquesta xacra, fem-ho per nosaltres i per la memòria de totes les feministes que van lluitar per la igualtat de drets i oportunitats, per totes les dones republicanes i antifeixistes que avui honorem.
Volem dedicar aquesta concentració a les dones empresonades i exiliades, a les d’ahir i a les d’avui.
Ellas, las asesinadas
Son una hilera de enlutadas sombras.
Siemprevivas calladas. Siempremuertas.
Mariposas de invierno en alfileres.
Alondras tristes para siempre mudas.
Selláronles sus bocas con pétalos de sangre.
Esculpieron sus risas sobre mármoles fríos.
Dejaron a sus hijos a solas en el aire,
y ya sus ojos ciegos ruedan por los abismos.
Son mujeres sin nombre, sin edades,
que levantan sus voces en la ausencia
esperando una luz que las redima
del terror, de la injuria, de la fuerza.
No piden ni la paz ni la palabra:
quieren ser los escudos de la herida,
la memoria tenaz, la dolorida sinrazón
de una muerte anunciada. Denunciada.
Ellas, las siempremuertas y las siempre vivas.
Luzmaría Jiménez Faro
Carme Bartolí nació en Setcases (Girona) el 6 de junio de 1891. Ravensbrück 27046.
Ella y su marido eran emigrados económicos. Vivían en Vallmanya con sus hijos, entre ellos Sabina que estuvo con su madre en Ravensbrück y participaron en la resistencia contra la ocupación nazi en los primeros momentos.
Escondían hombres del maquis, les daban comida y curaban sus heridas.
Refugiaron en su casa durante largos meses a tres dirigentes de la Resistencia en los Pirineos Orientales. La casa situada en un pueblecito de montaña tenía una entrada principal por la calle y se podía salir también por el desván directamente a los montes. Estas óptimas condiciones y el apoyo desinteresado de Sabina y su madre, que aún contando con escasos recursos los alimentaban, las convertían en unas colaboradoras importantes pues así podían seguir sin otras preocupaciones organizando la lucha armada por las montañas pirenaicas.
Cuando las detuvieron tenían escondidos en su casa a un maestro de escuela francés, un republicano y un belga. Las dos mujeres y el propietario del inmueble se enfrentaron a la policía de Vichy y se pusieron delante de la puerta impidiendo su entrada. Recibieron muchos golpes pero consiguieron que los tres resistentes pudiesen huir por detrás. Uno de los fugitivos tuvo tiempo de disparar matando a un policía e hiriendo a otro.
Jamás se pudo averiguar quien puso a los alemanes sobre su pista.
Las llevaron a la cárcel de Emelie-Les Bains. Allí las separaron del propietario del inmueble francés. Las llevaron de cárcel en cárcel y de interrogatorio en interrogatorio. No pudieron arrancarles nada. Pasaron por las cárceles de Arlés, de nuevo Amelie-Les-Bains a la Ciudadela de Perpinyà y de allí a Compiègne, cerca de París y de allí las trasladaron a Ravensbrück con un frío terrible en un vagón de ganado. En el espacio destinado a cuatro caballos iban ochenta mujeres, sin espacio para acostarse, sin beber y con un cubo de metal para sus necesidades. Una sola comida durante los cuatro días que duró el viaje.
Sabina y su madre llegaron a las 3 de la mañana a Ravensbrück en el 15º en el transporte de las 27.000. El único consuelo es que madre e hija seguían juntas.
Carme no resistió Ravensbruck. Agonizante la dejaron con otras moribundas entre dos barracones. Dos francesas la reconocieron y por la noche con la luz de los reflectores y el peligro de ser descubiertas la arrastraron hasta su barracón donde murió en brazos de otra catalana, la leridana Coloma Seròs, maestra de Lleida, que le murmuró palabras de aliento y consuelo en catalán con las que Carme murió en calma.
Su hija solo conservó el anillo de casada de su madre.
Font: Amical Ravensbrück
"Sevilla es la provincia donde se encuentran más mujeres represaliadas de España". Detrás de todos estos asesinatos estaba, sin lugar a dudas, la firma del general golpista Gonzalo Queipo de Llano.
La visibilidad del sufrimiento de las mujeres durante el régimen es prácticamente nula en muchas investigaciones de memoria. El número de mujeres fusiladas en Andalucía tiene una horquilla demasiado amplia: entre un 2 y un 5%. Esta represión, en clave de género, “era muy distinta a la de los hombres, ya que las humilla y las degrada de mayor manera. Y es una tortura específica que forma parte de esa memoria que no se recoge”. En muchos de los casos, se realizaba una violencia corporal específica que pretendía degradar, hasta el límite, su dignidad como mujeres.
Agosto del 36: Muerte a las 15 rosas de Grazalema
Las víctimas no tenían un perfil común, tampoco la edad que rondaba desde los 14, la víctima más joven hasta los 61 años, la mayor. Su único delito, ocultar el paradero de sus maridos ante la terrible represión militar que se avecinaba en la provincia de Cádiz. En una zona boscosa, junto a un viejo alcornocal, los falangistas cavaron la zanja gracias a la ayuda de un niño conocido en el pueblo como el Bizarrito, que fue fusilado junto a estas vecinas, sin alcanzar los catorce años. Ubicada en la “curva de las mujeres” en la carretera Jerez a Ronda. Poco se conoce de la biografía de aquellas mujeres. Gordillo apunta que “algunas fueron arrojadas embarazadas al agujero.
El crimen Aguaucho en Fuentes de Andalucía
Se dice que en Fuentes de Andalucía (Sevilla) no hubo guerra, solo represión, siendo el municipio de la provincia de Sevilla con más violencia ejercida hacia la mujer, 27 mujeres y 78 hombres. En la conocida finca del Aguaucho se vivió un terrible episodio cuando varias jóvenes fueron arrojadas a un pozo tras ser violadas y paseadas para escarnio público. Las víctimas tenían entre 16 y 22 años. La sed de venganza no parecía tener límites para este grupo de falangistas. Los soldados las obligaron a preparar y servirles la comida. Las violaron, asesinaron y arrojaron sus cuerpos a un pozo horas más tarde. No hubo fosa. Nadie pudo hallar sus restos. Ya de madrugada, el camión volvió y recorrió las calles principales del pueblo para enseñar, bajo el cántico de “Cara el Sol”, en la punta de sus fusiles, la ropa interior de aquellas jóvenes inocentes. La búsqueda de sus cuerpos ha dado resultados negativos.
Guillena, 1937: 17 rosas que hoy descansan en paz
“Había entre ellas un vínculo de parentesco. Algunas eran hasta hermanas y cuñadas, nueras y suegras”. Torturadas, rapadas y paseadas por el pueblo a modo de escarnio. “Las 17 mujeres fueron trasladadas hasta el vecino pueblo Gerena para ser fusiladas” buscando otras localizaciones para borrar huellas de los crímenes cometidos. Una a una fueron cayendo ante el pelotón entre el 6 y 8 de noviembre de 1937. Tenían entre 24 y 70 años de edad y su historia nunca fue olvidada en Guillena, a pesar del paso de los años. Los últimos documentos, hallados en el archivo militar de Ávila, retratan como el régimen consideró a estas mujeres como “sujetos peligrosísimos” al auxiliar a los huidos de la sierra.
Bañadas en aceite ante el pelotón: Las 25 rosas de zufre
La fecha del asesinato es conocida por muchos vecinos en el pueblo. 4 de noviembre de 1937. Las 25 mujeres fusiladas, procedentes del pueblo onubense de Zufre (Huelva), fueron previamente “bañadas en aceite, desnudadas y azotadas” antes de su asesinato. Algunos testimonios orales recuerdan las violaciones cometidas a estas víctimas antes de ser arrojadas a la fosa común. La escena de pánico hizo que muchas de ellas “no pudieran ni bajar del camión”, en la cuesta que conducía al cementerio. La crueldad de aquellos hechos hizo, que la “Junta Rectora franquista que mandaba en Zufre diera hasta una llamada de atención a los guardias que habían perpetrado aquellos hechos”.
Font: CGT Andalucía
A Daria i Mercè Buxadé i Adroher ínfermeres assassinades a Manacor.
Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d’esquerra, varen ser presentades pels “intel·lectuals” del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l’odi envers l’esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del “barrio xino” barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s’anà bastint la “història” feixista damunt la guerra civil!
Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l’expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles “bèsties salvatges” (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'”amor lliure”, lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d’una gran cultura (si tenim en compte l’època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, “abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits”.
És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d’una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana:
“Alguna vegada els havia sentit fent memòria d’aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. ¿No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s’engresquessin per anar d’infermeres?”.
És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l’esperit d’aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l’emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l’any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m’ha interessat servar, reconstruir, novel·lar.
Miquel López Crespí.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya.
Menors de 18 anys assassinades per les bombes feixistes italianes a Barcelona
Agustina
|
Escudero
|
Ors
|
12
|
Albertina
|
Lozano
|
Blasco
|
17
|
Alícia
|
Fernández
|
Álvarez
|
6
|
Amàlia
|
Llorens
|
Respall
| |
Amàlia
|
Lario
|
Bravo
|
14
|
Àngels
|
Peña
|
Gil
|
4
|
Anna
|
Serra
|
Mercadal
|
8
|
Anna
|
Biota
|
14
| |
Antònia
|
Àvila
|
Martinez
|
10
|
Candelera
|
Cortinas
|
López
| |
Carme
|
López
|
Benveso
|
5
|
Carme
|
Perez
|
Santos
| |
Carme
|
Teixidó
|
Nolla
|
7
|
Carme
|
Antúnez
|
Mijanca
|
17
|
Carme
|
Bové
|
Claver
|
9
|
Carme
|
Navarro
|
Rodríguez
|
1
|
Carme
|
Peña
|
Gil
|
12
|
Carme
|
Ruescas
|
Peris
|
15
|
Clementina
|
Gonzalez
|
Balsa
|
13
|
Concepció
|
Campdesunyer
|
Coll
|
15
|
Concepció
|
Sanchez
|
Hernández
|
17
|
Concepció
|
Navarro
|
García
|
9
|
Consol
|
Ruiz
|
Gonzalez
| |
Dolors
|
Huertas
|
Gil
|
2
|
Dolors
|
Ferrer
|
Alió
|
14
|
Dolors
|
Cardona
|
del Toro
|
12
|
Elena
|
Godia
|
Cuchi
|
4
|
Elena
|
Blach
|
Peronella
|
17
|
Elsa
|
Garcia
|
Sarmentero
|
15
|
Elvira
|
Aguilera
|
Perez
|
11
|
Felisa
|
Ferro
|
Sastre
|
8
|
Ferranda
|
Orejón
|
Fernández
|
4
|
Francesca
|
Rius
|
Bernal
|
14
|
Guillermina
|
Miquel
|
Ortiz
|
15
|
Isabel
|
Verdugo
|
de Sala
|
6
|
Isabel
|
Peña
|
Gil
|
14
|
Joana
|
Ariarte
|
Ayala
|
1
|
Josepa
|
Verdaguer
|
Campois
|
0
|
Josepa
|
Guerrero
|
Balaguer
|
5
|
Josepa
|
Botella
|
Bernal
|
6
|
Josepa
|
Lacambra
|
Montanuy
|
8
|
Josepa
|
Ortiz
|
Palau
|
10
|
Josepa
|
Berenguer
|
Riau
|
2
|
Llibertat
|
Bueno
|
Catalan
|
1
|
Lliurada
|
Sanchez
|
Hernández
|
12
|
Llúcia
|
Giron
|
Plana
|
13
|
Lolita
|
Martínez
|
Fernández
|
8
|
M. Lluïsa
|
Bertran
|
Carceles
|
16
|
Maria
|
Soler
|
Solbes
|
7
|
Maria
|
Pascual
|
Casado
|
17
|
Maria
|
Figuerola
|
Lafuente
|
15
|
Maria
|
Paire
|
Torres
|
14
|
Maria
|
Botella
|
Bernal
|
10
|
Maria
|
Ribat
|
Blasco
|
4
|
Maria
|
Rubio
|
Colay
|
2
|
Maria
|
López
|
Caro
|
3
|
Maria
|
Navarro
|
García
|
16
|
Maria
|
Duch
|
Radua
|
5
|
Maria
|
Iglésias
|
17
| |
Maria A.
|
Vallés
|
Mora
|
11
|
Maria-Lluïsa
|
Mendoza
|
17
| |
Mariana
|
Garcia
|
Fortea
|
8
|
Maruja
|
Pérez
|
Ròselló
|
14
|
Merce
|
Duch
|
Radua
|
10
|
Mercè
|
Martínez
|
Navarro
|
3
|
Mercè
|
Vilassís
|
Royo
|
14
|
Montserrat
|
Hijar
|
Falcón
|
11
|
Montserrat
|
Serra
|
Mercadal
|
7
|
Montserrat
|
Garrote
|
Claramunt
|
10
|
Neus
|
Grayolas
|
Terreu
|
5
|
Neus
|
Temprado
|
Montforte
|
9
|
Nuri
|
Jover
|
Lluis
|
6
|
Núria
|
Aguilera
|
Perez
|
3
|
Núria
|
Perales
|
Sala
|
15
|
Núria
|
Clotet
|
Pujol
|
10
|
Pilar
|
Hernández
|
Andreu
|
9
|
Pilar
|
Benabarre
|
Torres
|
15
|
Raquel
|
Martínez
|
Carbonell
|
15
|
Rosa
|
Hijar
|
Falcón
|
4
|
Rosa
|
Lario
|
Bravo
|
14
|
Rosa
|
Ferrer
|
Alió
|
10
|
Rosa
|
Gómez
|
Chicharro
|
17
|
Sara
|
Borràs
|
Amejairas
|
2
|
Teresa
|
Costa
|
Gonzalez
|
16
|
Teresa
|
Pérez
|
Roselló
|
11
|
Teresa
|
Pastor
|
Espuñas
|
14
|
Teresa
|
Pardillos
|
Bruna
|
9
|
Teresa
|
Fusté
|
Payella
|
14
|
Violeta
|
Díaz
|
Gonzalez
|
6
|
Al nostre estimat company Lluís, lluitador incansable de totes les causes que exigeixen veritat, justícia i reparació, un activista dels drets humans i un magnífic ésser humà. 80 anys d'integritat i honorabilitat. El nostre homenatge a un digne fill del seu pare Lluís Serra i Giribert, alcalde de El Prat de Llobregat assassinat pel feixisme espanyol.
Volem donar les gràcies a la companya i els companys vinguts de Bèlgica a compartir la nostra lluita per les víctimes del franquisme i la transició i que formen part de la nostra Mesa de Catalunya.
Per totes les víctimes
Una anotació a peu de pàgina que retrata l'atmosfera feixista que ens ofega, una amenaça de mort més.
Tristament ja estem acostumats als insults, les amenaces barroeres, a què ens demanin per les víctimes de la rereguarda republicana, que si Paracuellos, que si les monges i els mossens. Continuen sense estudiar l'estadística. Aquestes persones assassinades ja han estat honorades, premiades, canonitzades mentre les nostres víctimes continuen sota terra, oblidades, estigmatitzades. Perdedores eternes com aquesta falsa democràcia que no reconeix als defensors de la república, als demòcrates que van lluitar contra el franquisme que encara avui ho impregna tot amb la seva forta pudor a odi. L'odi dels vencedors sobre els vençuts, unes entranyes negres que regalimen corrupció, rancor, feixisme i violència.
Ahir vam viure un capítol més d'aquest verí que els cega, no era el típic il·luminat que t'aixeca el braç al crit de "viva Franco", ni joves amb estètica i tatuatges feixistes que t'etziben a la cara "más rojos de mierda tendrían que haber matado", era un home de mitjana edat, d'aspecte normal, tranquil, que després de demanar on estaven els altres morts i d'explicar que els seus avis els havien mort els republicans ens va dir que si ara vingués altre cop la república ell seria el primer a sortir amb una metralleta a matar republicans, a matar-nos a nosaltres. Ho va afirmar sabedor que la impunitat del franquisme el protegeix i des de la total consciència que els que ara paguen pel delicte d'odi són les víctimes no els botxins.
Nosaltres no oblidem, no perdonem, però no tenim aquest odi podrint-nos, volem justícia i així li vam dir, que això sortosament és el que ens diferencia. Ells van guanyar, però ni tan sols es van convèncer a ells mateixos perquè no és que ens vulguin humiliats ens volen fer desaparèixer per poder fer la seva nacionalcatòlica voluntat i aquest gust no els hi donarem pas.
La nostra digna ràbia és la defensa dels drets humans, la seva és la impotència davant les nostres raons i la nostra perseverança. Les seves amenaces no ens fan por. Continuem, seguim.
Primavera republicana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada