Si hem de definir l'acte d'ahir amb una sola paraula, aquesta seria sense cap dubte emoció. Una altra paraula que hem de fer servir és gratitud. Gràcies a les companyes i companys de Memòria.cat pel seu treball. Gràcies al Quintet Llibertat, a les dones compromeses que van posar la música amb les seves veus combatives i a la solidaritat de les notes del seu guitarra per acompanyar-nos. Gràcies a Òmnium per cedir-nos el so. I les gràcies més efusives a les persones que ens van honorar amb la seva presència compartint part de les seves històries personals i familiars, que ens van tocar el cor.
Bon dia a totes i tots, som la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes i us donem la benvinguda a aquest acte de Memòria.
La nostra Mesa porta 10 anys als carrers lluitant per la Veritat, la Justícia i la Reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Ho hem fet cada mes fins a arribar a aquesta 103a concentració, avui, aquí, a la vostra ciutat, Manresa. D’ençà que vam començar a exigir els drets de les nostres víctimes dins d’aquesta mesa plural, transversal i horitzontal, les persones i entitats que la conformem hem defensat no només als nostres familiars, no només a les persones que van patir la repressió de la dictadura genocida i que estan aquí avui per donar testimoni, no només a les companyes i companys que ens han deixat en aquest temps d’exigència de compliment dels drets humans, sinó a totes les víctimes antifeixistes i als valors democràtics que van representar enfront del terror colpista, botxí insaciable, actor de centenars de milers de crims de lesa humanitat. Ho hem fet sota la pluja, sota el sol cremant, amb fred i amb calor, sempre dempeus, sempre alerta, sempre crítics i contestataris, sempre oberts i solidaris, lligant les reivindicacions de memòria a les lluites actuals per les llibertats i per un futur de justícia social sense horitzons repressius.
En aquests anys de defensa de la Memòria, de la història i d’històries colpidores i exemplars, de poesia i de dades, hem tingut decepcions i victòries. La més gran de les decepcions és haver d’estar reivindicant avui en pitjors condicions que fa deu anys, amb un feixisme desacomplexat i insultant que vol arrossegar la nostra lluita pel fang franquista, censor i repressor. Però també hem tingut victòries reparadores com l’anul·lació dels judicis del franquisme amb l’aprovació per unanimitat de la Llei 11/2017 del Parlament de Catalunya, gràcies a la gran i feixuga tasca del nostre perseverant company Josep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat, amb el suport de totes les entitats que conformen la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes. Encara continuem lluitant per l’anul·lació dels judicis franquistes que van patir catalanes i catalans a la resta de l’estat i els de totes aquelles persones que van ser sotmeses a aquestes farses de consells il·legals siguin d’on siguin.
Una altra victòria de reparació ha estat les declaracions a seus judicials de l’estat espanyol a través dels exhorts arribats des de la justícia universal argentina de les i els querellants que formen part de la Causa 4591/10 contra els crims del franquisme i la transició, crims lesa humanitat i/o genocidi que no tenen prescripció. Moltes d’aquestes i aquests querellants ens acompanyen avui i formen part de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina.
Per celebrar el nostre 10è aniversari de resistència vam decidir després de 10 anys a la plaça Sant Jaume de Barcelona el darrer dissabte de cada mes, començar un tour de la Memòria que ja ha passat per Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell i Barcelona. Agraïm a totes les manresanes i manresans compromesos amb els drets humans que esteu avui aquí amb nosaltres. Dir-vos que teniu el privilegi de comptar amb l’associació Memòria.cat, que du a terme una tasca tan important com imprescindible de recuperació de la memòria de la vostra ciutat, i a qui també donem milers de gràcies per compartir en aquesta plaça una nova jornada contra la impunitat del feixisme espanyol. També volem agrair de tot cor als cantaires que ens acompanyen avui, alguns membres del Cor Incordis, les seves veus plenes de Memòria. Moltes i moltes gràcies.
En nom de l’Associació Memòria i Història de Manresa, en primer lloc hem d’agrair a la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes per haver comptat amb nosaltres per avui ser protagonistes de la 103ª trobada d’aquest acte reivindicatiu i de justícia.
103 trobades vol dir 10 anys de trobades, mes rere més, incansablement. La nostra admiració i reconeixement per la tasca que està realitzant al llarg de totes aquestes concentracions i trobades per diferents localitats del país en nom de la recuperació de la memòria històrica, però també demanant que d’una vegada per totes es faci justícia.
Està clar que en els moments actuals que estem vivint com a país, són més que mai necessaris aquests actes de visibilitat, de fer-nos sentir, de reivindicar uns valors que en una societat moderna i avançada no caldria recordar, però que malauradament en el nostre cas no és així.
Tots sabem que el feixisme com a doctrina ha estat sempre una ideologia excloent i autoritària, i què en nom d’aquestes idees s’ha estat capaç d’iniciar conflictes que han dut a la guerra i a genocidis que ens han ensenyat el pitjor de la raça humana.
En aquest sentit, la recuperació de la memòria històrica ha de ser una eina per combatre els actuals feixismes, que lluny de ser combatuts democràticament per alguns mitjans de comunicació o per les mateixes institucions polítiques, compten amb el vist i plau de certs organismes poderosos que consideren al feixisme com un instrument per poder aplicar mesures de control i de restriccions que acabaran restant sobirania a la ciutadania, darrera d’eslògans fàcils i d’idees que al final es converteixen en un endarreriment dels valors democràtics i humans.
Per això, més que mai, la nostra Associació està compromesa a reivindicar la veu dels que van patir els abusos del feixisme, la veu dels que han estat represaliats, la veu dels que han estat oblidats per les institucions governamentals i per les instàncies públiques, però també la veu dels que volem que això no s’oblidi, dels que demanem que es faci justícia amb els judicis del franquisme, del reconeixent de les víctimes i dels seus familiars, que es restitueixi el seu honor, malmès per 40 anys de dictadura i 40 més de silenci.
Les noves generacions ens demanen saber més sobre aquests períodes foscos, ja és hora que es pugui parlar del pacte de silenci que va significar la transició, de la nul·la resposta judicial a les reclamacions fetes pels familiars de les víctimes del feixisme. Els moments actuals on s’estan produint també algunes situacions que voregen les pràctiques feixistes i autoritàries, amb una retallada de les llibertats fonamentals, demanen per part de la societat civil una resposta contundent envers el feixisme i una defensa dels veritables valors democràtics.
La tasca de les entitats memorialistes és fer justícia i sobretot recordar, però també fer arribar aquest missatge al màxim de gent possible i és fonamental que aquest esperit arribi a la gent jove, que ha de prendre el protagonisme de la defensa dels valors democràtics, així com també crear una societat més justa.
És un fet evident que el feixisme està creixent, però també ho és, l’interès i la mobilització de molts joves que fins ara absents de les qüestions polítiques, són ara conscients que el país viu moments delicats sobretot a nivell democràtic i estan disposats a canviar les coses. Per tant, no defallim, no desaprofitem aquesta energia que ens pot donar tota una generació de gent que té clar que vol aturar el feixisme i que si aconseguim implicar-los, poden ser la clau per donar la volta a aquesta situació.
Volem que aquesta convocatòria sigui un homenatge a la Llibertat, donarem lectura d’aquest cant per totes les persones que no poden gaudir-ne d’un dret tan bàsic com respirar, menjar i beure.
El meu nom és Llibertat.
Resto a les fosques però no tinc por perquè sóc forta. El meu nom està fet de milions d’ossos premsats convertits en pedra amb el pas i el pes dels anys. Sóc roca creixent en aquestes profunditats humides alimentada pels sediments calcaris de desconegudes però estimades germanes. Em poden soterrar i amagar però no em poden dissoldre, em poden picar però em refaig eternament, tossuda i decidida. En aquests caus invisibilitzats que són casa meva hi ha vida, perquè d’aquí neixen també els brots que donen els fruits combatius, aquells que quan ningú els recull per ignorància o per por, cauen a terra per a tornar al cicle d’emancipació de nou, perquè el meu nom no té aturador.
Estic arreu i no estic sola encara que estigui en silenci, estic amb milers de mares i pares que em van donar vida pronunciant el meu nom amb tanta alegria que van fer esclatar cadenes, amb tanta passió que van ensorrar la injustícia, amb tanta cridòria que van tirar a terra murs d’explotació. Tant se val si va ser efímera la seva victòria perquè el cercle de la lluita continua viu, de vegades petit com una llavor, de vegades tan gran com un arbrat infinit.
Aquí callo, per no trencar l’esperança de veure un dia la llum d’aquesta immensa família que romà amb mi, callo per no escoltar els seus plors per la meva tràgica vida, la de la filla estimada que havia de créixer en un món somiat tantes vegades, que encara somien des d’aquest oblit dels assassins enterradors. No parlo perquè no vull que pensin que la seva derrota és tan llarga i amarga, elles pensen en mi ballant pels seus carrers, pels seus pobles, pels seus camps i que m’he oblidat de les seves persones, però ho fan sense cap retret perquè la seva generositat no té límits quan es tracta de mi. Però sí que em comunico més enllà d’aquest trencaclosques de vides trencades, estic a l’herba, estic a l’aire que arrossega part de mi amb la terra, al bec de les aus, a les potes dels animalons i arribo a tot el món perquè sóc imparable. Quantes vegades m’heu trepitjat sense tenir-ne consciència, quantes vegades heu ignorat el meu xiuxiueig i quantes altres heu fet tremolar la indecència opressora cridant a l’uníson Llibertat!
La meva llar és un pou, és un barranc, un voral, un forat, una fossa, de vegades sota un camí, altres sota una autopista, de vegades sota un parc d’infants o d’un pàrquing, sota un edifici o sota els nínxols d’un cementiri, de vegades al mig del no-res. Però jo només pateixo per les meves companyes i companys, de totes les edats, de tots els sexes, de totes les creences, de tota condició sexual i idees polítiques, que quan pronunciaven el meu nom se sentien lliures i reconfortades i que per lluir-me als seus llavis van perdre el seu darrer alè.
Per elles, per les mudes de la terra, que esperen ser acaronades per les vostres mans, no oblideu que teniu un deute. Hem d’obrir les seves fosses d’impunitat i hem de gravar els seus noms en la meva pedra. Hem de mantenir viu els seus esperits, per poder reconèixer totes les cares del feixisme i no deixar-nos enganyar per aquells, que fan servir els noms dels caiguts per mi en va. El meu nom és Llibertat i em podran matar però mai em trauran la vida perquè bategarà per sempre més en els cors de les persones que no acoten el cap davant de la repressió.
Perquè sóc qui combat el feixisme, qui assenyala els assassins, qui alerta que això que patim no és democràcia, qui sosté la veritat, la justícia i la reparació, el far dels drets humans i l’únic futur possible, i ho sóc perquè sou la meva força allà on sigui. Per això, no defalliu.
Llibertat.
He d'agrair als companys de la Mesa de Catalunya i avui també als de Memòria.cat, poder compartir aquestes concentracions mensuals. Doncs són un punt de trobada i una de les cares visibles d'una feina molt més important que, de fa anys, fem conjuntament darrera els despatxos del Laboratori de Genètica Forense de la Universitat de Barcelona, del Govern de la Generalitat, del Parlament, de l'Hospital de la Vall d'Hebron, del Síndic de Greuges, també de molts ajuntaments, de Nacions Unides i dels tribunals, amb la Querella Argentina i els jutjats ordinaris.
Som aquí per solucionar la nostra pròpia història familiar, i de passada, compartir i ajudar als demés amb les seves. La nostra, en concret, és un cas del que s'anomena Desaparició Forçada o Involuntària. El meu oncle: Guillem Malagarriga Ribalta, desaparegué el desembre de 1938 estan pres, per pròfug, en un camp de treball del SIM, dispersat a La Granadella.
La meva família té cedides 4 mostres genètiques des de 2011. Vam ajuda a crear el Banc d'ADN pels desapareguts i hem vetllat dels del primer dia per saber en tot moment què se'n feia de les nostres dades genètiques, doncs són la darrera esperança per a la identificació dels nostres parents.
En aquests vuit anys de seguiment, hem hagut de recórrer tots els despatxos que ja hem esmentat abans, doncs una llarga cadena d'incompliments i mala praxi ens ha fet anar moltes institucions i apujar el to de la nostra queixa. El Govern de la Generalitat té el 100% de les competències estatals en aquest àmbit de la identificació, i la propaganda que acompanya la seva acció de govern mai no podrà justificar ni tapar les 4 dades que us donaré ara:
Com sabeu, al setembre de 2016, els Consellers Romeva, Comín i Mundó, presentaven el Programa d'Identificació Genètica per a la identificació de persones desaparegudes entre 1936-1977. Set mesos abans havien estat denunciats a la Querella Argentina, per mala praxi i manca d'encreuament de dades genètiques. El Govern de la Generalitat feia molts anys que ens ignorava.
El febrer d'enguany, hem aconseguit a través del Parlament, que la mateixa Consellera de Justícia, Ester Capella, ens certifiqui que el Banc d'ADN del Programa d'Identificació Genètica no existeix com a tal. Els donants d'ADN estem ficats dins un Biobanc de malalties, registrat al Instituto de Salud Carlos III de Madrid que, llegeixo textualment, està fet «con fines asistenciales/diagnósticos, de las que parte se han usado o se usan para investigación en patología humana hereditaria en el laboratorio del Área de Genética Clínica y Molecular del Hospital Valle Hebron».
Aquests darrers mesos hem demanat, com a donants, documentació de registre i ús de les nostres dades genètiques al departament de Justícia i a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Ens ignoren. Hem anat al Jutjat de Guàrdia i rebutjats per la via Penal, haurem d'obrir col·lectivament un procés al contenciós-administratiu. Mentrestant, ho tindrem a mans del Síndic de Greuges. La seguretat jurídica per a víctimes i familiars no existeix.
L'estiu passat vam demanar a la Consellera de Cultura, Laura Borràs, les dades de totes les intervencions arqueològiques dels darrers 10 anys a Catalunya, 2008/2018. Les xifres ens esborronen: més de 15800 actuacions diferents, de les quals només 120 corresponen al període 1936-77. Ni un 0,8% anual del nostre potencial arqueològic es dedica a la Guerra Civil i al franquisme. Tenim més de 500 fosses comunes per obrir que, amb aquestes xifres a la mà, demostren que amb una moratòria d'un 30% podrien exhumar-se en dos anys.
Sento vergonya del meu govern i de molts dels professionals que hi tenen responsabilitats. Òbviament de tot això, Espanya ni hi és ni se l'espera.
Si hem de continuar desobeint per aconseguir una República Catalana justa i digna, aquest també n'és un bon motiu.
A continuació llegirem 5 fragments breus de testimonis i familiars de víctimes mortals produïdes pels bombardeigs franquistes a Manresa. Els textos s’han extret del web www.memoria.cat/bombardeigs. La ciutat va ser bombardejada per l’aviació franquista dues vegades cap al final de la guerra, el 21 de desembre de 1938 i el 19 de gener del 1939, produint un mínim de 35 víctimes mortals.
Aquella nena estava estirada boca a terra i quan la va girar va veure que era la seva filla. Llavors van dir que ell s'havia assentat al terra amb la seva filla als braços i que no la volia deixar anar. [..] Aquell home no va tornar a ser mai més el que era perquè aquella nena era la nina dels seus ulls. (Pilar Serrallonga i Puig, cosina de Josepa Serrallonga i Rubiralta, morta al bombardeig del 21-12-38)
Al lloc on van caure més bombes va ser a la carretera del Pont de Vilomara. Allà t'afectava perquè durant molt temps per allà dalt als arbres encara hi havia restes de roba; de persona, no ho sé. Roba, sí. (Josep M. Ballonga i Carol)
La meva mare va reconèixer el meu germà perquè la camisa que portava, un tros de pantaló i una espardenya estaven dalt d'un dels plataners que hi havia a la carretera del Pont. (Pepita Torrents i Puyaltó, germana d’Enric Torrents i Puyaltó, mort al bombardeig del 21-12-38)
La meva mare, quan va saber que el papa era mort, ja va estar a part. Només sabia plorar, plorar i plorar i res més. Es va posar malalta, la van haver d'operar i es va morir a Barcelona. (Irene Gras i Vilanova, filla de Salvador Gras Redorta, mort al bombardeig del 21-12-38)
Això és un crim amb totes les paraules en majúscula. Matar tants innocents... per què matar tants innocents? Jo no tinc res amb la política, però a això no hi ha dret. Matar la gent d’aquesta manera no hi ha dret (Joana Vergés i Fonollosa, nora de Concepció Sallés i Subirana i cunyada de Maria Prat i Sallés, mortes al bombardeig del 21-12-38)
Sempre les dones.
Les dones precursores i valentes, les dones sacrificades i patidores, les dones silencioses que van aixecar vides i les contestatàries que se la van jugar, les dones amb ideals i lluitadores que van obrir camí i les dones que callades van fonamentar les victòries aconseguides. Totes les dones que van patir en més gran o petita mesura la repressió, la vexació de l’oli de ricí i el cap pelat, les tortures i violacions a les detencions, la fam, el maltractament i la malaltia a les presons, el terror dels “paseos”, la por davant els escamots d’afusellament i els trets de gràcia, l’angoixa de la marxa cap a la frontera de la incertesa, les privacions i el dolor per pares i mares, filles i fills o companyes i companys. La ràbia continguda sota el pes del silenci feixista, la humiliació de la vençuda sota el vençut, l’estigma i la lluita per la supervivència entre les llàgrimes en la postguerra. Les dones sotmeses pel masclisme i el nacionalcatolicisme. Les dones fortes que ens van donar la llum de l’existència per a continuar teixint amb la seva solidaritat futurs de llibertats.
88 manresanes de naixement o veïnatge van ser detingudes i van passar per la injustícia franquista amb diferents sorts. Mares amb filles, germanes, familiars. Setze van quedar en llibertat, vuit sense declaració de responsabilitats, tretze amb causes sobresegudes, cinc van ser absoltes, quatre van ser absoltes amb multes i/o arrest menor, quatre condemnades a diferents mesos de reclusió, una a dos anys de presó correccional, cinc a 6 anys de presó, onze a 12 anys de presó, dos a vint anys de reclusió menor, dues a 20 anys i 1 dia, una a 30 anys de reclusió i dues a reclusió perpètua. La més jove només amb 15 anys, la Teresa Galvis Palà, badalonina i resident a Manresa, dependenta de merceria, afiliada a la UGT. La més gran amb 73 anys, la Margarida Artigas Marí, nascuda a la Pobla de Claramunt i veïna de Manresa, vídua, mestressa de casa, acusada de rebel·lió i condemnada a 6 anys i 1 dia, el seu crim ser la mare de l’alcalde republicà Francesc Marcet, com consta al seu Consell de Guerra “madre del exalcalde rojo de Manresa”. Entre aquestes dones que van conèixer la por per haver de sotmetre’s a l’arbitrarietat dels tribunals franquistes i a les seves farses de judicis, es trobaven vint-i-una menors d’edat, d’aquestes quatre condemnades a més de 12 anys i sis dones amb 60 anys o més, una condemnada a 20 anys i 1 dia.
Per totes aquestes dones, per nosaltres mateixes i per les nostres filles, no podem tancar els ulls, ni normalitzar que forces feixistes, que ens volen sotmeses, entrin per la porta gran als parlaments, pagades amb els nostres impostos. Aquest és el millor homenatge que podem retre a totes les dones que van patir la repressió, a totes aquelles que no es van arronsar i que van lluitar pels drets de totes sense por. Perquè sense dones lliures no pot haver societats dignes de dir-se democràtiques.
Testimoni de la tarragonina Josefina Veciana, militant de les Joventuts Socialistes de Catalunya, que després de 20 mesos d’exili a Bayona, va tornar a Catalunya, va ser detinguda acabant a la presó de Manresa.
“En fin, después vino la caída. Estábamos en contacto con Barcelona, empezaron los de Manresa y fuimos cayendo todos. (…) En Les Corts (la presó) me encontré (…) con muchas mujeres que habían sufrido injusticias enormes, sobre todo a las de Alcázar de San Juan, (…). Las pelaron a todas, les hicieron una cruz en la cabeza (…) y les hacían ir en manifestación, exhibiéndolas por las calles. A las que estaban encinta las hacían picar todo el día.
Entre ellas estaba Benedicta, que era una señora mayor. Fueron a su casa a buscar a su hijo. Al no encontrarle la detuvieron a ella, y la tuvieron bastantes horas colgada por los pies, y de ello se quedó ciega. Había otra mujer que era más joven, que al entrar los soldados moros, o los que fueran, abusaron de ella; como de otras. (…) No tuvieron bastante con eso; después le pusieron pólvora, con el machete o fusil, con el cañón del arma en sus partes; la deshicieron.
Nos mandaron a Manresa porque pertenecíamos a aquel juzgado, y a los once meses fuimos todos para allí, la cárcel era mixta de hombres y mujeres; en política solo estaba yo; había cinco o seis mujeres comunes. Yo me encontraba, claro, que no tenía nada. “
Una família de Manresa amiga d’un familiar, li va portar un matalàs i menjar cada dia, el seu agraïment va ser infinit, una gent humil, treballadora i bona que li va pagar la fiança quan li van permetre i que es va convertir des de llavors en part de la seva família.
Durant aquest acte llegirem uns textos sorgits d’entrevistes que vam fer a diversos manresans i manresanes empresonats durant el franquisme. Les entrevistes es poden trobar al web www.memoria.cat/presos. Més de 2.000 manresans -2.000!- van patir les presons i els camps de concentració franquistes, la majoria en unes condicions infames.
Fragments de l’entrevista realitzada a Anna M.Batalla Solà, filla d’Anna Solà Sardans, empresonada del maig del 1939 al juliol del 1941, a la presó de Manresa i a la presó de dones de Les Corts.
La meva mare va néixer l’any 1918. Per tant, en començar la guerra encara no havia fet divuit anys. Per la seva època, era una noia molt moderna. Era molt estudiosa, tenia moltes inquietuds, llegia moltíssim.
[...] Ella creia en els ideals que havien portat a la guerra. Creia en la llibertat. Es va afiliar al PSUC i es va involucrar en tasques humanitàries.
[...] Quan la guerra s’estava a punt d’acabar ... molts companys li van aconsellar que s’escapés perquè s’havia significat. Tot i així, ella l’únic que havia fet era glosar a la premsa la figura de Lluís Companys i els ideals republicans.
[...] La van portar a la presó de Les Corts i li van fer un consell de guerra. Us llegiré el que ella mateixa –[la meva mare] va escriure sobre el consell de guerra:
“ Tot va anar molt de pressa. El 29 de maig em van fer el consell de guerra. El curiós del cas fou que el fiscal Goded va dir que no tenia cap delicte de sang, de robatori ni de saqueig i que no havia denunciat a ningú, però que el meu delicte era molt més greu. En paraules textuals, va dir: ‘Ha prestado sus servicios a la horda roja y separatista habiendo admirado y elogiado al rojo, separatista y masón Companys.” El fiscal va presentar un exemplar del diari de Manresa “El Dia”, en el qual, efectivament, jo havia escrit un article glossant l’últim discurs del nostre malaurat president”.
Per això li van demanar la pena capital.
[...] Quan li van fer el consell de guerra, la meva mare semblava una nena, malgrat que tingués vint anys. Portava cues. Els guàrdies que l’escortaven feien bromes amb ella. Li deien: “Què has fet, petita? Et posaran en un correccional”. En sortir del consell de guerra amb la pena de mort, el mateix guàrdia que abans havia fet broma amb ella quasi plorava. [...] Ha de ser molt dur que quan tens vint anys et diguin que et mataran. I més, si l’únic que has fet ha estat complir amb la teva obligació.
[...] L’advocat va aconseguir retardar l’execució de la sentència. No sé com ho va aconseguir, però això li va permetre guanyar temps per tal d’aconseguir que, a la meva mare, li concedissin clemència i l’acabessin condemnant a vint anys de presó.
[...] Arribar a la presó li va fer una impressió molt forta. A la presó de Les Corts hi havia molta humitat i feia molta pudor. Hi havia tres o quatre pisos i les sales estaven plenes a vessar. Estaven amuntegades. Hi havia dos mil persones i la capacitat real era de la meitat. A la sala on la van portar hi havia unes dues-centes recluses. Totes estaven a terra. A cadascuna, li tocaven dos pams quadrats de superfície. Estaven atapeïdes. Entre el soroll, el rebombori i la pudor que hi havia allà, va tenir la sensació d’entrar en un altre món. Segons deia, allò era pitjor que la descripció de l’infern de Dant.
[...] Molta gent es moria de tuberculosi, de pulmonia. La qüestió era no encomanar-t’ho de les que estaven malaltes. Podies tenir al costat una persona tuberculosa, sifilítica o el que fos. Hi havia un lloc d’aïllament, però de fet no existien controls. Era una disbauxa total. No hi havia higiene. Les vacunaven del tifus, però l’esterilització de les agulles no era com havia de ser, de manera que la que no tenia el tifus, l’acabava agafant. Moltes internes van morir per culpa d’això.
[...] Hi havia dones que s’hi estaven amb els fills. Els donaven llet en pols. Si les mares estaven mal alimentades, les criatures també. Els nens estaven desnodrits. Quan feien de dos a tres anys, els separaven de les seves mares. Era un drama veure com allunyaven les criatures de les mares. N’hi havia que embogien. Sobretot les que no tenien familiars, perquè no sabien què passaria amb els seus fills. Se’ls emportaven en un orfenat. Si tenies una condemna de 10 o 12 anys, ja no veies més el teu fill. Era terrible.
[...] Segons deien, una dona va ingressar en estat de bogeria perquè mentre la interrogaven havien agafat el seu nadó de mesos i l’havien llançat contra la paret. Que et matin un fill és pitjor que qualsevol tortura. També hi havia internes que tenien el seu marit a la presó o el seu fill i rebien la notícia que l’havien afusellat.
Fragments de l’entrevista realitzada a Teresa Vilajeliu Roig , manresana empresonada l’octubre del 1975 a la caserna de la Guàrdia Civil i a la presó de Manresa.
El dijous, dia 9 d’octubre, eren 2/4 de 5, el meu pare se n’havia anat al bar a fer la seva partideta d’escacs, i van trucar a la porta tres homes vestits de civil, que em van ensenyar una ordre del jutge per escorcollar la casa, per fer un registre. Van anar a buscar un veí, perquè havia d’haver-hi una persona aliena que en fos testimoni. I van començar-me a regirar la casa d’una manera com jo només havia vist a les pel·lícules. És a dir, traient llibre per llibre, obrint llibre per llibre, aixecant coixins, aixecant la roba del llit, mirant a sota del matalàs. Jo estava al·lucinada. Pensava, però què fan? Què passa aquí? Bé, van trobar 7 o 8 papers de les octavetes que havíem preparat a casa del Saleta o d’una altra cosa més. No gran cosa, perquè jo no guardava gairebé res i es van emportar una col·lecció de segells que jo tenia. Els va agradar i se la van emportar
[...] Bé. I em van dir: ”Ho sentim molt, però ens ha d’acompanyar a la caserna, a la guàrdia civil, per fer-li unes preguntes”.
[...] Van començar fent una roda de cops de puny. Eren tots tres. Sempre tots tres. Un no picava gaire, era el bo. No coincidia amb els que després serien els altres. S’anaven passant la responsabilitat de ser el bo de la pel·lícula. Deia: ”Digues alguna cosa, dona, perquè si no...”. Després sé que em van fer repenjar a la paret amb dos dits, separada de la paret. Se’t van carregant els dits. Després, una altra cosa que em van fer va ser que, jo portava els cabells més llargs que ara i m’anaven arrencant cabells del cap. Després em van fer el que llavors en deien el “quiròfan”, que era que t’enfilaven a sobre d’una cadira només les cames i tot el cos et penjava, i llavors et deien que t’incorporessis, però només amb la força de les cames no podies; no podies perquè ni els abdominals no els tenies rectes. Llavors si no t’incorporaves també et fotien hòsties, et pegaven. Després em van fer despullar de cintura en amunt i em picaven els pits, els mugrons, amb una cosa que semblava de cuir i que després em van dir que se’n deia una “verja”, en castellà m’ho van dir.
[...] de tant en tant em deixaven sola i llavors venia el bo i em donava un xiclet o un caramel. I em deia: “vinga, dona, digues alguna cosa... que així es quedaran tranquils i et deixaran en pau...”. Llavors venien els altres i quan veien que jo estava menjant un xiclet o un caramel em fotien hòsties i continuaven amb les tortures.
[...] les tortures psicològiques a vegades em feien més mal que fins i tot quan em pegaven, perquè per exemple que em diguessin que anirien a buscar el meu pare, a mi això em feia molta por. El meu pare ja havia passat el seu. El meu pare tenia 70 anys, estava acollonit, pobre home. Sempre em deia: “Nena, no et posis en embolics.” I embolics per ell era això, perquè sabia que la repressió franquista havia estat molt dura per a ell, perquè va estar tres anys que a Manresa ningú no li havia donat feina perquè era roig.
[...] Al jutge, si voleu que us digui la veritat, no sé el que vaig firmar; vaig firmar el que em van posar al davant. Jo el que volia era marxar d’allà. Va ser maco perquè quan vam arribar al jutjat també hi havia les dones del Xup que ens esperaven. Les dones del Xup van fer un moviment al·lucinant!
[...] ens en vam anar a posar una denúncia per maltractaments a davant d’un jutge, [...] I quan vaig entrar i li vaig dir que volia posar una denúncia per maltractaments em va dir que estava boja. “Però tu estàs boja!! Tu no saps que si vull et puc tornar a posar a la presó quan jo vulgui? Però què t’has cregut?” Jo, tremolant com una fulla, vaig dir que bé, que si volia que m’hi tornés a tancar...
[...] em van cridar a la Capitania militar de Barcelona per tornar-me a reafirmar en la denúncia de maltractaments. Bé, primer hi vaig anar a reafirmar-me en la declaració de maltractaments, i després em van tornar a cridar per donar-me la resolució de la meva denúncia. I la resolució va ser arxivar la denúncia perquè no hi havia hagut testimonis del que a mi m’havien fet. I en aquell moment em vaig posar a cridar com una desesperada al mig de la Capitania General. De manera que em van dir: “Senyora, calmi’s, no passa res. Las coses son així. Ja canviaran...”. [...] Jo els deia: “Però, com vol que hi hagi testimonis d’una tortura???” Bé, sempre vaig estar acompanyada de 30 o 40 persones del Xup, el meu barri. Jo això no vull oblidar-ho mai.
[...] llavors es van fer les llistes per a les eleccions municipals, i jo anava de número 7 o 8, no me’n recordo. [...] Vaig ser a l’Ajuntament del 1979 al 83, la primera legislatura. Però, recordo, per exemple, el dia de la presa de possessió, el meu pare plorant, plorant a la sala de plens. I recordo quan ens va venir a donar la mà el capità, el més alt de la Guardia Civil, el tinent coronel [...] i jo me li vaig girar de cul. [...] Jo me li vaig girar d’esquena. No era el mateix que hi havia quan m’havien agafat. Ja l’havien canviat, però tot i així per mi era el representant de tota la repressió que jo havia patit allà dintre. Per tant, no li vaig voler donar la mà ni el vaig respondre quan em va felicitar.
Els resultats de les passades eleccions haurien de ser decebedors per a totes aquelles persones de conviccions antifeixistes. Que 24 escons vagin a estar ocupats per un grup d’extrema dreta que vol abolir llibertats per dret de conquesta és una terrible notícia. És lamentable que més de 100 escons estiguin ocupats pels negacionistes del genocidi franquista i que més de 200 pontifiquin la transició i oblidin que lluny de modèlica va estar esquitxada de mort i que va venir tutelada per sabres i una corona imposada pel desig d’un dictador. Entre els 24 diputats de VOX hi ha un militar retirat que va signar el manifest que lloava l’assassí Franco. Com es pot digerir que una suposada democràcia tingui un diputat que s’autoproclama amant d’un dictador i a més sigui membre de l’exèrcit amb un salari que paguem totes i tots? Hauríem de sentir pena i fàstic.
Què pensarien els fills i veïns de Manresa que van ser sotmesos a consells de guerra i condemnats a pena de mort. Què pensarien aquells homes asseguts davant tribunals militars amb la sentència signada abans de començar el judici. Què pensarien aquells que davant l’escamot d’afusellament al Camp de la Bota van plorar, van aixecar el puny, van cridar llibertat o muts van pensar en els seus éssers estimats per darrera vegada. Què pensarien aquells que resten a una fossa comuna sense una làpida amb el seu nom, què pensarien en veure que un company d’armes d’aquells que van signar les seves condemnes seu amb total normalitat al costat de diputades i diputats amb familiars represaliats pels botxins feixistes. Les defensores i defensors del dret a la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició no podem deixar de denunciar i combatre el feixisme perquè lamentablement altre cop han tornat a passar.
16 homes nascuts a Manresa i 26 veïns de la localitat d’arreu de Catalunya i de l’estat espanyol van ser assassinats entre 1939 i 1944 al Camp de la Bota de Barcelona i van ser enterrats al Fossar de la Pedrera a Montjuïc. Entre aquests el pare del nostre estimat company Lluís, Lluís Serra i Giribert, fill de Manresa que va créixer a Horta de Sant Joan i que va ser batlle republicà de El Prat de Llobregat abans de marxar voluntàriament al front a defensar la República. Lluís va deixar com a herència al seu fill un llegat de principis que han fet del nostre company una compromesa, solidària, lluitadora i magnífica persona com va ser el seu pare. El manresà Lluís Serra i Giribert, militant del PSUC, va ser executat el 18 de novembre de 1939 amb 36 anys.
El més jove dels afusellats va ser el mecànic de 18 anys, Lluís Iglesias Bosch, militant de les Juventuts Llibertàries. Nascut a Riudarenes i resident a Manresa. Va ser assassinat el 18 d’octubre de 1939. No va anar tot sol al paredó en aquest darrer viatge, el va acompanyar el seu germà Narcís de 23 anys, un sabater militant de la CNT. I el 28 de juny de 1940 Pere Iglesias Bosch, de 31 anys, electricista militant de la CNT-FAI i milicià voluntari va ser afusellat també.
Totes aquestes sentències a mort havien de rebre el famós “enterado” del dictador. A continuació llegirem el de Lluís Serra i Giribert.
“El Asesor Jurídico de su Excelencia El Genaralísimo, en escrito de fecha 21 de octubre, me dice:
“Su Excelencia EL JEFE DEL ESTADO, noticiada que le ha sido la parte dispositiva de la sentencia que pronunció el Consejo de Guerra Permanente número uno reunido en esa Plaza para ver la causa instruída a LUIS SERRA GIRIBERT, se dá por ENTERADO de la pena impuesta.
Lo que traslado a Vuestra Ilustrísima para su conocimiento y efectos.
Dios guarde a Vuestra Ilustrísima muchos años.
Lo que pongo en conocimiento de Vuestra Señoría a efectos de ejecución, de conformidad con las normas legales vigentes significándole a los fines de notificación que he fijado e interesado de la Autoridad Militar competente, el cumplimiento de la misma para las 5,45 horas del día 18 de los corrientes.
Dios guarde a Vuestra Señoría muchos años.
Barcelona, 17 de Noviembre de 1939
Año de la Victoria
El Auditor,
Francisco Amlo.”
El pare del nostre company Pere, Josep Fortuny i Torrens, militant d’Esquerra Republicana i batlle de Mollet del Vallès també va ser afusellat al Camp de la Bota el 1939. Van ser més de 1700, per a tots ells el nostre homenatge és la nostra incansable exigència dels seus drets.
Lluís Serra i Pere Fortuny, lluitadors incansables, rebent el nostre homenatge.
En primer lloc llegirem una carta que els companys d’Agustí Soler Fosas, alcalde de Sant Joan de Vilatorrada durant la guerra, i que havien compartit cel·la a la presó Model de Barcelona van escriure per a la seva esposa, Montserrat Prat Roca, per fer-li saber que s’havien endut el seu marit (se sobreentén que per ser afusellat al Camp de la Bota) i quines havien estat les seves darreres paraules.
La carta està datada el 8 de novembre de 1939, el mateix dia de l’execució. Els companys de cel·la la van posar en una vora d'una peça de la roba d'Agustí Soler que es va lliurar a la família un cop mort. La nota manuscrita la van trobar els familiars després a casa.
Les autoritats penitenciàries no van informar la família de la seva mort. La dona d'Agustí Soler se'n va assabentar perquè va anar a la presó i ja no el va trobar. Tampoc no va poder recuperar-ne les restes.
Agustí Soler feia dies que temia que arribés aquest moment i ja li ho havia dit a la seva esposa. Fins i tot, li havia dit que el dia que se l'emportessin per executar-lo trobaria un mocador esquinçat i amb dues taques de tinta. El dia que el va anar a visitar i que justament va ser el mateix dia que a la matinada l'havien executat, entre les seves coses hi va trobar el mocador tacat de tinta. La nota manuscrita dels seus companys de cel·la la van trobar ja després a casa.
Rosa Soler, recorda molt bé la darrera visita que ella i la seva mare li van fer a la presó Model i com ell, bo i agafant-se als barrots de la cel·la, va cridar: “Aneu amb el cap ben alt pertot arreu. Sóc innocent. No he matat ningú! Aneu amb el cap ben alt”.
La carta dels companys d’Agustí Soler Fosas adreçada a la seva esposa deia això:
Monserrat Prat Roca. Distinguida señora. Los que hasta hoy han sido compañeros de celda de su amado esposo Agustín, y cumpliendo órdenes del mismo, le notificamos que a la madrugada del miércoles, dia 8, se lo llevaron. Sus últimas palabras han sido dedicadas a Vd y para sus hijas y repitiendo lo que tantas veces nos había dicho: “Soy inocente”. Se ha alejado para siempre de nuestra compañia.
Con todos los respetos le mandamos nuestro pésame
Sus compañeros de celda
La Modelo, 8-11-1939
Barcelona, madrugada del 9-8-1939
Querida esposa. En estos momentos me conducen al piquete para ejectuarme. Procurar educar a nuestra hijita y le dictes a mi padre y hermanos que digan a la nina cuando sea mayor que su padre muere siendo bien inocente.
Recuerdos a todos y muchos abrazos de vuestro
Ceferino Llop
Fragments de l’entrevista realitzada a Antoni Molina i Palau, manresà empresonat del gener a l’agost del 1939 al camp de concentració de Deusto i a la presó dels escolapis de Bilbao.
Vaig ser deu anys fora de casa. L’exèrcit i els governs d’Espanya em van tenir deu anys esclavitzat. Jo sé el que vaig passar a Deusto. Em van demanar la pena de mort. Després de dos a tres mesos de ser allà ens van cridar pels altaveus. Havíem d’anar als patis. A cada racó de l’escala n’hi havia un amb una vara. Amb la vara ens pegaven perquè baixéssim de pressa. Les escales eren amples i allà ens pegaven a l’esquena.
[...] Deien que havia matat el cap de telègrafs de Manresa. Jo no havia matat a ningú. A qui cony havia de matar si era una criatura? Que havia matat el cap de telègrafs de Manresa. Cada vegada que deia que no, m’estomacaven. Ells hi insistien. Em donaven puntades de peu. Jo els deia que era mentida, que jo no havia matat a ningú... Les vaig passar magres... Al final em van ficar en una cel·la petita amb una finestreta. Allà m’hi van tenir tancat durant un mes. Estava incomunicat.
[...] El que passava allà dintre! Ningú no ho sap. Al començament érem uns 7.000. Hi havia tanta cua als vàters que quasi no arribaves a temps de fer les teves necessitats. Si no hi arribaves a temps, feies les teves necessitats en una llauna que et donaven en arribar, i que feia la funció de plat. Eren unes llaunes rodones de sardines. Si no et podies aguantar, quan arribaves al vàter netejaves la llauna i aquesta mateixa llauna servia després pel dinar. Això, de fet, no era res. La gent es llançava des de la quarta planta per matar-se. Cada matí apareixien entre deu i dotze cadàvers. Hi havia uns fusters que allà mateix feien els taüts i s’emportaven els cadàvers en camions.
Érem tants a menjar que ens donaven sardina bullida en uns cassons. Un cassó de sardina per esmorzar. I per sopar, igual. Durant un temps ens donaven mongetes seques grosses, però no estaven cuites. Ni tan sols es podien triturar amb les dents. Com que els vàters eren insuficients, van obrir una rasa de dos metres i mig d’ample al pati de la universitat. Molts s’arromangaven els pantalons, se’ls treien, i es ficaven a la rasa buscant mongetes seques crues. Les collien entre els excrements dels altres, les netejaven amb aigua de l’aixeta i se les menjaven. No és mentida el que us explico. Altres persones us explicaran el mateix. És la pura veritat. No tinc cap necessitat d’inventar-me res.
[...] Et donaven tantes garrotades que era impossible escapolir-se’n. Eren uns fuets així de llargs. Cada vegada que pegaven tocaven a dos o tres de cop. Eren vares de bou d’aquelles que fan tant mal.
Al matí, al pati veies els cossos de la gent que s’havia llençat daltabaix. No et permetien veure-ho, però a vegades veies cinc o sis cossos. Alguns encara es movien, però no els curaven. Hi havia 14 o 15 morts diaris.
[...] Per ells eres un animal. Et despullaves i et rentaves en unes aixetes: ara una cama, ara l’altra... Havies de rentar-te amb aigua i amb parracs o amb el que fos. No teníem sabó ni res més. Et rentaves com podies. Per assecar-te et tornaves a posar la roba. No hi havia tovalloles.
[...] El pitjor eren les nits. Cada nit se n’emportaven sis o set. A aquests ja no els tornàvem a veure més. Sabíem que se’ls emportaven per matar-los. Quan se t’acostaven, t’inquietaves. Quan s’allunyaven, respiraves.
Tomàs Sanjuán Sanjuanes, manresà empresonat des de l’abril del 1939 al juliol del 1941, al camp de concentració de Deusto i a la presó dels Escolapis de Bilbao, a Sant Vicenç de Castellet, Manresa, Barcelona, Reus, Madrid, Alcalá de Guadaira, Guadarrama i Cadis.
El temps que vaig ser a la Model, a nosaltres ens van posar a la tercera planta a dalt de tot, a la tercera cel.la, al tercer pis, i allà al tercer pis a les nits, excepte els dissabtes i els diumenges, totes les nits feien “la saca”, que en dèiem nosaltres. Arribaven cap allà a 2/4 de 2, les 2, les 3. “Mira, ja són aquí”. Ja n’agafaven vint o trenta, se’ls emportaven per afusellar-los.
[…] però això durant moltíssim temps, eh? Veies xicots, o veies l’alcalde de Badalona i l’alcalde de Tortosa, aquells “tios” se’ls emportaven i ells feien uns crits de “Visca la República!”, que se sentien per tota la sala. Sí, sí, sí. No morien acovardits, no! Allà no miraven si era veritat o era mentida. Allà no hi havia ni judici. Els agafaven directament de les cel·les, se’ls emportaven, els mataven…
[…] i un dia es presenten [un soldat] que tenia una ferida molt gran a la cama, que li havia caigut una pedra […] I aquell noi s’estava exclamant que li feia mal, que li feia mal. “Bé, bé, ja vindrà la monja a veure com estàs”. “Quan vingui el metge ja li ho diré”. I així va arribar la nit. I jo i els altres emprenyant les monges: “Vagi allà, que aquell xicot està patint molt i li surt la sang per la bena!”. “Ja vindran! No es preocupin! No! Quan vingui el metge ja li direm que hi vagi.”. “Però que no tenen metge ara?”. “Sí, però tenen feina”. Ens engegaven a passeig i no volien… Me cago en dena!
Ja es van fer les cinc, les sis, les set del matí, i aquell xicot, vèiem nosaltres que es moria [...] Fins i tot feia mala olor, allò era la gangrena. “Germana, aquest xicot…”. “No, ja vindrà el metge!”.
Va venir el metge. Va venir el metge que devien ser les 9 del matí i, fixa’t, ell havia ingressat abans que es fes fosc. Arriba el metge, treu, destapa, fa així (fa el gest d’olorar amb el nas) i diu: “Quan ha estat ingressat aquest senyor, germana?”. “Home, aquest senyor ha estat ingressat a tal hora”. “I no l’han atès? No hi havia ningú? Que no hi havia el metge de guàrdia?”. “Sí, però nosaltres vam pensar, per no molestar-los, que això, que allò…”. Aquell home treia foc pels queixals. Però molta mala llet, i li va fotre uns “plantes” a la monja. I diu: “Vingui, vagi a buscar una llitera, porti’l al quiròfan a veure si el podem salvar, perquè hi ha gangrena. Si tenim la sort que no se li hagi enfilat el salvarem”. No, no, no. El van ficar allà. […] Aquell pobre xicot va entrar i no en va sortir. La gangrena li havia començat a pujar, li van tallar la cama i no, no, no. Es va morir d’això. […]
Vèiem que es moria de dolor i elles allà a la seva habitació fent ganxet. “No, no, no, ja vindrà.” “Que vingui el metge…”. I el metge havia de ser per allà perquè hi havia un metge de guàrdia, però no va venir. Però mira, aquell xicot, quines conseqüències, el pobre es va morir i allà ni van demanar responsabilitats a les monges, ni res, com si no hagués passat res. Aquesta és una de les coses fortes que tinc a la ment. I vaig estar una temporada que quan veia una monja la maleïa. Ara ja com que no es veuen tant, ara ja no, no. Quina ràbia, Déu meu. És que allò va ser tan descarat, tan pocavergonya allò. Veure aquell xicot jove, de 24 o 25 anys, que no en devia tenir més, morir, veure’l morir d’aquella manera, per abandonament. Home, això no se te’n va del cap.
Un total de 29 manresans van ser deportats als camps nazis. D’ells 18 hi van perdre la vida. Els deportats són el símbol màxim de la repressió del feixisme espanyol i europeu sobre els republicans espanyols. La gran majoria foren joves que, després de lluitar i sobreviure als horrors de la guerra civil, van patir la derrota i l’exili als camps de refugiats del Rosselló. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial van ser incorporats a l’exèrcit francès, la majoria en batallons de treballadors . Allà van ser capturats per l’exèrcit alemany i, gràcies a l’acord entre Franco i Hitler, foren deportats als camps nazis.
Joaquim Amat-Piniella, que amb 27 anys va entrar per les portes de l’infern de
Mauthausen un 27 de gener de 1941. L’Amat, tal com es van comprometre aquells que van poder sortir d’aquell fosc forat de la degradació humana, va donar veu als milers de companys als quals els van voler espoliar la seva dignitat.
Llegirem una part de la introducció que el manresà Joaquim Amat-Piniella va escriure de la seva novel·la “K.L. Reich” sobre la seva estada als camps nazis. Una introducció que evidentment no s’hauria pogut publicar a l’Espanya de Franco i que va substituir per una altra. La trobareu al web dedicat a Amat-Piniella:www.memoria.cat/amat. Diu això:
Introducció a “K.L. Reich”, de Joaquim Amat-Piniella
Entre els milions de persones de totes les nacionalitats que han sofert captivitat i mort als camps de concentració alemanys, també els espanyols han tingut un lloc d’honor i han pagat ben alta llur contribució de sang a la ferotgia del nacional-socialisme.
Sense comptar altres camps que el de Mauthausen i les seves sucursals, el 70% dels 7.500 exiliats espanyols que hi foren internats caigueren exhaurits per la fam, el treball i els maltractaments.
Les excepcions d’uns centenars que varen ingressar-hi a la segona meitat de la guerra per haver contribuït a la Resistència Francesa, no ens faran mentir si diem que l’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil.
Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pels supervivents en condicions inhumanes!
Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres...
Aquest text és el del manresà Jacint Carrió, deportat a Mauthausen i Gusen, i que va deixar escrites les seves memòries de l’estada als camps nazis. Els fragments seleccionats parlen de la seva arribada a Mauthausen, acompanyat d’altres manresans.
Vam veure al fons una fortalesa amb llums. Un camp de presoners més, vaig pensar. Una nova parada d’aquesta llarga peregrinació que durava des que vam travessar la frontera de França, vençuts per l’exèrcit franquista. En Pere Parés, però, ens va fer adonar aviat d’on ens ficàvem.
- Això no té res a veure amb el que hem passat fins ara. D’aquí no en sortirem vius.
El Francesc Playà, el Josep Pons, el Bernat Toran i jo no vam poder evitar pensar ens els mítings anti-feixistes que abans i durant la guerra advertien de la crueltat amb què els nazis tractaven els seus presoners. Davant nostre s’alçava un d’aquells contenidors de monstruositats. Tanmateix, per més que imaginéssim, la nostra ment no era capaç, aleshores, d’entendre tot el patiment i desesperació que es coïa i encara s’havia de coure allà dins.
Vam enfilar-nos al cim d’una muntanya. Travessàrem el mur de pedra per una portalada gran. Érem al camp de Mathausen. A banda i banda, torres de sentinelles. Al mig, una gran plaça empedrada. Dins, presoners amb vestits de ratlles anaven amunt i avall. Preparaven la nostra arribada. Va sortir un pres d’una de les torres de control. Parlava espanyol.
- Això no és un camp de presoners de guerra. Això és Mathausen. Si intenteu escapar, us dispararan quatre trets i llestos.
Un grup de presos i SS van acompanyar-nos a les barraques. Jo vaig anar a parar a la número 12. Hi havia un home que parlava francès. Feia dos anys que era a Mathausen però en portava set voltant per diversos camps.
- Pren tant menjar com puguis i treballa el mínim. Aquí una persona normal no aguanta més de 18 mesos.
- Però, vostè...
- Jo sóc alemany i tu, espanyol. Els espanyols anireu tots al crematori.
- El crematori?
- Un forn per cremar homes.
Reflexió de Jacint Carrió
I acabem aquest apartat dedicat a la deportació amb una reflexió del manresà Jacint Carrió i Vilaseca, deportat a Mauthausen i Gusen, sobre la necessitat imperiosa de denunciar el feixisme.
“No em puc estar d’advertir-vos del perill que suposa el desinterès i la ignorància que avui corre pertot. Els fets del passat podrien tornar a repetir-se i aquesta és una possibilitat que hem de combatre amb totes les nostres forces. No podem permetre que el feixisme ens torni a arrabassar els nostres drets.”
Foto: Centelles.
L’exili, tan dur i descarnat per tot allò que no et pots endur, pel que deixes amb la incertesa de si el retrobaràs i amb la certesa que si un dia pots tornar, no reconeixeràs allò que et van obligar a abandonar.
Els alcaldes exiliats.
Lluís Prunés i Sató va néixer a Manresa el 1894 i va morir a l’exili mexicà a Cuernavaca el 1964. Va ser una persona compromesa amb la República, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Com a servidor públic va ocupar els càrrecs d’alcalde de Manresa del juliol de 1931 al desembre de 1932, el de Governador Civil de Girona i va dirigir la Comissaria d'Ordre Públic de la Generalitat a Tarragona. Va ser empresonat pels fets del 6 d’0ctubre de 1934 i condemnat el gener de 1936 a 8 anys de presó que va complir en Manresa fins que la victòria del Front Popular li va tornar la llibertat i el seu càrrec. Més tard va estar Conseller d'Economia i Agricultura de la Generalitat i Conseller de Treball. El 1939 es va exiliar a Cuba i més tard a Mèxic.
Lluís Prunés va declarar: "En tota la meva actuació no he fet res més que complir amb el meu deure d'acord amb la meva consciència. He procurat fer justícia a tots. (I això ha estat l’únic que ha guiat) les meves actituds i els meus passos".
Francesc Marcet i Artigas va néixer a Manresa el 1890 on va morir el 1974. Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya va ser regidor del primer consistori republicà el 1931 i el desembre de 1932 va substituir Prunés com alcalde. Va ser empresonat pels fets d’Octubre i va recuperar l’alcaldia després de les eleccions de febrer del 1936. Durant la guerra exerceix de jutge i el gener de 1939 s’exilià a França, però la seva família no es va deslliurar de la repressió franquista. La seva mare, Margarida Artigas va haver d'ingressar a la presó de Dones de Barcelona. La seva filla va ser depurada com a funcionària de la Generalitat i el fill va ser amenaçat i agredit per part de falangistes i policies de Manresa. Durant anys, la família fou sotmesa a registres I requises i la seva correspondència fou violada. El 1948 va poder tornar a Manresa sota vigilància i de ser un alcalde estimat per tothom va passar a ser menyspreat i marginat pels seus conciutadans. La tortura social del franquisme, una tortura invisible i punyent.
La victòria franquista durant la Guerra Civil obligà a exiliar-se a centenars de milers de persones. A continuació llegirem 2 textos relacionats amb l’exili de manresans. En primer lloc, un de Vicenç Prat i Brunet, membre d’Acció Catalana i que havia estat regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa durant la República. Aquest és un fragment de les seves memòries sobre la seva arribada al Camp d’Argelers
L’arribada del manresà Vicenç Prat al camp d’Argelers
–Bé, però on és el Camp?
–El Camp? Es això el Camp.
La platja neta i pelada, fosc negre i, més al lluny, uns petits focs. Glaç damunt la sorra, cap barraca ni cobert. Res; només ombres i ombres de gent que van d’ací d’allà. Miro el rellotge, poso l’abric a terra, la maleta per coixí, i em sento caure dels ulls unes llàgrimes com cigrons.
[...] En fer-se clar, vaig provar de mesurar tota l’amplitud de la situació. On em trobava? De moment, fred i gana. Al nord, una extensió de sorra i gent, sense fi. Mirant a Catalunya, els pics de Cotlliure. A l’esquerra, el mar. A la dreta, camps i vinyes. Però tot lluny.. [...]
[...] De tant en tant, el soroll d’una explosió ens recordava que encara la guerra cuejava. [...] Beure no era possible perquè les fonts improvisades a cent cinquanta metres de la mar, només pouaven que sal i residus de les mil cagarades de la gent que ho feien per tot. Els casos de còlic es multiplicaren ràpidament: hi hagué qui no podia fer mes de deu passes i ho deixava anar a dins dels pantalons. Els primers spahis i algerians, el filferro espinós que mentre es clava d’un cap s’arrenca de l’altre, un altaveu donant instruccions. Uns avions prenien fotografies pels noticiaris, i algú començava a matar un cavall. Tot un dia sense menjar res. A la tarda vaig arribar-me a uns canyissars per fer-me “una casa” per la nit vinent. El sol escalfava però en fer-se fosc, tenies treballs per aixoplugar-te. Ràpidament, s’aixecaren un sens fi de barraques fetes de canyes, cordills, mantes, llaunes de sardines i ossos: s’aprofitava tot el que es trobava. Calia dormir vestit. Els polls no podien tardar.
Tampoc la segona nit no vaig poder dormir de fred i de cansat. Vingueren els diaris, i un camió de pa que fou llençat a estiracabells. La gent s’abraonava per agafar-ne i ben a la meva vora, un ex-carrabiner va atrapar una ganivetada en lloc d’un crostó. [...]
Dels que es decidien per tornar a casa n’hi havia que se’n penedien al darrer moment; a altres que els insultaven perquè ho feien, i amb l’excusa dels principis els ho robaven tot, els venia un rampell i s’afegien al comboi dels que es repatriaven. I vinga gent amunt i avall del sorral: de ben vestits, d’espellifats, uniformes de totes menes; no puc explicar-t’ho. Quina quantitat n’hi hauria? Es podia dir cent mil i es podia multiplicar: tot era versemblant.
Volem tenir un record i homenatjar els regidors represaliats. Els afusellats i els que van ser empresonats. Representants públics assassinats, torturats, tancats en condicions infrahumanes, per les seves idees i per representar al seu poble. La perversa paradoxa dels rebels jutjant per Rebel·lió els defensors de la legalitat republicana, els colpistes denunciant i castigant els governs legítims, l’univers invers del feixisme assassí.
Agustí Espinalt i Sanllehí. Regidor del primer ajuntament republicà de Manresa, format el 16 d’abril de 1931. Tenia 55 anys quan va ser executat al Camp de la Bota el 27 d’abril de 1939 després d’haver estat condemnat a mort en Consell de Guerra Sumaríssim. Era solter, de professió joier i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya.
José Casasayas Rebordosa. 30 anys. Vidu. Envernissador. Nascut a Manresa i veí de la ciutat. Jutjat el 14/12/1939. Filiació CNT-FAI. Acusat de Rebel·lió. Executat el 14/5/1940 al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera.
I les vulneracions de drets continuen avui, la injustícia, la censura, amb més perversió que quan el feixisme no ens havia robat les paraules llibertat, democràcia, drets, ultratjades avui quan són enarborades pels que no reconeixen les víctimes del franquisme, del terrorisme d’estat inoculant el negacionisme en una societat que encara no ha interioritzat que quan comença la cacera de bruixes no saps mai quan et tocarà a tu. El dit acusador és molt llarg i la indefensió immensa. Quan violadors de dones i menors viuen lliures, i joves, activistes i representants públics resten a presó o a l’exili sense cap raó.
Emili Prunés i Sató. Regidor del primer ajuntament republicà de Manresa, format el 16 d’abril de 1931. Nascut i veí de Manresa. Tenia 47 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim pel qual va ser condemnat el 1943 a 12 anys i 1 dia, pena commutada per 6 anys i 1 dia de presó major.
Dídac Baget i Firmat. Regidor del primer ajuntament republicà de Manresa, format el 16 d’abril de 1931. Va formar part del grup de regidors de la Federació Regionalista. Nascut a Manresa i veí de Barcelona. Tenia 43 anys el 1941 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim sobresegut el 1943.
Jeroni Ferrer i Roca. Regidor de l’Ajuntament de Manresa que del 17 al 19 de febrer de 1936 va ser Alcalde interí. Nascut i veí de la ciutat. Tenia 52 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim pel qual va ser condemnat el 1942 a 12 anys i 1 dia, pena commutada per 8 anys de presó major.
Josep Torra i Pujol. Va formar part de l’ajuntament republicà manresà conformat el gener de 1934. Regidor de la Concentració Republicana d’Esquerres militava a Acció Catalana Republicana. Nascut a Cardona i veí de Manresa. Tenia 47 anys el 1939 quan va ser detingut, empresonat i jutjat en Consell de Guerra Sumaríssim el mateix any. Va ser sentenciat a 12 anys i 1 dia.
Ramón Casas i Pesarrodona. Regidor el 1934, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Nascut a Fonollosa, Bages, i veí de Manresa. Tenia 48 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra pel qual va ser condemnat el 1942 a 12 anys i 1 dia, pena commutada per 6 anys de presó menor.
Lluís Vila i Galobart. Regidor el 1934, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Nascut i veí de Manresa. Tenia 38 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim que va ser sobresegut el 1942.
Mateu Espinalt i Bajona. Regidor el 1934, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Nascut i veí de Manresa. Tenia 38 anys el 1939 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra pel qual va ser condemnat a 12 anys i 1 dia.
L’actual sistema judicial no va fer cap transició, simplement es va anar al llit en dictadura i es va llevar en democràcia, si pot rebre aquest nom, només es va canviar el pijama. Així l’Audiència Nacional és filla del TOP, Tribunal de Orden Público, que des dels anys 60 es va constituir com a tribunal de la inquisició franquista per on va passar totes aquelles persones que van voler aixecar la seva veu contra la dictadura.
13 manresans, fills o veïns de la localitat, van ser sentenciats pel TOP amb diferents penes i multes. Però volem recordar la María de los Ángeles González Granados que per la seva militància en el PCE-ML i el FRAP, com alguns companys de la nostra Mesa, també va passar pel TOP, com l’Antonio o en Felipe, tots dos querellants a l’Argentina. I també amb la seva relació amb Cipriano Martos Jiménez, germà del nostre company i querellant també, Antonio Martos. Cipriano va ser detingut per uns fulls volants llençats a les portes d’una fàbrica a Igualada, torturat a la caserna de la Guardia Civil de Reus l’any 1973 i obligat a ingerir un líquid corrosiu que el va cremar per dins i que el va fer agonitzar durant tres setmanes a un hospital, tot sol, mentre era custodiat per una parella de la benemèrita. Després de la seva mort la seva família va ser amenaçada de rebre el mateix final i maltractada a puntades de peus per uns guàrdies civils que els hi van prohibir veure el cos d’en Cipriano, fins i tot a la seva mare agenollada a les escales de l’hospital. Cipriano va ser enterrat a una fossa comuna de Reus amb documentació falsificada, ara el seu germà vol recuperar els seus ossos perquè descansin al costat dels seus pares, que van morir amb el terrible dolor de l’assassinat del seu fill. Cipriano va ser un ésser humà que no va restar impassible davant la injustícia, solidari, bondadós i militant contra la dictadura feixista, un sindicalista, un republicà.
Maria Àngels va ser jutjada en rebel·lia en dues ocasions i va ser condemnada a 2 anys de presó el 1972 i a 1 any el 1973.
Maria Àngels el 1972 tenia 18 anys i una valentia, una força i una personalitat impactant, va renunciar a la seva llar benestant per afegir-se a la lluita sindical i contra el franquisme. Fins i tot es va casar només per tenir una tapadora per a la seva militància. Al llibre del periodista Roger Mateos, “Caso Cipriano Martos, Vida y muerte de un militante antifranquista” Maria Àngels dona el següent testimoni:
Lo que sí recuerdo es el aspecto horrible que tenía el apartamento de Cipriano, un cuchitril destartalado y sin muebles, ni siquiera había sillas, teníamos que sentarnos en el suelo. El pobre no tenía nada. Trabajaba, militaba y nos cedía su espacio para que pudiésemos conversar sin tener que estar pendientes de si había soplones a nuestro alrededor. Todos éramos plenamente conscientes del peligro que eso conllevaba. Él también. Por eso es aún más destacable su generosidad, era como si no le importara lo que le pudiera pasar. De hecho, tampoco parecía importarle vivir en un antro como ese. Para ser feliz no necesitaba gran cosa, le bastaba con tener plátanos en la despensa… se me quedó grabada la imagen de él comiendo plátanos. ¡Le encantaban! Se los zampaba con la pasión de un niño. Cualquiera que lo haya conocido entenderá que lo que me inspira su recuerdo es un profundo cariño.
El franquisme va irrompre amb un cop, matant la República i els seus defensors i va acabar amb repressió i mort, deixant-nos una Transició gens exemplar, tacada de sang, una corona dels boomerang borbons i un sistema lligat i ben lligat que encara ens ofega. El franquisme no ha marxat. Llegirem el testimoni d’un empresonat i detingut en aquests anys.
Joan Sala Fainé, manresà empresonat d’octubre a desembre del 1975 a Manresa i a la presó Model, i detingut diverses vegades el 1976.
L’11 d’octubre del 1975 em van venir a buscar de nit i se’m van emportar directament a la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa. La primera salutació fou un cop de puny abans de travessar la porta.
[…] Em va donar molts cops de puny. Em van arrancar una part de la barba. Em van encendre mistos a les ungles dels dits de les mans. Em van clavar cops als testicles, em van colpejar les plantes dels peus amb una vareta. Fou una tortura bastant forta. Em preguntaven noms. De sobte et deixaven estar i entrava el que feia el paper de bo. Se’n tornava a anar i començaven a torturar-te un altre cop.
Un d’aquells homes perdia realment el control. Començava donant cops de puny i s’anava emborratxant cada vegada més fins al punt que veies perillar la teva persona.
En un moment determinat em van encanonar una pistola al front. Asseguraven que si se’ls escapava el gatell no passaria res perquè em deixarien abandonat a qualsevol lloc. Tot i que no m’ho creia, em feia molta impressió. També jugaven amb la família: els pares, els germans. Era una tortura acarnissada.
L’angoixa que es viu en aquests moments és tan forta que es fa difícil oblidar tot allò amb el pas dels anys. No va ser aquesta primera experiència, sinó la segona, la que em va provocar un estat de xoc important, que em va afectar molt personalment. Durant un període de la meva vida no podia presenciar cap escena en què hi hagués un mínim de violència. Ni tan sols al cine, de manera que havia de sortir corrents de la sala. Era un terror i un pànic fruit de l’experiència amb aquell personatge que perdia el control.
[…] L’any 1976 vaig participar a la gran manifestació que es va fer a Barcelona, a la plaça Urquinaona. Em van detenir juntament amb trenta i escaig persones més. Vaig quedar bloquejat entre els aldarulls. A la mateixa plaça ja em va caure a sobre una pluja de cops i puntades de peu. Recordo clarament que un comandament del grisos va indicar als seus subordinats que m’agafessin a mi. La consigna no era detenir-me, sinó deixar-me baldat.
[…] Em van ficar en un furgó i em van portar a la comissaria de la Via Laietana.
[…] Tècnicament, la persona que em torturava era molt més ferotge que el de Manresa. Se li va escapar una mà i de la trompada que em va donar a l’orella va estar a punt de rebentar-me la membrana.
Un dia fou terrible. Fins que la cosa es va acabar. Va aparèixer el governador civil de Barcelona, Sánchez Terán (que després seria demòcrata de tota la vida) i en comptes de donar-me la mà a mi, la va donar al torturador.
[…] Aquella tortura va ser tan intensa que no hi havia punt de comparació amb el que havia patit a Manresa. Aquell personatge coneixia els punts claus del cos. Deixava de pegar-te en un punt i ja et pegava en un altre. Jugava amb una agulla de cosir. Se la passava entre els dits. Aquestes agulles se solien clavar a les ungles dels dits dels peus i de les mans. Fan un dolor insuportable. Per sort, amb mi no ho va practicar. Allò em va produir més terror psicològic que el fet d’encanyonar-me el front amb una pistola. A Barcelona la tècnica de la tortura fou molt més cruel. Em va marcar molt més. Era un individu que anava de paisà. Era un especialista en tortures. Tenia una capacitat enorme per fer mal.
Ens acomiadem de vosaltres donant-vos les gràcies i amb l’esperança d’haver-vos encoratjat a posar el vostre granet de sorra pel dret a la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes del franquisme i la transició. Només amb la vostra solidaritat podrem posar final a tanta impunitat. Per les persones que han patit i que ens han deixat, per aquelles i aquells que ens acompanyen i per totes aquelles que s’enfrontaran tard o d’hora amb la repressió feixista. Per totes cridem llibertat.
La pancarta dels milers de noms:
Galeria fotogràfica musical:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada