CENT QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA ELS ESPOLIADORS DE LA VERITAT.

En mig de l'onada de calor, sota un sol d'injustícia, però a l'aixopluc de la millor ombra de solidaritat, volem agrair a totes les persones que ens han donat suport aquest dissabte la seva assistència al nostre acte d'homenatge a les pratenques i pratencs, que van patir l'horror del feixisme espanyol i internacional per defensar la legalitat republicana.

Arribem a aquesta cent quatrena concentració de denúncia de la impunitat de la dictadura i la transició, de la vulneració dels drets humans al Regne d’Espanya, encara carregats de més arguments, ja que la disbauxa franquista de l’estat espanyol no deixa de colpejar-nos cada dia amb notícies electroxocs. El llistó democràtic que ha d’emparar els nostres drets i llibertats està sent inhumat als vorals, al costat de les persones que van lluitar contra el feixisme en defensa de la legalitat republicana. Així la contaminació de la normalització de la ultradreta i el franquisme obre la porta a totes les institucions i estaments de l’estat a poder insultar, a cara descoberta i sense la censura de la correcció política, la memòria democràtica. Ara la pudor amagada als fonaments del lligat i ben lligat surt per les finestres oficials, transformada en flaire que no fa arronsar el nas de la societat.

El feixisme d’ahir i d’avui quan no és beneït és tolerat per institucions públiques, subvencionades o privades, alguna de les quals ja van formar part de  la conspiració contra la República, el colp d’estat del 36 i van sostenir la dictadura, on van gaudir de privilegis que encara mantenen. Ara ja es pot ser feixista públicament, desacomplexadament, sense cap vergonya perquè la màxima de la “una, grande y libre” s’ha imposat a la lògica democràtica i a la justícia. Aquest panorama desolador és el dia a dia de les víctimes del feixisme espanyol, que continuen pagant als seus botxins, als que fan apologia dels seus crims, als banalitzadors del feixisme i als seus protectors, representants públics i funcionaris de l’estat.

Que pot sentir la familia Cortés del Prat, que va tenir a quatre dels seus membres a Mauthausen, i que va perdre un pare i un germà al camp de Gusen, llegint l’últim paràgraf de la pàgina 23 de la circular 7/2019 de 14 de maig de la Fiscalia General del Estado: “Así una agresión a una persona de ideología nazi, o la incitación al odio hacia tal colectivo, puede ser incluida en este tipo de delitos.” Nosaltres sentim una indignació infinita davant d’aquest verí que ens volen inocular des de la injustícia espanyola. La fiscalia atorgant la condició de víctima d’odi a aquells que fan d’aquest sentiment una eina d’agressió i vexació en la seva cacera de les minories desprotegides i de les persones que volen combatre una ideologia, que va assolar el món amb destrucció, mort i l’horror dels seus exterminis. Tornem altra vegada a la barroera i indecent equiparació de víctimes i botxins.  A aquest pas podríem tranquil·lament assistir als judicis de Madrid i seure a la banqueta als aliats, que van odiar i combatre el nazisme, mentre Europa celebra hipòcritament el 75 aniversari del desembarcament de Normandia. Segur que condemnarien pòstumament per delicte d’odi al català que va fer possible l’èxit del Dia D, en Joan Pujol, Garbo.

I va arribar el 4 de juny i el Tribunal Suprem ens va regalar una interlocutòria que ens enfonsa més encara dins del fangar de la impunitat donant legalitat a la dictadura i avalant l’autoproclamació del genocida dictador com Jefe del Estado des de l’1 d’octubre del 1936, reescrivint la història amb la ploma colpista tacada de la sang dels antifeixistes. No importa que el govern legal i legítim de la República, des del 1931 al 1939, en aquell moment fos presidit per Manuel Azaña. Aquesta polèmica ha deixat en segon pla que l’assassí continuarà sense exhumar-se perquè ell i la seva espoliadora família continuen tenint els drets que a nosaltres ens han robat per generacions. I en mig d’aquesta bombolla fatxa s’atreveixen a dir que l’exhumació seria perjudicial per a l’interès públic i des de l’abominació arquitectònica construïda forçosament pels esclaus del franquisme, el Caudillo por la gracia de Dios es riu de nosaltres. Inclús ens podem trobar amb un Franco més cèntric, inhumat a l’Almudena. La guinda és que l’advocat de la família Franco és el fill del ministre de la dictadura Utrera Molina, que va morir orgullosament franquista, acomiadat amb el Cara al sol, braços alçats i sense ser condemnat en vida per la justícia argentina, pels seus crims de lesa humanitat, que no tenen prescripció. Estirant del fil de la troca franquista ens trobem que aquest no té final.

Vivim doncs en un estat tort, que quan no li interessa el que informen els relators de l’ONU els menysprea amb supèrbia i fatxenderia sense gens de por al  ridícul internacional amb soflames patrioteres, defensant la impunitat com puntal democràtic de l’estat, sota l’escut de la Transició i la Llei d’Amnistia, acusant d’ingerència a qui ataca l’estructura lligada i ben lligada del Regne, arribant fins i tot a reprovar als autors dels informes.

Però si col·locar un adhesiu o portar un megàfon a una acció sindical és considerat per un jutge com coaccions, si un jovent fa més d’un any que resta a la presó amb penes de terrorisme però sense aquesta qualificació en la seva sentència, si companys valents que ajuden a morir amb dignitat la seva companya són acusats de violència masclista mentre manades de tota mena actuen amb llibertat. I al mateix temps l’autocensura creix cada dia per por al sistema judicial, arribarà un dia en què totes serem sospitoses i susceptibles de ser acusades de defensar a les nostres víctimes, les seves idees i les seves lluites per subvertir allò establert pel poder econòmic i polític hegemònic.

I mentre tot això passa, i malauradament no s’acaba aquí, anem assimilant el feixisme com a part del sistema, no ens espantem per veure sortir la justícia del sarcòfag franquista i assumim que hagi escons al Congrés dels Diputats ocupats per aquells que es permeten el luxe de portar a judici als dissidents de la seva perillosa, corrupta i  discriminadora doctrina. I tot això pagat a contracor per víctimes i familiars de víctimes de la impunitat de l’estat espanyol.



    Família Panisello

En mig d’aquesta negror continuarem lluitant guiats per la llum indestructible, que van engendrar les i els defensors de la llibertat en l’ànima de les seves hereves i hereus. Lluitadores i lluitadors generosos i humils com l’alcalde republicà del Prat, Lluís Serra i Giribert, que a través del seu fill ens il·lumina i ens encoratja a no defallir en l’exigència de justícia per a les seves companyes i companys assassinats i torturats. Aquesta és la nostra honorable tasca pels Cortés, els Panisello, els Martínez i tantes i tantes famílies represaliades que no hem d’oblidar mai.

Aquest acte és un homenatge a l’alcalde republicà d’aquesta vila, Lluís Serra i Giribert, com a representant democràtic de tot un poble, que va ser fidel al seu compromís antifeixista. En Lluís Serra no voldria tenir cap protagonisme, això ens diu el seu fill a través de les persones que van tenir l’oportunitat de conèixer a un home de principis, servidor públic, defensor del poble des del seu escó i al front, un home digne assassinat per aquells que sempre han esclafat el dret d’emancipació i llibertats dels oprimits.

En Lluís, el treballador, el pare i el company, el militant, l’alcalde, el soldat, el màrtir, serà el fil conductor d’aquest acte d’avui que dediquem a tots els familiars de les víctimes del feixisme del Prat, a totes les persones que van patir la repressió franquista i la impunitat d’aquesta llarga transició, al nostre estimat company Lluís, que ha honorat tota la seva vida un pare que sense ser-hi ha estat sempre present i ha fet d’ell una persona meravellosament compromesa. També seran part d’aquest fil de memòria els dignes membres de les famílies Cortés, Martínez i Panisello, la seva entrega encomiable, el seu patiment i el seu sacrifici.

Després del colp d’estat del 17 de juliol de 1936 homes i dones de tota Catalunya van allistar-se a les milícies antifeixistes per anar als fronts ja oberts arreu de l’estat espanyol, a l’Aragó, a les Balears, a Madrid. El Prat de Llobregat no va estar una excepció, afiliats i militants de sindicats i partits antifeixistes van formar part d’aquestes milícies, més tard part de l’exèrcit republicà, un front popular de resistència en defensa de la República. L’alcalde Lluís Serra també va marxar al front voluntàriament, va deixar la batllia el març de 1937 per anar a les trinxeres e ingressà a l’aviació republicana destinat a Lleida i arribant a sergent, quan va caure la ciutat va tornar al Prat on va ser cridat a files al front de l’Ebre. Benito Martínez Martínez militant de la UGT va ser milicià, el seu germà Alfonso va ser soldat republicà i l’Antonio sergent de l’Exèrcit de la República. Ramón Panisello va morir a la batalla de l’Ebre i els seus germans Josep, Francesc i Joan també van lluitar al front. José Cortés va ser cridat a files amb 18 anys perdent una cama i  sent traslladat a l’hospital militar de Figueres, la seva família va lligar el seu tràgic destí al del seu estimat fill. 



    Lluís Serra i Giribert. Soldat voluntari.

A continuació llegirem un petit llistat de milicians del Prat que l’estiu de 1936 van allistar-se per plantar cara al feixisme. Honor i glòria als lluitadors antifeixistes.

Afiliats de la CNT  destinats al front de l’Aragó.

Columna Durruti: Ignacio Bernat Sánchez, Manuel Cruz Molina, Ramon Melich Cervelló i Amadeo Pelleja.

Columna Ascaso: Antonio Busquets Cuesta, Roque Climent Travor, José Iniesta Salvador, Isidro Torruella Borràs i Juan Zaragoza Abueso.

Columna Hilario-Zamora: José Lidón Cortijo

Columna Carlos Marx: David Longarou Juan, que va morir a l’Aragó el 1936.

Militants del PSUC de la Columna Alas Rojas al front d’Aragó: Manel Bolado Rivero i els militars Agustín González i Juan Pocino Mola.

Militants del PSUC de la Columna Libertad al front de Madrid: Joan Costa Rigol.

Militants del POUM de la Columna Miguel Pedrola al front d’Aragó: Agustí Roso Curtiella.

Al llistat de les milícies feixistes publicat per Gonzalo Berger apareix la pratenca Cecila Corral Martínez, militant de la CNT, que es va allistar a la Columna Aguiluchos de la FAI amb destí al front d’Aragó.

Per totes les valentes dones que a tots els fronts van plantar cara als colpistes, que ens van robar la República, llegirem aquest poema.

Em van dir que era feble,

que havia de rentar, cosir i cuinar,

però jo ja era una miliciana al front.

Em van dir  contrarevolucionària,

em van dir que no podia agafar el fusell,

però jo valenta i tossuda restava a la trinxera.

Em van dir que marxés a casa,

em van dir que la guerra,

que van desfermar els homes,

no podia ser combatuda per les dones,

però jo era una antifeixista al parapet,

mirant als ulls a l’enemic a primera línia de foc.

Em van dir meuca,

em van dir pou de malaltia,

però no vaig acotar el cap,

vaig aixecar el puny exigint igualtat.

Jo era una dona més, 

que volia el respecte dels seus companys

i vaig guanyar-me el dret de lluitar contra el feixisme.

Jo vaig ser una miliciana més morta al front,

una miliciana més, viva en les vostres memòries.

Ponts Llobregat bombardejats.

La localitat del Prat va ser víctima dels bombardeigs feixistes el 18 i el 30 de juny, el 16 de setembre i el 15 d’octubre, bombes colpistes que van causar destrucció i mort. 

El 18 de juny de 1938 l’aeròdrom militar del Prat serà bombardejat i seran assassinades 9 persones.

Sebastià Carulla Forner, 29 anys, casat, fill de Vinaròs, xofer.

Albert Catasús Ferrer, 35 anys, casat, fill del Pla del Penedès, comerciant.

Albert Riba Camps, 36 anys, casat, fill del Pla del Penedès, forner.

Antoni Creixells Bernabeu, 36 anys, casat, fill de Barcelona, forner.

Joan Miró Raventós, 38 anys, casat, fill de Barberà del Vallès, xofer.

Pere Torres Sarda, 35 anys, casat, fill d’Igualada, comptable.

Antoni Serra Noguera, 21 anys, solter, fill de Vic, pintor.

Lluís Espinosa de Monteros, 34 anys, casat, fill de Moià, comerciant.

Salvador Quintana Cuadro, 35 anys, solter, fill d’Igualada, comptable.

Jesús García Herguido

Aquest aeròdrom també va ser símbol de resistència i lluita. El militar republicà Felipe Díaz SandinoCap de la 3a  Esquadra aèria amb base al Prat va ser clau en la defensa republicana a Catalunya. A les seves ordres es va presentar Jesús García Herguido per aturar el colp d’estat del 36, nomenat el dimoni roig,  que va combatre  als fronts d’Aragó i Madrid. Heroi del cel republicà va caure en combat el 6 de gener de 1937 mentre abatia l’enemic. En aquest aeroport l’aviadora Mari Pepa Colomer va créixer com a pilot, la més jove de Catalunya amb només 18 anys. El 1931 va sobrevolar Barcelona amb les banderes republicanes i catalanes per donar la benvinguda a la República. El 1935 ja era la primera dona instructora de vol de l’estat espanyol. Durant la guerra la seva condició de dona malgrat les seves excel·lents habilitats, que transmetia als aviadors de combat, va haver de volar com servei d’ambulàncies. Mari Pepa va ser una dona trencadora i excepcional, heroïna no només d’una guerra filla de la immundícia feixista sinó per obrir una porta més a les dones, la condició de volar lliures. La Mari Pepa es va exiliar a Anglaterra i mai més va volar.

La major part de les víctimes dels bombardeigs van ser dones i infants.

Poema de Josep Janés i Olivé, “ A un infant mort en un bombardeig”

Els teus braços immòbils són un vol de 

bandera,

i la rosa esfullada del teu cos és un crit

de sang més que un silenci… No serà 

primavera,

mai més, en ta mirada, però al cor de la nit

feta d’ulls que s’apaguen a la llum, vers on  

clama

la veu nostra, la torxa del teu cos – que ja és 

llum

i ja és foc- durà l’alba d’un crit nu fet de 

flama

i de pètals sagnosos de martiri. Ni fum 

ni silenci, ni boira velaran la nuesa

dels teus ulls, que es glaçaren en un gest sense

adéu.

De quin somni et prengueren?, de quin món de dolcesa?

Tot el cel que miraves erea viu dintre teu

Com és viu en el rostre i en els ulls dels qui es 

donen

a la mar… Quines rutes t’esperaven, infant?

Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen

amb el somni d’un somni; el teu cel, on no hi ha

ales negres i on l’alba no duu orgies de roses

que s’esfullen enceses i sagnants. I on 

reposes…”

A Catalunya es va fer un pas cabdal contra la impunitat, ho recordem cada mes, aquí gràcies al treball encomiable i impagable del nostre company Pep Cruanyes i l’empenta i suport de la nostra Mesa de Catalunya, una de les nostres reivindicacions des de l’inici de la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació, es va veure complida en part. Els consells de guerra perpetrats a Catalunya van ser anul·lats el 2017 pel Parlament de Catalunya per unanimitat. Dia històricament emotiu que vam poder aplaudir des de la seu de la democràcia catalana. Encara continuem exigint l’anul·lació d’aquests judicis de la misèria franquista a l’estat espanyol i que els catalans jutjats fora de Catalunya i totes les víctimes de l’estat siguin reparades amb aquesta iniciativa de justícia. Aquesta fita va treure a la llum les xifres esgarrifoses de la repressió a Catalunya amb la publicació al DOGC dels noms de les dones i homes sotmesos a la farsa militar colpista, i a la publicació per part de l’Arxiu Nacional de Catalunya del llistat no només amb noms i cognoms, sinó amb moltes dades més que posen ànima a les xifres i retraten l’horror viscut a Catalunya, assassinats, presó, camps de concentració i multes.

Un altre motiu per agrair al nostre company tot el seu esforç és que gràcies a la publicació d’aquestes dades ha sortit a la llum l’univers de la repressió a la dona a Catalunya. Víctima entre les víctimes, milers de dones invisibilitzades i desconegudes, dones compromeses amb la defensa de la República, amb la derrota del feixisme, dones militants de partits, dones afiliades a sindicats, dones pilars de la rereguarda i més tard de la postguerra. Dones que per aixecar les seves famílies es van dedicar a l’estraperlo i que per això van passar per la presó com va ser el cas del Prat, on moltes dones van patir aquesta altra repressió encara més silenciada, represaliant la supervivència. El Règim amb l’ajuda de l’Església va trepitjar la dona amb força alienant amb el seu masclista i criminal nacionalcatolicisme. Una pobre democràcia va obrir una porta a l’alliberació però no va aixecar les catifes on la pols franquista es converteix avui en un fang de violència, discriminació i mort que ens ofega com a societat.

Moltes dones van passar per la presó de dones de Les Corts, aquest antic convent que es trobava on ara s’aixeca El Corte Inglés de Diagonal, estava pensat per a 100 dones i van arribar a ser més de 2000. 

Presó de les Corts

Segons relata en el seu llibre l’Enriqueta Borrás Mateu, filla d’una presa de Les Corts, les monges de l’establiment maltractaven a les preses i es quedaven amb allò que els hi pertocava, encara que aquestes es van organitzar solidàriament per a millorar les seves condicions. Relata que a partir de l’any 1942 entraven de nit dones jueves que fugien del règim nazi, una de nacionalitat polonesa es va penjar al bany per por de ser tornada a Alemanya, la va trobar morta la mare de l’Enriqueta.

La presa Isabel Vicente descriu Les Corts com un espai ple de xinxes i sarna, polls i brutícia, amuntegament i fam. El llit era el terra amb un espai tan petit que no es podien moure, el menjar era molt dolent, aigua bruta per esmorzar i per dinar un cuit de pells de faves i alguna patata i quatre llenties. Era tanta la gana que on deixaven les deixalles les monges les dones anaven a buscar les pells de fruites i verdures. Es podien dutxar amb sort cada 15 dies, i quan tenien sabó els hi treien l’aigua. El poquet que els arribava a les preses amb família a Barcelona ho repartien amb les preses de fora de la ciutat. Més tard les monges van muntar un economat per vendre a les preses allò que havien d’haver-li proporcionat, fent negoci de la injustícia.

Aquestes són les dones, filles o veïnes del Prat que van ser detingudes, empresonades i/o jutjades pels tribunals franquistes, una d’elles, l’Aurora, membre de la família Cortés García. Ella, viatgera del tren de la mort,  es va quedar a les portes de l’infern nazi per on van entrar el seu pare i els seus tres germans. Les valentes dones Cortés van resistir, van lluitar contra la tragèdia que va assolar les seves vides. 10 anys més tard l’Aurora no va poder evitar entrar a les presons del dictador assassí, l’octubre de 1950 va caure per la militància de la seva germana Àngeles en el Partit Comunista. 

Paulina Bernadàs García, nascuda i veïna del Prat, 29 anys, casada, 1 fill, filiació ERC, condemnada a 2 mesos d’arrest.

Ana García López, nascuda al Prat i veïna de Barcelona, 27 anys, condemnada a 6 mesos i un dia de presó.

Paquita López de Echezarreta Amiano, nascuda al Prat i veïna de Barcelona.

María Herrando Fabré, nascuda a Barcelona i veïna del Prat, 51 anys, casada, 1 fill, filiació ERC, condemnada a 10 anys pena commutada per 6 anys i 1 dia. 

Josefa Pedrerol Viñas, nascuda a Barcelona i veïna del Prat, 51 anys, mestra, absolta.

Trinidad Palacios Aixa, nascuda a Caspe, Saragossa i veïna del Prat, 29 anys, absolta.

Maria Pla Font, nascuda a Tarragona i veïna del Prat, 45 anys, vídua, 4 fills, filiació ERC, absolta.

Maria Suñé Vallespí, nascuda a Vilalba dels Arcs, Tarragona i veïna del Prat, 52 anys, casada, 2 fills, filiació ERC, condemnada a 6 anys i un dia.

Margarita Orcol Elia, nascuda a Villava, Navarra i veïna del Prat, 32 anys, soltera, filiació ERC/Juventuts Llibertàries, condemnada a 2 mesos d’arrest major.

Aurora Cortés García, nascuda a Pechina, Almeria i veïna del Prat, 20 anys, soltera, filiació Partit Comunista.

María Juval Ribó, casada, filiació ERC.

Margarida Pi López, nascuda a Errenteria, Guipúscoa i veïna del Prat, 31 anys, casada, 1 fill, filiació Partit Comunista, detinguda el 1950.

Matilde Sánchez Pérez, nascuda a Múrcia i veïna del Prat, 25 anys, casada, intent de fugida, detinguda el 1947.

Dolores Seral Villar, nascuda a Zuera, Saragossa i veïna del Prat, 32 anys, casada.

Dolors Vidal Pascual, nascuda al Prat i veïna de Barcelona, 26 anys, casada, 2 fills.

Odamae Portillo

Seguint la trista petjada de les famílies Cortés García i Panisello arribem a Mauthausen i els seus camps satèl·lits.

Morir a Mauthausen formava part de la vida quotidiana del camp. Més de cinc mil antifeixistes i republicans de l’estat espanyol no van sortir mai d’aquests camp de l’horror. Un camp d’extermini però també un camp de treballs forçats per al funcionament de la insaciable maquinària nacionalsocialista, on els seus treballadors rebien com a sou unes hores més per malviure i qui era acomiadat ho era de la vida per sempre més, morts a la pedrera, a les cambres de gas, d’inanició, esgotament, de malaltia o simplement pel capritx d’un SS o d’un kapo de la manera més sàdica imaginable. No hi ha descripció que pugui traslladar-nos a aquestes presons de sang i llàgrimes on no només et robaven la teva carn sinó també volien engolir-se la teva ànima trepitjant dignitats, principis i creences fins a la deshumanització.  Combatre això va ser una lluita sense quarter que es va lliurar als camps i que la solidaritat dels antifeixistes espanyols van intentar aturar teixint una xarxa d’ajut i suport que va salvar moltes vides. Històries de valor de persones que es van arriscar per donar a conèixer al món les atrocitats del nazisme i que van ser prova i testimoni a Nuremberg contra els genocides. Entre el grup que va treure les fotografies del camp es trobaven els germans Cortés García, Manuel i Jacinto, que van ser deportats amb tota la família a Mauthausen en el famós comboi 927, on van acabar, després de seguir en la seva fugida al germà ferit al front de l’Ebre, en José. José va morir a Gusen com el seu pare Francisco, tots dos eren infrahumans als ulls dels seus botxins, el fill va perdre una cama lluitant i el seu pare era coix. En els seus darrers moments els consolaria l’esperança que  la mare-companya, les germanes-filles i el germà-fill petit aconseguissin tornar a casa, tornar al Prat encara que amb molt patiment i sacrifici, com va ser. També un dels germans Panisello Concepción, en Joan, defensor de la República al front, va deixar la seva vida a Gusen.  

Honorem als pratencs que van passar pels camps d’extermini nazis, als que van sobreviure a l’horror i als que no van resistir tanta repressió i esclavatge.

Francisco Cortés Borrás, fill de Huécija, Almeria, deportat a Mauthausen el 24 d’agost de 1940, mort el 26 d’agost de 1941 a Gusen, va resistir 1 any. Tenia 58 anys.

José Cortés García, fill de Pechina, Almeria i veí del Prat de Llobregat, deportat el 24 d’agost de 1940 a Mauthausen, mort el 25 de setembre de 1941 a Gusen, va resistir 1 any i 1 mes. Tenia 28 anys.

Jacinto Cortés García, fill de Pechina, Almeria i veí del Prat de Llobregat, deportat el 24 d’agost de 1940 a Mauthausen, alliberat el 5 de maig de 1945, va resistir 4 anys i 9 mesos. Tenia 22 anys. Mai més va tornar, va viure el seu exili a França.

Manuel Cortés García, fill de Pechina, Almeria i veí del Prat de Llobregat, deportat el 24 d’agost de 1940 a Mauthausen, alliberat el 5 de maig de 1945, va resistir 4 anys i 9 mesos. Tenia 20 anys. Va ser traslladat a Polònia on va estudiar enginyeria i on va viure fins que va poder tornar a l’estat espanyol.

Manuel Arnau Tàrrega, fill del Prat de Llobregat, deportat a Mathausen el 25 de gener, de 1941, mort el 21 d’agost de 1942 a Gusen, va resistir 1 any i 7 mesos. Tenia 43 anys.

Joaquín Galopa Pascual, fill del Prat de Llobregat i veí de Barcelona, deportat a Mauthausen el 6 d’agost de 1940, alliberat el 5 de maig de 1945, va resistir 4 anys i 9 mesos. Tenia 24 anys.

Francisco Campos Izquierdo, fill d’Alcalà de la Selva, Terol, i veí del Prat de Llobregat, deportat el 25 de gener de 1941 a Mauthausen, mort el 24 de setembre de 1941 a Gusen, va resistir 8 mesos. Tenia 30 anys.

Joan Panisello Concepción, mort el 22 de setembre de 1941 a Gusen.

Sandra Daza, regidora del Prat. Col·laboradora d'aquest acte de Memòria. Gràcies pel teu compromís.

Llegirem el poema escrit pel deportat Esteban Pérez després del seu alliberament el 5 de maig de 1945.

POEMA DE UNA REALIDAD

Campo de Mauthausen, ciudad de gran familiaridad

de todas las edades y de todas las culturas

En diferentes lenguas se habla

con amor y valentía

Cinco años exactamente, María

No miento. Eran días de represión

que venían a nosotros

con el miedo a ser quemados

como muchos otros lo fueron

Cuántos años he pasado con el uniforme rayado

el triángulo en el pecho y el número al mismo lado

Cuantos miles de sacrificios al recordar esos días

pendiente mi corazón de mi estimada María

El final de esta pesadilla fue un día del mes de mayo

que nació con certeza y dijo con emoción,

Esteban tú no estás muerto

Como olvidar ese día 5 de mayo

Un espíritu de hierro quebrantó todo sufrimiento

Yo corría sin cesar, yo corría creyendo que 

para ti también este día había llegado

Pero no fue como yo lo quería

Puedo asegurarte que estoy fuerte todavía

y abrazar pronto yo quiero a mi estimada María.

Esther García, nova regidora de Memòria Històrica del Prat. 

La família Martínez Martínez, la família Cortés García i els Panisello van ser un número més de la loteria de la dictadura feixista espanyola. En Benito Martínez Martínez, de 32 anys, nascut a Pilar de la Foradada, Alacant, va ser detingut, va passar pels camps de concentració com el de Reus, on també va estar l’alcalde Serra, i també empresonat a la Model, va ser jutjat i absolt, en canvi el seu germà menor Antonio va ser condemnat a mort i executat, tots dos havien defensat la República al front, però el seu destí va ser molt diferent. En José Panisello Concepción, fill de Tortosa, va ser detingut amb 31 anys i li van tocar 12 anys i 1 dia en la ruleta de la repressió franquista. 

264 consells de guerra van tenir com a protagonistes involuntaris a pratencs de naixement o veïnat. Pratencs acusats de Rebel·lió i Adhesió a la Rebel·lió amb diferents i tristes sorts. I diem sorts perquè els tribunals que jutjaven a aquests antifeixistes eren de fira de terror i les seves condemnes l’infortuni de la tómbola feixista. Mai podies donar per suposat que estaves lliure de la pena de mort, no importava la gravetat de les acusacions, l’arbitrarietat d’un món on res tenia cap i peus, on els colpistes acusaven els lleials defensors de la legalitat democràtica republicana de rebels, un forat negre on els miserables entre els miserables exercien la revenja sobre els vençuts.

51 fills del Prat, 204 veïns de la localitat i 1 nascut a França van ser detinguts i van passar per les presons franquistes. Aquest és l’univers de sentències feixistes: 22 llibertats, 12 absolucions, 1 absolt i detingut, 1 absolt amb pena governativa privativa de llibertat, 1 absolt amb multa, 15 absolts disposats a altres autoritats, 1 arxivat, 53 sobreseïments, 10 sense declaració de responsabilitats, 4 sobreseïments provisionals amb tres mesos d’arrest major, 1 a un mes d’arrest menor, aquest van ser en principi els més afortunats.  

Una pena de multa, 1 a sis anys i un dia de presó menor, 2 a sis mesos i un dia de presó, 1 a un any de presó menor, 1 a tres anys i un dia de presó, 1 destinat a Batalló de Treballadors o Camp de Concentració, 2 a dos anys de presó, 1 a dos anys i 4 mesos, 1 a sis anys de presó, 7 a sis anys i un dia de presó major, 2 a vuit anys de presó major, 1 a nou anys de reclusió major, 1 a dotze de reclusió temporal, 1 a dotze anys i un dia de reclusió menor, 51 a dotze anys i un dia de reclusió temporal, 2 a dotze anys de presó major, 1 a catorze anys de reclusió, 1 a quinze anys de reclusió menor, 20 a quinze anys de reclusió temporal, 15 a vint anys de reclusió temporal i 4 a vint anys i un dia de reclusió major.

Entre el més castigats ens trobem als que van ser sentenciats a reclusió perpètua, 14 penes, tres de les quals van ser commutades. Llegirem el nom dels pratencs que van quedar-se a les portes de la sentència a mort.

Antonio Tortosa López, 31 anys, Alhama de Almería. 

José Arbonés Florensa, 35 anys, Barcelona. 

Antonio Torres Aroca, 39 anys, Cartagena, Múrcia. 

Rogelio Ariño Ceperuelo, 28 anys, Castelserás, Terol. 

Antonio Pérez Martín, 35 anys, Castelserás, Terol, commutada 20 anys. 

Miguel Aguirre Larrea, 30 anys, Orotz-Betelu, Navarra. 

Manuel Salinas Gómez, 32 anys, Pechina, Almería. 

Juan Llopis Gilabert, 54 anys, Prat de Llobregat. 

Vicente Jorge Oriol, 56 anys, Simat de la Valldigna, València, commutada per 20 anys. 

José Mejide Cambón, 34 anys, Vilagarcía de Arousa, Pontevedra. 

José Torres Martínez, 35 anys, Zarra, València.

Quim Aloy. Memòria.cat de Manresa.

Els més colpejats pel teatre de l’horror dels tribunals de la dictadura van ser els condemnats a mort i executats, més de 1700 a Barcelona, més de 3000 a tota Catalunya. Tribunals, alguns dels quals ens acompanyen avui en dia sota altres noms, digueu-li TOP, digueu-li Audiència Nacional, per on va passar la pratenca i veïna de L’Hospitalet de Llobregat, Narcisa Sampere Balanguer. Narcisa que el 1971  va ser condemnada a 3 mesos d’arrest, inhabilitació i pagament de costes. Acusada del delicte de “reunión no pacífica de las Comisiones Obreras, patrocinadas por el Partido Comunista de España”, el 1968, com recull la sentència del TOP, fets pels que va ser detinguda i va passar per la presó la primavera del 68. Avui la injustícia persisteix en el seu derrocament obsesiu dels drets humans i per tant de la democràcia, en nom d’aquelles persones que van donar la seva vida per la llibertat, ens toca denunciar, resistir i lluitar. Sempre ferms en nom de la llista que llegirem a continuació encapçalada per l’alcalde Lluís Serra i Giribert, seguida pels regidors Joan Nadal Guixà i Joan Reixach Prat, i 10 companys més acusats de Rebel·lió o Adhesió a la Rebel·lió, executats al Camp de la Bota i enterrats al Fossar de la Pedrera. Entre aquests un membre de la família Martínez, l’Antonio Martínez Martínez. Van ser 13 les condemnes a mort, una commutada per reclusió perpètua, la de l’Antonio Gómez Baranda de 29 anys, fill de Vivel del Río Martín, Terol i veí del Prat.

Lluís va escriure una carta de comiat al seu fill. Lluís Serra i Giribert, nascut a Manresa, Barcelona, 36 anys, casat, paperer, filiació PSUC, afusellat el 18 de novembre de 1939. Alcalde del Prat de Llobregat 1936-1937.

Cárcel  Modelo, 27 de octubre de 1939.

Muy estimado y querido hijo: me alegraré que cuando leas estas cortas letras y tengas conocimiento para entenderlas te encuentres con la más completa salud en compañía de tu queridísima madre y toda la familia.

Querido hijo, al leer estas líneas ten presente en primer lugar que tu  padre hace días que no está en el mundo de los vivos y que ha sido muerto por haber cumplido su deber, tu madre ya te lo explicará, no te avergüences de mi muerte muy al contrario, lleva la cabeza bien levantada por que tu padre no le han matado por haber cometido ningún crimen, ni haber robado nada a nadie, porque siempre le ha gustado vivir con la sudor de su frente y no hacer más que bien, no ha cometido tampoco ningún desmán ni ha perjudicado a ningún ser en toda su vida, tan solo le han fusilado por su ideal, el cual le dio ciertos cargos durante la guerra que se desencadenó en España durante el periodo de los años 1936 y 1939, toda mi acutación durante este tiempo fue el hacer bien y salvar muchas vidas las cuales después sirvieron para ser mis verdugos, pero no les tengas odio que ellos mismos se arrepentirán de sus actos.

Toda tu atención y desvelos los has de dedicar en cuidar a tu querídisima madre la cual como supongo habrás podido observar por poco conocimiento que hayas adquirido que es una perfectísima madre, tengo la seguridad que aun al leer estas líneas hayan pasado algunos años será la misma madre amantísima como fue para mi una fidelísima esposa, ten bien presentes estas palabras y procura cumplirlas en todo su significado, no des disgustos a la que te dio el ser, la cual puso en grave trance su vida para darte la tuya, por mucho que hagas nunca le podrás pagar aquel momento, el cual fue para mi el más triste de mi vida, tan alegre y feliz que fue después al teneros a ella y a ti salvados, por esto te repito le tengas toda la consideración que se merece, yo nunca le he faltado en nada que ella no lo haya sabido de antemano, así quiero que tú seas y de esta forma serás un buen hijo. 

Nada más hijo mío que muchos besos y abrazos de este que ha querido hasta el último momento, tu padre.

Luis Serra.

L'historiador Joan Montblanc ens va il·lustrar sobre la història republicana de la plaça de la Vila, un lloc carregat de significació antifeixista als anys 30 i que cal senyalitzar degudament per tal que totes les veïnes i veins del Prat tinguin coneixement de la importància històrica d'aquest lloc de trobada, davant de la Casa del poble. També com membre d'Esborrem el feixisme ens va explicar la lluita que des de fa 10 anys han portat per a la dignificació dels carrers de la localitat, per treure els noms franquistes de les seves parets i la simbologia feixista de carrers i places. Els encoratgem a continuar amb la seva necessària tasca i els agraïm molt la seva participació i solidaritat. Gràcies!

Continuem amb el llistat d'executats per ordre dels tribunals feixistes.

L’home que vigilava el passadís el dia de visita, també pres, agafava a l’Assumpció Nadal amb 4 anyets a coll i així el seu pare li podia fer un petó entre les reixes i un paperet blanc de fumar enroscat mentre li deia: “Dona-li a la mama.”  Joan Nadal Guixà, nascut a Piera, Barcelona, 46 anys, casat, pagès, filiació ERC, afusellat el 24 d’octubre de 1939. Regidor de Defensa i Seguretat Interior l’any 1937. L’Assumpció tenia un vestit rosa, preciós, la seva mare el va posar dins d’una olla, va entrar rosa i va sortir negre, llavors va saber que el seu pare era mort, tot eren plors. “El teu pare era un home bo, un home que mirava pels altres, que mai no havia matat, ni robat” li deia la mare.

“Si no sale su marido, nos la llevamos usted”. Joan va tornar i va ser detingut. Joan Reixach Prat, nascut a Torelló, Barcelona, 53 anys, casat, industrial, filiació ERC, afusellat el 13 de maig de 1939. Regidor de Foment, Sanitat i Assistència Social l’any 1937. La seva filla Montserrat quan va anar a buscar feina va obtenir com a resposta: “Ho tenim avisat, que els fills dels polítics no poden treballar”. Un dia davant una manifestació feixista es va amagar per no haver de patir la humiliació d’aixecar el braç i un guàrdia civil la va colpejar a la cara.

“Quina bena més grossa que teniu als ulls, que no us adoneu que em portaran a matar. Que vosaltres no sabeu el que és que cada matinada sents en tal …. i que aquest marxa i ja no torna.” Això deia en Julián a la seva família. Julián Acero Tejel, nascut a Saragossa, 30 anys, casat, greixador, filiació CNT, afusellat el 20 de novembre de 1941. La dona i la germana d’en Julián després de molt suplicar a un treballador del cementiri de Montjuïc, amb l’advertiment que no ploressin les va deixar veure el cos sense vida d’en Julián, tenia el tir de gràcia al cap i els punys tancats premuts contra el pit. 

“No patiu per mi. Jo estic bé. Per mi no patiu.” Això li deia l’Ignasi a la seva filla quan el visitava a la presó. Ignasi Fortuny Català, nascut a Tortosa, Tarragona, 48 anys, casat, jornaler, filiació ERC, afusellat el 9 de juliol de 1939. Un dia la seva vídua va tornar plorant a casa perquè a l’ajuntament li va dir gent coneguda de sempre que si no parlava en castellà, no seria atesa i ella no en sabia de parlar castellà. A la seva filla Josefina les nenes li deien “no, no; amb nosaltres, no hi jugues”.

Francisco Besga Pozo, nascut a Bilbao, 40 anys, casat, paperer, filiació CNT, afusellat el 25 de maig de 1939.

Miguel Eroles Sorribes, nascut a Anya, Lleida, 62 anys, vidu, conserge, acusat de pertànyer a tots els partits, afusellat el 29 de juliol de 1940.

Josep Frígola Aguiló, nascut a Batea, Tarragona, 36 anys, casat, pagès, filiació CNT, afusellat el 4 de novembre de 1939.

Germán Gutierrez de Pedro, nascut a Sigüenza, Guadalajara, 21 anys, afusellat a Lleida el 1938.

Antonio Martínez Martínez, nascut a Cartagena, Múrcia, 26 anys, casat, paperer, filiació CNT, afusellat el 25 de maig de 1939.

Miguel Quiles Tormo, nascut a Barcelona, 26 anys, vidu, pescador, filiació CNT, afusellat el 7 de gener de 1940.

Juan Sánchez Mendía, nascut a Fondón, Almeria, 23 anys, solter, paleta, filiació CNT, afusellat el 7 de maig de 1943.

Pere Fortuny, fill de l'alcalde republicà de Mollet del Vallès, Josep Fortuny i Torrens, afusellat pel franquisme. Membre de la nostra Mesa i company d'en Lluís Serra, tots dos de l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya. Lluitadors incansables de la Memòria.

Lluís Serra i Giribert va néixer a Manresa el 27 d’abril de 1903. De professió paperer, treballava a la “Papelera Española” del Prat de Llobregat. Afiliat al sindicat UGT des de 1932 desenvolupant els càrrecs de President, Secretari i Tresorer. Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya des de 1936, any de la seva creació. Després del 17 de juliol de 1936 formà part com a vocal del Comitè de Defensa com recaptador per a les Milícies Antifeixistes. L’octubre de 1936 és elegit alcalde del Prat de Llobregat càrrec que desenvoluparà fins al març de 1937, quan marxà al front a defensar la República. Va ser Sergent interí de l’aviació de la República a Lleida i quan cau la ciutat torna al Prat on és cridat a files incorporant-se a la 11 Divisió, 1a Brigada Mixta, Companyia de Sapadors al front de l’Ebre. El gener de 1939, de camí a la frontera francesa, és detingut i confinat, primer al Camp de Concentració d’Horta de Barcelona i després al de “Prisioneros y Presentados” de Reus. Més tard ingressa a la presó Model de Barcelona, jutjat en Consell de Guerra, sentenciat per Rebel·lió Militar a pena de mort per afusellament.

El 14 d’agost de 1939 es celebra el Consell de Guerra, Sumaríssim 7419, contra ell i 13 represaliats més. El dia 18 de novembre a les 2,45 hores entra en capilla. A les 5,45 hores del mateix dia és afusellat al Camp de la Bota de Barcelona, al seu certificat de defunció consta com a causa de la seva mort: hemorràgia interna. Assassinat vilment pel feixisme amb 36 anys va deixar  vídua i un fill de 18 mesos, el nostre company Lluís. 

Aquest fill, querellant a la República Argentina, va declarar als jutjats de Barcelona el 23 de juliol de 2015, gràcies a l’exhort de la jutgessa María Servini en el marc de la Causa 4591/10 contra els crims del franquisme i la transició per crims de lesa humanitat i/o genocidi comesos del 1936 al 1978, crims que per desgràcia per l’estat espanyol no tenen prescripció.

El maig de 2018 l’Ajuntament del Prat va aprovar al seu ple atorgar un carrer a Lluís Serra i Giribert, un honor molt merescut, que encara no s’ha materialitzat. Esperem que aquesta promesa signada a la casa que va ser d’en Lluís i de totes i tots els represaliats homenatjats avui, es compleixi aquest any. 

Ens vam trobar amb la bona nova de la incorporació d'una regidoria encarregada de la Memòria Històrica a l'Ajuntament del Prat de Llobregat. Regidoria que esperem que faci una molt bona feina i col·labori estretament amb entitats de la memòria i de drets humans de dins i fora de la localitat per a reparar a les víctimes del franquisme de la població. Esperem que la comissió de nomenclàtor es reuneixi aviat per fer possible el carrer promès a Lluís Serra com acte de justícia reparadora. Desitgem al nou equip de govern unes molt bones polítiques de Veritat, Justícia i Reparació.

Un altre alcalde del Prat que va passar per la presó Model va ser el metge reusenc Josep Pujol Capsada que amb 70 anys, va ser jutjat i absolt. Va ser alcalde de la República en dues ocasions i inhabilitat en Consell de Guerra per a exercir la seva professió al Prat.  L’abril de 1931 Josep Pujol, militant d’ERC va proclamar la República al Prat. El seu fill Tomàs Pujol Font, metge de 31 anys també va ser jutjat i condemnat a reclusió perpètua commutada per la pena de 6 mesos i un dia de presó menor, i també inhabilitat, va establir-se fora del Prat per poder exercir com a metge. També va ser detingut l’alcalde republicà el 1935, Josep Codina Parellada, de 41 anys, fill i veí del Prat, la seva sentència va ser sense declaració de responsabilitats.

Altres Consellers Regidors i Consellers que van ser detinguts, empresonats i condemnats van ser:

Josep Barbarà Paretas, fill i veí del Prat, 42 anys, condemnat a 6 anys, més tard indultat. Conseller i Comissionat d’Economia l’any 1937.

Venanci Elizalde Barbarin, fill de Cizur, Navarra i veí del Prat, 46 anys, condemnat a 20 anys de reclusió major. Conseller i Comissionat de Proveïments i Intercanvi l’any 1937. Militant del PSUC.

Evarist Cherta Miralles, fill i veí del Prat, 36 anys, condemnat a 12 anys i 1 dia de reclusió temporal. Conseller i Comissionat de Proveïments i Intercanvi l’any 1937.

Evarist Oliva Puigventós, fill i veí del Prat, jornaler, 33 anys, condemnat a 9 anys de presó major. L’any 1930 va formar part de la creació de l’entitat Amics del Llibre sent bibliotecari. Conseller i Comissionat d’Hisenda i Cultura l’any 1937.

Josep Mas Nicolau, fill i veí del Prat, 42 anys, condemnat a 12 anys i 1 dia de reclusió temporal. Tercer Conseller Regidor i Comissionat d’Agricultura i Treball l’any 1937.

Andreu Vilella Bertran, fill de Barcelona i veí del Prat, pagès, 48 anys, condemnat a 12 anys i 1 dia de reclusió temporal commutada la pena per 6 anys de presó menor. Comissionat d’Agricultura i Treball l’any 1937. Membre d’Unió de Rabassaires.

Bernabé Ventura Barreny, fill de l’Alcúdia de Veo, Castelló i veí del Prat, 38 anys, condemnat a 12 anys i 1 dia de reclusió temporal commutada la pena per 6 anys de presó menor. Militant del PSUC.

Jaume Clausell Pradell, fill de Mataró i veí del Prat, 40 anys, condemnat a 15 anys de reclusió temporal. President del Consell Municipal del Prat el 1936, President de la Junta de Defensa del Prat el 1937, Comissionat de Defensa i Milícies l’any 1937.  Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Jacint Serra Guilera, fill i veí del Prat, 52 anys, condemnat a 6 anys i 1 dia de presó major. Conseller l’any 1937.

Benito Martínez Molina

La família Martínez i la família Cortés van conèixer l’exili, alguns no van tornar mai més al Prat com en Benito Martínez Molina, Caporal fogoner de la Marina de Guerra, defensor de la República i dels seus valors. Un home que va proporcionar l’oportunitat de l’educació i la cultura a les seves filles. Pare de fills compromesos i antifeixistes, que va creuar els Pirineus per morir en un camp de concentració francès la tardor de 1939. El seu cos va ser llençat a una fossa comuna de la Normandia. Tampoc va tornar a viure al Prat en  Jacint Cortés, va ser per decisió pròpia, en sortir del camp de Mauthausen on va perdre el seu pare i el seu germà, va restar a França.

L'Andrea Martínez Martínez amb la seva família.

La filla d’en Benito, l’Adela, també va patir els camps francesos però va poder tornar a casa on només va trobar una llar espoliada i el control de la dictadura havent-se de presentar cada setmana a la caserna. La Lola va tornar amb la seva mare, tenia 20 anys i el seu nuvi republicà mort al front. L’Alfonso, el fill soldat que va creuar els Pirineus també va passar pels camps de França i va acabar a un batalló de treballadors estrangers que el va destruir. L’Andrea, el seu home combatent republicà i la seva filla d’un any van travessar la frontera i van passar 40 anys fins que va desfer aquell camí del 39, tenia 60 anys. L’Andrea va passar moltes vicissituds i molta por pel seu company que formava part de la resistència francesa i que va ser un dels molts combatents republicans, que van intentar recuperar la República després de la derrota alemanya fins que els aliats van reconèixer Franco en la seva darrera traïció. Amb l’esperança perduda va tornar amb la seva dona establint-se al sud de la República francesa.

El rapsoda Dani Duarte de la Plataforma Esborrem el Feixisme, que ens va regalar la seva veu.

Poema de l’exili de Carles Riba. 

Elegies de Bierville

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc en l’altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que has donat, i en sa ruïna tan pur.

Ahir va ser el dia de l’orgull LGTBI, volem sumar-nos a les veus que reivindiquen una jornada d’activisme més enllà dels actes festius. Afegir-nos a les veus que honoren tot el patiment i la lluita d’aquestes persones estigmatitzades i vexades per la repressió feixista, durant la dictadura i en transició. Persones que van ser rebutjades, colpejades, insultades, empresonades, víctimes dels experiments mèdics i religiosos. Persones que havien de viure farses de vida, silenci sobre el silenci, sense la comprensió fins i tot dels col·lectius que lluitaven per les llibertats. Una lluita valenta que no ha acabat i menys en aquests temps de feixisme disfressat de democràcia amb partits, que voldrien reviure la invisibilització d’un sector de la població que continua rebent agressions i patint discriminació. 

Acabem recordant que la repressió va tenir mil cares, totes perverses, terrorífiques i alienants. No només la tortura i la mort, la presó i l’exili, no només els camps de concentració i l’esclavitud, les violacions i els espolis, no només les desaparicions forçades i els traumes generacionals, la censura, el desterrament o la depuració, no només els càstigs per ser dona, per ser homosexual, per pensar, per ser ateu, per no parlar la llengua de la dictadura, per llegir. No només van ofegar generacions en el seu nacionalcatolicisme opressor, censor i assassí, encara hem de lluitar per surar i aixecar-nos per sobre d’un pútrid oceà retallador de drets i llibertats.

En nom de totes les represaliades pel franquisme, pel feixisme d’ahir i d’avui, aquí i a tot el món, cridem Llibertat! i No Passaran!

Al Prat i a qualsevol lloc, antifeixistes sempre!

Després dinar de germanor al Cèntric amb pota blava i un tracte fantàstic. Gràcies a les companyes i companys que van participar de l'acte, a les que no van poder quedar-se per compartir taula i tertúlia intel·ligent, interessant i d'amistat i a les que sempre estaran amb nosaltres. Una forma més de celebrar el nostre desè aniversari per molts anys d'èxits i mentre que aquests arriben de molta força per continuar la nostra digna lluita. 

La propera placa que volem veure als carrers del Prat, l'homenatge que en Lluís i totes les víctimes es mereixen.

Recomanem la lectura d'aquest llibre aquí, del qual hem extret històries, fotografies i testimonis per elaborar part d'aquest merescut homenatge a les pratenques i pratencs que van patir la repressió feixista en tota la seva terrible extensió.

Galeria fotogràfica: