Actes de llibertat: CENT SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL SOMNI DE LA NUEVE, EL NOSTRE SOMNI.

Aquest agost es commemora el 75è aniversari de l’alliberament de París pels soldats de l’estat espanyol que van defensar la legalitat republicana. Republicans, anarquistes, tots plegats fraternalment combatent el feixisme des d’aquell estiu del 36. Antifeixistes defensant-se de conspiracions oligàrquiques d’encens i rosari, de cop d’estat de sabres i de mort desfermada sense pietat. No van deixar de lluitar fins al final. Dels 148 homes que van conformar La Nueve, 35 van morir, 97 van ser ferits, només 16 van sortir indemnes, però tots van arriscar les seves vides amb la ferma esperança d’alliberar casa seva, casa nostra, del jou franquista.

Ens veiem reflectits en aquests homes que van viure superant traïció rere traïció sense defallir. Sempre amb el noble objectiu com a bandera de fer fora de la terra, que per dret els pertanyia, als trepitjadors seculars d’emancipacions de pobles i individus. Herois oblidats, que després de desfilar sota l’Arc de Triomf de París passejant els noms d’altres batalles combatudes amb honor, passejant les seves banderes, senyeres, tricolors, llibertàries, van continuar lluitant fins a arribar al cor del Niu de l’Àliga d’en Hitler. Rebels i valents, decidits i generosos, compromesos antifeixistes. No van defallir malgrat les traïcions d’una Europa decebedora que no va ajudar la República del Front Popular. Des del cínic Comitè de No Intervenció, que va permetre que nacionalsocialistes alemanys i feixistes italians intervinguessin donant suport als sublevats amb soldats i armament. Passant per la marxa de les Brigades Internacionals com un gest a una Europa que mirava cap altre costat. Seguint amb un Regne Unit i una França que van reconèixer el règim franquista el 1939. La França dels camps de concentració i el menyspreu, la que va acceptar la sang dels defensors de repúbliques i va pagar oblidant el sacrifici d’aquelles dones i homes, que van lluitar al seu costat. La que va fer de la seva resistència, conformada per partisans de tota Europa, no només per francesos, llegenda, però que va criminalitzar la resistència dels guerrillers, que van continuar lluitant pel somni de llibertat de La Nueve des de territori francès.

Nosaltres també sabem de traïcions democràtiques, de promeses incomplertes, d’equidistàncies, d’equiparacions barroeres filles d’aquelles reconciliacions bastardes, de contractes on els perdedors continuen perdent, de pactes de silenci, d’oportunisme polític, d’utilitzacions perverses i sabem d’impunitat, de covardia, del maquillatge de l’engany per fotos del minut. Sabem de la manca de justícia i de reparació per a totes les víctimes, de soterrar la veritat, de les fosses sense obrir, dels nadons robats no retornats, dels abusos dels infants per part del nacionalcatolicisme sense jutjar, dels judicis franquistes de tot l’estat sense anul·lar, de la repressió sobre col·lectius que encara avui sofreixen marginació i atacs, sobre dissidents i esclaus del feixisme espanyol, sobre apàtrides desapareguts en els forns crematoris sense el retorn de la seva nacionalitat robada pel franquisme, sabem d’exilis que no van tenir final, de la criminalització de part de l’antifranquisme més combatiu, de censures de cultura i llengües, d’espoli.

Nosaltres sabem de repúbliques assassinades, de corones imposades, de transicions amnèsiques, de transaccions i canvis de carnet, de perpetuació del franquisme sota una llei d’Amnistia feta a mida dels botxins. Llei blindada una vegada i una altra per aquells que es diuen constitucionalistes i que violen cada dia els articles de la santificada Constitució. Sabem de la traïció de la mordassa que segresta la nostra llibertat d’expressió, el dret de protesta i fins i tot el de vaga, amb l’amenaça complerta de multes impagables i presó.

Però nosaltres també sabem de somnis com el de La Nueve. Volem alliberar-nos del franquisme que perviu en tots els estaments de l’estat espanyol, públics i privats, del franquisme sociològic que ha permès la normalització de la ultradreta. Volem alliberar-nos de corones que no vam votar, d’aquest estat de dret en desfeta, d’aquesta democràcia totalment deficitària i poruga. Volem deslligar-nos de tot allò i de tots aquells que encara volen de genolls, ignorades i humiliades a les víctimes del feixisme i a les seves defensores.

Nosaltres com La Nueve no defallirem malgrat el desencís i les traïcions. Part de la nostra lluita contra l’oblit i la impunitat són les nostres concentracions. Aquest agost som a L’Hospitalet de Llobregat per retre homenatge a les dones i homes d’aquesta ciutat que van somiar llibertats des dels seus conreus, les seves fàbriques, des de la rereguarda, des dels fronts de guerra on van combatre, des de les presons, davant dels escamots d’afusellament, darrere dels filferros dels camps de concentració i extermini, des dels seus exilis i clandestinitats. Per la veritat, la justícia i la reparació, per a fer els seus somnis, els nostres somnis, realitat.

Milicianes i milicians. Dones i homes generosos i compromesos que van marxar al front a lluitar contra el feixisme covard i colpista. Amb unes espardenyes, amb il·lusió i amb coratge, antifeixistes defensant la legalitat republicana, somiadors de revolucions de justícia social. Columnes de llibertat.

Buenaventura Durruti

Columna Durruti amb destí a l’Aragó.

CNT – Confederació Nacional del Treball.

Antonio Alfonso Durza, José Barrera Pasalomar, Antonio Carque Tico, Francisco Carreras García, Severino Criado Marzo, Pantaleón Gallego Solano, Juan García Calle, Salvador Gras Cabot, Jacinto Hernández García, Juan Pares Vicente, Eusebio Reneo Jaén, Antonio Salinas García, Francisco Temperado Aula, José Domènech Avellanet de 16 anys afusellat el 1942 amb 22 anys, Manuel Muñoz Sánchez de 18 anys afusellat el 1940 amb 22 anys, Constantino Tormo Gil afusellat el 1939 amb 29 anys i Manuel Alfonso Ortell, veí de la Torrassa, que es va allistar amb 19 anys i que va passar pel camp de la mort de Mauthausen.

Militars: Aureli Almor Piquer i Joan Cervantes Martínez.

Columna Aguiluchos de la FAI amb destí a l’Aragó.

CNT - Luis Altafag Higueros, Joaquín Claramunt Mirabet, Tomas Ibars Olivella, Alfonso Moumiain Gurris, Ramon Rogé Andreu, Josep Sabaté Llopart, Francesc Sabaté Llopart i Enrique Vila Farrés executat al Camp de la Bota el 1940.

Manuel Grossi Mier. Fundació Andreu Nin.

Columna Arquer-Grossi amb destí a l’Aragó.

POUM – Partit Obrer d’Unificació Marxista.

Magí Amorós Vivit.

Columna Ortiz amb destí a l’Aragó.

CNT - Matías Arcas Quevedo i Ginés Mesa Izquierdo.

POUM - Adolfo Presencia Vázquez.

FAI – Federació Anarquista Ibérica.

Pere Rosique Aguera.

José del Barrio Navarro

Columna Del Barrio amb destí a l’Aragó.

PSUC – Partit Socialista Unificat de Catalunya.

Miguel Badía Fuster, Tesifon Bregon Villumbrales, Josep Font Artol, Francisco Manzanares Riquelme, Juan Marselles Ferrer, Víctor Muntaner Guall, Leopoldo Salon Guillen, Josep Torrecillas Climent i Ramón Trillas Pinguillen.

Columna Transport Marítim de la CNT amb destí a les Balears.

José Balaguer Bese.

Columna Antonio Martínez amb destí a l’Aragó.

PSUC - Amado Bartolomé Pedreny.

Columna Francisco Duran Rosell amb destí a l’Aragó.

Rafael Berenguer Sebastián.

Columna Macià-Companys amb destí a l’Aragó.

ERC – Esquerra republicana de Catalunya.

Salvador Bonet Llavat i Antoni Vilart Miralles.

Columna López Tienda amb destí a les Balears.

PSUC - Hermenegildo Checa Martínez, Fernando Sánchez Fabalo i Eduardo Vidal López.

Eduardo Medrano Rivas

Columna Capità Medrano amb destí a Catalunya.

PS – Ramon Farrer Singla.

Columna Iborra-Mañe amb destí a l’Aragó.

POUM - Enric Feito Segarra.

Columna Tierra y Libertad amb destí a Madrid.

CNT - Ramon Ferrando Rosello, Ginés Lardes García, Pedro Ponce Serrano i Vicente Sola Balaguer.

Joaquín Maurín

Columna Joaquín Maurín amb destí a l’Aragó.

POUM - Mariano García Serrano, Ángel López Martínez, Manuel Pedret Martínez i Víctor Sánchez Campos.

Francisco Casas Sala

Columna Casas Sala amb destí a l’Aragó.

PRE (IR) – Partit Republicà d’Esquerra (Izquierda Republicana)

Manuel Gil Lacruz.

Columna 4 de setembre amb destí a l’Aragó.

CNT - Alfonso Giménez López.

Columna Zapatero amb destí a l’Aragó.

PSUC - Cipriano Gómez Quiroga i Álvaro Lamata Giménez.

Columna Roja y Negra amb destí a l’Aragó.

CNT - Antonio González Antón.

Saturnino Carod Lerín

Columna Carod-Ferrer amb destí a l’Aragó.

CNT - Constantí Martínez Fríos

Francisco Ascaso

Columna Ascaso amb destí a l’Aragó.

CNT - José Mellado Castro, Luis Moreno López i Andrés Valverde. I la miliciana Carmen Valero Lordu, les dones també van agafar el fusell.

Columna 19 de juliol amb destí a l’Aragó.

Militar: Hilario Molina Izquierdo.

Columna Miguel Torelló amb destí a les Balears.

PSUC - Pedro Pascual Sibill.

Columna Baix Llobregat amb destí a l’Aragó.

PSUC - José Pérez Cabrera.

Columna Villalba amb destí a l’Aragó.

CNT - José Pons Sese.

Columna Francisco Ruiz García amb destí a les Balears.

Guàrdia Civil. Francisco Torres Sánchez.

Altres milicians:

Joan Torres Pardo dels Serveis Sanitaris, Francisco Cubero Gimènez i Antonio Fernández Fernández de la CNT, i Antonio Gómez López, militar.

Part d'aquests noms han estat estrets del treball de l'historiador Gonzalo Berger.

La matinada del 25 juliol de 1937, a les 3 hores i 34 minuts, trimotors Savoia de l’aviació italiana bombardegen el barri de Collblanc i la Torrassa. És el primer bombardeig sobre l’Hospitalet amb víctimes mortals i diverses persones ferides.

Inocencio Salmerón explica:

«Cayeron cuatro bombas. La primera se coló por la alcantarilla del pasaje Xipré, ocasionando un gran estruendo. La segunda en Salvador Seguí n. 36, provocando el derribo de la fachada en el que perecieron dos personas. La tercera vino a caer en el cruce de las calles París-Llobregat. Un vecino del n. 5 de la calle París, en cuanto sonaron las sirenas anunciando el peligro de un ataque aéreo, salió apresuradamente del domicilio con su mujer y el hijo de seis años. Corrían hacia las “bòbiles” en busca de mayor seguridad cuando coincidieron en el punto donde impactó la bomba. La mujer murió rodeando con sus brazos a la criatura.» Con mayor suerte, la familia Fabregat-Gil, domiciliada en la calle París, 27 vivió una experiencia parecida. Cuando el cabeza de familia advirtió la necesidad de abandonar la vivienda, María, la hija, se resistía. Al salir a la calle se produjo la explosión; notó que algo le golpeaba derribándola, mientras caían cascotes. Uno de ellos le golpeó el pie y esto le impedía levantarse. Fue atendida en el dispensario de la Cruz Roja donde reinaba cierta confusión. Al regresar a casa, advirtieron que el reloj de pared se había parado a las cuatro y dos minutos.» Font: aquí.

Víctimes mortals bombardeigs:

Josep Puig Guinovart, 36 anys, fill de Barcelona, menuder, solter.

Rafael Fernández Julià, 55 anys, fill de Barcelona, casat.

Francesc Pérez Ruiz, 35 anys, fill de Coves, casat.

Anna Sánchez Rodríguez, 27 anys, filla d’Almanzora, Almeria, casada.

Joan Pérez Martínez, 26 anys, fill d’Almanzora, casat.

Enric Solsona Cabedo, 37 anys, casat.

Consol Horno Dengra, 23 anys, filla d’Huercar, casada.

Dídac García Vizcaino, 29 anys, fill de Garrucha, Almeria, casat.

Alcaria Pérez Estrada, 20 anys, soltera.

Gregori Bayet Montalbanch, 46 anys, fill de La Ginebrosa, Terol, casat.

Alberto Heredia Amador, 6 anys, fill de Madrid.

Vicenta Sánchez Sánchez, 28 anys, casada.

Dolors Guillamon Bou, 30 anys, soltera.

Macario Carrasco Lozano, 20 anys, fill de Valdepeñas, Ciudad Real, solter.

Josep Camacho García, 26 anys, fill de La Unió, Múrcia, solter.

Dolors Cabedo Negre, 67 anys, fill de Castillo, casada.

Maria Santamaria Ferrer, 38 anys, filla de Barba, casada.

Primitiva Franco del Pozo, 62 anys, filla de Melgar de Abajo, Valladolid, casada.

Antonio Heredia Amador. Ferida metralla al ventre.

Dolors Villamón. Amputació cama.

Monges i dones de Falange van ser les encarregades de les presons franquistes de dones. La seva motivació no era gens cristiana, l’odi i la vexació era el modus operandi en uns establiments, molts religiosos, convertits en presons donada la necessitat de tancar milers de dones vençudes. Per al nou sistema feixista aquestes dones no eren persones, eren roges sense cor i sense ànima, prostitutes i delinqüents, que havien de ser trepitjades. Aquestes carcelleres de déu i pàtria van fer negoci amb la repressió i la mort, robaven a les preses el que portaven les seves famílies, fins i tot els van robar els seus infants. Volien convertir-les mentre les mataven de fam i malaltia, degut a les terribles condicions de nutrició i higièniques, sense aigua, sense sabó, entre brutícia i pudor, amb vàters embossats i amuntegament, sense espai ni per poder dormir de cap per amunt. Els paràsits del Règim, les que tenien les claus, i les puces i els polls es menjaven la vida de les preses. Aquest maltracte el rebien per igual joves i àvies:

- “Abuela” (preguntó la monja), “¿por qué no baja al patio?”

- “Porque no puedo hermana. Estoy tan enferma que no me puedo levantar”.

- “Ah, no, usted no tiene fiebre; no hay ninguna razón para que se tumbe en su petate. ¿Entiende?

- “Ha recibido una carta y creo que trae incluso fotografías de sus nietos” y sacó la carta y las fotos. “Ahora” dijo, “usted no va a ver a sus nietos ni leer su carta”. Y rompió la carta en cuatro pedazos”.

69 dones nascudes y/o veïnes de L’Hospitalet van passar per les presons els primers anys de la dictadura franquista i sotmeses a consells de guerra. Va haver una condemna a mort més tard commutada per la pena reclusió perpètua.

Justa Mir Soria de 24 anys, nascuda a Maella, Saragossa i veïna de L’Hospitalet de Llobregat, va viure l’angoixa i el terror de saber que en qualsevol moment podien cridar el seu nom per ser afusellada, llençada a una fossa sense nom i fer-la desaparèixer del món i de la història.

Les dones que van patir les penes més altes van ser les veïnes de L’Hospitalet de Llobregat condemnades a 15 anys de reclusió temporal:

Maria Duaigües Duaigües de 44 anys, nascuda a Almatret, Lleida.

Francisca Gutiérrez Ambrós de 30 anys, nascuda a Mollet del Vallés.

Pilar Vicente Marco de 32 anys, nascuda a Barcelona.

17 dones van ser condemnades a 12 anys i un dia de reclusió temporal:

Enriqueta Mataix Mataix de 23 anys, nascuda a Barcelona

Ivonne Blasi Galnau de 42 anys ,nascuda a Béziers, França.

Dolores Cano Cano de 23 anys, nascuda a Serón, Almería.

Juana Fernández López de 38 anys, nascuda a Cuevas de Almanzora, Almeria.

Juana Fernández Pérez de 29 anys, nascuda a Mazarrón, Múrcia.

Francisca Fontanet Montforte de 47 anys, nascuda a Vilafranca del Maestrat, Castelló.

Carmen Garrígó Truque de 33 anys, nascuda a Múrcia

Justa Goicoechea Mayayo de 41 anys, nascuda a Mailén, Saragossa.

Romalda Just Ricart de 46 anys, nascuda a L’Hospitalet de Llobregat.

Anita Martos Martínez i la seva Germana Josefa, de 31 i 29 anys respectivament, nascudes a Vera, Almeria.

Felisa Mestraitua Montes de 32 anys, nascuda a Bilbao.

Antonia Nicolás Marín de 36 anys, nascuda a Múrcia.

Antonia Noguera Porquet de 28 anys, nascuda a Barcelona

Agustina Queralt Serrano de 38 anys, nascuda a L’Hospitalet de Llobregat.

Teresa Safont Castellanos de 36 anys, nascuda a Castelló de la Plana.

Ana Safont Tena de 45 anys, nascuda a l’Alcora, Castelló.

A 8 anys de presó major va ser condemnada la Margarita Lari Ochoa de 45 anys, nascuda a Logroño.

7 dones van ser condemnades a 6 anys i un dia de presó major:

Amada Agut López de 43 anys, nascuda a Castelserás, Terol

Josefa Alavés Baesa de 40 anys, nascuda a El Campello, Alacant.

Josefa García Vera de 37 anys, nascuda a Cartagena, Múrcia.

Cayetana González López de 32 anys, nascuda a Cartagena, Múrcia.

Carmen Mancebo López de 35 anys, nascuda a Barcelona

Consuelo Rivas Safont de 20 anys, nascuda a Barcelona.

Antonia Tomás Mora de 39 anys, nascuda a Sariñena, Osca.

Montserrat Isern Rebascall i Picasso. Arxiu Municipal de L'Hospitalet de Llobregat.

Les germanes Isern Rebascall nascudes a L’Hospitalet de Llobregat, la Maria de 33 anys, la Montserrat de 37 anys i la Núria de 29 anys, van ser sotmeses a consell de guerra i van quedar en llibertat.

Dels 754 consells de guerra als quals van ser sotmesos els homes nascuts o veïns de L’Hospitalet de Llobregat. Dels 754 judicis plens de mentides, sense cap garantia, on en minuts es jutjava i es dictava sentència, condemnant a mort sense cap dret a defensa. D’aquests 754 judicis il·legals, 45 van acabar davant d’un escamot d’afusellament. 45 penes capitals, 45 vides robades i en el cas d’aquesta ciutat aquests morts majoritàriament van ser llibertaris, militants de la CNT i de la FAI, que amb generositat van defensar una República que no representava els seus ideals i que van ser assassinats i llençats a una fossa comuna, sota terra, ells i els seus anhels revolucionaris.

Afusellats al Camp de la Bota i enterrats al Fossar de la Pedrera, Montjuïc.

Entre aquests el menor d’edat el 1939 Juan Lorca Dalmau nascut a Figueres, Girona, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 20 anys, solter, mecànic, afiliat a la UGT. Executat el 23 d’abril de 1939.

José Alberola Esteban nascut a Múrcia i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 46 anys, casat, espardenyer, afiliat a la CNT. Executat el 14 de juliol de 1943.

Manuel Alcoberro Francisca, nascut a Barcelona i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 30 anys, casat, maoner, afiliat a la CNT. Executat el 18 de juliol de 1939.

José Alonso Mellado nascut a Cuevas de Almanzora, Almeria, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 33 anys, casat, embalador, afiliat a la CNT-FAI. Executat el 26 d’agost de 1939.

Pedro Antón Roig nascut a L’Albiol, Tarragona, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, de 45 anys, casat, pagès, afiliat a la CNT. Executat el 18 de maig de 1939.

Agustí Aragonés Giménez nascut a Barcelona i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 49 anys, casat, forner, afiliat a la CNT. Executat el 7 de maig de 1939.

Antonio Arévalo Martín nascut a Río de Janeiro, Brasil, i veí de L’Hospitalet de Llobregat,, 29 anys, solter, forner, afiliat a la CNT. Executat el 18 de novembre de 1939.

José Benages Casella nascut a Barcelona i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 38 anys, casat, xofer mecànic, afiliat a la CNT. Executat el 22 d’abril de 1939.

Santiago Demesas Díez nascut a Sestao, Biscaia, i veí de L’Hospitalet de Llobregat 47 anys, vidu, afiliat a la CNT. Executat el 29 de març de 1939.

José Domènech Avellanet nascut i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 21 anys, solter, paleta, afiliat a les Joventuts Llibertàries. Executat el 26 de juny de 1942.

Martirián Domingo Fortuny nascut al Morell, Tarragona, de 32 anys, casat, cuiner, afiliat a la CNT. Executat el 10 de novembre de 1942.

Pedro Escobar Gutiérrez nascut a Lorca, Múrcia i veí de L’Hospitalet de Llobregat, de 61 anys, casat, paleta, afiliat a la CNT. Executat el 17 de maig de 1939.

Luis Fabregat Solsona nascut a Barcelona i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 28 anys, solter, paleta, afiliat i secretari local de la UGT i militant del PSUC. Executat el 20 de juliol de 1940.

José Ferrer Berbis nascut a Belmonte, Terol, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 36 anys, casat, treballador de comerç i xofer, afiliat a la CNT. Executat el 19 de maig de 1943.

Vicente Herrera García nascut a Burgos i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 46 anys, casat, forner, afiliat a la CNT. Executat el 7 de maig de 1943.

Manuel Ibáñez. Font: aquí.

Manuel Ibáñez Navarro nascut a Barcelona i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 21 anys, instal·lador de calefacció, afiliat a la CNT. Executat el 17 d’octubre de 1939.

Emilio López Gausi nascut a Alginet, València, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 56 anys, casat, carreter, afiliat a la CNT. Executat el 26 de juny de 1940.

Pedro Magín Luis nascut a Barcelona i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 47 anys, casat, venedor, afiliat a la CNT. Executat el 18 de maig de 1939.

Juan Martínez Marín nascut a La Unión, Múrcia, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 36 anys, casat, paleta i sereno, afiliat a la CNT. Executat el 21 de juny de 1939.

Pedro Martínez Olmos nascut a La Unión, Múrcia, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 28 anys, solter i treballador metal·lúrgic, afiliat a la FAI. Executat el 24 de març de 1943.

Antonio Monteagudo Hernández nascut a Espinardo, Múrcia, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 37 anys, casat, jornaler i afiliat a la CNT. Executat el 29 de maig de 1941.

Manuel Muñoz Sánchez nascut a Huéscar, Granada, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 22 anys, solter, forner, afiliat a la CNT. Executat el 12 d’abril de 1940.

José Palos Alqueza nascut a Barcelona i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 47 anys, casat, sereno, afiliat a la FAI. Executat el 18 d’octubre de 18 de maig de 1939.

José Pastellé Canals nascut a Castellbisbal i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 49 anys, casat, jornaler i afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya. Executat el 27 de juliol de 1939.

José Pelegrín Ortiz nascut a Puerto de Mazarrón, Múrcia, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 32 anys, casat, jornaler i afiliat a la CNT-FAI. Executat el 13 de novembre de 1940.

José Rafí Urpí nascut a El Catllar, Tarragona, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, sense filiació, acusat d’atracament a mà armada. Executat el 28 de març de 1942.

Francisco Ruiz Ballester nascut a Alquerías, Múrcia, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 38 anys, casat, carreter, afiliat a la FAI. Executat 16 d’octubre de 1942.

Ambrosio Rodríguez Rubio nascut i veí de L’Hospitalet de Llobregat, de 21 anys, solter, paleta, , afiliat a la FAI. Executat el 9 de juliol de 1939.

Manuel Sabater Llopart nascut a Châteauraux, França, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, de 24 anys, solter, vaquer, afiliat a la CNT-MLE. Executat el 24 de febrer de 1950.

Antonio Serrano Caro nascut a El Rubio, Sevilla, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 27 anys, casat, jornaler, sense filiació, acusat de robatori a mà armada. Executat el 29 de març de 1942.

José Segarra Ventura nascut a Barcelona i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 37 anys, casat, electricista, afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya. Executat el 30 d’abril de 1943.

Ginés Soler García nascut a Cuevas de Almanzora, Almeria, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 43 anys, divorciat, jornaler, afiliat a la CNT-FAI. Executat el 16 de maig de 1940.

Joaquín Terrades Pascual nascut a Sóller, Balears, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 36 anys, casat, funcionari de la Diputació de Barcelona, afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya. Executat el 18 d’octubre de 1940.

Manuel Torà Bellido nascut a Castellò i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 32 anys, casat, jornaler, afiliat a la UGT. Executat el 16 de febrer de 1943.

Constantino Tormo. Font: aquí.

Constantino Tormo Gil nascut a Aiora, València, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 29 anys, casat, jornaler, afiliat a la CNT. Executat el 7 de juliol de 1939.

Andrés Zambudio Carrión nascut a Cabezo de Torres, Múrcia, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 29 anys, casat, jornaler, afiliat a la CNT-FAI. Executat el 30 de juliol de 1940.

Francisco Zamora González nascut a Barcelona i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 26 anys, solter, forner, afiliat a la CNT. Executat el 25 d’octubre de 1939.

Enrique Vila Farrés nascut i veí de L’Hospitalet de Llobregat, de 23 anys, afiliat a la CNT-FAI. Executat el 14 de febrer de 1940.

Executats al Camp de la Bota i enterrats al Cementiri de Montjuïc:

Martín Gibert Martínez nascut a Sevilla i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 27 anys, casat, drapaire, sense filiació, acusat de robatori a mà armada i assassinat. Executat el 25 de febrer de 1948.

José Segarra Ventura nascut a Barcelona i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 37 anys, casat, electricista, filiació Esquerra Republicana de Catalunya. Executat el 30 d’abril de 1943.

Executats a Lleida i Tarragona:

José Manresa Lladó nascut a Cervià de les Garrigues, Lleida, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 38 anys, afiliat a la CNT. Executat el 25 de maig de 1940 a Lleida.

Diego Pérez Castellón nascut a Mazarrón, Múrcia, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 30 anys, afiliat a la CNT. Executat el 16 de novembre de 1939 a Tarragona.

Emilio Pallarés Solé nascut a L’Hospitalet de Llobregat i veí de Móra la Nova, Tarragona, 26 anys, afiliat a la CNT. Executat el 6 de setembre de 1940 a Tarragona.

Altres executats:

Enrique Sánchez Roldán nascut a Alès, França, i veí de L’Hospitalet de Llobregat, 28 anys. Executat entre 1953 i 1958.

Salvador Ribé Ribas nascut a L’Hospitalet de Llobregat i veí de Saidí, Osca, 42 anys.

Els consells de guerra no van respectar l’edat tampoc, els més joves, només amb 15 anys, van conéixer la repressió franquista. Aquest són els seus noms:

Rolando Collado Lemus fill de Gandesa, Tarragona, i veí de L’hospitalet de Llobregat.

Ángel Odina Munárriz fill de Tudela, Navarra, i veí de L’hospitalet de Llobregat.

Ángel Navarro Martínez fill de Barcelona i veí de L’hospitalet de Llobregat .

Francisco Paredes Galindo fill i veí de L’hospitalet de Llobregat.

Els menors amb les penes més altes van ser el fill de l’Hospitalet de Llobregat José Costa Morell de 17 anys i en Cristobal López Barragán de 18 anys, fill d’Almeria, tots dos van ser condemnats a reclusió perpètua.

La persona de més edat sotmesa a la injustícia franquista va estar en Ramón Notario Benavides de 77 anys i fill de Màlaga. La persona més gran condemnada va estar José Castelló Farrés de 63 anys, fill de L’Hospitalet de Llobregat i veí de Barcelona, condemnat a 12 anys i un dia.

Font: aquí.

Els assassinats que es van cometre durant la dictadura no sempre anaven precedits d’una condemna a mort després d’un consell de guerra, moltes vegades les víctimes eren passejades, desaparegudes, afusellades després d’una saca quan romanien a la presó, mortes a les casernes o comissaries per les tortures o per oportuns i extraordinaris suïcidis, per l’aplicació sàdica de la llei de fugues i el llistat podria continuar. Els assassinats extrajudicials, les caceres del franquisme. La matinada del 6 de maig de 1939 van ser executats més de 10 veïns de L’Hospitalet de Llobregat als barris de Santa Eulàlia i de la Torrassa, tal com relata un document de la Comissaria de L’Hospitalet de Llobregat dirigit a l’alcalde de la ciutat i que llegirem a continuació:

Jefatura Superior de Policia de Barcelona y su Provincia, Comisaría de Hospitalet.

Cúmpleme manifestar a Vuestra Excelencia, que de investigaciones practicadas por los agentes de esta Plantilla a órdenes del que tiene el honor de suscribir, en la noche última y obedeciendo órdenes del Ilustrísimo Señor Comandante Militar de esta Plaza, los soldados de nuestro invicto Caudillo pertenecientes a la bandera de Oviedo nº 1, practicando servicio de patrullas y razias contra la gente maleante, al pasar en la barriada de Santa Eulalia, detuvieron a varios individuos y al tratar de conducirlos a la Comandancia de esta Ciudad, cinco de ellos pretendieron darse a la fuga, haciendo dicha fuerza, fuego contra ellos, resultando los cinco muertos, fuerzas de la misma bandera y prestando los mismos servicios detuvieron en la Torrasa a varios individuos y al intentar huir también cinco de ellos la fuerza citada disparó contra ellos también matándolos, cuyos cadáveres se encuentran en el Depósito Judicial del Cementerio de esta Ciudad.

Dios guarde a Vuestra Excelencia muchos años.

Hospitalet 6 de mayo de 1939.

Año de la Victoria.

El Inspector Jefe

Manuel Pérez.

Aquesta era la seva impunitat. Els assassinats van ser:

Francisco López García de 40 anys, Ramón Doch Puigdemazas de 41 anys, Miquel Berenguer Andreu de 32 anys, Paulino Albaladejo Martínez de 32 anys, Francisco Fernández Santiago de 24 anys, Juan Mellado Pérez de 49 anys. Antonio Rouco Moreno de 43 anys, Antonio García Martínez de 37 anys, José Morata Carmona de 38 anys, Basilio Juanes Zanfoga de 38 anys, Antonio Gimeno Fandos de 26 anys, Antonio Busto Valle de 29 anys, Ramón Deu Díaz de 31 anys, Genaro Frías Escobar de 26 anys i José Ugedo Berenguer de 28 anys.

Vamos a hablaros del exilio y de los campos de concentración franceses y nazis a través de la historia de la familia Quesada-Herrerías, que durante un tiempo vivió en esta ciudad. Lo haremos a través del testimonio de uno de sus miembros, superviviente del convoy 927 con destino a Mauthausen.

Ciriaco Quesada Torreblanca

A principios de febrero cruzamos a pie la frontera. Mi padre, Ciriaco, fue internado en uno de los campos de las playas del Rosellón y mi madre y hermanos fuimos enviados al departamento de la Charente. Fueron momentos muy duros y tristes. Estuvimos en Ruelle-sur-Touvre hasta que al comienzo de la II Guerra Mundial nos trasladaron al campo de Les Alliers, en Angulema, donde nos pudimos reencontrar con nuestro padre. En Angulema falleció nuestra hermana pequeña, Violeta, que no pudo aguantar tantas penurias y necesidades. Aparte de este trágico hecho, el tiempo que estuvimos en Angulema pasaba entre juegos con otros niños, incluidos algunos que conocía del Prat de Llobregat, como los de las familias Cortés y Alcubierre.

Todo cambió con el armisticio firmado en Francia por Pétain y Hitler el 22 de junio de 1940: Angulema quedaba en la parte ocupada por Alemania. A mediados de agosto, vi como llegaron soldados alemanes a dicha ciudad y comenzó lo que marcaría la vida de toda la familia para siempre.

Requerido por las autoridades alemanas para determinar el destino de los refugiados, el Gobierno de Francisco Franco replicó que no existían españoles allende las fronteras; de ahí que los republicanos de Mauthausen llevaran el triángulo azul de los apátridas, con una S -de Spanier- en el centro. El Gobierno francés se deshacía así de refugiados indeseables, Alemania obtenía una preciada mano de obra y España extendía la represión más allá de sus fronteras.

El 20 de agosto, familias completas nos subimos a los vagones de ganado de un tren. No tenía asientos, hacia calor, los más pequeños lloraban... Entre ellas nos encontrábamos la familia Cortés García, de Pechina (los padres y siete hijos), y la familia Quesada Herrerías (los padres y los tres hijos). Después de cuatro días de viaje paramos en una estación y nos hicieron bajar del tren. Vi el cartel de dónde estábamos, pero era totalmente desconocido para mí: Mauthausen. Mi periplo desde la salida de Catalunya continuaba, era el 24 de agosto de 1940. No sabía que el nombre de dicho pueblo llegaría a convertirse en uno de los símbolos del holocausto y el exterminio.

Dicho convoy, con 927 personas en su interior, es considerado como el primero en el que se trasladó a población civil hacia los campos de concentración. En este caso fue por decisión de las autoridades nazis, españolas y del Gobierno de Vichy de exterminarlos.

Una vez en la estación de Mauthausen hicieron bajar al andén a los hombres, quedándose las mujeres y niños en los vagones. Mi hermano Félix tenía catorce años, pero era muy alto para su edad. A pesar de sus protestas y de insistir, diciendo que tenía trece, lo dejaron con el grupo de hombres. A mí, que tenía doce años y que permanecía con mi padre y hermano, un oficial de las SS me levantó en brazos por las axilas y me subió de nuevo al vagón junto al grupo de las mujeres y niños. No sabía que pasarían quince años hasta que volviera a abrazarlos. En total 470 personas quedaron recluidas en el campo de Mauthausen, de las cuales 409 murieron.

Félix fue el español más joven del campo de concentración: cumplió diecinueve años el día anterior a la liberación. Me contó en más de una ocasión: "Al llegar a Mauthausen, Frank Ziereis, el director del campo, nos dijo a todos los que estábamos allí que no saldríamos por la puerta, que saldríamos por la chimenea del crematorio".

En Mauthausen se dedicó a lavar calderas en las cocinas hasta que el 24 de enero de 1941 fue trasladado al campo anexo de Gusen, donde trabajó en el Bahnbau kommando, grupo de trabajo dedicado a la construcción de una línea de ferrocarril que conectaría la estación con el campo de Gusen. Después volvió a ser enviado al campo central para formar parte del kommando Poschacher, grupo de trabajo compuesto por unos cuarenta jóvenes españoles empleados en una cantera civil propiedad del empresario Anton Poschacher.

El empresario les daba de comer diez calderas al día de nabos que nadaban en abundante agua y unos cuantos cigarrillos al mes. Trabajar en la cantera de Poschacher significaba disfrutar de ciertas ventajas: la posibilidad de salir cada día a su trabajo en el exterior, esquivando durante unas horas la rigurosa disciplina, moverse con libertad dentro del campo, ser tratados un poco mejor, aunque recibían golpes de su kapo, al que llamaban El bigotes. En una casa situada a mitad del camino vivía la señora Pointner, antinazi que con el tiempo hizo amistad con, entre otros, Jacinto Cortés. Al no ser considerados políticamente peligrosos, serían excarcelados medio año antes de la liberación del campo. Pero antes de abandonar Mauthausen ayudarían a sacar del campo las fotografías que mostraban la crueldad y la violencia ejercida en él.

Dentro del campo principal y concretamente en el laboratorio de revelado fotográfico, estaban destinados dos españoles, Antonio García y Francisco Boix. Este último fue haciendo una copia más de cada uno de los negativos que les entregaban los SS. Ante el temor de que se descubriese, se las fue entregando a Jacinto Cortés, poco a poco, y este las escondía en la cantera Poschacher.

Jacinto supo que iba a ser trasladado a la ciudad de Linz en pocos días, y le hizo entrega a la señora Pointner de cerca de 20.000 negativos que obraban en su poder. Ella los escondió detrás de unas piedras de un muro del huerto de su casa.

Cuando el campo fue liberado en mayo de 1945, Boix acudió a recoger los negativos. Fue el único español que declaró en el juicio de Núremberg, y sus fotografías pudieron demostrar que Himmler y Kaltenbrunner habían estado en Mauthausen. A mi hermano Félix le pidieron que declarara en dicho juicio, pero declino la invitación. Leer todo el relato: aquí.

Otro deportado que tuvo un importante papel en salvaguardar pruebas del exterminio nazi en Mauthausen fue el tío de nuestro compañero Enric, Juan de Diego Herranz, un maravilloso ser humano.

Félix Quesada Herrerías

Poema de Félix Quesada Herrerías, nascut el 4 de maig de 1926 a Serón, Almeria. Va estar veí de l’Hospitalet de Llobregat als anys 30 abans d’instal·lar-se al Prat de Llobregat. De família militant anarquista, les seves ties van confeccionar la bandera de la federal del tèxtil d’Esparreguera que va acomiadar a Durruti en el seu enterrament. Deportat a Mauthausen el 24 d’agost de 1940, quan només tenia 14 anys, amb el seu pare Ciriaco Quesada Torreblanca. Alliberats el 1945. El primer va morir a l’exili el 2005 a Antibes, França i el seu pare també va morir a França el 1984.

Murieron por aquel camino que eran jóvenes,

murieron mis amigos.

Murieron padres, hijos y hermanos,

que subieron por aquel camino.

Yo soy testigo, porque a la edad de 14 años

junto a mi padre,

también subimos los dos por aquel maldito camino.

Mauthausen, campo triste y siniestro

campo de esclavitud

campo con tus esclavos

que les quitaste la vida y la salud.

En Mauthausen era el invierno

y el humo por la chimenea del crematorio salía lento.

Quemaron miles y miles de republicanos españoles,

que sin poderlos olvidar,

los llevo siempre en el pensamiento.

Nascuts a L’Hospitalet de Llobregat deportats al camp d’extermini de Mauthausen.

Manuel Arnau Vins nascut el 14 de març de 1920. Deportat el 6 d’agost de 1940. Tenia 37 anys.

Jaime Artigau Rivas nascut el 23 de juny de 1907. Deportat el 7 d’abril de 1941 i mort el 22 d’octubre del mateix any. Va resistir 6 mesos. Tenia 33 anys.

Jaume Colet Balart nascut el 29 de desembre de 1909. Deportat el 13 de desembre de 1940 i alliberat el 5 de maig de 1945. Va resistir 4 anys i 5 mesos. Tenia 35 anys quan va sortir de l’infern nazi.

Manuel Gutiérrez Souza nascut el 16 de maig de 1926. Deportat el 24 d’agost de 1940 a Mauthausen i alliberat l’11 d’octubre de 1944. Va resistir 4 anys i 8 mesos. Tenia només 19 anys.

José Igual Vilarrubias nascut el 13 de febrer de 1913. Deportat el 13 de desembre de 1940 i alliberat el maig de 1945. Va resistir 4 anys i 5 mesos. Tenia 32 anys.

Josep Masip Garrich nascut el 28 de febrer de 1919. Deportat el 7 d’abril de 1941 i alliberat el maig de 1945. Va resistir 4 anys i un mes. Tenia 26 anys.

Els 30 veïns de L’Hospitalet de Llobregat deportats a Mauthausen.

Antonio Arranz Barrio nascut a Segòvia el 17 de gener de 1896. Deportat el 24 d’abril de 1941 i mort el 16 de novembre de 1941. Va resistir 7 mesos. Tenia 45 anys.

Manuel Alfonso Ortell nascut a Onda, Castelló el 20 de setembre de 1918. Deportat el 13 de desembre de 1940 amb 22 anys. Alliberat el maig de 1945. Va resistir 4 anys i 2 mesos. Va morir el 14 de novembre de 2017 a Talence, França.

Antonio Andreu Méndez nascut a Mazarrón, Múrcia, el 21 d’abril de 1907. Deportat el 25 de gener de 1941 i mort el 31 de desembre de 1941. Va resistir 11 mesos. Tenia 34 anys.

José Aragón Muñoz nascut a Múrcia el 19 de juliol de 1904. Deportat el 27 de gener de 1941 i mort el 20 de juliol de 1941. Va resistir 6 mesos. Tenia 37 anys.

José Ballester Serrano nascut a Múrcia-Zeneta el 10 de maig de 1910. Deportat el 25 de gener de 1941 i mort el 15 de desembre de 1941. Va resistir 11 mesos. Tenia 31 anys.

Martí Cabanes Bel nascut a Torrelavit, Barcelona, el 13 de setembre de 1888. Deportat el 25 de gener de 1941 i mort el 13 de gener de 1942. Va resistir un any. Tenia 54 anys.

Ángel Callejón Martínez nascut a La Unión, Múrcia, el 25 de maig de 1919. Deportat el 20 de desembre de 1941 i mort el 4 d’octubre de 1943. Va resistir 1 any i 9 mesos. Tenia 24 anys.

José Calpe Vidal nascut a Borriol, Castelló, el 16 de gener de 1893. Deportat el 13 de desembre de 1940 i mort el 24 de setembre de 1941. Va resistir 9 mesos. Tenia 48 anys.

Vicenç Capdevila Montserrat nascut a Barcelona el 7 de maig de 1899. Deportat el 25 de gener de 1941 i mort el 10 de gener de 1942. Va resistir un any. Tenia 43 anys.

Pere Cuyàs Niubó nascut a Mollet del Vallès el 25 de maig de 1905. Deportat el 13 de desembre de 1940 i mort el 26 de desembre de 1941. Va resistir un any. Tenia 36 anys.

Manuel Fernández Torres nascut a Alfoz de Lloredo-Cobreces, Cantabria. Deportat el 27 de setembre de 1940 i mort el 25 de febrer de 1941. Va resistir un any i 3 mesos. Tenia 34 anys.

Eloy Ferrer Díaz nascut a Utiel, València, el 24 de juny de 1907. Deportat el 26 d’abril de 1941 i mort el 9 de desembre de 1941. Va resistir 8 mesos. Tenia 34 anys.

Bautista García Navarro nascut a Moncada, València, el 21 d’abril de 1917. Deportat el 26 d’abril de 1941 i mort el 15 de maig de 1942. Va resistir un any. Tenia 25 anys.

Jaume Mañà Argelaga nascut a Falset, Tarragona, el 8 de desembre de 1917. Deportat a Mauthausen el 13 d’agost de 1940 i mort el 12 de desembre de 1941. Va resistir un any i 4 mesos. Tenia 24 anys.

Francisco Muñoz López nascut a Lubrín, Almeria, el 2 de desembre de 1916. Deportat el 6 d’agost de 1940 i mort l'1 d’abril de 1941. Va resistir 8 mesos. Tenia 24 anys.

Joan Oller Mendizábal nascut a Barcelona el 6 de gener de 1893. Deportat el 24 d’agost de 1940 i mort el 28 de setembre de 1941. Va resistir un any i un mes. Tenia 48 anys.

José Panes Gil nascut a Cuevas de Almanzora, Almeria, el 15 de setembre de 1918. Deportat el 22 de juliol de 1941 i mort el 2 de febrer de 1942. Va resistir 6 mesos. Tenia 23 anys.

Manuel Piñas Arrabal nascut a Barcelona l’1 de gener de 1909. Deportat el 24 d’agost de 1940 i mort el 30 d’agost de 1941. Va resistir un any. Tenia 32 anys.

Fernando Polo Tapias nascut a Barcelona l’11 de juny de 1914. Deportat el 27 de gener de 1941 i mort el 16 de novembre de 1941. Va resistir 10 mesos. Tenia 27 anys.

Gener Porta Plana nascut a Bovera, Lleida, el 14 de febrer de 1892. Deportat el 13 de desembre de 1940 i mort el 15 de novembre de 1941. Va resistir 11 mesos. Tenia 49 anys.

Eugeni Querol Puyo nascut a Barcelona el 25 de juny de 1916. Deportat el 13 de desembre de 1940 i mort el 24 de gener de 1942. Va resistir un any i un mes. Tenia 25 anys.

José Ramis Grimal nascut a Dénia, Alacant, el 13 d’agost de 1897. Deportat el 3 de novembre de 1941 i mort el 3 d’abril de 1944. Va resistir 2 anys i 4 mesos. Tenia 46 anys.

José Ramón Alcaraz nascut a Cartagena-Estrecho de San Ginés, Múrcia, el 23 de gener de 1915. Deportat el 6 d’agost de 1940 i mort l’1 de novembre de 1941. Va resistir 14 mesos. Tenia 26 anys.

Severiano Rubio García nascut a Roa, Burgos, el 21 de febrer de 1920. Deportat el 19 de desembre de 1941 i mort el 2 d’octubre de 1942. Va resistir 10 mesos. Tenia 22 anys.

Mariano Ruiz Gómez nascut a Múrcia-Cabezo de Torres el 16 de desembre de 1900. Deportat el 13 de desembre de 1940 i mort el 13 de setembre de 1941. Va resistir 10 mesos. Tenia 40 anys.

Remegio Saura Benages nascut a Linares de Mora, Terol, el 25 de setembre de 1903. Deportat el 25 de gener de 1941 i mort l’1 d’octubre de 1941. Va resistir 9 mesos. Tenia 38 anys.

José Saura Marco nascut a Burriana, Castelló, el 27 de maig de 1915. Deportat el 9 d’agost de 1940 i mort el 5 de febrer de 1942. Va resistir un any i 5 mesos. Tenia 26 anys.

Francisco Valencia Conesa nascut a La Loma, Múrcia, el 10 de maig de 1916. Deportat l’11 de setembre de 1941 i mort el 20 de desembre de 1941. Va resistir 3 mesos. Tenia 25 anys.

Manuel Vives Campos nascut a Barcelona el 17 d’agost de 1903. Deportat el 27 de gener de 1941 i mort el 13 de novembre de 1941. Va resistir 10 mesos. Tenia 38 anys.

José Vives Campos, nascut a Barcelona el 3 de maig de 1901. Deportat el 27 de gener de 1941 i mort el 14 de novembre de 1941. Va resistir 11 mesos. Tenia 40 anys.

I per últim el veí de L’Hospitalet de Llobregat que va passar pel camp de concentració de Neuengamme a Alemanya.

Emilio Zafón Campos nascut a Barcelona el 23 de maig de 1903. Deportat el 24 de maig de 1944.

Francesc Sabaté Llopart

A la ciutat de L’Hospitalet teniu l’honor de tenir un fill com en Quico Sabaté Llopartque va néixer el 1915 i que va viure molt a prop d’aquesta plaça. Quico va ser un dels darrers guerrillers, el màxim exponent de la guerrilla urbana, de la resistència anarquista. Un exemple de fidelitat a les seves idees fins a les darreres conseqüències, un expropiador solidari que no va renunciar als seus somnis llibertaris. Un home que treballava amb les seves mans, un home del poble rebel des del bressol, que es va escapolir del col·legi de religiosos, del servei militar, que es va organitzar durant la República en el grup Els Novells a un Hospitalet on bullia l’anarquisme i que quan va esclatar la guerra es va convertir en milicià de la Columna dels Aguiluchos de la Fai rumb al front d’Aragó. Després de lluitar i de perdre va passar a l’exili per camps de concentració francesos i treballs sota el jou dels nazis, però pensant a tornar per continuar lluitant, tal com va fer. I lluitant contra el franquisme va trobar la mort a Sant Celoni el 1960, quan va ser abatut pels trets feixistes. La premsa de llavors va titular “Muerte del bandido en San Celoní”, “Una vida dedicada al crimen” i altres on retrataven un delinqüent sense cap connotació política. El problema és que encara avui els guerrillers, el maquis són víctimes del franquisme estigmatitzades, poc reconegudes, considerats terroristes per alguns, sense dret a res. En aquest regne, encara avui, el que no vol acotar el cap, el que no dona res per perdut davant la repressió és etiquetat com a indesitjable i inadaptat, perquè està acostumat al fet que sempre som els mateixos els perdedors i a les farses de reconciliació on el vencedor imposa les seves regles als vençuts.

Font: Pavelló de la República.

Com homenatge a Sabaté i a tota la guerrilla antifeixista llegirem el poema dels germans Caxigal, maquis comunistes asturians.

Manuel y Aurelio

A la montaña elevada

por su ladera trepé,

allí refugio encontré

bajo una roca nevada.

¡Ay, ay, dolor!

Toda mi vida es amarga,

tras una grieta escondido,

todo lo más ocultado,

con el corazón helado,

duermo el sueño del rendido.

¡Ay, ay, dolor!

Madrugo por la mañana,

que es hora de vigilar,

alguna vez hay sorpresa,

corro como un venado

y me escondo en la maleza.

¡Ay, ay, dolor!

No hay más ruido

que el del viento

al chocar contra la roca,

alguna vez me sofoca

y hasta me quita el aliento.

¡Ay, ay, dolor!

Tan solo los pajaritos

son los que a mí me rodean,

alguna vez aletean,

como si fueran chiquillos.

¡Ay, ay, dolor!

Si es que al nacer y al morir,

que todos somos iguales,

para qué dejar vivir

a fascistas criminales.

¡Ay, ay, dolor!

Tras una reja sombría

tengo a mi madre y mi hermano,

por una lengua villana

que me ha de pagar un día.

¡Ay, ay, dolor!

La repressió no es va aturar durant tota la dictadura, dels tribunals militars i els seus consells de guerra es va passar al Tribunal d’Ordre Públic que va estar emetent sentències fins al gener de 1977, data en què va es va crear l’Audiència Nacional. Així que des del primer judici farsa del franquisme el 1936, passant per la creació del TOP el 1963, la injustícia segueix. Les dones de l’Hospitalet també van passar per aquest tribunal d’excepció després de ser detingudes per la dictadura per lluitar pels seus drets laborals i polítics. Segurament abans de ser jutjades van conèixer els mètodes de la Brigada Política Social que sense cap mena de discriminació torturava a tort i dret a la dissidència de forma salvatge per provocar dolor, por i vexar les seves víctimes.

Aquestes són les veïnes de L’Hospitalet que van patir el TOP:

Purificación Fernández García de 46 anys el 1969, jutjada per reunions o manifestacions no comunicades.

Narcisa Sampere Balangué de 40 anys el 1971, jutjada per reunions o manifestacions no comunicades.

María del Carmen Moreno Carmona de 24 anys el 1973, acusada de propaganda il·legal.

Montserrat Cervera Rodón de 24 anys el 1974.

Carmen Martínez Angos de 61 anys el 1975, acusada de propaganda il·legal.

Més de 40 fills i veïns de L’Hospitalet van ser jutjats pel TOP.

Els nascuts a L’Hospitalet de Llobregat que van passar pel TOP són:

José Ribas Vinyals de 27 anys el 1970, acusat de desordres públics

Alfonso Olivares Soler de 24 anys el 1971, acusat de desordres públics.

Carlos José Capella Bonavida de 23 anys el 1973, acusat de propaganda il·legal.

Enrique Callergues Budi de 21 anys el 1975.

36 veïns de L’Hospitalet nascuts arreu de l’estat espanyol i veïns d’aquesta ciutat van ser jutjats pel TOP per ser antifranquistes, entre aquests els menors d’edat José Algarrada Jiménez i Francisco Luna Rubio amb només 17 anys. Altres van ser: Faustino González Peláez, Tomás Marín Martínez, Francisco Javier Catalán Martínez, Juan Sánchez Carrillo, Francisco Javier Catalán Martínez, Juan Bautista Mora Muñoz, Antonio Gil Mainar, Francisco Javier Gil Perlasia, José Alonso Rodríguez, Rafael Campos Ibáñez, Enrique Vidal Ríos, José Enrique Pérez Nadal, Conrado Abad Borobia, Juan Font Pérez, Matías Martínez Álvarez, Juan Cosano Romero, Cipriano Damiano González, José Torres Mejías, Antonio Matos Garrido, Joaquín Cervera Escribano, José García Cañamero, Ramón Subira Uribe, Felipe Cruz Martínez, Pascual Cortes Soria, José Rodríguez Sánchez, Antonio Alberto Gil Mainar, Jaime Valls Piulats, Mateo Minguillón Tremps, Avelino Agudo Plazo, José María Queralt Castella, Ricardo Salas Benavente, Gonzalo Montesinos Martínez, Domingo Navarro Navarro, Andrés Parejo Linares i els germans Rafael i Eugenio Requejo Amado.

José Bergamín Gutiérrez

El poeta José Bergamín fue citado por el TOP por una publicación firmada por él en Ruedo Ibérico el 3 de marzo de 1976 y que llevaba por visionario título “El franquismo sin Franco”. Muerto el dictador en su cama se seguía por la senda marcada por el atado y bien atado del que se haya todavía en el Valle de los Caídos. Obra que seguimos sufragando con nuestros impuestos, mausoleo macabro de exaltación del fascismo excavado a pico, pala y sangre por los antifascistas a los que convirtió en esclavos el genocida. Permanece allí contra decretos y sentencias, honrado con misas y flores frescas diarias por una congregación franquista. Mientras tanto los huesos de los soldados que defendieron la legalidad republicana, robados de sus fosas para ser inhumados en las criptas del Valle de los Caídos, se pudren sin que sus familias puedan recuperarlos, vetando su derecho a la justicia. Injusticia sobre injusticia gracias a una débil y cobarde democracia que no ha sabido hacer sus deberes democráticos.

El traidor de Franco poema de José Bergamín escrito en 1936.