El temps no va respectar la nostra concentració, però la solidaritat i l'escalfor de les lluites que han de ser compartides, van fer de l'acte d'ahir a Girona un emotiu i reivindicatiu homenatge a les seves víctimes i als seus anhels de justícia social. Un acte de veritat, de justícia i de reparació. Gràcies a les companyes i companys de l'Ateneu Salvadora Catà, que ens van oferir el seu porxo per aixoplugar-nos i que ens van obrir les portes de casa seva, casa de totes i tots, especialment a l'Isidre i a la Meritxell. Gràcies a la companya Teresa, l'Ana, en Joan, la Cristina, a les persones compromeses companyes de la memòria vingudes des de Llagostera, Bescanó i Figueres. I a la gent de Girona. Gràcies per teixir aquesta xarxa de drets humans.
Moltes veritats són mortes, van ser assassinades, llançades a la fossa de la memòria perduda, sobre la qual continuen dansant sense descans els maleïts feixistes. I què hem de fer nosaltres? Hem de continuar desenterrant, per molta terra que llencin per tapar uns crims de lesa humanitat que no tenen prescripció. Visibilitzar tota la veritat, obrir la història oficial en canal per extirpar la mentida i la tergiversació. Mostrar-la sense gens de por, sense equidistàncies, sense escala de grisos, perquè quan parlem de democràcia no hi caben interpretacions, és blanc o negre, són drets humans i llibertats o dictadura. Les persones que encara avui hem de reivindicar aquesta veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició estem fartes. Després de tants anys i panys és depriment haver de continuar demanant, exigint, reclamant decència a l’estat espanyol per acabar amb una Causa General perpetua, que va matar àvies i avis, empresonar mares i pares i continua jutjant filles i fills. Els botxins i els seus hereus sanguinis o polítics llueixen sense vergonya les seves banderes feixistes, els seus càntics, els seus tics, exhibeixen amb orgull i prepotència la impunitat amb la qual encara s’atreveixen a insultar, vexar i maltractar a les víctimes del genocidi franquista. Són normalitzats per l’estat i els mitjans, premiats i pagats, mentre desenes de milers de desaparegudes i desapareguts forçats romanen sota la mateixa terra llençada sobre les seves veritats, les seves històries i els seus somnis de justícia.
Aquesta lluita que portem des de fa més de 10 anys és filla de tantes i tantes altres lluites, que no podem oblidar i, que ens han portat fins a la nostra 105 concentració. 10 anys als carrers, que defensem com espais lliures de feixisme, de racisme, de masclisme, places arcs de Sant Martí, carrers diferents i inclusius, avingudes de drets. Aquest mes estem a Girona, a la plaça de l’1 d’Octubre.
Aquesta lluita que portem des de fa més de 10 anys és filla de tantes i tantes altres lluites, que no podem oblidar i, que ens han portat fins a la nostra 105 concentració. 10 anys als carrers, que defensem com espais lliures de feixisme, de racisme, de masclisme, places arcs de Sant Martí, carrers diferents i inclusius, avingudes de drets. Aquest mes estem a Girona, a la plaça de l’1 d’Octubre.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continua treballant en tots els fronts de la injustícia amb l’esperança de ser digna de reivindicar reparació per a les milers i milers de persones, de noms, de rostres, de dolors de persones heroiques i anònimes. Persones que van tenir el valor i la generositat de plantar cara des de diferents idees però des de la mateixa trinxera al monstre insaciable del feixisme, perquè aquest només es pot derrotar amb unitat i perseverança. No ens agenollem, no acotem el cap, no són súbdites, som part d’aquell Front Popular que va defensar la legalitat republicana. Som el fil filat per les lluitadores i lluitadors que no van acceptar la derrota d’una guerra imposada pels colpistes assassins, que van combatre la dictadura sense sotmetre’s a falses reconciliacions i que no van combregar amb transicions monàrquiques traïdores, regal enverinat del nacionalcatolicisme, que encara respirem, que ens ofega, que ens assenyala i estigmatitza com sempre han fet amb la resistència.
Aquest mes volem retre homenatge a les víctimes del feixisme, filles o veïnes, de Girona. Volem omplir de memòries i de Memòria una plaça que ens convida a parlar de repressió però també de llibertats. Parlarem de bombardeigs, d’assassinats, de farses de consells de guerra, de presons, de morts, d’espolis, d’exilis, de tortures, d’explotació, però també de milicianes, d’ideals, de dignitat, d’esperança en la foscor.
Quan arriba l’hora de la veritat s’ha de triar, com van haver de triar fa 83 anys entre república o dictadura, entre democràcia o feixisme. I aquesta decisió ha de ser inequívoca i compromesa amb els valors d’igualtat, fraternitat, solidaritat i llibertat per sobre d’interessos partidistes, de corones lligades al jou franquista, de legalitats il·legítimes i d’especuladors de tota índole. Honorem per sempre més unes generacions que per triar amb cor i cap van patir, i continuen patint, les conseqüències del seu coratge encomiable.
Gràcies companyes i companys de Girona.
El juliol de 1936 s’havia de celebrar l’Olimpíada Popular a Barcelona, era la resposta dels esportistes antifeixistes del món, que volien boicotejar i denunciar d’aquesta manera els Jocs Olímpics nazis de Berlín. Però aquesta olimpíada no es va poder dur a terme perquè aquell feixisme, que ells volien combatre amb el seu cos, va donar un cop d’estat a sang i foc. Aquest cop a la legalitat republicana els va interpel·lar de tal forma, que moltes i molts d’aquests esportistes van canviar el seu uniforme per una granota de milicià i un fusell. Aquestes dones i homes van ser les primeres i els primers brigadistes internacionals, potser fins i tot aquest brigadista anònim, que es va exhumar recentment Cassà de la Selva, podria ser un d’aquests olímpics.
Moltes entitats de Catalunya van ser promotores d’aquesta Olimpíada basada en els valors d’igualtat i fraternitat de les quals va ser president d’honor el President Lluís Companys. Companys va ser afusellat, molts esportistes no van tornar, morint o sent assassinats als diferents fronts de la guerra, com aquest soldat desconegut de Cassà de laSelva. Altres van haver de marxar forçosament el 1938 convertint-se en apàtrides o patint presó pel seu compromís amb la República, alguns van acabar als camps d’extermini. Part dels que van restar aquí van ser jutjats i empresonats pel franquisme. Les frustrades olimpíades antifeixistes de Barcelona van ser un exemple per al món, igual que ho van ser les Brigades Internacionals. Honor i glòria per la seva generositat, per la seva solidaritat, per la seva lluita i el seu amor per la llibertat.
Foto: Vicenç Gandol Jordà. Enterrament d'un brigadista a s'Agaró.
El mes d’abril de 1938 i el gener i febrer de 1939 la ciutat de Girona fou bombardejada per l’aviació feixista amb base a Mallorca, formada per avions del Legionaris italians i els alemanys de la Legió Còndor. El tràgic balanç d’aquests atacs indiscriminats contra la població civil fou de 58 morts, més d’un centenar de ferits i uns 120 edificis afectats per les bombes i la metralla. Recordem alguns noms de les persones que van morir sota el foc feixista que plovia del cel.
Bombardeig del 14 d’abril de 1938:
Font aquí
Bombardeig del 14 d’abril de 1938:
Francesc Rios Cano, 39 anys
Enric Perich Condon, 56 anys
Joan Genové Marquès, 50 anys
Ramon Bellmunt Pujol, Joan Huertas Expòsit, Joan Margarit Oró i Josep Gil Salrà
Bombardeig del 20 d’abril de 1938:
Josep Serras Pujol, 38 anys.
Lluís Lluís Juncà, 33 anys.
Carme Juncà Subirós, 6 anys.
Maria Juncà Subirós, 4 anys.
Teresa Horta Ramos, 17 anys.
Bartomeu Moret Sánchez, 66 anys.
Júlia Juanola Casellas, 64 anys.
Maria Planellas Feliu, 26 anys.
Palmira Brugués Riera, 45 anys.
Josep Piferrer Puig, 9 anys.
Francesca Juvantench Jubé, 45 anys.
Bombardeig del 27 de gener de 1939:
Benet Raset Esteve, 4 anys.
Bombardeig del 29 de gener de 1939:
Laureà i Lluïsa Xiberta.
Laureà Tasis Perarnau, 30 anys.
Joan Casas Sala, 33 anys.
Montserrat Salvador Sabat, 37 anys.
Concepció Salvador Salliure, 74 anys.
Bombardeig del 31 de gener de 1939:
Lluís Bravo Martín, 28 anys.
Assumpció Fach Aupí, 20 anys.
Francesc Hernández Vives, 5 anys.
Bombardeig de l’1 de febrer de 1939:
Francesc Masó Ral, 69 anys.
Josep Burch Ventós, 76 anys.
Joan Oliveda Vall-llosera, 72 anys.
Francesc Jiménez Puente, 35 anys.
Francesc Bonet Teixidor, 80 anys.
Francesc Andreu Ruiz, 64 anys.
Bombardejos sobre Girona from 24 imatges x segon on Vimeo.
Les dones, les grans patidores invisibles, personatges secundaris de la gran obra de la lluita contra el feixisme i del drama de la repressió franquista relatada pels homes. Dones que van sofrir sepultades en silenci, amb gran sacrifici i amb la resignació imposada pel nacionalcatolicisme masclista i opressor. Vexacions, violacions, tortures, presó, desaparicions, passejades, afusellades, sense que les seves històries hagin estat protagonistes d’una història d’oblidades entre els oblidats. Per això la nostra Mesa sempre vol tenir un record reivindicatiu especial per a totes elles, les del front, les de la rereguarda, les que van plorar els morts mentre es treien el pa de la boca per a les seves famílies, els pilars de la posguerra, les que van fer possible la lluita i la resistència, les que mentre rebien els cops guarien les ferides de tota aquella part de la societat espoliada per una dictadura criminal.
Carme Riera i el seu company Horacio. Barcelona.
La presa gironina Carme Riera i Baburés relata a Els nens perduts del franquisme,que va sortir de la presó de Les Corts per casar-se amb el seu company Horacio Calleja Alevito, que estava amb la pena de mort i que seria executat més tard. Tots dos eren militants de la CNT. Quan va tornar a Les Corts la monja va interpretar que la sortida de la Carme havia estat per altre motiu i va dir: “A esa la van a fusilar es lo que tienen que hacer con todos los rojos. Matarlos a todos, a todos“. Li va empentar tan fort que va caure al terra de bocaterrosa. Va tenir uns dolors tan forts que va creure que avortaria. Però l’embaràs va arribar a bon port i al setembre va donar a llum (…) Algunes preses parien a la infermeria, encara que en unes condicions d’higiene tan lamentables que la Carme va estar a punt de perdre la vida a causa d’una infecció. Carme no va voler batejar la seva nena: “Els hi vaig dir que si jo no anava amb ella, no li donaria la nena per batejar-la. Jo no volia deixar-la sola, havia sentit coses que passaven… Tenia por que se l’enduguessin i no me la tornessin més”. Més tard la Carme va passar a la presó de Mutriku en Gipuzkoa, també regentada per monges, allà la seva nena, Aurora, va morir per les terribles condicions del seminari reconvertit en establiment penitenciari. Davant de la seva nena morta una monja li va dir “¡un angelito que adorará a Dios!”. No li van permetre anar a l’enterrament. Aquesta era la caritat cristiana en les presons de dones del franquisme
A Girona es van perpetrar 376 consells de guerra que van tenir com objectiu una dona, nascuda o veïna de la província de Girona. Dones de totes les edats i condicions socials i politiques, acusades de rebel·lió, quin cinisme per part dels colpistes. Dones des dels 17 als 75 anys, amb tota mena de penes, que van passar per la presó situada al Seminari diocesà de Girona. Amuntegades entre brutícia i malaltia amb fam i tortures físiques i psicològiques. Recordarem alguns noms com homenatge a totes aquestes dones.
Menors d’edat al 1939, quan la majòria d’edat per a les dones era 23 anys.
Teresa Comas Serra, 17 anys, filla de Banyoles.
Consol Revenga Juárez, 17 anys, filla de Ripoll i veïna de Terrassa.
Cinta Barceló Miró de 18 anys, filla de Mora d’Ebre i veïna d’Espolla.
Glòria Cervera Oses, 18 anys, filla de Ripoll i veïna de Barcelona.
Dolors Juncà Canals, 19 anys, filla de Banyoles.
Sabina Bartolí i Pagès, 19 anys, filla de Cabanelles.
Joana Planas Oliveras, 19 anys, filla de Palafrugell i veïna de Cabanelles.
Dolors Albert Pérez, 19 anys, filla de Palamós i veïna de Barcelona.
Emilia Díaz Frígola, 19 anys, filla de Barcelona i veïna de Girona.
Asunción Vázquez Manso de 19 anys, filla de Bilbao i veïna de Calonge.
Francesca Raset Coromines, 19 anys, filla de Salt.
Janette Madern Comas, 20 anys, filla de Bany d’Arles, França, i veïna d’Amer.
Matilde Collado Rodríguez, 20 anys, filla de Madrid i veïna de Puigcerdà.
Emilia Adroher Pascual, 20 anys, filla de Girona.
Maria del Carme Carmona Xifra, 20 anys, filla de Girona.
Maria Bou Mas, 20 anys, filla d’Hostalric i veïna de Girona.
Montserrat Riera Baborés, 20 anys, filla d’Osor i veïna de Barcelona.
Adela Feliu Roig, 20 anys, filla del Port de la Selva i veïna de Barcelona.
Dolors Prat Deulofeu, 20 anys, filla de Puigcerdà i veïna de Barcelona.
Modesta García Nubials, 21 anys, filla de Barcelona i veïna de Figueres.
Remei Costa Sau, 21 anys, filla de Camprodón i veïna de Vallfogona de Ripollès.
Pepita Peraire Ortí, 21 anys, filla de Camprodón i veïna de Barcelona.
Antònia Garcia Esteve, 21 anys, filla de Figueres.
Joana Ullastres Ros, 21 anys, filla de la Jonquera i veïna de Figueres.
Leocadia Sala Puigtió, 21 anys, filla de Riells i Vilabrea i veïna de Barcelona.
Àngela Reig Escardó, 21 anys, filla de Sant Climent Sescebes.
Antònia Sanz Carreras, 21 anys, filla de Santa Cristina d’Aro i veïna de Girona.
Matilde Ayats Parareda, 21 anys, filla de Vidrà.
Les dones més grans que van ser sotmeses a aquestes farses de consells de guerra, arbitraris, sense cap garantia i plens de mentides van ser:
Francisca Canals Jou de 65 anys, filla de Llançà.
Bonaventura Quimeso Farré de 65 anys, filla de Ribes de Freser i veïna de Terrassa.
Teresa Mach Vila de 66 anys, filla de Montagut i Oix i veïna de Girona.
Maria Piñana Masachs de 67 anys, filla d’Amer i veïna de Salt.
Elisa Puignou Ortoneda de 67 anys, filla d’Amer i veïna de la Vall de Bianya.
Engràcia Pol Clapera de 67 anys, filla de Viladrau i veïna de Roda de Ter.
Maria Ubach Petavi de 75 anys, filla de Llanars i veïna de Molló.
Les condemnes més altes després de les penes de mort, que també van ser aplicades a les dones, van ser les de reclusió perpètua de presó, aquests són els noms de les sentenciades:
Maria Rusiñol Comella, 21 anys, filla de Sant Hilari Sacalm i veïna de Barcelona.
Irene Frigolé Dorca, 24 anys, filla d’Aiguaviva i veïna de Salt.
Carme Riera Baburés, 24 anys, filla d’Osor i veïna de Barcelona.
Maria Domènech Perich, 27 anys, filla de Girona i veïna de Banyoles.
Escolàstica Vila Planes, 28 anys, filla de Bordils.
Consol Roqueta Reig, 28 anys, filla de Palamós i veïna de Vilobí d’Onyar.
Maria Lluïsa Gómez Navarro, 29 anys, filla de Barcelona i veïna de Ribes de Freser.
Carme Vilà Expósito, 29 anys, filla de Girona i veïna de Barcelona.
Carme Furnés Sastre, 31 anys, filla d’Osor.
Maria Culla Homs, 33 anys, filla de Girona.
Maria del Carme Vila Freixas, 33 anys, filla d’Olot.
Joaquima Sarret Mitjavila, 34 anys, filla de Avinyonet de Puigventós.
Maria Vila Planas, 34 anys, filla de Bellcaire d’Empordà i veïna de Palol de Revardit.
Lluïsa Duran Cama, 37 anys, filla de Sant Feliu de Guíxols i veïna de la Bisbal de l’Empordà.
Maria Llorens Darnés, 38 anys, filla de Vilademuls i veïna de Bàscara.
Dolors Sarret Mitjavila, 40 anys, filla de Avinyonet de Puigventós.
Consol Albert Ribera, 40 anys, filla de Figueres.
Enriqueta Juncà Matas, 42 anys, filla de Figueres.
Teresa Vila Pujol, 65 anys, filla de Camprodón i veïna de Ripoll.
Anna Falgàs Colomer, de 67 anys, filla de Tallada de l’Empordà i veïna de Girona.
Sis van ser les dones condemnades a mort i dos d’aquestes van ser executades, les altres quatre van ser conmutades les seves penes capitals per les de reclusió perpètua, es tracta de:
Francesca Corominas Suñer de 27 anys, filla i veïna de Montagut i Oix.
Mercedes Martínez Linares de 46 anys, filla de Finestrat, Alacant i veïna de Salt.
Clotilde Pardo Gómez de 62 anys, filla de Cofrents, València, i veïna de Salt.
Maria Dorca Blanch de 35 anys, filla de Sant Mori i veïna de Torrroella de Fluvià.
I les dues dues dones assassinades van estar:
La Salvadora Catà Ventura de 37 anys, filla de Canet de Mar, Barcelona, i veïna de Girona, era vídua, tenia dos fills de 7 i 12 anys, que van acabar a un hospici, i un company de vida. Era bugadera i rentava la roba dels soldats republicans de la caserna del costat del seu domicili. El 23 de març de 1939 va ser sotmesa a un consell de guerra ple d’infàmies i sentenciada a mort per ser, segons els seus acusadors, del POUM i la FAI, dona molt extremista, perillosa, de mala reputació moral, atea, roja i separatista. Salvadora només va tenir la mala sort de creuar-se amb un seminarista i dir que li semblava haver-lo vist quan li van demanar per ell, per això la van acusar de la mort d’aquest membre del cos de requetès. Va ser afusellada el 25 d’abril a la tàpia del cementiri de Girona amb 28 persones més i llençada a una fossa comuna. Els seus fills Enric i Miquel van ser enviats a un hospici.
Salvadora i els seus fills Enric i Miquel.
La Matilde Sabaté Grisó de 36 anys, filla de Reus i veïna de Sils, mestra de pàrvuls de la Generalitat, militant anarcosindicalista, afiliada a la CNT i miliciana. Convivia amb el seu company Josep Soto Cortés, obrer del ferrocarril i president del Comitè Revolucionari de Sils. Va ser detinguda el febrer de 1939 i empresonada a la presó seminari el 8 de maig, on va restar més d’un any. Jutjada el 21 de febrer de 1940 i sentenciada a mort pel delicte d’adhesió a la rebel·lió, per ser miliciana armada, secretària del Comitè Revolucionari de Sils, saquejadora, destructora d’imatges religioses i per haver participat en nombrosos assassinats, segons els seus acusadors. Va ser afusellada el 28 de juny de 1940 amb 9 persones més a la tàpia del cementiri de Girona i el seu cos amuntegat en una fossa comuna.
Una altra miliciana que va estar al front d’Aragó en la Columna Villalba va ser la Maria Cots Sala, afiliada a la CNT, filla de Girona que va ser condemnada el 1941 a 20 anys de reclusió i que més tard va ser indultada.
Milicianes del POUM. Girona.
El Dídac i l'Antònia eren milicians. Font: aquí.
Recordem els executats fills de la ciutat Girona:
Martí PouMartí, de 23 anys, fill de Girona. Assassinat el 28 de juliol de 1939 amb 68 antifeixistes més per un escamot de guàrdies civils amb ametralladora. Martí, un universitari, professor a l’Institut Vell, va viure al carrer Mercaders on els seus pares regentaven una carnisseria. També va ser soldat de l’exèrcit republicà. Després de la seva mort els seus pares i la seva xicota van encarregar una estàtua amb el cos d’un àngel i la cara d’en Martí i la van col·locar a la zona de les fosses comunes dels afusellats.
Josep Figueras Casellas, de 21 anys i veí de Salt.
Joan Colell Cama, de 30 anys i veí de Ginestar, Tarragona.
Antoni Ribot Grau de 33 anys i veí de Salt.
Teodosio Comillas Expósito de 38 anys .
Pere Presas Belateu de 38 anys i veí de Barcelona.
Agustí Armengol Mateu de 40 anys.
Josep Ventura Barceló de 40 anys.
Jaume Parés Teixidó de 41 anys i veí de Barcelona.
Francesc Bosch Bardera de 42 anys i veí de Verges.
Jacint Grau Batlle de 44 anys.
Antoni Calero Barceló de 47 anys i veí de Barcelona.
Libori Pascual Colell de 51 anys i veí de Cardona.
Joan Teixidó Casadevall de 60 anys.
Els executats veïns de la ciutat de Girona:
Lluís Ferré Vehí de 24 anys i fill de Pals.
Martirián Bertran Vehí de 31 anys i fill de Garrigàs.
Josep Saus Prat de 32 anys i fill de Sant Feliu de Pallerols.
Rafael Puig Torrentà de 33 anys i fill de Salt.
Anselm Romero Martínez de 34 anys i fill de Dolores, Alacant.
Lluís Casadevall Masó de 34 anys i fill de Salt.
Narcís Tafalla Abey de 36 anys i fill de Barcelona.
Narcís Aluart Planas de 38 anys i fill d’Aiguaviva.
Pere Conesa García de 38 anys i fill de Torre-Pacheco, Múrcia.
Àngel Fernández Calvo de 42 anys i fill de Nerva, Huelva.
Josep Busó Rigau de 43 anys i fill de Brunyola.
Francesc Jiménez Gutiérrez de 47 anys i fill de Montefrío, Granada.
Manel Espejo Gabarrón de 47 anys i fill de València.
Joaquim Valls Hostench de 47 anys i fill de Vilobí d’Onyar.
José Ramos Sanz de 50 anys i fill de Santander.
Antonio Sánchez Marcos de 52 anys i fill d’Almeria.
Isidoro Rodríguez Ariza de 52 anys i fill de Villanúa, Osca.
Carles Rahola i Llorens de 58 anys i fill de Cadaqués. Nascut el 28 de juny de 1881 i afusellat el 15 de març de 1939. Periodista, escriptor, historiador i polític.
El seu consell de guerra recull entre altres acusacions aquesta: es «Uno de los más destacados separatistas de Gerona, colaborador asiduo del diario separatista de esta localidad L'Autonomista en el que escribió artículos literarios e históricos y últimamente otros de carácter político, en los que alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia. Entre estos artículos figuran los titulados “Contra el invasor”, “Refugios y jardines” y “El heroísmo”.» Va ser l'únic escriptor català que el règim franquista va condemnar a mort arran dels seus escrits.
I aquest va ser el seu darrer escrit: «Estimadíssima Rosa, fills meus idolatrats, Ferran, Maria i Carolina: m'acomiado de vosaltres per a l'Eternitat. Tots vosaltres sabeu com la meva vida és pura i lluminosa; tots sabeu com he viscut en l'honestedat (...) No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors, ni tampoc fora d'ella».
Recordem els menors assassinats de tota Girona:
Joan Radó Cruañas de 18 anys i fill de Cadaqués.
Lluís Iglesias Bosch de 18 anys, fill de Riudarenes i veí de Manresa. Solter, mecànic, afiliat a la CNT i membre de les Juventuts Llibertàries. Afusellat el 18 d’octubre de 1939 al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera.
Josep Piqueras Canet de 18 anys, fill de Palafrugell i veí de Sant Feliu de Guíxols.
Lluís Piferrer Viñas de 19 anys, fill de Bescanó i veí de Vilanant.
Joan Lorca Dalmau de 20 anys, fill de Figueres i veí de l’Hospitalet de Llobregat. Solter, mecànic, afiliat a la UGT, acusat de formar part de l’Exèrcit Popular de la República. Afusellat el 23 d’abril de 1939 i enterrat al Fossar de la Pedrera.
Josep Torruella Ferrer de 20 anys, fill de Sant Feliu de Guíxols.
Josep Pararols Ribas de 20 anys, fill de Sant Jaume de Lierca.
Joan Comas Tache de 20 anys, fill de Pont de Molins i veí de Serinyà.
Celestí Revenga Juárez de 20 anys, fill de Ripoll i veí de Terrassa.
Pere Juanola Feliu de 20 anys, fill de Tortellà.
Pere Pairó Espuña de 20 anys, fill de la Vall d’en Bas.
Joan Nadal Clos de 21 anys.
Josep Ridorsa Delmàs de 21 anys, fill d’Arbúcies.
Josep Rigall Portas de 21 anys, fill de Cabanelles.
Joan Ollé Sala de 21 anys, fill de Santa Pau.
Ramon Batlle Oliveras de 21 anys, fill de Verges i veí de Torrent.
I també els afusellats de més edat de tota Girona:
Joan Vila Ros de 63 anys, fill de Bescanó.
Pere Roura Barris de 65 anys, fill d’Avinyonet de Puigventós.
Josep Coll Roig de 65 anys, fill de Garrigàs i veí de Saus.
Joan Ribas Marxell de 66 anys, fill de Terrades i veí de Boadella d’Empordà.
Pere Pau fortià de 69 anys, fill de Llers i veí de Pau.
Miquel Cantells Andreu de 73 anys, fill de Boadella d’Empordà.
Miquel Castey Rovira de 78 anys i fill de Les Preses.
Foto de Martí Terés.
Fossa dignificada del Cementiri de Girona. Les víctimes del feixisme llençades a aquesta fossa, més de 500, han de ser exhumades, és un dret de les seves famílies, és reparació i és justícia.
Jaume Sisterna
Dedicat a tots el fills i veïns de Girona executats pel franquisme llegirem aquest poema de Jaume Sisterna al President Companys, únic president democràtic assassinat pel feixisme a Europa.
I sentíem les veus
al fons de les eixides,
per sota bancs i taules
descobríem les veus,
des del pou del silenci
pujant parets amunt
com les gotes d’una aigua
que desboca la pluja,
aquelles veus vessaven
l’empenta del teu nom.
I era el teu nom el cor
mateix de les paraules
i era el teu nom la força
que ens feia anar endavant
i era el teu nom tristesa
quan ens quedàvem sols
i era el teu nom enyor
per tots els que faltaven.
Amb una Espasa encesa
que un dia es va clavar,
ara atiem el foc,
aquelles dues síl·labes
que canten el teu nom:
companys, companys, companys!
Camp de concentració d'Argelès-sur-Mer, una família separada pel filferro.
Enguany commemorem els 80 anys de l’exili, el trist aniversari de l’èxode de centenars de milers de persones, civils i soldats, gent gran i canalla, dones i homes, en condicions deplorables i terribles, vençuts i empaitats pels feixistes cap a un futur molt incert. L’exili va ser molt dur, inhumans camps de concentracions francesos on la mort, la malaltia i la fam eren companyes de viatge, treballar per l’enemic a l’organització Todt construint infraestructures per l’exèrcit alemany, esclavatge; allistar-se a la Legió Estrangera esperant l’oportunitat de passar-se als aliats, lluitar a la Resistència i morir o ser torturat per la Gestapo, milers van acabar als camps d’extermini nazi. Més sort van tenir els que van acabar treballant en granges o acollits per francesos, no tothom els mirava pel darrera per veure si tenien cúa, encara que la rebuda en molts casos va ser cruel i inhumana. Les persones més afortunades són les que van poder fugir d’una guerra que per a elles ja havia començat el 1936, viatjant a països com Mèxic, Xile o Argentina, que van gaudir del millor de casa nostra. Però més enllà de la sort material dels exilis hi ha una pena comuna pels supervivents que els rosega, que és la impossibilitat de tornar a les teves arrels, família, olors, sabors, paisatges i haver de construir una nova vida sobre l’enyorada, per a la majoria una condemna molt llarga.
Per tot això és una vergonya que al Castell de Sant Ferran de Figueres no sigui present la memòria antifeixista. Aquesta fortalesa gestionada a través d’un consorci format pel Ministeri de Defensa, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Figueres és visitada per milers de turistes, que poden conèixer la història del castell però ometent la seva etapa republicana. Més enllà d’una vella, gastada i inadvertida placa de ceràmica en record dels Brigadistes Internacionals, no es pot trobar cap referència a la història republicana del castell, ni tampoc a l’exili. Cap plafó recorda que a les cavallerisses es va celebrar el darrer Consell de Ministres de la República, del qual el corresponsal Henry Buckley, va dir: “Què estranyament apropiat era tot allò! La darrera sessió de les Corts de la República se celebrava en una masmorra! La democràcia, presonera, la democràcia emmordassada, la democràcia torturada!”. Cap placa recorda que per allà va passar el President Lluís Companys, el Lehendakari José Antonio Aguirre, el Presidente Manuel Azaña, Juan Negrín, els ministres de la República, soldats i persones anònimes fugint de les tropes franquistes de camí a l’exili. El castell ha de ser senyalitzat degudament per fer justícia als exiliats i a la veritat, per no amagar la història i convertir-lo només en una zona d’esbarjo on recordar la Guerra del Francès.
Placa record Brigadistes Internacionals Castell de San Ferran.
Homenatgem als nascuts i/o veïns de la ciutat de Girona deportats als camps de concentració nazis de Mauthausen, Gusen, Hartheim, Dachau, Buchenwald i Neuengamme. Per mostrar l’horror indescriptible que van viure compartim amb vosaltres aquestes paraules del deportat manresà Amat-Piniella extretes del llibre de la Montserrat Roig Els catalans als camps nazis.
Potser la més gran impressió que tinc de l’estada al camp, una d’aquelles que et deixen anorreat, fou un dia que vaig assistir a una pallissa que van donar a uns txecs que van entrar un vespre. Jo hi vaig assistir perquè en aquell moment estava al Kommando de la roba civil i els havia de recollir la roba i posar-la en sacs. En Ziereis va venir borratxo com una cuba, perquè acabava de celebrar no sé quina victòria. Va començar l’interrogatori i els va començar a dir si eren comunistes o què, i vinga garrotades amb la verga i guitzes, cops de puny. I aleshores en Ziereis es va enamorar d’uns dels txecs i en una raconada el va matar a cops de puny. A mi em va esquitxar de sang tot l’uniforme. Això és una de les coses més espantoses que hi vaig veure. No, no tenia por. Estava esfereït, simplement. Em sentia impotent. Però, és clar no hi podies fer res. Sols procurar que no et toqués a tu. I esperar que arribarien moments millors en què es podria fer justícia. No, no vaig sentir el desig de revenja quan es va acabar tot. Sols de justícia. Em semblava impossible que aquests crims poguessin quedar impunes. I no s’ha fet justícia.
El gener del 2018 l’artista alemany Gunter Demnig va col·locar al jardí de la Infància d’aquesta ciutat 16 llambordes en memòria i record dels següents deportats:
Josep Bartra Canet nascut el 19 de març de 1906 a Girona. Deportat a Mauthausen el 20 d’octubre de 1941 i mort a Gusen el 23 de novembre de 1941. Tenia 35 anys i va resistir 13 mesos.
Àngel Codina Martínez nascut el 2 d’abril de 1916 a Salt i veí de Girona. Deportat a Mauthausen el 7 de juny de 1941 i alliberat el 5 de maig de 1945 amb 29 anys. Va sobrebiure després de resistir 3 anys i 11 mesos.
Josep Dolovardes nascut el 1907, veí de Girona, exiliat el 1939 i deportat el 1941 a Mauthausen. Va ser alliberat el 5 de maig de 1945 amb 38 anys.
Artur Gallego Sánchez nascut el 25 de desembre de 1903 a Girona i veí de Sant Andreu, Barcelona. Deportat a Mauthausen el 29 de març de 1941 i mort a Gusen el 25 de setembre de 1941. Tenia 37 anys i va resistir 6 mesos.
Joan Gasau Pou nascut el 16 de gener de 1893 a Girona. Deportat a Mauthausen el 17 de febrer de 1941 i mort a Gusen el 19 de desembre de 1941. Tenia 48 anys i va resistir 10 mesos.
Fidel Malla Franch nascut el 27 de gener de 1900 a Girona i veí de Barcelona. Deportat a Mauthausen el 30 d’abril de 1942 i mort a Gusen el 5 de novembre de 1942. Tenia 42 anys i va resistir 6 mesos.
Josep Pibernat Parés nascut el 24 de gener de 1888 a Girona i veí de Barcelona. Deportat a Mauthausen el 17 de febrer de 1941 i mort a Gusen el 5 de maig de 1942. Tenia 54 anys i va resistir 1 any i 2 mesos.
Josep Ribas Llinàs nascut el 3 de maig de 1908 a Girona. Deportat a Mauthausen el 20 d’octubre de 1941 mort a Gusen el 8 d’abril de 1942. Tenia 33 anys i va resistir 5 mesos.
Lluís Roca Sureda nascut el 19 de desembre de 1909 a Girona. Deportat a Mauthausen el 8 d’agost de 1941 i alliberat el 5 de maig de 1945 amb 35 anys . Va sobreviure després de resistir 3 anys i 9 mesos.
Gaietà Sánchez Tocalón nascut el 7 de febrer de 1913 a Girona i veí de Sant Andreu de Palomar, Barcelona. Deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941 i mort el 2 de febrer de 1942. Tenia 29 anys i va resistir 1 any.
Jaume Soler Juanals nascut el 28 d’octubre de 1921 a Palamós i veí de Girona. Deportat a Mauthausen el 24 d’agost de 1940 i mort el 5 de març de 1943. Tenia 21 anys i va resistir 2 anys i 6 mesos.
Gregori Verdaguer Dorca nascut el 25 de gener de 1920 a Girona. Deportat a Mauthausen el 20 d’octubre de 1941 i mort a Gusen el 26 de novembre de 1941. Tenia 21 anys i va resistir 1 mes.
Eliseu Vidal Culubret nascut el 28 de maig de 1896 a Girona-Santa Eugènia de Ter. Deportat a Mauthausen el 13 de desembre de 1940 i mort el 13 de novembre de 1941. Tenia 45 anys i va resistir 11 mesos.
Francesc Massa, nascut el 18 d’abril de 1892 a Girona. Deportat a Buchenwald el 14 de maig de 1944 i mort el 3 de març de 1945. Tenia 52 anys i va resistir 9 mesos. El camp va ser alliberat només un mes després.
Modesto Canet nascut el 1907, veí de Girona, exiliat el 1939 i deportat el 1944 a Dachau i més tard al subcamp de Landsberg. Alliberat el 27 d’abril de 1945 amb 38 anys.
Rafel Salazar, conegut per Rafael Laborda Soriano, nascut el 24 d’octubre de 1910 a Girona. Deportat a Dachau el 20 de juny de 1944 i alliberat el 30 d’abril de 1945 amb 34 anys. Va sobrebiure després de resistir 10 mesos.
Joan Vila Bataller nascut el 19 de setembre de 1921 a Girona. Deportat a Neuengamme el 24 de maig de 1944.
Josep Busó. Va estar a Dachau. Documental Fugir de l'oblit.
També va haver-hi dones als camps de concentració nazis, dones que van haver de sumar a tot el que patien els homes, les mateixes condicions infrahumanes, violacions, experiments relacionats amb la seva condició de dona i ser sotmeses a prostitució, i que els seus mateixos companys de captiveri les fessin servir, sense plantejar-se que les estaven humiliant encara més que els seus sàdics carcellers. Recordem a aquestes quatre gironines que van passar pel camp de Ravensbrück.
Josefa Marange Bober nascuda a Alp el 18 de febrer de 1915 i deportada a Ravensbrück el 18 de maig de 1944, més tard a Neuengamme i Bergen Belsen, sent alliberada el 9 d’abril de 1945. Tenia 30 anys i va ser membre de la Resistència. La seva germana també va ser deportada.
Sabina Bartolí Gardell nascuda a Setcases el 15 d’abril de 1918, deportada a Ravensbrück el 3 de febrer de 1944 amb la seva mare Carme Gardell, que va morir al mateix camp el 15 d’abril de 1945 cridant el nom de la seva filla, tenia 54 anys. Totes dues eren membres de la Resistència. Sabina va sobreviure i es va casar amb el maquis desaparegut Jovino González.
Laura Gallart Marques nascuda el 2 de desembre de 1896 a Palafrugell, membre de la Resistència i deportada el 31 de gener de 1944 amb 47 anys a Ravensbrück, sent alliberada el 9 d’abril de 1945.
En honor d’elles i ells llegirem el poema del deportat miravetà Roc Llop. Aquella mort… del seu poemari Contes negres vora el Danubi, guanyador dels Jocs Florals de París de 1965.
Aquella mort afamada en les esperes
i aquella nit eterna sense albades
i aquell goig tot marcit sense florides
i aquell cel que no era cel ni era clariana
i aquell sufrir fuetat per amenaces
i aquells fantasmes de germans
-ossos i conques-
i aquella fúria de matar teoritzada
i aquell jaç malcompartit orfe de besos
i aquella fam guiant l'instint
dins la desferra
i aquell fred i aquella por
i aquell malson de les anyades
i aquella mort, sempre la mort
-lletja i ferotge-
I dins del cor arraudilet com un ocell
el dematí de la Cançó i l'Esperança.
Una compañía de la 35 Brigada UNE
Volem honorar la guerrilla antifeixista a l’estat espanyol i a França. Creuant els Pirineus podem veure plaques a pobles i ciutats que recorden els seus noms com herois, aquí només tenen oblit interessat i marginació. Elles i ells van lluitar per la República robada, per les revolucions somniades, per les assassinades i assassinats, contra el feixisme. Dones i homes que es van deixar la vida agafats als seus fusells i a les seves idees, sempre amagats i perseguits, amb una vida de condicions extremes. Assassinats per la Guàrdia Civil i exposats i fotografiats com peces de cacera. Quan no els mataven, els torturaven salvatgement. La gent de la Guerrilla va ser considerada delinqüent, bandoler, terrorista. L’estigmatització segueix per a aquestes desconegudes víctimes del franquisme, tantes vegades ajudades pel poble vençut.
El maquis no va donar la guerra per perduda. Des del 36 als darrers guerrillers assassinats com el Quico Sabaté l’any 1960 a Sant Celoni, o al José Castro Veiga, l’any 1965 a Chantada, Lugo, van passar quasi 30 anys de compromís i sacrifici.
Avui recordem a Francesc Serrat Pujolar, Cisquet, el maquisard, que va néixer a Olot el 5 de novembre de 1921 i que va ser executat per la dictadura el 25 de febrer de 1946. Tenia 24 anys. Fill del darrer alcalde republicà d’Olot, refugiat a França, resistent contra l’ocupació nazi, Tinent de les Forces Franceses de l’Interior, militant de les Joventuts Socialistes Unificades i del PSUC i fundador de les Joventuts de la Unió Nacional a la Divisió 204 de l’Agrupació Guerrillera Espanyola. Va participar en l’Operació Reconquesta d’Espanya amb la invasió de la Vall d’Aran, que malauradament va fracassar. Des de Toulouse dona suport a la guerrilla a les comarques gironines i torna a entrar a Catalunya. És detingut a Gavà i traslladat a la Model després de ser torturat sense pietat. L’1 de febrer de 1946 és jutjat, condemnat a mort i assassinat 24 dies després al Camp de la Bota. No va voler que l’embenessin els ulls davant l’escamot de la mort franquista. El seu cos va ser inhumat al Fossar de la Pedrera. Aquest jove lluitador, valent i idealista va ser un dels més dels 1700 afusellats a Barcelona.
Ha estat un triomf de les associacions de la Memòria que conformen la nostra Mesa de Catalunya, gràcies a l’ingent i gran treball solidari del nostre company Josep Cruanyes, l’anul·lació dels judicis franquistes duts a terme a Catalunya. Judicis com el del veí de Celrà Josep Maria Vila Serra condemnat a presó o el del veí de Girona i fill de Nerva, Huelva, Ángel Fernández Calvo assassinat amb 42 anys al cementiri de Girona. Encara ens queden per anul·lar els de les catalanes i catalans jutjats a l’estat espanyol i els de totes i tots els antifeixistes que van defensar la legalitat republicana com molts dels familiars de les companyes i companys de la nostra Mesa, com el del afusellat Dalmacio Moreno. És una lluita que continuem enarbolant contra la impunitat.
També els familiars de les persones represaliades poden demanar a la Generalitat un certificat d’anul·lació del consell de guerra dels seus èssers estimats.
És fonamental que aquests consells de guerra siguin digitalitzats i custodiats per arxius civils per a la seva lliure consulta, per això demanem a l’ajuntament de Girona que digitalitzi les causes de les persones nascudes i/o veïnes d’aquesta ciutat com a deure de memòria.
També han estat anul·lats els consells del següent afusellats que van ser servidors públics als seus municipis.
Delfí Sedó Freixas. Jornaler anarcosindicalista, afiliat a la CNT i soldat republicà. Nascut a Vilamalla el 1909 i veí de Bescanó. Jutjat el 19 de març de 1941 i afusellat a Girona el 30 de març de 1943, no va poder acomiadar-se de la seva família, que no va poder veure mentre restava a la presó. Tenia 34 anys.
Carles Vila Colomer va néixer a Sant Feliu de Pallerols el 20 de setembre del 1889. Tenia una carnisseria i va ser regidor i membre del Comitè, encarrengant-se dels subministraments des de l’octubre del 1936. Estava afiliat a Acció Catalana Republicana. Detingut a l’abril, jutjat al maig i afusellat el 28 de juliol del 1939 al cementiri de Girona. Els seus germans Deogràcies i Alejandro també van ser jutjat, el primer condemnat a 6 anys de presó i el segon absolt.
Eugeni Gurnés Bou va néixer a Llagostera el 1907 i va ser afusellat al cementiri de Girona el 7 de maig de 1943 als 36 anys. Afiliat a la CNT, va ser alcalde i regidor de Llagostera entre el 24 de novembre de 1936 i el 10 de maig de 1938.
Poema del pres del Penal de Ocaña, Cuenca, Dalmacio Moreno, a la seva dona i fills. La seva néta, l'Ana, també pateix un dolor que fa plorar i trenca el cor, per la seva filla Elena robada pel franquisme. La seva besnéta Cristina li posa veu.
Qué ilusión es el querer
Qué bonito ha sido el sueño
Que yo he tenido mujer.
Te vi sola con mis niños
En el fondo de tu ser
Ellos, con blanca carita
Tú, triste, buena mujer.
Yo, mientras, aquí apartado
de vosotros ¡qué dolor!
Con ansias y confiado
en juntarme otra vez
a vuestro amor.
Momento de amor de paz
Como volviendo a la ilusión
Siento ganas de llorar
Se me parte el corazón.
Els següents alcaldes afusellats formen part de la coneguda com querella argentina, com alguns companys i molts dels familiars de les companyes i companys de la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, de la qual forma part també la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims de lesa humanitat imprescriptibles comesos per la dictadura i la transició. En aquest cas ha estat el seu partit qui ha presentat querella a la República Argentina dins de la Causa 4591/10.
Pere Pagès i Gasch. Alcalde d'Alp de l'agost al setembre del 1936. El seu consell de guerra va tenir lloc a Lleida, on va ser afusellat el 30 d'abril del 1940 amb 53 anys.
Pere Roura i Casamitjana. Alcalde de Montagut de Fluvià des de l'octubre del 1936 fins a la fi de la guerra. Va ser executat a Girona l'11 de maig del 1939 amb 62 anys.
Josep Fàbrega i Pou. Nomenat alcalde de Palamós el 1902 i posteriorment el 1931, un any després es va presentar a les eleccions al Parlament per la candidatura d'ERC, sent diputat. Va ser afusellat al cementiri de Girona el 12 d'agost del 1939 als 71 anys.
Dídac Garrell i Tauler. Alcalde de Palamós del febrer a l'octubre del 1936. Va ser executat a Girona el 12 d'agost de 1939 amb 55 anys.
Bernabé Llorens i Collell. Fill de Llagostera i alcalde de Sant Feliu de Guíxols d'octubre a novembre del 1936. El consell de guerra va tenir lloc a Girona i se'l va executar el 16 de març del 1939 amb 64 anys.
Francesc Campà i Viarnés. Fill de Darnius i alcalde de Sant Feliu de Guíxols de febrer a octubre del 1936. El consell de guerra va tenir lloc a Girona i va ser executat el 16 de març del 1939 amb 37 anys.
Josep Calm i Aulinas. Fill de la Vall d’en Bas i alcalde de Sant Feliu de Pallerols de febrer a octubre del 1936. Detingut l'abril del 1939, condemnat el 6 de maig i executat a Girona el 28 de juliol amb 47 anys.
Joan Costabella i Torres. Alcalde de Sant Pere Pescador del febrer del 1936 al maig del 1937. Jutjat a Girona el 25 d'abril del 1939, on va ser executat el 31 de maig del 1939 amb 56 anys.
Lluís Mon i Pascual. Alcalde de Santa Coloma de Farners de l'octubre del 1936 a l'abril del 1937. Va ser detingut el març del 1939, condemnat l'1 d'abril i executat a Girona l'11 de maig amb 34 anys.
Pere Saló i Valls. Alcalde d'Ullastret. Afiliat a ERC i a la CNT, va ser detingut el 5 d'abril del 1939, condemnat a mort el 5 de maig i executat a Girona el 28 de juliol amb 51 anys.
Josep Torrent i Maspoch. Alcalde de Verges. Afiliat a ERC, va ser detingut el març del 1939, condemnat l'abril del 1939 i executat a Girona l'11 de maig amb 48 anys.
Ana de la Cruz i la seva filla Elena, robada pel franquisme.
Juan Francisco Beamonte Isern, un nen robat que ha lluitat molt per recuperar la seva identitat.
Pel Tribunal de Orden Público, antecessor de l’actual Audiencia Nacional, on es jutjaven als acusats d’associació il·lícita, de propaganda il·legal, de reunions o manifestacions no pacífiques, els delictes contra el Jefe del Estado i els acusats de terrorisme, també van passar nascuts i/o veïns de la ciutat de Girona. O sigui, jutjaven sindicalistes, membres de partits en la clandestinitat i qualsevol sospitós de dissidència per portar una octaveta recollida del terra. Un tribunal que segurament no hagués posat unes penes tan infames als joves d’Altsasu com les que va ratificar la seva hereva Audiencia Nacional per a un jovent, que porta més de 2 anys i 255 dies a la presó per una baralla de bar. O que va mantenir confinada a Tamara Carrasco al seu poble.
Els gironins del TOP.
Miquel Campins Serra de 28 anys el 1964, acusat de propaganda il·legal per manifestar-se per l’execució de Julián Grimau.
Ernesto Martín Sabater de 54 anys el 1964. Ja havia estat sotmés a consell de guerra el 1939 i condemnat a 20 anys i 1 dia.
Ricard Creixans Sabater de 64 anys el 1964, acusat d'associacions il·lícites. Ja havia estat sotmés a consell de guerra el 1939. Era impressor, dirigent de la CNT i d’octubre de 1936 a febrer de 1937 va formar part del consell municipal de Girona. Va estar a la presó del 1947 al 1949.
Josep Buira Rogel de 60 anys el 1966.
Enrique Alonso Iglesias de 29 anys el 1967 i veí d’Algecires. Va ser jutjat també al 1970 quan vivia a Bilbao. Membre de la secció de la UGT i del PSOE en Frankfurt entre el 1964 i el 1966. Al tornar va ser detingut i torturat en diverses ocasions.
Josep Maria Nadal Farreras de 20 anys el 1969.
Josep Maria Corbella Martínez de 22 anys el 1970 i veí de Barcelona.
Albert Ribot Rodríguez de 21 anys el 1971.
Narcís Bellmas Rimbau de 23 anys el 1974 i veí de Barcelona.
Moisés Palomeras Puigvert de 50 anys el 1974.
Miquel Alique Boix de 24 anys el 1974.
Joan Bustins Serra de 24 anys el 1974.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada