Aquest documental és un treball de denúncia i testimonis vist pels ulls de dos suecs, Martin Jönsson i Pontus Hjorthén lligats emocionalment a la història recent d’aquest país des de la seva infantesa.
Quan veus aquest film vas passant per diferents estadis: la indignació, la vergonya, l’emoció, el riure, la por, amb una feina feta amb el cor i sense cap pretensió més que donar a conèixer la realitat de està passant ara a Espanya. Des de la desinhibició que els permet la seva condició de ciuta suecs mostren sense autocensura l’esquizofrènia en la que vivim, demanant justícia al temps que perdó per demanar-la. Un documental didàctic com els programes de televisió que veien de petits al seu país, on s’explicava molt clarament que significava la dictadura franquista i ecrims. Cosa que aquí no s’ha fet, ni es fa. És impactant veure a Olof Palme, més tard assassinat, denunciant els horrors de l’Espanya franquista i vaticinant que aquests no quedarien impunes, con quedat.
Per a ells és increïble un fet com l’existència del Valle de los Caídos, dels símbols franquistes a edificis i carrers, de la por a parlar, de que els assassinats pel feixisme estiguin sota terra... Per a nosaltres també.
Pontus Hjorthén conjuntament amb Martin Jönsson ha dirigit aquest documental, que ha significat per ells tres anys de treball esforçat en tots els sentits. Pontus porta 10 anys vivint a Espanya i Martin venia amb molta empenta a fer un documental, sense cap experiència però amb moltes ganes, i el va sobtar que Pontus s’hagués fet a la realitat de silenci d’aquest país. Això és una part clau de la denúncia, convivint amb aquesta realitat la injustícia es torna invisible i la justícia pels represaliats innecessària per caduca. Però Pontus aviat va passar de la passivitat a l'activisme. També ens va declarar que per ell lo més important era ensenyar als nens, i que el fet de que es passi a les escoles és molt més important que les ofertes de televisions i els premis.
Mª Carmen España és una néta d'assassinat pel franquisme que simbolitza la lluita dels néts que volen fer justícia a tota una generació de víctimes silenciades. Aquest treball premiat al Docúpolis 2008 amb el Premi del Públic, s'ha projectat gràcies a la generositat de Pontus i Martin, que ens ho van enviar des de Suecia.
Volem donar les gràcies als companys de les joventuts socialistes de Cornellà i als de l'Ateneu Republicà Gracienc, així com a tot el públic assistent, que va gaudir molt de la projecció i del debat posterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada